L’art de la guerra de Sun Tzu aplicat al conflicte Catalunya-Espanya

En negreta he ressaltat els extractes del llibre «L’art de la Guerra» de Sun Tzu.
Sun Tzu va néixer l’any 544 a.C a l’estat de Wu a la Xina. Va desenvolupar la seva carrera militar com a general i a més va ser un excel·lent filòsof. Com a estratega militar Sun Tzu va escriure un tractat pensant en la millor manera de fer mal a l’enemic sense tenir massa pèrdues en les pròpies tropes. En l’actualitat, aquest llibre s’està aplicant en política, en estratègia empresarial o econòmica i en tot tipus de resolució de conflictes. Aplicaré «L’art de la Guerra» al conflicte Catalunya-Espanya. Sempre s’han de tenir en compte les condicions que es trobaran en el camp de batalla.

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill. Òbviament, aquest axioma es podia aplicar quan els comandants no eren corruptes; prevaricadors, artistes de nepotisme, etc. Bona cosa seria recordar que el PP va ser declarat el partit més corrupte d’Europa, amb tants casos com inicials té l’alfabet; Púnica, Gurtel, etc … i hem d’afegir al PSOE amb els seus ERES … o a Catalunya amb el cas Palau … els lladres no han fet més que envernissar d’euros a polítics que en general estan més àvids de guanys personals que del bé comú. En quant al compliment de la llei moral ambdós capitans, generals, tinents, tant els del PP com els del PSOE han estat gairebé tots polítics comissionistes, d’habitual pillatge, o de prevaricació i nepotisme.
* El Comandant representa les virtuts de la saviesa, la sinceritat, la benevolència, el valor i la conducta estricta: Pensem en el primer gran comandant, el rei Joan Carles I. Aquest va perdre tots els anteriors mèrits en una sèrie d’estranyes donacions com a comissionista polític, sent aquestes comissions de 100 M de dòlars del rei s’Aràbia Saüdita a un compte de Ginebra. El rei va utilitzar 65 M d’euros com a regal per la seva amant, na Corinna zu Sayn Wittgenstein, i els escorcolls realitzats als testaferros del rei espanyol emèrit van servir per descobrir la documentació que demostren que aquesta donació fou per construir un tren AVE a la Meca. Donacions multimilionaris que provenien de l’adjudicació a una empresa espanyola. L’emèrit va rebre el títol de rei de les mans del dictador Francisco Franco i va actuar com els antics emperadors xinesos, és a dir va passar com a drets hereditaris tots els privilegis que tenia al seu fill Felip VI, qui va adquirir tots els privilegis per dret sanguini diví. «Por la gracia de Dios» El seu fill Felip VI continua cedint els privilegis a la seva jove filla Elionor pel mateix sistema medieval.

La funció del monarca a Espanya és simbòlica, de fet, si no prens decisions mai faràs equivocacions, però segons el Forbes o el New York Times la

fortuna del Rei Joan Carles I, l’ emèrit està estimada en 2.000 Milions de dòlars. I en la actualitat està visquen a un ressort d’Abu Dhabi mentre va donant quantitats irrisòries a Hisenda tenint en compte els seus diners. Els jutges, que no han tingut sort en l’extradició d’en Carles Puigdemont, podrien perseguir-lo, però la seva figura és inviolable, i vist que en la actualitat la fiscalia d’en Sánchez pretén arxivar el cas contra l’emèrit. Així que sembla que sí que hi ha inviolabilitat.
* El mètode i la disciplina inclouen la disposició de les tropes en les seves

subdivisions corresponents, les graduacions de rang entre els oficials, el manteniment de les rutes a través de les quals l’exèrcit rep subministraments i el control de la despesa militar: Òbviament en una monarquia parlamentària les graduacions de rang se situen entre el poder judicial, el congrés dels diputats i el poder executiu. La despesa militar de l’any 2020 ha estat de 20.000 Milions d’euros. La fidelitat medieval a sa majestat el rei Felip VI és la que fa que tinents, generals, polítics, jutges, siguin augmentats de rang o destituïts i col·locats segons la quantitat de mèrits que facin pel bé del comandant que és «La Unitat d’Espanya». Així es pot assistir a la decapitació figurada de ministres per una petita estupidesa contraposada a l’elevació als altars d’altres ministres. D’aquí que el sr. Iceta ha esdevingut ministre o l’entrada d’en Josep Borrell a la diplomàcia de la Unió Europea. El sr. Borrell va optar a la diplomàcia de la UE gràcies a la seva militància al PSOE, però en Borrell va aconseguir el seu càrrec en base a ofendre i negar la realitat independentista, alhora que lloava com els conqueridors espanyols van ocupar Amèrica declarant en to irònic, però amb una nova ofensa, que només hi van morir 4 indis. Va destrossar amb paraules denigrants «Desinfectar Catalunya» recordem que en Borrell està atacant la nació que li va donar la vida, el poble que el va veure néixer, però tot fou per aconseguir les prebendes d’un General ben entrenat de sa majestat el Rei, un general, en Sánchez, que com Zapatero, Rajoy, Aznar i González estava entrenat pel que fa a empescar-se enganyifes.

En Sánchez va servir correctament al comandant. Tots aquells que ho fan són recompensats amb honors i premis i si la pifien són castigats amb descensos de categoria, amb acomiadaments o allunyaments de les feines econòmicament més sucoses. De fet, són tractats com a gossets que fan una moneria, utilitzant el conductisme de Paulov. Ara bé, les recompenses són sempre uns sous d’escàndol, és clar. Els ha importat poc que el poble es mori de gana mentre sigui fidel al comandant. I sabut és que uns generals feliços asseguraven la felicitat de les panxes de bastantes famílies.
* Igualment, a l’hora d’intentar determinar les condicions militars, resulta essencial efectuar les següents comparacions
1) Quin dels dos governants enfrontats compta amb el suport de la llei Moral ?:

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill.

En el conflicte Espanya-Catalunya, el comandant espanyol, sa majestat Felip VI té a tots els seus seguidors blindats, fruit del comportament del General Rajoy el dia 1 d’octubre. El seu comandant no els va fallar, quan Catalunya va llançar el seu desafiament, amb més de dos milions tres-centes mil persones que van anar a votar en públic referèndum per l’establiment d’una República Catalana, hi acudir veloç la policia nacional i la guàrdia civil, a més de milers de soldats de les tropes de l’exèrcit que estaven apostats i preparats en els famosos vaixells anomenats «Piolins» tots amb la porra a la mà, justament per impedir aquest referèndum. L’actuació del General Rajoy i de totes les seves tropes va ser aplaudida per gairebé tots els mass media espanyols amb un discurs del ‘comandant lloant l’actuació de les forces de seguretat del «Estado Español» lloant les garrotades a les catalanes i als catalans que indefensos van acudir amb una papereta als llocs electorals. Els dies següents van ser de vaga i de detencions injustes. Dies de Presos i Exiliats, i no em volia referir a un tema que fàcilment podem trobar a les enciclopèdies digitals sinó a l’assumpte principal. La llei Moral. Sa majestat Felip VI va actuar de manera correcta pels espanyols de determinada ideologia, és a dir, els ancorats en el passat franquista, i els fidels al sa majestat segons la dita llei moral. La constitució espanyola permetria una lectura més diferenciadora dels territoris però les lleis són interpretables i els jutges fidels es mostren fidels al comandant, un Felipe VI sembla que s’estima més «Una, grande y libre» com volia en Joaan Carles I, el campechano, que una Espanya Federal. Fa una interpretació afavorint clarament els que gasten fòbia cap al poble de Catalunya i cap al poblle basc des de fa centúries i afavorint els que tenen fal·lera per l’exèrcit. Fou dirigint-se a aquesta parròquia que la llei moral que va aplicar va ser la correcta. Continuant amb «L’art de la Guerra» el segon comandant, el legítim electe President Puigdemont es va instal·lar fora d’Espanya gaudint de llicència absoluta per viatjar entre territoris europeus, però posseint una llibertat amarga i desterrada, per no poder entrar a Catalunya, casa seva. Aquí veiem una llei moral aplaudida per tots els que busquen la separació administrativa d’Espanya i moralment, si tenim en compte els drets humans, el President Puigdemont guanya la contesa entre ambdós comandants per golejada. Per posar un exemple sagnant; gairebé mil persones foren fortament colpejades, a més, entre les persones que van anar a votar i hagué les manifestacions post-sentència, moltes van ser mutilades buidant els seus ulls amb bales de FOAM. En el meu paral·lelisme, el president Puigdemont està guanyant de llarg la llei moral.

2) Quin dels dos generals és més hàbil?

Vencerà el general que sigui més hàbil. En el conflicte actual amb Catalunya sembla més hàbil seure a dialogar com diu el capità, en Pedro Sánchez, que anul·lar la Generalitat amb l’article 155 com va fer el tacticista d’en Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaría, però dic que «sembla» ja que conec a un parell de joves que van estar tota una vida dialogant amb una taula d’escacs enmig, «ara et mato l’alfil i després em menjo una torre», obtenint unes taules sempiternes. I no oblidem que si els catalans no demanem el territori de Madrid, tampoc Madrid pot demanar el territori català, que això és de primer de lògica. En Sánchez és més hàbil que en Rajoy però utilitza una màxima del llibre de Sun Tzu : «L’art de la guerra es basa en l’engany» En Sánchez mai considerarà un

Referèndum d’autodeterminació ni una amnistia. Com a molt la fal·làcia d’un nou estatut que mai es complirà. En tenim experiència.

3) ¿En quin costat es reforça la disciplina amb el major rigor? Alguns generals espanyols han rebut premis en forma de màsters i postgraus sense haver assistit a classe, han obtingut vacances en propietats del regne d’Espanya, o viatges oficials en família, així com treballs molt ben remunerats a les anomenades: «Portes giratòries» i fins i tot, després d’haver servit a Catalunya, com va ser el cas del President Montilla. Els esmentats «premis» han reforçat la disciplina de partit. Que és com dir la disciplina i fidelitat medieval al comandant sa majestat Felip VI.

A Catalunya la disciplina s’ha premiat en la mateixa forma que s’ha fet a Espanya, ja que encara no és més que una regió autònoma. Els premis que condueixen a la lleialtat amb els generals i al seu comandant, no varien gaire a tot Espanya. S’ofereixen ministeris com s’ha fet amb el sr. Iceta, o bé opcions per esdevenir President de la Generalitat com al sr. Illa…

Diferent és la disciplina del 52% del poble català, ells i elles, amb tota la legitimitat internacional a favor, reclamen el seu estatus de República independent d’Espanya. El poble és summament organitzat, cada 11 de setembre celebra la seva Diada, cada any centenars de milers de simpatitzants surten al carrer a reclamar una república per Catalunya. Quan hi va haver presos per part d’Espanya, el poble va desplaçar les manifestacions a les presons, se’ls hi va escriure cartes, se’ls va donar suport des dels carrers i ajuntaments de tot Catalunya, la gent va penjar cartells demanant la llibertat i també ho va fer President Quim Torra que va ser inhabilitat amb l’acusació de penjar cartells contra la repressió espanyola. Alhora, el poble català també es va desplaçar a Europa nombroses vegades a donar suport al President Puigdemont, l’Anna Gabriel, en Josep Valtonyc, i a tots els exiliats per culpa d’un codi de lleis noucentistes. Un codi que encara actualment tanca a persones per injúries al monarca, és a dir, al anomenat «comandant». Podríem concloure que Espanya premia i reforça millor la disciplina i castiga més bé als indisciplinats, és doncs guanyadora d’aquest paral·lelisme. Ja que el codi europeu, molt més avançat, no ha arribat als tribunals constitucionals espanyols. Ni al Suprem.

4) Quin exèrcit és més fort? Permetreu que sigui una mica lliure en la resposta. Si parlem d’Exèrcit entès com a senyors amb fusells, bombes, i submarins que suren poc, guanya Espanya per golejada. Si entenem exèrcit pacífic amb enginyers de ponts i camins, advocats o noves empreses, com les Starups. Si mirem universitats reconegudes internacionalment, especialistes en medicina, viròlegs i fins i tot la darrera creació de la nostra pròpia vacuna «Hipra Covid» llavors guanya Catalunya. Un lloc on sempre s’ha premiat la pau, l’estudi, i la solidaritat el donar asil a persones en situacions de guerra… Catalunya fou des de la Renaixença capdavantera en l’art com amb Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i ors, Narcís Oller, més tardans arribaren Pau Casals, i els pintors, Dalí, Mir, Miró. Una llarga llista d’escriptors, pintors i científics. Si considerem que l’exèrcit ha de ser farcit de persones pacifistes, guanya Catalunya.

5) A «L’art de la guerra» es valora millor el bàndol amb oficials i tropes millor entrenats. He d’admetre que en l’actualitat i sense exèrcit, Catalunya té les de perdre, però en la meva analogia vull demostrar com els oficials es basen en l’engany. L’estratègia militar actualment s’utilitza en la política, l’econòmica, etc. Cal posar esquers per atraure l’enemic, fingir desordre, atacar progressivament, i aixafar-lo. Un exemple seria l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Era un esquer de 1.700 milions d’euros que va dividir internament les opinions de la ciutadania. En ser una zona ecològicament necessitada de protecció, «La Ricarda» no es podien acceptar els milions. Objectiu aconseguit per Espanya. No hi va haver inversió espanyola i es van dividir les forces enemigues. Sánchez ha resultat un excel·lent general en els seus atacs. Utilitza l’engany gairebé tan bé com M. Rajoy. D’aquí la seva bona amistat amb el comandant, sa Majestat Felip VI.

«Quan un general, incapaç d’avaluar la força de l’enemic, permet que una força inferior s’enfronti a una superior, o envia un destacament dèbil a atacar un de poderós i no es preocupa per colocar els soldats experts enfront de les tropes, el resultat serà la derrota» El General Rajoy i el comandant van enviar un total de sis mil homes a lluitar contra dos milions tres-cents mils demòcrates que van votar per l’autodeterminació de Catalunya. L’independentisme, tot i que aixafat, colpejat i mutilat, sempre havia de guanyar la batalla. Ells tenien cops de porra, però nosaltres teníem la legislació internacional vigent. La van pifiar, perquè trigarà més o trigarà menys però en Gonzalo Boye i els seus juristes demostraran que el «Gobierno español» va utilitzar la força contra persones no armades, contra avis, famílies, contra gent que exercien un dret fonamental.

«El General que avança sense buscar la gloria i es retira sense tenir el deshonor, aquell qui té com a únic pensament protegir el país i servir correctament al seu sobirà, ofereix un valuós servei a la nació. És el tresor del seu regne»

I són generals defensors del nostre President legítim en Carles Puigdemont; la Presidenta del Parlament, na Laura Borràs, els seus advocats com en Gonzalo Boye, el President de la Generalitat en Pere Aragonés, en Jaume Alonso Cuevillas, els eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín, els exiliats Anna Gabriel Sabaté, Josep Valtonic i tants i tants que demanem una República Catalana i democràtica de debó.

«La informació sobre les estratègies enemigues només pot provenir d’altres homes: els espies»

existeixen cinc classes d’espies:

1) Espies locals. Contractar espies locals significa tenir els serveis d’alguns habitants de la regió. L’espia local d’Espanya a Catalunya podria estar ubicat a qualsevol persona del PSOE, de VOX, o del PP, tres partits unionistes i contraris a l’exercici de l’autodeterminació. Per exemple, en José Zaragoza que va abandonar l’executiva del PSOE per la seva implicació en l’espionatge de Método 3 al Restaurant «La Camarga»

2) Espies interns. Els militants camaleònics com Toni Cantó poden ser considerats espies interns, de UPyD se’n va anar a Ciudadanos i d’aquí va anar-se’n al PP, amb les estratègies de cada partit podia passar informació de l’un a l’altre. Els espies interns fan ús dels coneixements dels oficials de l’enemic. I acaben sent recompensats.

3) Els dobles agents consisteixen en agafar els espies enemics i utilitzar-los per a propòsits propis.

4) Treballar amb espies esquers significa executar certes maniobres amb la finalitat d’enganyar i que els propis espies estiguin al cas d’elles, tot per informar a l’enemic de moviments erronis. Aquí recordo la pancarta en pro d’un Referèndum d’autodeterminació, fa molts anys, que va ensenyar l’Iceta a tot Catalunya. El PSOE, el va utilitzar d’esquer, ja que el seu objectiu era ser ministre, cosa que ha aconseguit anys després, tanmateix va mentir als seus militants per aconseguir avantatges dins el seu partit polític. Com ja he dit l’Art de la Guerra és l’Art d’enganyar.

5) Espies irreemplaçables són els que porten informació del bàndol contrari. Molts mitjans de comunicació se’n cuiden de ser irreemplaçables, El Pais, el Mundo, l’ABC, la Cope, el Periódico… són clarament mitjans que treballen informant a favor d’una tendència política. A Catalunya passa el mateix amb el Nacional, el Vilaweb, l’Avui, etc…

Les xarxes socials s’han tornat indispensables si necessitem tenir informació de primera mà i de tendències variades, i és cosa molt necessària si volem ser objectius.

Les aventures del Soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, l’escalfament de la terra i l’amor immortal

En acabar la lectura de l’Atles del Mar, un llibre de fets i dades sobre les amenaces als ecosistemes marins de la Universitat de Barcelona, l’institut d’Estudis Catalans, HEINRICH BHÖLL STIFTUNG SCHLESWIG-HOLSTEIN I Future Ocean, vaig idear una versió del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen ofegat dins el nostre canvi climàtic. Desitjo que us agradi.

Vet aquí que una vegada hi havia un xicot que vivia prop del port francès de «Le Havre» a França, i vet quí que li ocorregueren uns esdeveniments força al·lucinants. Coincidències altament casuals que van envoltar el seu petit món. Un món completament assetjat pel canvi climàtic. Si fa no fa com el nostre.

Conten els avis, la història del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, però, pot algú imaginar-se’l anxovat dins d’un món de tempestes i huracans, d’inundacions i incendis, un món on va desapareixent la biodiversitat? Podeu concebre un soldadet de plom rodejat de sequera? Nosaltres no ens podem imaginar aquest entorn. Tenim vida. Però molt aviat centenars de milers de persones, plantes i animals ja no tindran vida. Quedarà el soldadet esguerrat de plom.

Els humans havíem convertit el nostre bell planeta, el nostre espai blau i verd, en un atapeït escenari de fenòmens d’escalfament global i de canvi climàtic. En una bola d’aigua salada, desert i foc embolicada en plàstic…

Quan en Dídac va complir set anys, i son pare l’obsequià amb un exèrcit de soldadets de plom, ben drets i elegants, dins d’una capseta de soldats, tots ben-plantats i amb jaquetes vermelles, pantalons blaus, i amb el semblant ben seriós i determinat. També lluïen uns botons daurats preciosos, i anaven armats amb un fusell penjat a l’esquena. En Dídac va obrir uns ulls com plats de sopa. Era un exèrcit disposat per confrontacions simulades, per fer guerres de joguina i per un munt d’atacs de broma. Mai de debò; que la família d’en Dídac eren tots pacifistes de tot cor.

En Dídac ja tenia onze anys, i els soldadets , ben arrenglerat encara tenien un aspecte rebonic dins la capsa. Eren preciosos, únicament n’hi havia un que estava inacabat. Quan el seu pare el va fondre li va faltar plom per fer la cama dreta i ara era un soldat desfigurat. Segons va explicar l’àvia, aquell soldadet de plom havia estat un dels soldadets catalans ferits a la guerra del 1714, quan Catalunya va lluitar contra l’exèrcit dels borbons. En Dídac, amb tan sols set anys, ja escoltava la història de Catalunya explicada per la seva àvia, que era originaria de la Catalunya Nord, de Vilafranca de Conflent, i en sabia un pou d’històries.

La família d’en Dídac fabricava joguines de plom prop de la Cerdanya fins que els plàstics van inundar el mercat; i els rius, les platges, els oceans, els plàstics es van convertit en l’aliment de tots els peixos del planeta. Les joguines de plom no podien competir en un mercat de lliure competència amb les joguines de plàstic, i la fàbrica dels pares d’en Dídac va haver de tancar. Actualment, al món es fabriquen tres-cents milions de tones de plàstics, 8 milions de tones mètriques van a parar al mar. El 80 % de les deixalles plàstiques hi arriben pels rius i el 20% són llençats des de les embarcacions, els trossos grans plàstics grans es corroeixen per l’acció de la llum solar, llavors es degraden i es converteixen en microplàstics per acció dels bacteris. Aquests trossets de 5 mm queden atrapats als fons marins barrejats amb els sediments. La part dels microplàstics que es manté a la superfície els peixos els confonen amb plàncton i els microplàstics acaben entrant a la cadena alimentària, després de passar al mar i ser deglutits pels peixos, acaben als nostres estómacs. No se sap les conseqüències d’ingerir plàstics, però un cop són al mar ja no hi ha solució. Tan sols reciclar i reduir la fabricació de plàstics acabaria amb el desastre.

A casa s’explicaven moltes histories del mar, vivien a «Le Havre», i el pare d’en Dídac era francès, a més col·laborava en un projecte solidari d’un vaixell protesta semblant al de Greenpeace que quan ell seria gran el 50% dels anfibis, reptils, aus, buscarien altres hàbitats per la desertització. En Jean Luc netejava les costes marítimes quan hi havia vessaments de petroli, i eliminava els anomenats mars de plàstic. A «Le Havre» hi havia un dels ports europeus més famosos de la regió de la Normandia. El pare explicava a en Dídac que la Serralada dels Pirineus perdria el glaç aviat, i que caldria anar a veure l’àvia a l’hivern si volien esquiar. La neu s’esvairia.

Quan en Dídac era petit, pel dia del seu aniversari, sempre venia l’àvia. Amb set anys li va regalar els soldadets i ara amb onze anys li va regalar una joc d’escacs: «t’ensenyaré a jugar i passarem estones molt agradables…» el nen va posar la capsa al costat de la dels soldadets de plom, ara la capsa de música amb la ballarina va quedar lluny del soldadet ranc. El nen va abraçar l’àvia però va decidir agafar el soldadet de plom al que li faltava la cama i el va posar al costat de la ballarina, mirant-se els ulls, tots dos encaterinats en un amor de joguina impossible. Ella era una ballarina preciosa, vestida de tul i llaços blancs i quan obries la capseta de la ballarina, aquesta aixecava el turmell dret buscant el cel mentre sonava una melodia dolça, el soldat i la ballarina quedaven mirant-se, «així seran nuvis» va pensar en Dídac.

De cop i volta, es va disparar una capsa sorpresa amb una molla i la cara d’un pallasso bocagrossa i malvat, que va dir al soldadet «Jo et maleeixo soldat esguerrat» «passaràs desgràcies horribles i mai seràs feliç amb la ballarina.

Encara jugava amb l’exèrcit de soldadets de plom, aquell dia estava prop de la finestra preparant un atac a la cortina i va decidir enviar un espia explorador. Feia saltar el soldadet de plom al que li faltava una cama escalant la cortina, com si fos un soldat d’infanteria explorant de debò. De cop, fruit de la mala sort o de la tempesta que es va desempallegar en tres minuts, s’obriren les finestres de bat a bat, es van trencar els vidres, i es van arrancar les contrafinestres, xiulava el vent huracanat «fiuuuuusss», l’aire travessava per enmig dels arbres, reproduint un soroll com de fantasmes enfadats dins un vell castell; la pluja colpejava la casa, plovia a bots i barrals. En Dídac va tenir por dels trons, del xàfec i de sobte va començar la pedregada. En un tres i no res el soldadet català se li va escapar dels dits, va fer bots i tombarelles, i va quedar enganxar a la vorera de l’acera, navegant dins l’aigua del rierol que conduïa a la claveguera.

El cel es va enfosquir en deu minuts, la mare va obrir la porta de l’habitació del nen, en Dídac va córrer a les seves faldes, «Què passa mama?»

És complicat Dídac, però intentaré explicar-t’ho. «Les aigües dels Oceans s’estan escalfant, el clima atmosfèric s’està omplint de C02 per causa de la crema de combustibles fòssils, és a dir, des que els rebesavis tenien la fàbrica de joguines de plom fins ara, el nivell de C02 s’ha apujat un 40 per cent.

-Des de la revolució Francesa?- digué el nen

-Si fa, no fa, hehehe, va riure la mare- El cas és que les energies no renovables s’esgoten; el carbó, el petroli i tots els combustibles fòssils, a més quan s’utilitzen contaminen moltíssim l’atmosfera. Quantitat d’experts especialitzats diuen que els oceans ja no poden netejar més el CO2 i això si que és terrible. Són els mars els que alenteixen l’escalfament global. Si no fos pels oceans les temperatures serien encara més altes…

-El nen li agradava aprendre però ara estava cansat, així que li va dir «El meu soldadet de plom ha caigut per la finestra»

-Hi ha hagut moltes destrosses, haurà de venir un perit de l’assegurança i fer suma de totes les destrosses…

-Jo baixo a buscar el soldat, mare. En Dídac va plantar un petó a la galta de la mare i va córrer amb les sabates que li empenyien el cul. No va escoltar sa mare dir: «Plou massa, i cau pedra, Dídac, vine»

Uns galifardeus s’havien fet amb el soldadet del Dídac i reien:

-És esguerrat!! , llencem-lo a la claveguera!!- va dir un nen pel-roig ple de pigues…

-Que se’l mengi una rata grisa,i que sigui ben grossa, i que estigui envoltada de pels llargs i pudents com la brossa, ha ha ha- va contestar un grassonet amb tupè.

-Donem-li una oportunitat de sobreviure- va fer un noi primet amb ulleres, – fem un concurs de vaixells de paper i el posem a navegar pel rierol fins a la claveguera.

-Ja ha parlat el set-ciències.

Aixoplugats sota una porxada, carregats de papers de diari van començar a fer vaixells de paper de diari.

-El xicot de les ulleres se’n va sortir.- Set-ciències? Ets tu que no saps fer vaixells de paper, ni tan sols saps enlairar-te el tupè com jo.

-Home, amb la pinta del teu avi i posant-te la laca de la teva mare…Qualsevol…

Si no haguessin estat els trons i el fort soroll de la pluja, ara el marrec de les ulleres tindria el nas aixafat com una ensaïmada. Era un bestia el noi del tupè i estava empipat, no acceptava crítiques.

Després de triar un vaixell de paper, hi van col·locar el soldadet català, llavors tots van cridar alhora: de cap a la claveguera!! de cap a la claveguera!!

En Dídac no s’atrevia contra aquells nanos; eren dolents i molt més grans, a més llençaven pedres, es donaven cops… En Dídac se’n va tornar a casa.

-Hola, mama. Així que els oceans es mengen el C02 que provoca l’escalfament del planeta? Em deies això?

-Sí fill. Gairebé la meitat contamina l’atmosfera i l’altre meitat va a parar als oceans i a la biosfera. Però hi ha el mar del labrador i el mar de Grenlàndia. Així com regions de l’Antàrtida que tenen grans superfícies carregades de CO2 que acaben enfonsades a les profunditats on aquest gas queda emmagatzemat durant llargs períodes de temps.

-Pobre soldadet, morirà contaminat per la infecció de la ràbia d’una rata, o pel C02, i es que… què hi pot trobar ofegat en una claveguera? I d’allà anirà a l’oceà? Què li passarà mare? jo sé que només és un soldadet de plom, però fa quatre anys que me’l va regalar el pare. I me l’estimo una barbaritat!!

-El tens des d’abans de tancar la fàbrica. Ho sé. És un record per tota la familia.

De cop va sortir el sol, l’escalfor es va tornar xafogor en molt poc temps,

-Això és l’escalfament global,mama?

-Sí fill. Bàsicament producte d’interessos econòmics de totes les empreses que fabriquen cotxes, i que es dediquen a culpar a les que fabriquen avions, que no triguen a dir maldats de les que fabriquen transatlàntics. Les empreses ajunten mitges veritats amb mentides descarades, i entre totes creen estadístiques creatives, o sigui, que ens expliquen que la contaminació no va amb elles. Però…els nivells del mar no s’aturen. Ascendeixen any rere any.

-I a més la terra es va escalfant- va acabar el Dídac, que sabia totes les històries de la Greta Thumbeg,

A en Dídac li agradava visitar el port per veure els enormes vaixells. No li feien gràcia els petroliers, perquè la mare li havia explicat que el cru matava les algues, els peixos, i que era molt perillós per les aus marines. Però li encantava tafanejar pels transatlàntics que anaven plens de turistes pujant i baixant, «és molt distret» pensava en Dídac. Baixaven i pujaven senyores de totes grandàries, amb enormes capells i vestits estampats, algunes anaven del bracet acompanyades de senyors grans molt ben vestits i amb bigotis repentinats.

Mentrestant el soldadet de plom que havia caigut per la finestra estava ficat dins d’uns vaixells de paper i anava en direcció a la claveguera. Pobret.

El soldadet va passar 17 segons esfereïdors anant de tort sobre el vaixell de paper de diari. Es va enfonsar a la claveguera, les rates li feien por, encara que no n’hi havia gaire de rates. El clavegueram estava infestat d’uns cargols invasors arribats d’Amèrica del Sud amb la típica forma d’espiral cargolada però grossos com ratolins. El soldadet feia cabrioles entre els animals del subsol fins que va arribar al mar. Allà, tot era menys agressiu va pensar. L’aigua brillava plena d’algues marronoses, hi nedaven quatre peixos portadors de microplàstics sota les escames , una situació que pel soldat feia molta menys por que la claveguera.

El primer que va pensar el soldadet es que hi havia la pesca esgotada. Era de tots sabut que els pescadors no sembraven, solament pescaven, dia rere dia recol·lectaven sense tenir en compte ni la mida dels peixos ni les zones de pesca. Proliferava la pesca il·lícita. De cop i volta una xarxa d’un pesquer industrial il·legal el va arrossegar juntament amb unes navalles i unes ostres del pacífic, el mar de la costa francesa estava plagat d’una pila de peixos invasors que estàvem a l’atlàntic on hi hauria d’haver-hi ostres i musclos europeus hi havia varietats del pacífic.

De cop el soldadet va ser engolit per un llobarro. Volia desfer-se de la xarxa però el llobarro se’l va cruspir. Era un soldat català capturat per un estomac ple de plàncton i plàstics. Ai!, com pensava amb en Dídac i en la Ballarina. Ella seria feliç amb les joguines de la seva habitació i en Dídac la portaria a fer saltirons per la casa o la posaria prop d’un altre soldadet de plom i s’enamorarien…

El soldat ho recordava tot. Sabia que en Dídac passava les vacances a ca l’àvia de Vilafranca del Conflent, sabia que era un poblet medieval preciós de la Catalunya Nord i que per vacances de Nadal li encantava visitar els seus familiars i amics catalans. El soldat català hi viatjava sovint amb la família d’en Dídac, aquest any potser tornarien a fer un d’aquells emocionants viatges de 63 km des de Vilafranca fins la Tor de Querol en el tren groc de la Cerdanya. D’ençà del canvi climàtic, que aquell tren era el símbol més català de la Catalunya Nord. Un símbol de tenir cura dels recursos humans. Amb excel·lència i virtut. Amb decència.

Mentrestant, el soldat era dins de la panxa d’un llobarro amb brànquies, i molt de fons escoltava el diàleg dels pescadors. Un treballador galta-vermell deia «Segons la convenció de les lleis de les Nacions Unides del 1982, un país pot reclamar com a mar territorial propi, l’àrea que s’estén 12 milles nàutiques més enllà de la seva costa» i pot explotar com a ZEE zona econòmica exclusiva, la columna d’aigua que s’estén 200 milles més enllà de la seva costa» i va respondre un altre pescador esprimatxat «Estem pescant fora milles, i això provocarà una guerra» «Bah! No et pensis…aquestes coses se solucionen als despatxos, canviaran zona de pesca per boscos de tala i ho tindran llest, del planeta ningú se’n recordarà i, Gaia, el planeta terra n’hi diuen alguns, anirà preparant la seva venjança, però tu no pateixis, continuarem tenint feina» «perdre la feina ens amoïna a tots, Thierry » «Jean Luc, la situació és de col·lapse, la naturalesa està en convulsió… la pujada general de les temperatures ha afectat totes les àrees, la pesca, la climatologia, la desertització…

Ja tenim zones amb el transport privat prohibit, sovint ens tallen la llum i l’aigua, quan hi ha servei posen els preus estratosfèrics. Tot són petits remeis perquè les ciutats europees modifiquin la resta del món fins a convertir-lo en un indret dramàtic immers en illes de plàstic, o illes engolides pel mar… Som dins una crisi migratòria, de pasteres plenes de joves i dones embarassades, vivim en un veritable allau de persones que es llencen als oceans perquè s’estimen més morir com a futur sinó poden tenir possibilitat de viure al primer món. Els oceans ja són tombes. Són l’anihilació de desenes de milers de persones que volen viure i salvar als seus fills. Mentrestant, Occident mira aliè i s’escapa cap al mar per fer vacances. O veuen a les noticies els cadàvers de petitóns i dones embarassades de pell negre… i No els hi importa gaire. La història ens jutjarà com als genocides del Mare Nostrum»

«Tens raó, a més hi ha l’ascens del nivell del mar degut al desgel dels pols que ha submergit un munt de zones a Bangladesh, a Xina, a Japó, i recordes el Tsunami japonès amb terratrèmol de 9,1 a l’escala de Richter de l’any 2011? i, Vietnam, i Egipte…» «A mi m’ho expliques, vivíem a un delta, i ara vivim a «Le Havre» ja que el mar es va cruspir més del 50% dels Deltes, el nostre no es va salvar». «Però hem de menjar Thierry, hem de menjar….» en Jean Luc va seguir «Saps perquè hi ha refugiats mediambientals?, Saps les migracions de Rússia o dels Països Escandinaus? és la degradació dels recursos hídrics i la contaminació atmosfèrica- També la pateixen a Xile , Argentina, a Sud Àfrica, ells emeten 400 milions de tones mètriques de CO2, l’absència d’aigua potable fa tocar el dos a les persones entre territoris. L’augment de la contaminació, el canvi climàtic provoca a les grans ciutats malalties respiratòries, al·lergies, dermatitis atòpiques, arriben espècies invasores d’animals, plantes, algues, fins i tot virus, que fugen cap espais on es desenvolupen millor. El clima també es variable, per la qual cosa Grenlàndia que mai tenen les condicions atmosfèriques per rebre pluges, donat què està a 3216 m amb temperatures gairebé sempre sota zero va rebre diverses pluges el 14 d’agost .

«Pel que fa a Nova Zelanda l’any 2020 cremaven boscos , pobles i granges senceres mentre que el 2021 s’ofegaven d’inundacions». Les migracions climàtiques cerquen condicions mediambientals millors. Qui no salvaria la seva família? Davant tornados, ciclons, tempestes, deserts, manca d’aigua o de menjar, davant oceans d’aigües calentes i sense glaç a les glaceres, amb el nivell del mar pujant i les ones del mar que s’escalfen… «Un dia pescarem el peix i ja estarà bullit» En Thierry va remenar el cap en senyal d’aprovació. El vaixell d’en Jean Luc que sortia al mar en tasques solidàries havia perdut la subvenció del govern, així que ara li tocava treballar com a pescador.

«Mira quin llobarro, me l’enduré a casa» digué Jean Luc. «Sopeu de gust, jo no diré res» digué en Thierry. El soldadet dins el llobarro anava escoltant totes aquelles desgràcies mentre sense saber com, per casualitat va arribar a casa d’en Dídac i va acabar a la cuina de la mare. Que tota sorpresa, va clavar el ganivet al coll del llobarro i en obrir-lo va extreure el soldadet. Quina il·lusió, el va rentar ben net i el va portar al seu fill. En Dídac la va abraçar ben fort i li van començar a caure llàgrimes d’agraïment. Va portar el soldadet al costat de la ballarina i els va posar juntets. Ben lluny del pallasso malvat que odiava la parelleta i llavors va tornar a la cuina.

«Fa molta calor mare»

«Si Dídac, després de la pedregada ara ens toca està al forn»

«NO, no, mira per la finestra» La mare del nen es va acostar a la finestra i tota una filera de plataners cremava, cotxes de bombers intentaven apagar-los, a l’habitació del nen havia quedat un vidre enganxat a la finestra que havia actuat com una lupa i havia cremat la caixeta de la ballarina, de cop es va calar foc a les joguines d’en Dídac. El soldadet i la ballarina es desfeien i es formava un cor de plom groc sota els seus peus. La casa va començar a cremar des de l’habitació d’en Dídac cap a la resta dels espais. Van deixar l’apartament volant, en Dídac va recollir el que quedava del soldadet i la ballarina, tan sols hi havia un cor de plom fos que va unir les seves ànimes, era el símbol que mai ningú podria acabar amb un amor immortal.

En Pep Guardiola, la Greta Thunberg i Eva Duarte de Perón: oratòries i fal·làcies

Pep Guardiola (Sant Pedor, 1971) considerat un dels grans migcampistes del Futbol Club Barcelona, i el cervell del Dream Team Blaugrana dels 90, aviat va esdevenir un líder nat del Club. Ràpidament l’entrenador va demostrar en les rodes de premsa com posar-se els periodistes a la butxaca i per tant les estratègies pel domini de l’audiència amb una excel·lent oratòria, sobretot en enfrontar-se al seu homòleg Xosé Mourinho, qui no s’aturava en desqualificacions al tècnic blaugrana. Quan Mourinho i Guardiola eren entrenadors dels dos equips més rivals de l’estat espanyol, les declaracions de Mourinho omplien la premsa esportiva: «Em faria vergonya guanyar les champions com Guardiola» «No entenc perquè els àrbitres afavoreixen sempre al Barça»

En una roda de premsa extremadament irònica, en Pep Guardiola respongué : «Com que ell m’ha tutejat, jo també ho faré, m’ha dit Pep, jo li diré Xosé, no sé quina és la càmera del sr. Xosé… Deuen ser totes aquestes (…) Demà ens enfrontem al camp a les 20.45, fora del camp ja m’ha guanyat, m’ha guanyat durant tot l’any, li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que en gaudeixi i se l’emporti a casa»

En Pep Guardiola en una roda de premsa va usar la Ironia, la reciprocitat, el domini de l’escena i les concessions… en Pep, fins i tot va usar l’estratègia del registre vulgar, de l’argot i la proximitat emotiva estratègica:

«En aquesta sala és el «puto amo» i no hi vull competir ni un sol instant. Ell és el que en sap més del món, no hi vull pas competir. Només li recordo que hem estat de costat quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Perez, i la Central lletera, però jo he treballat quatre anys amb ell»

La referència a la central lletera era per torpedejar els mitjans de comunicació afins a Florentino Pérez de l’època.

Al llibre «L’Oratòria a l’abast de tothom» de Josep M Castellà, Montserrat Vila i Mariona Casas, llegeixo que la retòrica proporciona eines per transformar l’oratòria en l’art de dir bé, l’art de transmetre conceptes correctament, tot depenent del que vulguem comunicar. Pot ser commoure, o persuadir, però també podem transmetre sentit de la justícia i de la pau o bé de l’odi a col·lectius com els LGTBI, l’antisemitisme, la fòbia a les persones catalanes, gitanes o negres, etc. El 6 de Juliol va saltar a les portades de tots els diaris la pallissa mortal que li van clavar a Samuel, un noi gallec que va ser víctima de tres joves d’ entre 20 i 25 anys a crits de «maricón de mierda» i en Javier Nart va comentar al programa d’en Risto Mejide que podia ser un assassinat i prou perque això de «Maricón» és diu a tothom. Entesos Nart, i si fos «negro de mierda» o si fos «catalán de mierda», sería un assassinat amb agreujant d’odi? En podrien parlar molt de discursos enfocats a odiar-nos entre nosaltres, però tots són pur feixisme, i la gran majoria són discursos d’aporofòbia, no s’odia a l’estranger o al LGTBI si està folrat de diners, es detesta a l’estranger quan és un pelacanyes. Paradoxalment la base de la ultra-dreta no està formada per persones amb gran capacitat adquisitiva però són molts els que se sumen a l’aporofòbia sense tenir un euro als comptes corrents. Cosa que ben pensada és per riure. Són ultres, admiren als folrats ultres però no arriben a final de més. Quants cervellets de mosquit repartits per arreu! Quina tristesa!

A principis de Juliol la guàrdia costanera de Líbia va disparar contra una pastera de migrants, però tothora es reben turistes de països estrangers en els hotels de superluxe de totes les costes mediterrànies. Són les paradoxes del capital. La ONG Sea-Watch international va gravar les imatges dels trets disparats, trets amb els quals no van obrir els mitjans habituals. De fet, la ONG va denunciar la complicitat de la Unió Europea amb les operacions antiimmigració del Mediterrani. Més paradoxes.

Continuant amb els discursos contra la globalització del capital i la destrucció del planeta, en el seu dia va ser especialment encoratjadora la Greta Thunberg, encara que ara sembla haver-se esfumat dels digitals, dels mitjans, fins de la ONU. Mentre era una nena va arribar a parlar als més poderosos de les Nacions Unides, la Greta Thunberg va viatjar en un veler de zero emissions des d’Europa per assistir a la cimera. Una cimera on la Greta va denunciar la hipocresia dels assistents, així com que en la trobada no es presentessin solucions. La Greta digué a la conferència celebrada a Nova York sobre la cimera l’acció climàtica,

«La gent està patint, la gent s’està morint, ecosistemes sencers s’estan col·lapsant, som a l’inici d’una extinció massiva i vostès només pensen en els diners, de conte de fades i de creixement econòmic «. «I avui no hi haurà cap solució perquè els números són massa incòmodes i vostès encara no són prou madurs per dir les coses com son» ,

«Vostès ens estan fallant, però els joves estem començant a entendre la seva traïció» «No deixarem que se surtin amb la seva, el canvi arribarà els agradi o no els agradi»

La Greta va transmetre desassossec amb la seva mirada amenaçadora, tota ella era una advertència als líders mundials. Òbviament, la Greta ens crida a tots a l’acció, ens diu irresponsables al conjunt de la humanitat, però a la gent adinerada molt més, ens fa responsables per bé del nostre hàbitat. Ho feia amb la ràbia a la mirada, amb l’expressió dels ulls era contundent. El cos no va adoptar una actitud dòcil en cap moment, la posició del cos era junt amb la mirada amenaçadora i contundent, junt amb els ulls i les mans, una acció bel·ligerant, des de Nacions Unides arribava una noia que muntava vagues mundials cada divendres, i que era un problema pels adinerats i ara s’havia d’aturar. La BBC Mundo va titular «Las ferotges crítiques a Greta Thunberg, «La jove i admirada activista ambiental». Aquí el que va després de la coma importa poc, perquè diu: «És jove, blanca i va néixer en un dels països més desenvolupats del món, Suècia»» ¿que passaria si el diari digués «Es jove, negra i va néixer al tercer món»?, continua el diari… «El desafiant discurs de Greta Tumberg ¿Com us atreviu?, davant dels líders mundials de la cimera de la ONU…» El primer en enfotre-se’n d’ella fou el President Trump, i ella va contestar-li: «No entenc perquè els adults elegeixen passar el seu temps escarnint i amenaçant als adolescents i nens per destacar els seus arguments de la ciència. Podrien fer alguna cosa bona al seu lloc. Suposo que simplement deuen sentir-se molt amenaçats per nosaltres.» Michael Knowles digué des de la Fox que Greta era una nena malalta mental explotada pels seus pares.

Tot i això hi ha bons oradors entre la dissidència i entre el poder. Durant el Franquisme no es podia fer una oratòria demanant la República, ni molt menys la catalana, ni la llibertat del nostre poble en públic, perquè “Las fuerzas del estado” ens haguessin afusellat sense judicis ni explicacions, per l’article 29, un article encara vigent que prové de l’edat Mitjana i que l’han constitucionalitzat, però que és molt interessant…

Vull fer esment de la importància de l’arribada d’un missatge mediàtic, des que la radiova néixer. Els missatges s’han de col·locar en l’espai de 20 s. han de sers clars i concisos, ah! I els hem de construir amb frases breus i molts claus. Els Reality Shows i alguns informatius espanyols com Todo es Mentira, utilitzen aquest sistema fins a l’empatxament i l’efecte que es produeix és el de la metxa d’un petard de revetlla, arriba a totes les llars d’un país en poques hores. Recordeu: «¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?» Potser no recordem qui era, ni on ho va dir, però la frase s’ha immortalitzat a Google exactament igual que la d’Einstein. E=mc2

Evita Duarte de Perón, Buenos Aires (1919-1952) va ser una de les oradores que més utilitzava els mitjans, va canviar la situació de les dones del seu país tot i ser l’esposa del President Perón i malgrat el seu estil ostentós de dona rica, Evita captivava amb la seva oratòria dirigida als més pobres. El General Perón va arribar a President i de la mà d’Evita va lluitar pel proletariat, els anomenats «Los descamisados» va aconseguir el vot femení, va obrir hospitals i el 17 d’Octubre del 1951 a la «Plaza de Mayo» María Eva Duarte va pronunciar un discurs que per a molts fou la seva despedida. Un càncer d’úter se la va endur als 33 anys, Eva mantenia oberts els canals amb visites al feixisme de Salazar, de Franco, y en el 1947 fou fotografiada amb el braç dret alçat en alt en el seu viatge a Espanya. Era intel·ligent, hàbil i negociadora. Aixecava passions entre els «Descamisados» però vestint sempre el model més elegant de Christian Dior. Argentina en el s.XX va patir sis cops d’estat. 1930/1943/1955/1962/1966/1976/1976 eren dictadures basades en un estat burocràtic autoritari però que va imposar l’any 1976 el terrorisme d’estat provocant la Fundació de las Madres de la Plaza de Mayo, degut a la desaparició de més de 30.000 persones violant massivament els drets humans. El President Juan Domingo Perón va ser derrocat per una «Revolución Libertadora» i ell va acabar a l’exili. Lícit és doncs pensar que davant un panorama com aquest Evita fos vista com la salvadora dels obrers i de la gent econòmicament maltractada, els pobres de solemnitat. L’oratòria va ser:

«Estimats descamisats: Jo no valc pel que vaig fer, jo no valc pel que sóc ni pel què tinc, jo tinc una sola cosa que val, la tinc al cor, em crema a l’ànima, em fa mal a la carn i em crema els nervis, és l’amor per aquest poble» (Eva Perón va usar la veu afectada).

«Si aquest poble em demanés la vida li donava cantant, perquè la felicitat d’un sol descamisat val més que la meva vida. Eva parlava lentament, amb dicció tensa. Estava esgotada per una llarga malaltia, Eva es va valdre de la veu emocionada- Un dels darrers discursos d’Eva Perón

«Descamisats meus, jo us agraeixo totes les pregàries que heu fet per la meva salut, espero que Déu escolti els humils de la meva pàtria, Jo sé que Déu és amb nosaltres perquè és amb els humils i menysté la supèrbia de l’oligarquia, i per això la victòria serà nostra»

Fal·làcies o fake news

Les fal·làcies lògiques són l’aplicació incorrecte d’un principi lògic vàlid o també l’aplicació d’un raonament inexistent. Però des que els oradors van anar baixant de categoria i es van anar convertint en aixafaguitarres van esdevenir creadors de fake news, de noticies enganyoses, segons l’elegància de l’oratòria de cadascú. El cas és que les fal·làcies van perdre el seu encant, ara no es miren les premisses (si son certes o falses) ara tan sols es va a la recerca de la resposta emocional de l’audiència. Les fal·làcies aprofiten les relacions socials entre la gent per fer apel·lacions a l’ autoritat i per argumentar de forma fal·laç és freqüent emprar patrons retòrics que ofusquin l’argument lògic, així les ara dites «Fake News» són més difícils de diagnosticar perquè no estan ni argumentades. Són explicades com veritats absolutes. L’última fal·làcia feta per en Carrizosa al parlament fou demanar la paraula al·legant «qüestions d’ordre» la Presidenta, na Laura Borrás li va dir; «Sr. Carrizosa sap que no existeixen les qüestions d’ordre sinó només els articles del reglament» «digui’m per quin article em demana la paraula» «pel 39» «El 39 no regula les questions d’ordre» «escolti, no ens faci aprendre de memòria el reglament» respongué Carrizosa i la Laura Borràs «Per parlar en aquest hemicicle m’ha de dir per quin article em demana la paraula»

Arrimades usava sovint l’atac personal, encara recordo el día que va entrar fent ostentació d’una bandera espanyola al Parlament,va provocar tots i cadascun dels independentistes, en Rivera en canvi usava la tàctica ELEVATOR PICH, es tracta d’aprofitar el trajecte en ascensor (metafòricament) per explicar un projecte o despertar interés sobre una proposta, si recordeu en Rivera va arribar a dir que en els ascensors deixaríem de saludar-nos perquè Catalunya estava dividida. Per sort el que s’ha demostrat es que Ciutadans no tenia raó. Ciutadans va intentar una tàctica per ofendre i dividir a l’adversari (sempre a persones d’ esquerres però bàsicament als catalans independentistes, això deixava a banda l’argumentació. S’atacava persones. L’arrimades i en Rivera, animats amb la seva campanya, “Arrenquem tots els llaços grocs” van ofendre no solament l’independentisme, sinó als unionistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, que n’hi havia bastants, ja que eren catalans que preferien viure a un país amb justícia de la UE que a un país com Turquia on s’estaven vulnerant tots els drets humans, sobretot sobre els periodistes. Es van equivocar d’estratègia i les files d’afiliats se’ls hi van buidar com les platges al desembre.

Fal·làcies de l’Aznar; “En esa guerra no se tirarán bombas por parte de España, porqué España no participó, sólo envió a sus soldados”.

En el text original repeteix Espanya tres vegades i llavors diu mitges veritats. 2.600 soldats espanyols van ser enviats a rebre bombes. Tant és qui les llancés, recoi, van estar en perill de mort inútil, una mort a la que no enviaria mai al seu propi fill. Ens havia dut a la guerra i aquests soldats podien morir, pel terrorisme jihadista, perquè Aznar volia ser “l’animal de companyia” d’en Bush, Blair i així poder-se fer força fotos semblant important. Fent creure als “Peperos” que Espanya havia arribat al grup econòmic dels països amb més PIB, com sempre utilitzant la fal·làcia «Causa justa» justificant una guerra amb mentides «no hi havia armes de destrucció massiva» i usant l’amenaça de la por.

Fou «el Trio de las Azores», on hi havia l’Aznar qui va aconseguir ensarronar part del espanyol racista que bombardejar Iraq era necessari per «ajudar als amics, Bush i Blair» dient als espanyols que hi havien armes de destrucció massiva.

l’ oratòria es defineix com la materialització de la persuasió; en un sermó, en un discurs, en conferències. La dialèctica és l’art de convèncer mitjançant el diàleg, però així mateix, entre els grecs es tractava de l’art de discutir i oposar-se a la retòrica o l’art de parlar bé. Sòcrates practicava la dialèctica amb els seus deixebles.

En Pau Casals va negar-se a tocar el violoncel mentre durés el Franquisme. Les Nacions Unides li van fer un calorós homenatge i ell va fer un discurs amb una oratòria impecable. En Pau Casals era home de poques paraules, silenciós, però reconegut internacionalment com el millor director d’orquestra i intèrpret del s. XX.

El 24-10-1975, en Pau Casals, del Vendrell, va rebre una distinció de la ONU i va poder parlar del nostre petit país amb tota llibertat, amb el famós; I’m a catalan

L’oratòria d’en Pep Guardiola, Greta Thunberg i Eva Perón,i les fal·àcies dels mals oradors

Pep Guardiola (Sant Pedor, 1971) considerat un dels grans migcampistes del Futbol Club Barcelona, i el cervell del Dream Team Blaugrana dels 90, aviat va esdevenir un líder nat del Club. Ràpidament l’entrenador va demostrar en les rodes de premsa com posar-se els periodistes a la butxaca i per tant les estratègies pel domini de l’audiència amb una excel·lent oratòria, sobretot en enfrontar-se al seu homòleg Xosé Mourinho, qui no s’aturava en desqualificacions al tècnic blaugrana. Quan Mourinho i Guardiola eren entrenadors dels dos equips més rivals de l’estat espanyol, les declaracions de Mourinho omplien la premsa esportiva: «Em faria vergonya guanyar les champions com Guardiola» «No entenc perquè els àrbitres afavoreixen sempre al Barça»

En una roda de premsa extremadament irònica, en Pep Guardiola respongué : «Com que ell m’ha tutejat, jo també ho faré, m’ha dit Pep, jo li diré Xosé, no sé quina és la càmera del sr. Xosé… Deuen ser totes aquestes (…) Demà ens enfrontem al camp a les 20.45, fora del camp ja m’ha guanyat, m’ha guanyat durant tot l’any, li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que en gaudeixi i se l’emporti a casa»

En Pep Guardiola en una roda de premsa va usar la Ironia, la reciprocitat, el domini de l’escena i les concessions… en Pep, fins i tot va usar l’estratègia del registre vulgar, de l’argot i la proximitat emotiva estratègica:

«En aquesta sala és el «puto amo» i no hi vull competir ni un sol instant. Ell és el que en sap més del món, no hi vull pas competir. Només li recordo que hem estat de costat quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Perez, i la Central lletera, però jo he treballat quatre anys amb ell»

La referència a la central lletera era per torpedejar els mitjans de comunicació afins a Florentino Pérez de l’època.

Al llibre «L’Oratòria a l’abast de tothom» de Josep M Castellà, Montserrat Vila i Mariona Casas, llegeixo que la retòrica proporciona eines per transformar l’oratòria en l’art de dir bé, l’art de transmetre conceptes correctament, tot depenent del que vulguem comunicar. Pot ser commoure, o persuadir, però també podem transmetre sentit de la justícia i de la pau o bé de l’odi a col·lectius com els LGTBI, l’antisemitisme, la fòbia a les persones catalanes, gitanes o negres, etc. El 6 de Juliol va saltar a les portades de tots els diaris la pallissa mortal que li van clavar a Samuel, un noi gallec que va ser víctima de tres joves d’ entre 20 i 25 anys a crits de «maricón de mierda» i en Javier Nart va comentar al programa d’en Risto Mejide que podia ser un assassinat i prou perque això de «Maricón» és diu a tothom. Entesos Nart, i si fos «negro de mierda» o si fos «catalán de mierda», sería un assassinat amb agreujant d’odi? En podrien parlar molt de discursos enfocats a odiar-nos entre nosaltres, però tots són pur feixisme, i la gran majoria són discursos d’aporofòbia, no s’odia a l’estranger o al LGTBI si està folrat de diners, es detesta a l’estranger quan és un pelacanyes. Paradoxalment la base de la ultra-dreta no està formada per persones amb gran capacitat adquisitiva però són molts els que se sumen a l’aporofòbia sense tenir un euro als comptes corrents. Cosa que ben pensada és per riure. Són ultres, admiren als folrats ultres però no arriben a final de més. Quants cervellets de mosquit repartits per arreu! Quina tristesa!

A principis de Juliol la guàrdia costanera de Líbia va disparar contra una pastera de migrants, però tothora es reben turistes de països estrangers en els hotels de superluxe de totes les costes mediterrànies. Són les paradoxes del capital. La ONG Sea-Watch international va gravar les imatges dels trets disparats, trets amb els quals no van obrir els mitjans habituals. De fet, la ONG va denunciar la complicitat de la Unió Europea amb les operacions antiimmigració del Mediterrani. Més paradoxes.

Continuant amb els discursos contra la globalització del capital i la destrucció del planeta, en el seu dia va ser especialment encoratjadora la Greta Thunberg, encara que ara sembla haver-se esfumat dels digitals, dels mitjans, fins de la ONU. Mentre era una nena va arribar a parlar als més poderosos de les Nacions Unides, la Greta Thunberg va viatjar en un veler de zero emissions des d’Europa per assistir a la cimera. Una cimera on la Greta va denunciar la hipocresia dels assistents, així com que en la trobada no es presentessin solucions. La Greta digué a la conferència celebrada a Nova York sobre la cimera l’acció climàtica,

«La gent està patint, la gent s’està morint, ecosistemes sencers s’estan col·lapsant, som a l’inici d’una extinció massiva i vostès només pensen en els diners, de conte de fades i de creixement econòmic «. «I avui no hi haurà cap solució perquè els números són massa incòmodes i vostès encara no són prou madurs per dir les coses com son» ,

«Vostès ens estan fallant, però els joves estem començant a entendre la seva traïció» «No deixarem que se surtin amb la seva, el canvi arribarà els agradi o no els agradi»

La Greta va transmetre desassossec amb la seva mirada amenaçadora, tota ella era una advertència als líders mundials. Òbviament, la Greta ens crida a tots a l’acció, ens diu irresponsables al conjunt de la humanitat, però a la gent adinerada molt més, ens fa responsables per bé del nostre hàbitat. Ho feia amb la ràbia a la mirada, amb l’expressió dels ulls era contundent. El cos no va adoptar una actitud dòcil en cap moment, la posició del cos era junt amb la mirada amenaçadora i contundent, junt amb els ulls i les mans, una acció bel·ligerant, des de Nacions Unides arribava una noia que muntava vagues mundials cada divendres, i que era un problema pels adinerats i ara s’havia d’aturar. La BBC Mundo va titular «Las ferotges crítiques a Greta Thunberg, «La jove i admirada activista ambiental». Aquí el que va després de la coma importa poc, perquè diu: «És jove, blanca i va néixer en un dels països més desenvolupats del món, Suècia»» ¿que passaria si el diari digués «Es jove, negra i va néixer al tercer món»?, continua el diari… «El desafiant discurs de Greta Tumberg ¿Com us atreviu?, davant dels líders mundials de la cimera de la ONU…» El primer en enfotre-se’n d’ella fou el President Trump, i ella va contestar-li: «No entenc perquè els adults elegeixen passar el seu temps escarnint i amenaçant als adolescents i nens per destacar els seus arguments de la ciència. Podrien fer alguna cosa bona al seu lloc. Suposo que simplement deuen sentir-se molt amenaçats per nosaltres.» Michael Knowles digué des de la Fox que Greta era una nena malalta mental explotada pels seus pares.

Tot i això hi ha bons oradors entre la dissidència i entre el poder. Durant el Franquisme no es podia fer una oratòria demanant la República, ni molt menys la catalana, ni la llibertat del nostre poble en públic, perquè “Las fuerzas del estado” ens haguessin afusellat sense judicis ni explicacions, per l’article 29, un article encara vigent que prové de l’edat Mitjana i que l’han constitucionalitzat, però que és molt interessant…

Vull fer esment de la importància de l’arribada d’un missatge mediàtic, des que la radiova néixer. Els missatges s’han de col·locar en l’espai de 20 s. han de sers clars i concisos, ah! I els hem de construir amb frases breus i molts claus. Els Reality Shows i alguns informatius espanyols com Todo es Mentira, utilitzen aquest sistema fins a l’empatxament i l’efecte que es produeix és el de la metxa d’un petard de revetlla, arriba a totes les llars d’un país en poques hores. Recordeu: «¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?» Potser no recordem qui era, ni on ho va dir, però la frase s’ha immortalitzat a Google exactament igual que la d’Einstein. E=mc2

Evita Duarte de Perón, Buenos Aires (1919-1952) va ser una de les oradores que més utilitzava els mitjans, va canviar la situació de les dones del seu país tot i ser l’esposa del President Perón i malgrat el seu estil ostentós de dona rica, Evita captivava amb la seva oratòria dirigida als més pobres. El General Perón va arribar a President i de la mà d’Evita va lluitar pel proletariat, els anomenats «Los descamisados» va aconseguir el vot femení, va obrir hospitals i el 17 d’Octubre del 1951 a la «Plaza de Mayo» María Eva Duarte va pronunciar un discurs que per a molts fou la seva despedida. Un càncer d’úter se la va endur als 33 anys, Eva mantenia oberts els canals amb visites al feixisme de Salazar, de Franco, y en el 1947 fou fotografiada amb el braç dret alçat en alt en el seu viatge a Espanya. Era intel·ligent, hàbil i negociadora. Aixecava passions entre els «Descamisados» però vestint sempre el model més elegant de Christian Dior. Argentina en el s.XX va patir sis cops d’estat. 1930/1943/1955/1962/1966/1976/1976 eren dictadures basades en un estat burocràtic autoritari però que va imposar l’any 1976 el terrorisme d’estat provocant la Fundació de las Madres de la Plaza de Mayo, degut a la desaparició de més de 30.000 persones violant massivament els drets humans. El President Juan Domingo Perón va ser derrocat per una «Revolución Libertadora» i ell va acabar a l’exili. Lícit és doncs pensar que davant un panorama com aquest Evita fos vista com la salvadora dels obrers i de la gent econòmicament maltractada, els pobres de solemnitat. L’oratòria va ser:

«Estimats descamisats: Jo no valc pel que vaig fer, jo no valc pel que sóc ni pel què tinc, jo tinc una sola cosa que val, la tinc al cor, em crema a l’ànima, em fa mal a la carn i em crema els nervis, és l’amor per aquest poble» (Eva Perón va usar la veu afectada).

«Si aquest poble em demanés la vida li donava cantant, perquè la felicitat d’un sol descamisat val més que la meva vida. Eva parlava lentament, amb dicció tensa. Estava esgotada per una llarga malaltia, Eva es va valdre de la veu emocionada- Un dels darrers discursos d’Eva Perón

«Descamisats meus, jo us agraeixo totes les pregàries que heu fet per la meva salut, espero que Déu escolti els humils de la meva pàtria, Jo sé que Déu és amb nosaltres perquè és amb els humils i menysté la supèrbia de l’oligarquia, i per això la victòria serà nostra»

Fal·làcies o fake news

Les fal·làcies lògiques són l’aplicació incorrecte d’un principi lògic vàlid o també l’aplicació d’un raonament inexistent. Però des que els oradors van anar baixant de categoria i es van anar convertint en aixafaguitarres van esdevenir creadors de fake news, de noticies enganyoses, segons l’elegància de l’oratòria de cadascú. El cas és que les fal·làcies van perdre el seu encant, ara no es miren les premisses (si son certes o falses) ara tan sols es va a la recerca de la resposta emocional de l’audiència. Les fal·làcies aprofiten les relacions socials entre la gent per fer apel·lacions a l’ autoritat i per argumentar de forma fal·laç és freqüent emprar patrons retòrics que ofusquin l’argument lògic, així les ara dites «Fake News» són més difícils de diagnosticar perquè no estan ni argumentades. Són explicades com veritats absolutes. L’última fal·làcia feta per en Carrizosa al parlament fou demanar la paraula al·legant «qüestions d’ordre» la Presidenta, na Laura Borrás li va dir; «Sr. Carrizosa sap que no existeixen les qüestions d’ordre sinó només els articles del reglament» «digui’m per quin article em demana la paraula» «pel 39» «El 39 no regula les questions d’ordre» «escolti, no ens faci aprendre de memòria el reglament» respongué Carrizosa i la Laura Borràs «Per parlar en aquest hemicicle m’ha de dir per quin article em demana la paraula»

Arrimades usava sovint l’atac personal, encara recordo el día que va entrar fent ostentació d’una bandera espanyola al Parlament,va provocar tots i cadascun dels independentistes, en Rivera en canvi usava la tàctica ELEVATOR PICH, es tracta d’aprofitar el trajecte en ascensor (metafòricament) per explicar un projecte o despertar interés sobre una proposta, si recordeu en Rivera va arribar a dir que en els ascensors deixaríem de saludar-nos perquè Catalunya estava dividida. Per sort el que s’ha demostrat es que Ciutadans no tenia raó. Ciutadans va intentar una tàctica per ofendre i dividir a l’adversari (sempre a persones d’ esquerres però bàsicament als catalans independentistes, això deixava a banda l’argumentació. S’atacava persones. L’arrimades i en Rivera, animats amb la seva campanya, “Arrenquem tots els llaços grocs” van ofendre no solament l’independentisme, sinó als unionistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, que n’hi havia bastants, ja que eren catalans que preferien viure a un país amb justícia de la UE que a un país com Turquia on s’estaven vulnerant tots els drets humans, sobretot sobre els periodistes. Es van equivocar d’estratègia i les files d’afiliats se’ls hi van buidar com les platges al desembre.

Fal·làcies de l’Aznar; “En esa guerra no se tirarán bombas por parte de España, porqué España no participó, sólo envió a sus soldados”.

En el text original repeteix Espanya tres vegades i llavors diu mitges veritats. 2.600 soldats espanyols van ser enviats a rebre bombes. Tant és qui les llancés, recoi, van estar en perill de mort inútil, una mort a la que no enviaria mai al seu propi fill. Ens havia dut a la guerra i aquests soldats podien morir, pel terrorisme jihadista, perquè Aznar volia ser “l’animal de companyia” d’en Bush, Blair i així poder-se fer força fotos semblant important. Fent creure als “Peperos” que Espanya havia arribat al grup econòmic dels països amb més PIB, com sempre utilitzant la fal·làcia «Causa justa» justificant una guerra amb mentides «no hi havia armes de destrucció massiva» i usant l’amenaça de la por.

Fou «el Trio de las Azores», on hi havia l’Aznar qui va aconseguir ensarronar part del espanyol racista que bombardejar Iraq era necessari per «ajudar als amics, Bush i Blair» dient als espanyols que hi havien armes de destrucció massiva.

l’ oratòria es defineix com la materialització de la persuasió; en un sermó, en un discurs, en conferències. La dialèctica és l’art de convèncer mitjançant el diàleg, però així mateix, entre els grecs es tractava de l’art de discutir i oposar-se a la retòrica o l’art de parlar bé. Sòcrates practicava la dialèctica amb els seus deixebles.

En Pau Casals va negar-se a tocar el violoncel mentre durés el Franquisme. Les Nacions Unides li van fer un calorós homenatge i ell va fer un discurs amb una oratòria impecable. En Pau Casals era home de poques paraules, silenciós, però reconegut internacionalment com el millor director d’orquestra i intèrpret del s. XX.

El 24-10-1975, en Pau Casals, del Vendrell, va rebre una distinció de l’ ONU i va poder parlar del nostre petit país amb tota llibertat, amb el famós; I’m a catalan

De les oratòries, d’en Pau Casals, d’en Berlanga i dels oradors incendiaris.

De les oratòries, d’en Pau Casals, d’en Berlanga i dels oradors pèssims

En Pau Casals va escollir una velocitat lenta i solemne. Parlava a Nacions Unides: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida” “La Pau ha estat sempre la meva més gran preocupació” .Llavors va incloure un relat íntim recordant-se de la seva mare a qui va qualificar de genial, per explicar que en els seus temps, també hi havia hagut guerres, i va continuar amb la famosa afirmació; I’m a catalan”

“Catalunya, avui dia, una provincia d’Espanya va tenir el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra, i fou el país on hi hagué les primeres Nacions Unides”. Més avançat el discurs va introduir una referència històrica:

“En aquell temps, al s. XI van reunir-se a Toluges avui, França, per parlar de Pau, perquè els catalans en aquell temps ja estaven contra la guerra” “Per això les Nacions Unides que treballen únicament per la pau, estan al meu cor”,

En Pau Casals emfatitzava les paraules més significatives i emotives donada l’audiència que tenia i va acabar amb un joc de paraules i una conclusió plena de sentiment.

“Fa molts anys que no toco el violoncel, però avui interpretaré una melodia del folklore català “El Cant dels Ocells”. Els ocells quan són al cel van cantant “peace” “peace “peace” (Pau, pau, pau) una melodia que tots els grans, Bach, Beethoven, haguessin estimat i que neix de l’ànima del meu poble”.

Aquesta referència geogràfica ha donat la volta al món, també la DUI del President Carles Puigdemont, qui va ser escollit President de la República Catalana en públic Referèndum, el dia 01 d’Octubre del 2017, tot i l’anul.lació espanyola, es va celebrar amb victòria del President Puigdemon actualment a l’exili. Aquests esdeveniments han estat la millor internacionalització del conflicte Catalunya-Espanya.

“Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República”. “Soc conscient, com segurament molts de vostès, que avui comparec davant del poble de Catalunya i de molta altre gent que ha fixat la seva atenció en el què passa en aquest cambra”, “Vivim un moment excepcional de dimensió històrica” “les seves conseqüències i efectes van molt més lluny de ser un afer domèstic i intern” “Catalunya és un afer Europeu” “De la meva compareixença no n’espereu ni xantatges, ni insults, el moment és prou seriós com perquè n’assumim tots la part de responsabilitat que ens correspon”.

El President va proclamar la Independència amb un text polític en el qual es va declarar la Constitució de la República Catalana, com a estat independent, i sobirà, de dret democràtic i República. Després va anunciar que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat Espanyol. Amb en Pau Casals, Catalunya era una província d’Espanya i ho van sentir juntament amb el cant dels ocells, tots els països de Nacions Unides, ara amb els eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín, i el President legítim. Amb l’entrada en vigor d’una llei de transitorietat Jurídica i Fundacional de la Carles Puigdemont ho sabia tota la Unió Europea. Amb les eleccions europees, els 3 eurodiputats gaudien d’immunitat diplomàtica a tota Europa menys a Espanya. El “Gobierno Español” en ple s. XXI feia gairebé 4 anys que tenia presos i exiliats polítics, 4 anys que usava la “Lawfare” (eurooordres i lleis per extradir i imputar catalans) guerra bruta contra Gonzalo Boye, advocat del President Puigdemont a l’exili qui va patir estranys robatoris als seus despatxos, i denúncies i imputacions contra 4.000 implicats en el Referèndum de les garrotades, a més perseguien na Laura Borrás -ara presidenta del Parlament de la Generalitat- per haver fraccionat no sé què… i per aixó, fos el què fos, la volien engarjolar 6 anys!! i 21 d’inhabilitació.

És a dir, que perseguien tot aquell qui defensés al President. Però tal com digué en Puigdemont, ara l’afer Catalunya era un afer d’Europa, o com deia el President Quim Torra:”He arribat a la conclusió que un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia”

He utilitzar “L’Oratòria a l’abast de tothom”, un assaig de Mariona Casas, Josep Ma Castellà, i Montserrat Vilà, per mirar d’entendre la bona i la mala oratòria.

Tothom qui parla en públic utilitza un mètode per saber usar l’art d’acoblar les paraules, el ritme, l’entonació, i… la força de les pauses en els discursos, la importància de la velocitat, però sobretot l’assaig parla de l’art de crear històries, anècdotes, construir discursos amb les seves introduccions, els nusos, i els desenllaços, així aconsegueixen fer un relat dins un discurs. Els més efectius són aquells que inclouen narracions íntimes o anècdotes.¿Recordeu «la niña» de Rajoy y los chuches? . Pura estratègia.

S’escriuen discursos racionals, detallistes, apassionats, emfàtics, persuasius, commovedors, etc… Les diferents tàctiques oratòries han convertit en veritables líders del poble a persones que ja eren magnífiques sense oratòria, com Pau Casals, o el President Puigdemont, o en Churchill, cadascun d’ells amb un estil propi i definit. Les situacions dramàtiques han mogut moltes consciències que mai haguessin entrat a posicionar-se en política, com na Laura Borrás, amb un discurs propi i un estil il·lustratiu, didàctic i literari alhora que punyent i irònic, ara, essent com a Presidenta del Parlament gaudim dels seus discursos sovint. Encara que en arribar-li les imputacions espanyoles, ha hagut d’abandonar la Presidència del Parlament. La Laura és una dona que ha entrat en Política, per salvar el nostre país de les esgarrapades d’Espanya, -Per cert, si us agrada llegir, us recomano “El poder transformador de la lectura de Laura Borràs” que és un delicat estudi dels millors escriptors, amb Kafka entre d’altres.” – Molts no estaven en política, il·lustradors, economistes, professors, i tot tipus de gent que tenen altres professions es dediquen a explicar veritats a llibres, conferències, twitter per contrarestar les fake-news o fal·làcies dels unionistes.

Molts parlem de política per la necessitat de justícia del nostre poble. Hi ha un abans i un després de l’1 d’Octubre, hi ha un abans i un després en la lluita pel compliment dels DDHH amb Catalunya, i amb Euskadi… Sembla que estiguem encara sota els Borbons autoritaris.., perquè si Espanya fa i desfà tractant-nos com a colònia… si ens recapten, si s’ho queden malversant, fent corrupció, i gastamt-se més de 100.000 euros en meuques i cocaïna (segons informacions digitals) i ho estan pagant els països catalans, si neixen comissionistes com bolets… Què passa amb els polítics?, que cobren poc? A una persona de 1.200 euros al més no li sembla pas que un polític cobri poc, sinó van fer possible la unió de territoris amb una economia desenganxada de Madrid, qui se’ls creu ara? El PSOE podia fer un país federalista. Van tenir 2 majories absolutes però amb molta calç a les sabates, en canvi res de Federalisme. més aviat es van tornar jacobins com a la Gàl·lia, sobretot en González i en Guerra.

Quina autonomia és aquesta?, quin és el repartiment igualitari dels diners?, quines són tantes injustícies… Ens ensarronen, ens empresonen, ens obliguen a l’exili i llavors ens assenyalen i imputen a 4.000 catalans i catalanes tan sols pel dia que vam exercir un dret fonamental, el dret a vot, després d’haver estat garrotejats per les “Fuerzas de Seguridad del Estado”, només us puc dir que “Som una colònia”. Qui s’atreveix a dir-ho que no ho som?

La realitat del poble Català és la que la Laura Borràs va dir en veure sa majestad: “Els catalans no tenim rei”

González, Guerra, Rajoy i Aznar; encara que molt maquiavèl·lics eren uns excel·lents i malvats oradors, com Eva Perón, Trump, el del famós “Por consiguiente…” Va ser assenyalat per la CIA de ser possiblement la X dels GAL, I Recordeu a qui deia: “España va bien”, exacte l’Aznar, aquest ens va daurar la píndola fins fer-nos entrar a la guerra d’IRAK. Hitler era un orador genial i malvat, què fa un orador malvat quan sap que tota la audiència és pacifista i ell els vol convèncer d’entrar en una guerra?, mireu l’estratègia:

-Té un moment de concessió «La guerra és la pitjor de les coses i hem d’evitar-la»

-Modifica el significat del mots «Hem de fer una intervenció de Pau per evitar la guerra» (Putin)

Argumenta:

-Remeten a l’ajut del més dèbil- «Els nostres amics ens necessiten, reclamen justicia» (OTAN)

-Cerquen el mal major- «Sinó intervenim, un país com IRAK amb armes de destrucció massiva seria del tot un enemic perillós» (Aznar)

Paral·lelament a l’èxit dels bons oradors i dels bons comunicadors, hi ha el dels mals oradors, els mentiders i els insultants. Aquests s’han ensorrat en el pou fosc de la mediocritat. Ah!, i m’oblidava dels que han desaparegut per sempre, gràcies Rivera pels teus discursos massa agressius, ja no t’haurem de suportar mai més. En política, hi ha quantitat d’exemples que no només han perdut el favoritisme del poble, com la Rosa Díez, que fa 8 minuts ha piulat «Sánchez quiere amnistiar al golpismo» d’una República suspesa on no va haver-hi un sol tret, ni un sol ferit que no fos per les garrotades del GOBIERNO DE ESPAÑA . Els catalans i les catalanes vam exercir el dret a vot per la nostra autodeterminació, no va ser un cop d’estat, sinó l’exercici d’un dret fonamental. D’un Referèndum com els que lliurement es fan a Suïssa, a Europa, i al món. De l’Alícia Sánchez Camacho no sé què se n’ha fet, en Rivera treballa a la privada. I els que anomenaré han provocat l’estampida dels votants, seria el cas de la Inés Arrimades, la Roldán o el cas de la Cayetana Álvarez de Toledo, senyora que es va presentar a un Universitat Catalana amb una pila de Holigans Nazis. Una senyora amb títol nobiliari molt intel.ligent!!

Dones que formaran part de la història, però que per culpa de la seva mala oratòria han ensorrat els seus partits. Que no vol dir que no hagin aconseguit adeptes, de crèduls n’està ple el bosc, però no van ser dones de fer grans discursos… En definitiva, van ser tres dones anticatalanistes i contràries a la democràcia dels escons que van empènyer al suïcidi els seus partits a Catalunya i a Euskadi per sempre. A més, C’s i PP mai han condemnat el Franquisme i encara ara no ho han fet, en Casado fins i tot feia bromes sobre el “abuelito”, doncs que sàpiga el sr. Casado que molts «abuelitos»a van ser enviats a la «división azul» on van morir,i l’altres avis van morir exiliats, ¿Casado tenia dret a referir-se a Franco com el «EL ABUELITO»?. Sempre sembrant l’odi a Euskadi, i cultivant la ràbia a Catalunya?van acabar obtenint un sac de vots que van canviar de C’s a PP, i cap a VOX. I el votant de VOX no deixara olerants, ¿Com una dreta moderada sent escalforeta per la sang que va veure l’1 d’octubre?. Si haguessin viscut els afusellaments dels avis, els exilis dels tiets, etc… Si tinguessin consciència del horror dels ultres, ningú seria de ni de VOX ni de C’s ni del PP. Però probablement els avis els explicaven que «asesinar rojos judios-masones» era bàsic per continuar amb el seu estatus de vida, se’ls hi explicava als nens que el comunismo els hi prendria tot i a l’escola no es deia ni qui va ser Franco. En la actualitat s’explica a segon de batxillerat, i molt per sobre. Després de mort enFranco va quedar tot «Atado y bien Atado» Em penso que va per aquí l’amor que senten per la sang catalana. Volien que perdéssim l’idioma, la cultura… Però no tots som catalans.

A les darreres eleccions l’Abascal i l’Smith de VOX aplaudien amb les orelles en saber que tenien 52 escons, i cridaven: Qué somos? ¡¡EXTREMA DERECHA!!, i tornaven a cridar fins a quedar afònics. Què somos ¡¡EXTREMA DERECHA!! I eren un partit amb exmilitars franquistes, i exvividors dels sobresous per ser delators de republicans…El 24 d’Octubre de 1971, o sigui, en Pau Casals va iniciar el seu discurs amb l’ estratègia d’una velocitat lenta i solemne. Parlava a Nacions Unides: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida” “La Pau ha estat sempre la meva més gran preocupació” . Doncs només 50 anys després els fillls de Hitler, Mussolini i Franco s’asseurien al «Congreso de los Diputados» de les Espanyes. Era esfereïdor. Al congreso, on encara hi havia els trets de Tejero y Armada. Aixó no es normal, continuaven fent apologia del feixisme, del racisme i de la UNITAD D’ESPAÑA. I fins i tot, en el Xat de les xarxes de la XIX del aire, hi havia alts comandaments de l’exèrcit com Francisco Beca, antic General de Divisió que digué: «No queda més remei que fusellar 26 milions de fills de puta». I no era normal, però mitja Espanya volia un Tejerazo, llavors… pobres de nosaltres! Els feixistes, ja no és que ens vulguin a presó, es que ens volen afusellats a tots els independentistes catalans i bascos com Otegi, Otegi va estar alliberat per Europa, però al meu entendre amb una ordre que va trigar massa. Com massa triguen les sentències del President Puigdemont, etc… Tenint l’ONU a favor i Amnistia Internacional, no hi hauríem de tenir la Unió Europea? On són eurodiputats?.Em penso que si apartem la partitocràcia, també la UE està amb la causa catalana.

Rere les penoses oratòries de les dones que ja he anomenat s’anava destrossant a C’s i el PP a Catalunya i a Euskadi, a Madrid naixia una nova estrella ultra. La Isabel Díaz Ayuso, una imatge potent de dona de dretes, liberal en l’economia i però de pensament ultra i cridant als quatre vents que els feixistes estaven al lloc correcte de la història des d’un canal de TV de màxima audiència. En quant als diferents territoris d’Espanya. L’Ayuso potser perquè el seu himne no té lletra, o perquè amb una guerra civil no en van tenir prou. Ella no s’atura en les ofenses al Gobierno de España un PSOE que cada vegada més és decanta cap a l’extrema dreta, com un vi ranci, votant amb ells tot de decisions al “Congreso”.

Existeixen discursos que han intentat fer-nos passar bou per bèstia grossa. Utilitzant un bon cap de premsa, un departament de comunicació, i una bona estratègia, els polítics fan com si fossin serps, i recargolen el llenguatge guarnint-lo de persuasió i de convenciment. És bàsic l’acompanyament no verbal, (L’Inés Arrimades i en Rivera es van posar a treure llaços grocs provocant que l’independentisme els tornés a posar, la guerra dels llaços grocs) L’ús dels recursos lingüístics, de la retòrica, de l’emoció, són eines que serveixen sobretot per fer-nos entendre però per a conquistar, cal una actitud del tot afable- El candidat ha de vestir el discurs somrient, amb les mans esteses, els braços oberts, de tan en quant, les mans alçades en senyal de força… etc. Les escenes d’un ministre socialista català ballant amb el President, personalment les trobo poc serioses, i l’opció VOX… mai la seva opció, sinó que l’augmentarà. Són racistes, extremistes, radicals i violents.

Una bona estratègia (com l’orquestrada per Goebbels, pels assessors de Trump) l’últim amb l’ajut de les xarxes) van aconseguir que veritables rates com Hitler (afalagant la supremacia ària) o Trump (emigrants engabiats, construcció d’un mur per evitar l’arribada d’estrangers) arribessin al govern, i és senzill, simplement el fet d’evitar uns temes i posar l’èmfasi en d’altres aconsegueixen que les famoses cortines de fum (racisme, cops d’estat, terrorisme, indults… etc) tapin problemes greus i reals de la societat, com el 20% de pobresa infantil, que el deute públic espanyol ha arribat al 120% del PIB, en canvi, els estrategues ens han engaltat noticies porqueria o directament fake-news, en comptes d’informacions interessants i bàsiques.

El vertader amant de l’oratòria intenta no enganyar a l’audiència, però aquell que vol embolicar també ho aconsegueix. Us estic escrivint amb molt mala intenció. No vull que ningú us enganyi, i la publicitat comercial i la propaganda política de vegades no enganya. Únicament us l’heu de mirar críticament. La política de vegades diu les coses que voleu escoltar i es calla les veritats doloroses pel poble amb finalitats gairebé sempre electorals.

De Hirohito a la descolonització de mig món passant per la Llibertat de Catalunya

Estem a l’any 2221 en un institut de Barcelona uns joves representen l’arribada de la República Catalana. Els joves expliquen el perquè de la descolonització de més de 100 països i com Nacions Unides després d’exhortar diverses vegades a Espanya per l’alliberament dels presos polítics, va obligar a signar una llei d’amnistia per a tots els presos i exiliats del procés d’independència, així com a pactar una separació administrativa justa entre els dos territoris.

L’Aina va sortir enmig de l’escenari vestida amb una estelada. Tots els companys van aplaudir amb ganes, es van sentir xiulets i Visca Catalunya Lliure. L’Aina va començar:

“Avui us parlaré de com l’horror atòmic ens va abocar a la independència del nostre poble”

Pels altaveus sonava la veu seriosa d’en Ryan que va continuar parlant mentre els hologrames mostraven les esfereïdores representacions dels bolets atòmics, alternant-los amb les macabres imatges de l’aniquilació dels japonesos. Tots els joves havien emmudit,

“Era l’any 1945, les civilitzacions avançaven en acabar els desastres meteorològics, les guerres i les horripilants pandèmies” “En acabar la segona guerra mundial, els països colonitzats van poder esdevenir lliures, encara que el preu que la societat va pagar va significar disposar de l’energia atòmica, això significava, disposar de la manera d’autodestruir-nos enmig d’horribles patiments”.

“El President Truman va acabar amb la segona Guerra Mundial implantant l’horror atòmic, de fet, ja havien passat tres segles i malgrat les aberracions causades pel bombarder B-29, l’anomenat Enola Gay sobre Japó, la pau continuava sostenint-se sobre un fil d’aranya. Contínuament es feien equilibris entre la capacitat de destruir-nos per desastres nuclears com el de Txernòbil o bé per omplir l’aire de diòxid de carboni, el oceans de plàstics i la terra de fertilitzants. Els humans havíem heretat la terra i l’havíem regalat als Deus de la tecnologia, per torna havíem regalat l’ànima al diable de l’egocentrisme”

La saleta va quedar envoltada de sorolls estridents que van reforçar les imatges salvatges que havien destrossat Hiroshima i Nagasaki a l’agost del 1945. De cop i volta els projectors van mostrar com centenars de cadàvers s’apilaven a manera de piràmides, com milers de persones corrien, com centenars de cares i cossos tombaven calcinats pels carrers. En Ryan, un escocès que vivia a Barcelona, continuava parlant:

“Els humans van començar amb 200.000 assassinats a demostrar que podien fer esclatar el planeta i com el podien fer patir, perquè els pocs japonesos que van sobreviure, van augmentar en un 40% la possibilitat de patir càncer, i perquè els nens naixien amb malformacions genètiques. Ni els culpables del llançament de les bombes van ser capaços d’imaginar els desastres que la radiació causaria en els éssers humans”

“El President dels Estats Units Harry Truman atribolat davant la impotència per derrotar els japonesos va disparar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki per aconseguir la capitulació del Japó que va arribar el 2 de setembre de 1945. Japó va fer un discurs en el que alertava a tot el món, de fet, mai més en un context de guerra s’han utilitzat bombes atòmiques des de llavors. Va dir l’emperador del Japó a tot el món, en Hirohito”

“L’enemic ha començat a utilitzar una bomba nova i summament cruel, amb un poder de destrucció incalculable que acaba amb la vida de molts innocents. Si continuéssim la lluita, només aconseguiríem l’arrasament i el col·lapse de la nació japonesa, i això conduiria a la total extinció de la civilització humana”

Lentament, amb el Rèquiem de Mozart com a música de fons, van anar desfilant els companys de classe de l’Aina i en Ryan tapats amb mascaretes. Ensenyaven els ulls, ocultaven el nas i els llavis, restaven ben protegits contra la pandèmia del COVID-19 . D’altres companys duien respiradors connectats a ampolles d’oxigen i a la banda dreta de l’escenari quatre joves vestits de negre col·locaven espelmes davant un taüd. L’Aina es va acostar a l’audiència i va apartar-se la mascareta per començar la funció:

“ja fa dos-cents anys que Catalunya va firmar la independència administrativa d’Espanya. Però també fa dos-cents anys que el concepte virus, pandèmia, mesures de distanciament social…. etc. Es van introduir a la nostra cultura com a mesures imprescindibles. Un estudi de l’any 2021 de la universitat de Washington parlava de set milions de morts al planeta deguts al Covid-19”

“El desembre del 2019 a la ciutat de Wuhan, l’equip d’experts de l’Organització Mundial de la Salut va considerar la ciutat epicentre d’una pandèmia originada de quatre maneres possibles: El salt directe d’un animal a un humà o la transmissió d’una rata-pinyada amb animals intermediaris fins arribar als humans, una tercera opció es basava en la possibilitat que els productes congelats haguessin actuat com a vehicle de transmissió, per via de les importacions xineses i L’OMS va descartar que el virus fos originat en un laboratori” “Fa dos-cents anys ja es van començar a elaborar vacunes i testar-les en temps rècord. Els avisos de Sars-CoV-2 van arribar a la OMS per un grup de casos de pneumònia vírica declarats a Wuhan (xina). Els símptomes eren diversos, per sort, el 80% es recuperava sense tractament hospitalari, el 15% desenvolupaven una malaltia greu i necessitaven oxigen, el darrer 5% necessitava cures intensives i arribaven a un estat crític”. “Les Septicèmies, tromboembòlies, insuficiències multiorgàniques, lesions cardíaques, hepàtiques, renals, els síndromes inflamatoris i els síndromes de dificultats respiratòries hagudes es van estendre per tot el món. Les mesures per vèncer el virus foren “la distància social” “el toc de queda dels locals” “el tancament de fàbriques, magatzems..” solament els llocs d’abastiment de menjar i les farmàcies restaren oberts”. “Les mascaretes i la distància social van aconseguir que l’expansió aritmètica del virus disminuís, tot i això a EUA l’any 2020 es passava dels 345.000 morts, de fet van arribar als 3.000 morts diaris. El 2021 Brasil comptava 195.000 morts, a Espanya es van contagiar 3,5 Milions de persones i van morir 77.943 fins l’arribada de les vacunes. A Catalunya 581.000 casos i 14.019 morts” “Les xifres no quadraven amb l’estudi de la Universitat de Washington, 6,9 Milions de morts. Era complicat que la població mundial acceptés les mesures de protecció, així que van sorgir els NEGACIONISTES, éssers que titllaven el virus de farsa , que feien manifestacions sense mascaretes i festes privades on no es respectava la distància de seguretat. A Catalunya el grup sectari Dolça Revolució encapçalat per Josep Pàmies organitzava protestes contra el confinament i recomanava un suplement mineral miraculós, el MMS (Producte fet de la base del lleixiu industrial abans d’activar-se) , i encara va sorgir una epidèmia paral·lela, you tubers escampant fakes, personatges famosos que utilitzaven el negacionisme per tenir més quòrum… Però els països s’havien afanyat amb les investigacions, i els laboratoris van començar a proporcionar vacunes de manera que al continent europeu, l’any 2022 la pandèmia havia passat a la història”

“Es començà amb tandes de vacunacions administrades primer a les persones més dèbils arribant escalonadament als més joves. Alguns polítics sense gota d’ànima van usar les seves influències per avançar el torn, però les vacunes van ser la solució definitiva.

En Ryan i l’Aina enmig de l’escenari combinaven les explicacions, en Ryan era escocés, i Escòcia havia aconseguit la llibertat amb un Referèndum. Va parlar:

“Els esdeveniments més importants del segle XX i XXI van ser les descolonitzacions. Gràcies al, dramàtic final de la segona guerra mundial, amb l’horror atòmic amenaçant com una pel·lícula de terror als habitants de la terra, el món va considerar necessària una Organització de Nacions Unides que defensés les colònies dels seus colonitzadors, i a més, calia reactivar l’economia i les relacions polítiques entre estats per evitar crisis sistèmiques i invasions de territoris amb finalitats destructores i espoliants” “Els 41 Referèndums organitzats segons el diari digital Vilaweb”

-separació de Noruega i Suècia, 1905- -Klagenfurt s’annexa a Austria. 1920- Schleswig vota integrar-se a Alemanya,1920 -Referèndum que separa Islàndia de Dinamarca,1944- -1990 Eslovènia- Lituània 1991, Armènia, Macedònia, Letònia i Geòrgia i Croàcia i Kosovo van esdevenir independents al 1991, Kosovo només fou reconegut per Albània però l’any 2021 fins i tot el Cap de la Diplomàcia de la UE, el català Josep Borrell, reconeixia Kosovo. Fins a 41 països van esdevenir independents o annexats a altres territoris gràcies a un Referèndum.”

• 

“Conseqüentment Catalunya va acabar esdevenint un territori lliure d’Espanya, un nou territori de Nacions Unides, perquè encara que culturalment feia segles que s’havia acabat la repressió del Dret de Nova Planta de Felip V, a l’any 2021 calia acabar amb els presos polítics i els exiliats a causa del Tribunal Suprem Espanyol. Catalunya mai havia estat sota Felip V, la dictadura franquista no va poder acabar amb el català, pels espanyols llengua prohibida. Encara que es continuava escrivint en català, a les cases es parlava la nostra llengua lliurement, però era evident que per promoure una cultura en un estat era bàsic l’impuls de l’educació dels més joves, així com, la promoció editorial, la producció audiovisual, i promoure peces escrites i dirigides en català”

“En l’examen periòdic Universal de les Nacions Unides del gener del 2020, es deia que Espanya se sotmetés a les recomanacions de Nacions Unides. Afegia que calia alliberar els polítics i activistes catalans, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart de forma immediata, així com, anul·lar la condemna per sedició perquè va ser una condemna desproporcionada i una sanció excessiva derivada dels seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica. És a dir, una injustícia.”

“Nacions Unides va condemnar la devolució en calent dels migrants, i va recomanar modificar la llei mordassa. Pel que fa a les investigacions exhaustives i independents Nacions Unides va demanar posar fi a l’ús excessiu de la força i dels maltractaments de les forces de seguretat de l’estat espanyol, i va afegir que calia posar fi a les pilotes de goma pel mal que havien causat als ulls dela joves, sobretot a Catalunya”. “El grup d’Amnistia Internacional va denunciar a Espanya per les 20.000 persones grans mortes a les residències durant la pandèmia i per tant per la violació dels seus drets humans. Cada vegada que Espanya se sotmetia al Grup de detencions arbitràries de l’ONU sortia escaldada” “L’ONU rebutjava l’empresonament dels líders independentistes” (16-o9-20). Però les coses estaven canviant, en la petició judicial de suprimir la immunitat dels eurodiputats catalans 243 europarlamentaris van mostrar-se a favor de la immunitat dels eurodiputat Puigdemont, Ponsatí i Comín, els eurodiputats catalans.” “l’ONU havia exigit a Espanya el 28 de setembre del 2017 que respectés els drets fonamentals a Catalunya (David Kaye i Alfred de Zayas), l’ONU va expressar la seva disconformitat per l’enviament d’Espanya de 4.000 agents a moderar protestes pacífiques, Alfred de Zayas va enumerar els escorcolls, les protestes, les acusacions de sedició i a més d’aquestes queixes, el gener del 2020”

“El Consell dels Drets Humans juntament amb una vintena de països exigeix a Espanya la protecció del dret de protesta, de la llibertat d’expressió, de les deportacions forçoses, de les tortures, i demana mesures per pal·liar la violència masclista, Fins a una quarantena d’associacions van presentar denúncies sobre la vulneració dels drets fonamentals entre les quals hi havia recollida la violència policial en contra d’un miler de votants del Referèndum de l’1 d’Octubre del 2017, considerat il·legal per Espanya, però que Catalunya va celebrar amb èxit de participació, i on el 90,1 per cent de vots foren a favor de constituir una República Catalana” “La quarantena d’associacions van denunciar també la repressió contra els presos polítics i exiliats. Després de moltes votacions autonòmiques i referèndums, el 14 de Febrer del 2021, l’independentisme d’ERC amb l’Aragonès al capdavant havia obtingut 33 escons, Junsts x cat amb la Presidenta del Parlament Laura Borràs, 32 escons i els anticapitalistes de la CUP 9. Administrativament es demanava superar el 50 % i Catalunya va obtenir el 51’7% dels vots de la població de tendència independentista. Gairebé el 52%. I un total de 74 escons que donarien el dret a Catalunya a exigir la separació administrativa d’Espanya.”

Els resultats auguraven un pacte del President Puigdemont amb la Organització de les Nacions Unides. Seria el nou President de la República Catalana, fos qui fos el President/a de la Generalitat.

A l’escenari van començar a desfilar joves vestits d’esquelets subjectant les 5 diferents banderes que en acabada la segona guerra mundial van portar l’esperança d’una unió de nacions. L’Aina vestida encara amb els colors de la bandera americana va parlar: “Les espantoses conseqüències econòmiques, demogràfiques, i transfrontereres de la segona guerra mundial… les que van massacrar gairebé 70 milions de vides humanes, sobretot russes i alemanyes, les que aniquilaren 6 milions de jueus, provocant la destrucció de fàbriques, edificis, habitatges i camps de cultiu… Van ser culpables també de l’anul·lació de la major part de la xarxa viària i ferroviària d’Europa, dels mitjans de comunicació, fou una debacle econòmica que va col·locar els preus en una inflació gegantina, i que va farcir els carrers de pillatge, Fou tan espantosa la crisi que va portar a cinc de les potències a pensar en una solució econòmica favorable pel capitalisme global”.

L’Aina continuava vestida a la americana, s’anava bellugant del centre de l’escenari als costats. La seva veu sonava greu, amoïnada, però ferma i decidida: “ La catastròfica fi de la segona guerra mundial al 1945 va ser l’inici de la descolonització de molts pobles; gairebé 100 excolònies van obtenir la independència, 11 territoris en fideïcomís van aconseguir la lliure determinació mitjançant la independència i de més de 16 territoris que encara eren autònoms a l’any 2021, més endavant van assolir tots la independència. La nostra Catalunya estava entre ells. Però com he dit, la humanitat va pagar un preu altíssim”. “Els cinc països ratificadors de la Carta de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1945, van ser els encarregats de mantenir la pau i la seguretat mundial, parlem de la República Xina, França, el Regne Unit, la Federació de Rússia (antiga URSS) i els Estats Units. Un club que l’any 2021 tenia 193 socis… I un club on els cinc socis fundadors tenien poder de veto sobre les accions previstes pels altres. Per exemple, Rússia, Estats Units, França i en Garcia-Margallo, un ministre espanyol que va dir que Espanya no deixaria anar mai Catalunya sense violència, tots van vetar a la ONU la fi de la guerra a Síria,i també se’ls va vetar l’ajuda humanitària. Simplement perquè volien la constitució siriana o acusats de jihadistes, el que està clar es que Rússia hi tenia massa interessos a Síria, amb la qual cosa es va començar a ponderar la imparcialitat de les Nacions Unides. Havien nascut per evitar les guerres i amb el poder de veto això era impossible. El 10 d’Abril del 2018 Rússia va vetar el projecte de resolució dels EUA per investigar els atacs químics a Síria. No s’evitaven guerres des de la ONU, ni s’investigaven possibles atacs químics.

Durant la segona guerra mundial, tan França com Gran Bretanya havien mobilitzat soldats de les seves colònies. Soldats que havien anat a lluitar per la llibertat i la democràcia. Molt paradoxal. Tanmateix, el poble colonitzat, mobilitzat per lluitar contra països desconeguts per aliances d’interessos que no arribaven mai al poble, van fer despertar en els homes i les dones colonitzats un fort sentiment de llibertat davant dels seus colons. S’ha de destacar el paper de les Nacions Unides en el procés de descolonització, ella va ser la gran impulsora de les independències:

Un esquelet amb la bandera d’Espanya va parlar:

“El 16 de Desembre de 1966, a Nova York L’assemblea de les Nacions Unides aprovava el Pacte Internacional pels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals, juntament amb la declaració Universal dels drets humans del 1945. Els països associats passaven a poder formar part de la CARTA INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS, on l’article primer del preàmbul es recollia el Dret d’autodeterminació dels pobles”. Espanya havia de renunciar a Sidi Ifni, Sàhara, i Guinea Equatorial per ser acceptada, però fins el 27 de febrer del 1976 Espanya no va abandonar el Sàhara però ja feia tres anys que la ONU havia fet un requeriment per informar als països que el poble sahrauí tenia dret a exercir el dret a la seva autodeterminació. El poble era majoritàriament partidari de la independència, era el moment, va ser la revolució dels clavells de Portugal i es van signar uns acords entre Marroc, Espanya i Mauritània pels quals en comptes de descolonitzar el Sàhara es regalava el territori al Marroc i Mauritània. El Front Polisario va respondre amb una guerra oberta. Al 1976 quan Espanya va abandonar la colònia, el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i és reconegut pels membres de la descolonització d’Àfrica i de la resta del món. Aquest suport fa que el Front Polisario pugui suportar els embats del bloc capitalista. L’estat sahrauí, el 1982, era membre de ple dret de la (OUA) Organització de la Unitat Africana.

Entre el 1947 i el 1975 es va definir colònia com a territori conquerit militarment a diferents bandes del món que quedava sota l’administració de la metròpoli que esdevenia de cop la ciutat mare d’un munt de pobles nous. En aquest període es van descolonitzar una munió de territoris d’Àfrica i d’Àsia, i van néixer gairebé un centenar de nous estats. Les causes foren; els moviments nacionalistes, els seus líders, la feblesa de les metròpolis i un context internacional favorable. Líders com Nehru, Ghandi, Lumumba, Nasser, Mandela…. alguns eren fills d’indígenes que havien estudiat a Europa i tornaven amb la idea exacte de qui eren els colons i qui els colonitzats. La unió Soviètica i els Estats Units estaven interessades en descolonitzar nous països amb finalitats ideològiques i econòmiques. La tècnica divideix i venceràs, aplicada per Juli Cèsar, per Maquiavel i Bonaparte, etc… al s. XXI s’aplicava a les empreses. Es tractava d’una estratègia de Màrqueting que segmentava el mercat per debilitar la competència. El “Divideix i Guanyaràs” de tota la vida, i és el que els dos blocs de la guerra freda pensaven en iniciar les descolonitzacions. Nous mercats ideològics i nous mercats econòmics. Les potències com EUA van alliberar les Filipines al 1946, Nacions Unides hi estava a favor, els intel·lectuals adoptaven posicions anticolonials i fins i tot les esglésies cristianes es van adaptar als temps. Abans acusava els rebels d’heretgia, lluitava contra els esclaus negres, contra el poble afamat, durant el colonialisme del s. XVIII i XIX l’Imperi Espanyol havia d’aturar revoltes a Cuba, Argentina, Xile, Veneçuela, Mèxic, Colòmbia, Bolívia, Uruguai, Paraguai, Perú, Haití… etc. El Regne Unit, França i Holanda hagueren d’afrontar-ho al s. XX.

Colònia Ex-metròpoli Any independència Via

Índia Regne Unit 1947 Pacífica

Indonèsia Holanda 1949 Armada

Indoxina França 1954 Armada

Palestina Regne Unit 1948 Pacífica

Egipte Regne Unit 1945 Pacífica

Marroc França 1946 Armada/Negociada

Algèria França 1962 Armada

Kenya Regne Unit 1963 Armada/Negociada

Congo Bèlgica 1965 Armada

“I a Catalunya com al país basc, a València i a ses Illes va imperar un nou dret fonamental, un dret inventat per molts dels votants de la dreta, com C’s, PP, i la ultradreta VOX. S’anomena el dret de conquesta

Escrigué en Carles Castellanos, professor de la UAB al llibre “El dret a l’autodeterminació Avui”

“El dret d’autodeterminació com a dret a decidir col·lectivament el futur nacional, és un element important en la defensa de la identitat d’un poble”. (…) “El Parlament del Principat de Catalunya es declarà l’any 1989 a favor de no renunciar a l’autodeterminació” “El sarcasme del cas espayol és que, els qui ens volen sotmesos donen a aquesta coacció el nom d’un suposat “dret”. El de legitimar una democràtica dubtosa: el dret de conquesta”. El dret de conquesta ha servit a Espanya per empresonar, exiliar, portar a judici i sancionar… Per tot.

“(Dret que van usar per retenir els papers catalans segrestats a Salamanca) Dret que els espanyols van usar al llarg de la història per afusellar, exiliar i sotmetre voluntats.” “Dret que van usar per apallissar avis i àvies el dia del Referèndum d’autodeterminació”. “Doncs, segons la declaració del 1989, la votació del 9N, la de l’1 d’octubre, i totes les votacions autonòmiques guanyades per victòries independentistes com la del 14F del 2021 on els catalans van agafar 74 escons i el 52% dels vots, internacionalment el poble català no és que pidolés la sobirania del seu poble a l’ONU, a Europa o a Espanya. Es que l’havia adquirit de ple dret”. “Tan sols calia deixar de banda l’autonomia i començar a pactar amb el país colonitzador, que ja n’hi havia prou. Espanya, després de tres-cents anys de guerres i bombardejos, s’havien inventat un concepte “la autonomia” per extreure recursos dels territoris amb més PIB, i Catalunya estava sotmesa sota el marc d’una d’aquestes “autonomies” Catalunya deixava que Espanya administrés el 90% del seu Producte Interior Brut per a regalar-lo a la resta de territoris espanyols”.

l’Aina continuava parlant, tot caminant per l’escenari i movent les mans fent èmfasi.

“El grup de Treball de Nacions Unides sobre detencions arbitràries va realitzar un informe el 2019 assenyalant a Espanya per no haver posat en llibertat els presos polítics l’any 2021, encara hi havia presos independentistes a Espanya” “Era un informe fet en el marc de la quaranta-cinquena sessió del consell dels DDHH, l’empresonament dels líders catalanistes incomplia diversos articles dels drets humans i del Pacte Internacionals des Drets Civils i Polítics”

“En Paul Bekaert, advocat Belga, en Ben Emmerson, advocat anglès, el Bufet Boye-Elbal. De Madrid i Jaume Alonso cuevillas de Catalunya, van portar el nostre petit país a ser pacíficamet lliure i a formar part dels 194 països de Nacions Unides. És per això que us hem obsequiat amb aquesta representació”. Moltes gràcies.

“Visca Catañunya Lliure” Van corejar tots els amics.

Les dades són informacions digitals de l’ ONU, l’ OMS, la Viquipèdia, el vilaweb, el nacional, a més d’altres diaris digitals i també he consultat el llibre “el dret a l’autodeterminació avui”.

Aquest és un text fictici amb les il·lustracions de @ByJunkye, i desitjo que us agradi.

Bèlgica, l’exili d’en Jaume Mir, del President Puigdemont i la història de la repressió espanyola.

En el s. XXIII totes les arts escèniques es valoraven tant com les ciències, i fou en aquest context que els dos joves estudiants, l’Aina i en Ryan, trobaven indispensable escenificar una performance que evidenciés la repressió espanyola sota la qual havia estat sotmesa Catalunya durant els segles XX i XXI. L’Aina va parlar als estudiants des de l’escenari de l’auditori:

“El nostre petit país va patir una persecució política digna d’una guerra civil, tot hi haver celebrat unes eleccions democràtiques a Espanya l’any 1977, tot i haver aprofitat que s’havia acabar la vida del dictador Francisco Franco, i malgrat que havia començat la transició amb l’anomenat Règim del 1978… la democràcia estava en mans dels poders fàctics, poders antics, i càrrecs encara col·locats pel feixisme. Eren forces molt difícils d’enderrocar”

“l’1 d’octubre del 2017, Catalunya va celebrar un Referèndum d’autodeterminació. Doncs mentre el govern espanyol empresonava i obligava als ciutadans catalans a l’exili per causes ideològiques, Bèlgica va oferir refugi democràtic al 130é President de Catalunya, en Carles Puigdemont, fou una acció similar a la que anys enrere va cometre amb en Jaume Mir, el gran espia català que va col·laborar amb els aliats durant la primera guerra mundial. De fet Bèlgica era una gran defensora dels drets humans que també va oferir refugi als prohoms catalans exiliats per culpa del franquisme”

“Tot i no haver-se fet efectiva la República Catalana la magistratura espanyola havia encausat a gairebé 3.000 persones per la seva participació en el Referèndum d’autodeterminació. Després de la curta proclamació d’Independència (el President Puigdemont, 130é President de la Generalitat, la va suspendre al cap de 8 segons per deixar pas al diàleg) tot i això, l’Audiència Espanyola va ordenar a l’Octubre l’empresonament dels activistes Jordi Sanchez (President de l’ANC) i Jordi Cuixart (President d’Omnium) , més tard, al novembre del 2017, va empresonar el vicepresident Junqueras juntament amb Forcadell, Turull, Romeva, Rull, Borràs, Forn, Mundó i Bassa consellers i activistes per l’autodeterminació de Catalunya, de manera que el President Puigdemont va decidir exiliar-se a Bèlgica, alhora que Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatì i Lluís Puig. En Gonzalo Boye, advocat del President havia aconsellat la mesura de l’exili davant la querella que arribaria el dia 30 d’octubre i els posaria a la presó. I així va ser, el 5 de Novembre foren cridats a declarar per l’Audiència Nacional Espanyola, ells es van presentar al jutge Belga amb l’advocat de Puigdemont a Bèlgica que era en Paul Bekaert. En Paul era un advocat belga de reputació internacional en matèria de drets humans i sol·licituds d’asil. El jutge d’instrucció de Brussel·les els va deixar en llibertat provisional afirmant que. “La presó provisional hauria causat danys irreparables”. “Anna Gabriel i Sabaté va ser cridada a declarar al Tribunal Suprem espanyol el febrer del 2018 i també va decidir exiliar-se, a Suïssa com la Marta Rovira i Vergés”. “La Clara Ponsati va acabar vivint a Escòcia on les ordres d’extradició del Suprem tampoc van tenir efecte.

“Per entendre la suspensió de la Independència cal recordar la proclamació de Lluís Companys, 123è President de Catalunya al 1934 que va durar 10 hores, just el que va trigar l’exèrcit espanyol a detenir-lo, a ell i a tot el govern en ple, també va haver d’exiliar-se però ell va ser afusellat l’octubre del 1940.”

“Després de la proclamació del President Puigdemont, a l’octubre del 2017, la guerra contra Catalunya no es va desenvolupar amb bombes. Tots els atacs rebuts van ser empaits judicials amb diferents ordres d’extradició a països de la Unió Europea i va ser una guerra jurídica lliurada contra els defensors de la llibertat d’expressió, de reunió i contra els defensors de la independència a Catalunya, es tractava d’una Lawfare de manual”

“Aquesta cacera judicial no embolicava només als implicats en l’organització del referèndum sinó als advocats que defensaven els imputats per l’estat espanyol, hi hagué un especial acarnissament sobre el lletrat Gonzalo Boye, qui era també professor universitari de Dret Processal i Penal i escriptorª.

Els alumnes s’asseien tots en semicercle davant l’escenari, s’escoltaven atentament l’Aina, de cop i volta, un focus va banyar de llum groga en Ryan, qui s’havia disfressat amb vestit, corbata i barret típic de principis del s. XX, duia la cara emblanquinad i la major par l’ocupava un gran bigoti ros amb les puntes ben afilades, sobre els cabells, el noi hi duia un bombí de l’època. L’atrezzo, era el d’un personatge de “Mort a Venècia”. En Ryan va començar a actuar i mentre parlava enrotllava l’index a la cadeneta del rellotge que li penjava de l’armilla. Una veu en off: “Segons els documents que la revista Sàpiens consultats als arxius de l’estat belga de Brusseles…” En Ryan disfressat com l’espia català Jaume Mir va parlar:

-Catalans i catalanes, jo sóc en Jaume Mir i ara estic mort. Vaig nèixer a Sant Sadurní d’Anoia però vaig passar la vida a la meva segona pàtria, Bèlgica. El dia 23 de març del 1917 en un ràpid judici militar celebrat a Brussel·les els alemanys em van condemnar a mort per traició i espionatge. I tenien tota la raó, perquè la resistència belga amb l’ajut dels nord-americans i dels francesos em van facilitar un tílburi, que és com una espècie de carruatge de dues rodes, dos seients i un cavall, i que fou la manera de viatjar diàriament de Brussel·les a Anvers i Oostende.

Jo era un comerciant de fruites i verdures que lliurava diners i documents procedents de l’embaixada britànica i nord-americana als consolats de Oostende ja que el correu estava intervingut pels alemanys. L’interrogatori i les tortures dels alemanys van ser ferotges. Volien el nom dels 27 ciutadans que col·laboraven amb mi en l’anomenat “Servei Mir”.

Però jo no vaig badar boca. A la fi, em va caure del cel l’ajuda d’un rei que no era gens democràtic però que potser em devia alguns favors. Va ser l’Alfons XIII, ell va intercedir per mi i la pena de mort me la van commutar per treballs forçats. Aquest va ser el poder de la monarquia espanyola. Ben poca cosa, però a mi em va salvar pell de la pena capital.

Quan la primera guerra mundial va acabar, jo, en Jaume Mir, vaig continuar treballant per la República, el maig del 38 i gràcies a donacions de miners belgues vaig lliurar a l’ajuntament de Barcelona una ambulància medicalitzada i un camió de queviures. El 6 de gener del 1939, vaig trobar-me amb el President Companys, i aquesta vegada acompanyat de nou polítics belgues, vam lliurar una nova ambulància amb més 45.000 francs belgues si sumem l’import dels aliments, i la roba… Un cop més eren donacions gentilesa dels miners de Borinage belgues.

Arribada la victòria de la dictadura a Espanya, vaig centrar-me a ajudar a tots els refugiats espanyols i catalans. Els belgues recelaven de mi, ja que pensaven que me’n cuidava de donar asil a anarquistes i comunistes. Però per un dictador com Francisco Franco… Penseu que hi havia algú que no fos anarquista o comunista? Si pel franquisme els catalans, bascos i republicans formaven tots part d’una conspiració jueu maçònica. Sé que el meu nom sortia en un informe belga que deia: “Jaume Mir organitza a la frontera cèl·lules d’acollida per rebre anarquistes i txequistes. Però jo vaig continuar acollint prohoms a casa, com el dirigent d’estat català Ramon Fabregat Arrufat, que era home de confiança de Macià, i vaig ajudar també a instal·lar-se a Brussel·les a en Francesc Macià i en Jaume Miravitlles-

Mentre en Ryan feia l’oratòria, a les pantalles s’alternaven imatges de la Brussel·les antiga, fotografies de la Resistència Alemanya i dels exiliats catalans. De sobte, l’auditori a les fosques es va il·luminar, els companys de classe van aplaudir, i va tornar la veu narradora de l’Aina:

“Les imatges que veieu són l’esclat del catalanisme independentista després de la declaració de Zapatero”.

Enmig de l’escenari un jove amb un vestit blau, encorbatat i amb les celles dibuixades en forma de muntanya invertida deia: “Apoyaré la reforma del estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña”, tots els alumnes van xiular. El jove disfressat de Zapatero va continuar. “Això passava el 13 de Setembre de 2003, aquesta afirmació va aconseguir que el partit dels socialistes catalans rebés més vots que Convergència, els “barons” del PSOE, en Guerra, en González i els militants com el defensor del pueblo van retallar l’estatut tan com van poder i encara que s’havia aprovat amb un 74% fou tombat definitivament l’any 2010 pel Tribunal Constitucional. La promesa socialista fou una eina per guanyar les eleccions, mai un compromís a complir”. L’Aina va sortir a l’escenari amb texans trencats i una samarreta tacada de sang, els cabells esbullats i la cara maquillada, plena de morats. Llavors va parlar:

“L’estafa d’en Zapatero va originar una sèrie de consultes que començaren a Arenys de Munt l’any 2009, L’Assemblea Nacional Catalana es va constituir el 2011, l’any 2012 Carme Forcadell fou elegida Presidenta però més tard va ser empresonada per l’estat espanyol, com en Jordi Sanchez, qui també va ser elegit president de l’ANC i que també fou empresonat, el 16 d’Octubre del 1917 per la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiència Nacional Espanyola. Ella els va engarjolar preventivament i sense fiança juntament amb Jordi Cuixart d’Omnium i d’altres polítics, tots acusats d’un suposat delicte de sedició. L’escenari va il·luminar-se i enfosquir-se diverses vegades, en un joc de llums per presentar una cadena de nois que es passaven unes urnes. Les del 1 d’octubre.

De cop i volta, quatre joves vestits de policies anti-disturbis amb els seus cascos, les seves porres, i la seva cara de mala llet, van irrompre a l’escena. Tibaven dels cabells a nois i noies disfressades de gent gran que volien votar, portaven urnes, custodiaven urnes, els falsos agents trencaven vidres i donaven cops de porra a discreció, els sorolls eren amplificats per vídeos on els ciutadans catalans cridaven “votarem, votarem”.

Va tornar a sortir l’Aina:

“El Referèndum del dia 01 d’octubre de 2017 va ser una sola pregunta

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? I després d’haver amagat les urnes que eren la prioritat que buscava les forces de seguretat espanyoles, després d’haver rebut amenaces i molts cops, després de molts blaus i de molta sang, després de repartir garrotades fins i tot a la gent gran, el dia es va saldar amb uns 1.000 damnificats- Les taules de votació van ser objecte d’atacs informàtics, aquells problemes van obligar als tècnics a fer un cens universal a Catalunya per poder votar a qualsevol col·legi. I Els resultats foren similars a la consulta participativa del 9 de Novembre de 2014, van votar “SI” un total de 2.044.038 persones. El 90% dels vots van ser afirmatius contra el 7,83% dels vots que foren negatius”. El focus de llum va caure sobre en Jaume Mir.

“Des de la Nit dels Temps- continuava parlant l’espia català- on em trobo ara, estic veient una Catalunya Lliure i agraeixo a tots els homes i dones que des de fa dècades han hagut de refugiar-se a l’exili, a Bèlgica, a França, a Escòcia, a Suïssa, etc. O han patit presó i tortures de l’estat espanyol. Els catalans van treballar per la internacionalització del conflicte, per aconseguir pacíficament la llibertat amb un Referèndum d’autodeterminació, i per aconseguir el vist i plau d’Amnistia Internacional i del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU. Homes i dones van fer sacrificis familiars indescriptibles, però van estar envoltats de l’avantatge legal. Els delicte de rebel·lió i sedició no es van apreciar ni a Bèlgica ni a Alemanya per la manca de violència. Els processos judicials enviats pels magistrats espanyols, les ordres d’extradició foren rebutjades pels països que les rebien. Ara escoltarem el nostre primer president de la República que com sabem tots fou en Carles Puigdemont i tal com explica a “La Lluita a l’exili”, la seva determinació per internacionalitzar el conflicte va ser constant.

La imatge del President en holograma va parlar als joves estudiants:

“L’any 2011 vaig ser elegit alcalde de Girona, quatre anys més tard vaig assolir la Presidència de Municipis per la Independència, el nostre govern va promoure un Referèndum per la Independència el dia 01 d’octubre de l’any 2017, i el dia 27 d’Octubre el Parlament de Catalunya va declarar formalment la independència, alhora el Senat espanyol aprovava l’article 155, se’n va cuidar el fiscal José Manuel Maza, qui fou també un defensor de la inhabilitació del jutge Garzón quan volia investigar crims del franquisme, també va presentar diverses querelles per rebel·lió, sedició i malversació de fons públics, no només contra mi, com a President responsable, sinó contra els consellers Puig, Comin, Serret i Ponsatí. L’Audiència Nacional ens va cridar a declarar el dia 31 de Novembre i els consellers i jo mateix, Carles Puigdemont, el 130é President de la Generalitat ja estàvem a Brussel·les. Vaig intentar de totes totes fer entendre el conflicte de la repressió que es vivia a Catalunya entre els països de la Unió Europea.

Ja estava exiliat, que llavors, a l’any 2019 en les eleccions europees vaig guanyar un escó juntament amb Junqueras, Comin i Ponsatí. La repressió espanyola no s’aturava i no va permetre que l’Oriol Junqueras fos representant del Parlament Europeu, però nosaltres vam aconseguir l’acreditació d’eurodiputats. Érem lliures a tota Europa menys a Espanya, un fet contra els drets humans que calia fer saber internacionalment. Vaig escriure “M’explico, de la investidura a l’exili” i “La lluita a l’exili”, amb Xevi Xirgo, per esbombar la situació catalana. Us n’explicaré alguns detalls:

-”El dia 20 de març del 2018 em vaig desplaçar a Suïssa per participar en un col·loqui del festival Internacional de cinema i un Fòrum sobre els drets humans. Em va veure per primer cop a l’exili amb Anna Gabriel, ex-diputada de la CUP” “El 22 de març del 2018 en un vol a Helsinki una hostessa em va regalar dues ampolles de cava amb una nota desitjant-me el millor en els temps que venien” “Quan vaig arribar a Schleswing Holstein, vaig trucar el meu advocat, en Gonzalo Boye, ja que un cotxe de policies em va detenir de manera educada “-Ja sap sr. Puigdemont que hi ha una ordre de detenció internacional contra vosté” “Ens haurà d’acompanyar, li sembla bé?” “Ens sap greu però fem la nostra feina” En Gonzalo Boye va parlar amb els policies en alemany i es va assabentar de la comissaria on em portaven, de manera que em va proposar un prestigiós advocat, en Wolfgang Kaleck, secretari del centre Europeu de drets constitucionals i humans. “Després de 10 dies a la presó de Neumünster, el tribunal de Schleswing-Holstein va decidir posar-me en llibertat sota fiança de 75.000 euros” Ells no van veure per enlloc el delicte de rebel·lió en el que va ser una votació, un Referèndum. A la sortida, una munió de periodistes m’esperaven. Vaig pensar que la victòria de Schleswing-Holstein posaria el conflicte com a portada a tots els diaris i a Berlin. Allà vaig compartir un sopar amb diputats d’ERC i de JuntsXCat. El dia 7 d’abril del 2018 em van visitar Albert Batet, Elsa Artadi, Ernest Maragall i Anna Caula. M’havia adonat que a Berlín igual que a Bèlgica em trobava gent normal i corrent que em felicitava pel carrer i que em demanava fer-se fotos amb mi” “A Berlín vaig veure moltes persones, Ivo Vajgl membre del Bundestag alemay, Andrej Hunko, Carles Riera de la CUP i el meu amic Jan Laporta, també vaig trobar-me amb l’artista dissident xinés Ai WeiWei, detingut per discrepàncies amb el govern comunista, l’activista va fer-se ressó a la xarxa de la seva trobada amb mi”. “La defensa a Alemanya la va dur en Gonzalo Boye i en Wolfgang Schomburg”. “A un hotel de Berlin vaig rebre a en Joaquim Torra després que fos investit 131é President de la Generalitat” “el dia 8 de Juliol vaig rebre en Lluis Llach a Pronstorf al land de Schleswing-Holstein.

Recordo una reflexió sobre els dos Presidents Espanyols que van articular la repressió -En Rajoy tancant la Generalitat amb l’article 155 i en Sánchez permetent la guerra judicial contra el legítim govern de Catalunya. Són uns mots que potser us ajudaran a comprendre el pensament en el meu exili: Jo estava convençut que una trucada d’Angela Merkel solucionaria les coses, però després dels empresonaments i els exilis, em vaig dir:

“S’ha demostrat que ni Merkel ni res, que Espanya ni que fos embargada o intervinguda econòmicament, no faria res. La unitat territorial està per sobre de tot. Amb Rajoy i amb en Sánchez no pots parlar de la inexistència de la Unitat de la pàtria. És divina i és sagrada, em veig més en cor de parlar amb el Sant Pare de la inexistència de Déu, perquè segur que seria un debat que l’estimularia intel·lectualment, que no pas que Espanya deixi de ser única i unida amb Rajoy o Sánchez”.

L’Aina va sortir a l’escenari, gràcies President Carles Puigdemont, els alumes van esclatar en aplaudiments:

“Escollits com eurodiputats, les euroordres d’extradició demanades des de la magistratura espanyola quedaven sense valor per la immunitat adquirida al Parlament Europeu, però un suplicatori contra la immunitat del President Puigdemont, Clara Ponsati, i Toni Comín els va deixar sense la seva immunitat, Encara que la internacionalització del conflicte estava funcionant, el 42% del Parlamet Europeu va apostar per ells, va ser una victòria política que va demostrar que únicament els socialistes, els de ciutadans i els de VOX es prenien com una qüestió primordial “La Unidad de España”.

“La Tornada a Perpinyà va ser l’acte que va internacionalitzar el procés als diaris i a les televisions del món. Els tres eurodiputats, entre ells el President Puigdemont, van celebrar un acte a la Catalunya Nord, amb el Consell per la República com a organitzadors el dia 29 de febrer de 2020, multitud d’autocars foren obligats a tornar cap a Catalunya per les forces de seguretat de l’estat espanyol” “Malgrat tot, l’acte fou un èxit increible, els mitjans internacionals escrivien: Agència nord-americana AP “Els separatistes catalans tenen ganes de cridar l’atenció internacional sobre la seva lluita, el lema fou “La República al centre del món”, una referència a la República catalana desitjada”. Agència France-Presse: “Carles Puigdemont ha instat avui a continuar la lluita per la independència de Catalunya durant un míting de desenes de milers de persones a Perpinyà” Agència britànica Reuters: “Milers de persones acudeixen a veure l’expresident català exiliat” The New York Times: “Desenes de milers de persones que volen que Catalunya esdevingui independent d’Espanya han protagonitzat una important manifestació a Perpinyà, la frontera amb França”. Agència russa Sputnik; “Puigdemont crida a la mobilització permanent en un multitudinari acte a Perpinyà, un territori que el nacionalisme català considera part de Catalunya”. Televisió Euronews: “És el primer cop que l’expresident del govern de Catalunya s’ha aventurat a ser tan a prop d’espanya des que va marxar a Bèlgica”. Diari francès “Le Monde” A Perpinyà, un centenar de milers de catalans han creuat la frontera per trobar-se amb el seu ex-president Carles Puigdemont que està exiliat a Bèlgica. Diari Libération. “Perpinyà, capital per un dia de la independència catalana, la capital ha duplicat el seu volum, en Carles Puigdemont ha atret amenys a 100.000 compatriotes d’arreu dels pirineus” Diari alemany “Die Tageszeitung” “Puigdemont manté l’objectiu de la Independència d’Espanya” “Sabem que no ens aturarem i ells no ens aturaran”. Diari quebequès “Journal de Montreal”: “Bany de masses per Puigdemont a les portes d’Espanya”… Molts més diaris i moltes televisions se’n van fer ressó, l’acte va complir els objectius marcats: internacionalització del conflicte, deixar clar que la via del diàleg estava esgotada i demanar als assistents la mobilització constant.”

La última imatge que va sortir a l’escenari fou la d’en Gonzalo Boye, un holograma va relatar les paraules que que consten al final del llibre “La lluita a l’exili” de’n Carles Puigdemont amb Xevi Xirgo i que són mot explícites de la justícia espanyola.

-España es formalmente una democracia pero ha generado un escenario judicial impropio de un sistema democrático.

-No se garantiza la imparcialidad ni la independencia judicial con respecto a este proccedimiento.

-La implantación del 155 fue un ataque frontal a la constitución que se dice defender.

-España no confía ni en la justicia belga ni en la justicia europea, le pasa como a Turquía.

-Volverán a pedir una OEDE, sólo que cambiarán los hechos para tratar de engañar a los jueces belgas, una vez más

-Están interpretando la constitución y los derechos fundamentales en función de la indisoluble unidad de la nación española. Premisa franquista trasladada al 1978.

-Están criminalizando el procés, y, más pronto que tarde dirán que somos una organización criminal, para de esa forma ilegalizar a todas las organizaciones que han participado en él.

Mai s’ha definit Junts x cat com un grup antisistema, les prediccions de gonzalo Boye, després de les eleccions del 14 de febrer del 2021 on l’independentisme havia guanyat per un 52% claríssim, una socialista com l’Eva Granados va dir de Junts x cat que eren antisistema.

Franco va acceptar suborns per no regalar Gibraltar a Hitler. La Guinea Equatorial, una dictadura fèrria. Augmenten els neonazis i els feixistes en el s.XXIII

L’Aina i en Ryan van abandonar la plaça Catalunya asseguts en una elèctric-bike. Una silenciosa màquina automatitzada que va posar rumb al museu dels hologrames portant als nois en un tres i no res. En arribar van trobar tota la gespa del parc inundada de púrria feixista i neonazi, era com un espectacle de feres i feien molta basarda. L’Aina va mirar en Ryan amoïnada. Ell li va dir:

-Són de Portugal, Itàlia, França, Alemanya…. Mira les banderes, l’última reunió ultra tan gran va ser a Lisboa pel 2019, des de Madrid hi va assistir Josele Sánchez, a Catalunya encara no hi havia representant ultra, fins el 14 de Febrer del 2021 no n’hi va haver, aquell any van entrar els de VOX al parlament . Des d’Itàlia hi van enviar una tal Francesca Rizzi, miss Hitler, una noia tatuada de dalt baix declarada l’ària més bonica del món.

Els nazis bramaven, cruspien entrepans, llançaven cerveses embrutant la gespa… Quina sorpresa, a la plaça Catalunya una munió de grups neofeixistes havien estat banyats per canons d’aigua, i encara en quedaven una bona multitud. Els joves i no tan joves vorejaven l’illa del museu i estaven tant excitats; renyint-se, cridant, colpejant-se les espatlles, barallant-se com autèntics bèsties…

L’AINA I EN RYAN VAN ENTRAR AL MUSEU D’HOLOGRAMES

Calia fer el treball d’història, mitjançant l’implant del polze enregistrarien uns quants documents sobre el falangisme, el feixisme, i dictadors del segles XX i XXI i confeccionarien un àudio-visual perfecte.

-És massa arriscat, Aina. Entraran aquests animals!, en Ryan era tímid i poruc, o potser simplement era un xic realista.

-Mira les dues colines- va dir l’Aina- estan vigilades per Policia Europea i Mossos. Estem protegits! A més si els hi tenim por, ells guanyen. Sempre ho han fet així els feixistes. Sempre han instaurat el règim del terror. Entrem!,

DINS DEL MUSEU els joves van visitar diversos documents audio-visuals: Uns suborns que Franco va acceptar per no regalar el penyal de Gibraltar a Hitler- L’anomenada Operació Cavallers de Sant Jordi-, el suport del franquisme al dictador Macías Nguema Biyogo Ñegue a Guinea Equatorial, i dos documents de la ultradreta, sobre els italians i sobre VOX a Espanya.

“Segons la informació digitalitzada de la Revista Sapiens de l’any 2021, l’estiu de 1940 l’exèrcit alemany avançava sobre França, fou una conquesta ràpida i cruenta, de fet, el 22 de Juny Hitler dominava tot el continent però no hi havia manera de sotmetre la Gran Bretanya, l’exèrcit de sa majestat resistia els embats aeris nazis, el 13 de Maig Winston Churchill apel·lava a la “sang, esforç, llàgrimes i suor” Però el plan del III REICH per ensorrar la Gran Bretanya era controlar el penyal de Gibraltar amb la complicitat de Francisco Franco, la anomenada operació Fèlix.

L’ambaixador britànic Samuel Hoare, home de màxima confiança de Churchill i ex cap dels serveis secrets de Rússia durant la Primera Guerra Mundial es va entrevistar amb Franco l’1 de Juny- A la taula del “Caudillo” dos imatges dels genocides, Hitler i Mussolini, això no auguraven res de bo. I va començar l’operació Cavallers de Sant Jordi. El primer suborn fou a un ministre del gabinet de Franco, i va ser de 2 milions de dòlars a canvi que Hitler deixés estar el Penyal de Gibraltar. Els diners foren ingressats a un Banc de Portugal a Nova York a dos homes de màxima confiança del banquer mallorquí Joan March, però Franco era molt ambiciós i va arribar a recollir 14 Milions de dòlars a canvi d’oblidar-se del Penyal”

-Va vendre Gibraltar!!- Va dir l’Aina amb els ulls com plats, els fatxes ni tan sols saben història, perquè el més divertit de tot es que els seguidors feixistes del dictador encara criden GIBRALTAR ESPANYOL, i se’l va vendre Franco!!

-Estan mal informats- va dir en Ryan amb un mig somriure irònic.

Els neofeixistes i nazis del parc s’estan movent, preparen un envit, mira-te’ls! Es posen en fila i s’apilen a les finestres…-L’Aina no l’escoltava i parlava per ella:

-Jo vull relacionar la falta d’escrúpols dels feixistes i dels nazis per tal d’aconseguir els seus objectius, en definitiva l’absència de ideologia, la necessitat de convertir el seu pensament en una màquina de fer cèntims. Vull demostrar que els dictadors genocides l’únic que pretenien és el control mental de la població inserint dogmes de fe a la gent. Com l’adoració del lider, com l’odi als immigrants, com dir que la dona és inferior, o com fer córrer que els LGTBI estan malalts. Dogmes que segons el territori s’adaptaven.

Mira aquest holograma: Macías Nguema Biyogo Ñegue, fundador de l’estat de Guinea segons informació d’Albert Sánchez Piñol

“A la dècada dels 60, a la Guinea Equatorial el professor obligava a repetir als nens de classe: -¿Somos españoles? Somos españoles por la gracia de Dios y porque hemos tenido la suerte de nacer en un pais llamado España-” Pensem que eren nens de raça negra enmig de l’Àfrica repetint això de “somos españoles” no deixa de tenir certa gràcia macabra, llavors les classes continuaven, els nens havien de cantar el cara al sol, el “lleno de ferviente ardor” i el “Soy Falangista hasta morir o vencer. Finalitzaven amb crits de Viva España i Salve Franco, les classes tractaven de la Formación del Espíritu Nacional en unes aules vigilades des de la paret per fotos de Franco, José Antonio Primo de Rivera i una creu. La Guinea Equatorial va ser un dels últims països en descolonitzar-se d’Àfrica, i els guineans tenien una xarxa de funcionaris buròcrates i modèlics al servei de Franco. Tan sols 10 anys més tard d’aquestes consignes i amb l’arribada de Macías, els nens estaven obligats a saludar a Macías, el Vitalicio, Macías el Gran Maestro i fins a 50 títols més que eren d’obligat recordatori per passar de curs, això passava abans de la sessió d’entrenament militar: una sèrie de passejades amb fusells de fusta per aprendre a defensar el país del Neocolonialisme. Macías era un racista amb els blancs, paradoxalment adorava a Hitler i a Stalin, alhora que citava a Franco com a model polític, en canvi destrossava el llenguatge cada cop que parlava del rei al que qualificava de “l’assassí i criminal de Juan Carlos I amb el seu govern fantotxe”. Econòmicament Macías volia convertir la Guinea en la Suïssa Africana, però únicament tenia cèntims per distribuir els seus ingressos entre la quantitat d’esposes que tenia. Un gentleman el Macias. Quan va arribar al poder, va tenir una entrevista amb l’ambaixador espanyol a qui va reclamar el Tresor de Guinea, l’ambaixador d’Espanya li va oferir cooperació sanitària, educativa i de infraestructures, llavors ell es va enfadar, va rebutjar-ho tot i va dir que li enviessin bitllets de banc. Macías es queixava sempre parlant de la invasió dels costums de fora. Va arribar a anul·lar el menjar als malalts dels hospitals perquè era un costum colonial, també rondinava perquè el pa, la llet, el sucre i el tomàquet, no eren menjars africans, però en Macías tenia la hipocresia dels feixistes, es feia dur setmanalment un vol d’Iberia amb menjar europeu, mentre el poble tenia tot tipus de carències.

Macías va ser un home autoglorificat i amb títols inventats, com a excusa tenia el cervell molt espatllat. Circulaven diverses teories sobre les seves malalties mentals; esquizofrènia provocada per la sordera que l’havia dut a la paranoia extrema, desconfiança que el va dur a canviar d’habitatge cada poc temps, bogeria provocada pel consum d’IBOGA -un al·lucinogen ritual típic- o potser un deteriorament mental causat per una sífilis en estat terminal.

A tal punt van arribar els seus aires de grandesa que va obligar a les esglésies i confessions a penjar-hi el rètol “Dios creó Guinea Equatorial gracias a Macias”. Va començar a perseguir el clergat de Guinea per l’oposició del Papa a deïficar-lo, tan sols era partidari del bisbe LeFebre que li feia costat, el clergat va anar desapareixent. A l’Agost del 1979 Teodoro Obiang Nguema, educat a l’acadèmia militar de Saragossa en ple franquisme va afusellar al seu tiet i va donar un cop d’estat. Va anomenar a la transició democràtica “assaig democràtic”, es va batejar al sistema: Monopolisme o pluripartidisme de partit únic. Per fer-nos una idea, aquest monopolisme va acusar EUA y Espanya de sabotejar la democràcia guineana enviant comandaments etarres des de Madrid. I era una democràcia on les regles de joc de les eleccions no les podia perdre mai els del Partit Democràtic de Guinea Equatorial. Com es feien les tupinades?

-Aina, dos dels grups han arribat a les claraboies i a les mans porten còctels “Molotov”, estan enfilats l’un sobre l’altre, la policia està fent caure els que pot però han aconseguit llençar un còctel dins del museu-

-però si tan sols em calen 15 minuts,- va dir l’Aina- i veig a un agent de seguretat que està buidant un extintor sobre el còctel. No passarà res.

La noia va continuar gravant: així era el funcionament de es Tupinades a Guinea Equatorial

-Cal mantenir la fidelitat dels votants per tots els mitjans materials i econòmics possibles.

-S’ha de despistar a l’oposició amb menjar i beure mentre els col·laboradors omplen les urnes de paperetes PDGE

-Cal suspendre el recompte de nit, i al matí omplir les urnes

-Si us plau, grava´m tot el què hi hagi d’aquella reunió ultra del 2019. Jo me’n cuidaré del Feixisme.

L’Aina es va col·locar davant d’un projector amb un rètol que indicava l’autor del document, un llicenciat en filologia alemanya, l’Adam Majó:

“Els neonazis de samarretes de Hitler, aquella ultradreta dita “desacomplexada”, va aconseguir que molts adolescents sentissin l’atracció del mal, de la maldat. Aquests grups es declaraven hereus i continuadors del feixisme dels anys 30 del s. XX, glorificaven i practicaven la violència contra centres d’immigrants i de refugiats, menyspreaven la democràcia liberal i els seus valors. Però els idearis de lluita contra els immigrants no eren populars, així que els partits d’extrema dreta o nacional-populistes van fitxar candidats d’altres races, per exemple el candidat a Barcelona per VOX l’any 2019, i l’any 2021 va ser Ignacio Garriga, un fill de mare de la Guinea Equatorial, en altres casos trobem persones LGTBI en llocs ben visibles amb l’objectiu de negar les vinculacions amb el feixisme, per desmentir les acusacions de masclisme o de racisme”

-Molt bon document, Aina, però anem acabant, fora hi ha una representació de neo-nazis que volen un bon escàndol per aconseguir propaganda als digitals d’ Europa, perquè estem al s. XXIII, a l’any 2221 i Catalunya encara no té una legislació radical contra ells.-

-Ryan, fes l’ultima projecció i ens n’anem. És d’una escriptora del s. XXI, l’Alba Sidera. Grava-la!- En Ryan obria les sales fosques per inspeccionar els documents sobre el feixisme. En realitat estava esporuguit. Tenia por que els animals que s’asseien a la gespa entressin i volia acabar la feina ràpid.

“Al novembre del 2017 els carabinieri van publicar un informe on es detallava el sistema de Forza Nuova pel reclutament de menors d’edat amb la finalitat de fer les feines brutes. Els adoctrinaven i al principi els feien penjar cartells en llocs prohibits. Més endavant els feien apallissar immigrants com a ritual d’iniciació. En l’informe dels Carabinieri s’havien gravat converses d’un pare demanant al líder que deixessin en pau al seu fill. El rentat de cervell obligava als nois a seguir amb fe cega als líders” “Un altre pare deia a l’informe: hem hagut de portar al noi, de disset anys, al psicóleg, perquè des que freqüenta Forza Nuova té atacs d’ira i ha covat un fort odi a les minories. El noi havia participat en un “Bangla Tour” de Forza Nuova. 59 persones de Bangladesh van haver de rebre atenció dels serveis mèdics en tres anys”

“En la Guerra contra la llibertat de premsa Forza Nuova va ser molt agressiva. Van entrar al diari “La Repubblica” emmascarats, amb bengales i una pancarta incitant al boicot. Les bengales van impactar sobre la redacció, darrere les màscares blanques una sola noia es va identificar dient “Jo no tinc por”. L’acció va tenir molt de ressó a les xarxes, però van continuar les agressions al col·lectiu LGTBI, als immigrants, i a les feministes”.

“La matinada del 22 de febrer del 2018, vint militants de Forza Nuova van irrompre al canal de televisió privada la 7, van forçar els controls i van aparèixer onejant les banderes del partit. Els espectadors estaven mirant un contingut preenregistrat i no ho van veure, els periodistes, però, ho van penjar a les xarxes per denunciar-ho. El ressorgiment inspirat pels neofeixistes italians a Madrid va prendre el nom d’Hogar Social Madrid, (2014) El seu ideari i el seu discurs era neofeixista, es manifestaven amb neonazis, feien salutacions romanes, portaven esvàstiques tatuades, i banderes amb la creu celta, però no sortien a TV a proclamar-se els feixistes del tercer mil·lenni, perquè a Europa això estava mal vist. Deia una tal Melissa que VOX representava els latifundistes andalusos, mentre que Hogar social representava els seus treballadors”

De sobte, en Ryan i l’Aina van sentir soroll. Les finestres del museu doblaven l’enrenou dels cops infringits pels bèsties neonazis. Quan van alçar la mirada, quatre columnes de nazis havien colat tres còctels Molotov més per les claraboies, els cap rapats i les noies de pell blanca havien entrat al museu, corrien i cridaven dins pels passadissos amb bats de beisbol colpejant-ho tot. Uns corrien per dins, altres escalaven a la recerca de més claraboies, quan la policia n’apressava uns quants ells continuaven a la seva. Feien com els cargols quan estan rodejats d’aigua. Sacrificaven uns quants elements per la salvació de l’espècie. Bé, encara no els disparava ningú. La policia i els Mossos repartien algun cop de porra i n’emmanillaven d’altres, però estaven en minoria. Es van obrir les portes exteriors. La policia va començar a disparar boles de Foam sobre els nazis que aguantaven les torres. Dins del museu els altaveus van obligar a la gent a sortir. Però l’espectacle era dantesc, còctels Molotov incendiant els passadissos, ultres atacant projectors i els visitants s’estaven ben quiets, l’Aina i en Ryan es van tancar dins d’una habitació de robots de neteja. A fora un desgavell de crits, esglais, xiulets del soroll de les pilotes de Foam, -ara estaven més controlades que al segle XXI quan massa joves van perdre els globus oculars-

-Aina, Aina, on ets,- en Ryan la cercava per arreu i ella estava en mans dels feixistes internacionals, que la tenien rodejada, l’Aina va reconèixer als que l’envoltaven, eren seguidors fanàtics de la Francesca Rizzi. Aquella noia va guanyar el tìtol de miss Hitler on line, dos-ents anys abans, i ara, enmig del 2221, una nova noia disfressada com si fos la Francesca Rizzi, la declarada la noia ària més bonica del món. La imitadora de la Francescaa li feia un homenatge amb una còpia tatuada des del coll i fins a l’esquena del àliga imperial de Hitler. La Francesca del passat esgrimia uns eslogans com: “Els jueus han de desaparèixer de la faç de la terra, llàstima que amb els forns necessitem més temps”, I ara anava acompanyada de caps rapats que envoltaven l’Aina nazis agressius i perillosos. L’Aina tremolava de por, de cop va reconèixer el seu entrevistat de la plaça Catalunya, l’especialista en hamburgueses, el noi es va posar davant d’ella per protegir-la, el cap rapat caminava marcant paquet juntament amb la fotocòpia de la Francesca Rizzi, i un tipus baixet i mig calb que estava amagat a l’habitació d’estris de neteja. El nazi del bigoti duia una pistola enmig dels pantalons, sobre els genitals. L’Aina els va saludar aixecant el cap, des que el cap rapat l’havia reconegut que estava sana i estalvia. Ell se li va acostar i li va dir: Avui se’n parlarà de nosaltres, ara haig de fer neteja però d’aquí a una hora podràs entrevistar-me un altre cop, bonica.

-En Ryan mirava la seva amiga sense poder-s’ho creure. Tenir un amic cap-rapat els trauria del museu. Van sortir escortats per un tipus italià amb una pistola enmig de la bragueta , amb l’entrevistat del cap rapat i amb alguns policies del segle XXIII.

L’Aina entrevista un neonazi en el congrés de la nutrició del 2221. Cuina vegana, mediterrània, macrobiotica, carn artificial i farina de grills

L’Aina estava a la vora del seu mestre, un home ja gran. El seu vestit a ratlles feia olor de vinagre ranci, els cabells havien sembrat de caspa la roba de l’espatlla del professor Bonaventura, i no devia haver dormit gaire perquè tenia les bosses dels ulls dibuixant les arenes de les dunes. El mestre de l’Aina ensenyava sociologia de la nutrició, i a classe s’hi explicaven les relacions entre la cuina internacional i les sectes perilloses. L’Aina vivia a l’any 2221. Havien passat dos-cents anys des de la independència d’Espanya. Barcelona celebrava a l’engròs els dos segles de llibertat, pels carrers i les places sobrevolaven drons decorats amb estelades, i pels altaveus sortien cançons típiques barrejades amb temes Trending Topic del moment.

La veritat però, no era gens bonica. Catalunya s’estava desertitzant des de Tarragona fins a la Franja, tan sols era verda pels pocs espais de reg artificial del centre i cap a la Catalunya Nord, les platges també tenien pinedes verdes i atzavares gràcies a les aigües de les dessalinitzadores. L’ambient general en mirar els meteoròlegs de les televisions catalanes· era parlar de la desertització, dels freqüents tornados, de les tempestes de neu. Les noticies meteorològiques eren tan dramàtiques com l’aspecte del professor Bonaventura, l’Aina encara no sabia si el seu mestre era lleig o si estava sempre enfadat. L’home era un pou de ciència, encara que no sabés vigilar la seva oratòria. Parlava arrossegant les erres i s’eixugava el que semblava una baba persistent. L’Aina el trobava molt desagradable, una eminència però una eminència amb un tret força fastigós.

“Bon dia noies i nois, el treball consistirà en construir de manera pro-activa una explicació audiovisual dels principals motius de la col·lisió alimentària del segle XXII, vull que profunditzeu en quina va ser la interacció de les sectes en l’enfrontament entre les diferents famílies alimentàries, vull sobretot una visió socioeconòmica de la col·lisió. No cal que em parleu de morts , ni de ferits ni de detencions policials. M’interessa que penseu el perquè van enfrontar-se la cuina macrobiòtica amb els venedors de farina de grills i els productors de carn artificial amb els pagesos. Vull arguments, causes i motius, no cal que m’expliqueu dramatitzacions innecessàries. Va seure a la cadira, es va eixugar les babes amb un mocador i va tancar els ulls.

L’Aina va mirar el Ryan buscant un company, ell li va picar l’ullet, això significava que treballarien junts. A l’Aina li agradava en Ryan, tenia uns cabells llargs, arrissats i preciosos, a més de la carona destacaven dos ulls que brillaven com monedes d’un vaixell antic. El trobava una mica tímid, bé potser era molt tímid, però les seves idees eren genials.

En acabar la classe, en Ryan i l’Aina van pujar junts a un l’elèctric-bike en direcció a la Plaça Catalunya on hi havia la trobada internacional de paradetes “KINDS of FOOD”-Mentre arribaven, les estelades dels Drons onejaven dient Visca Catalunya. L’Aina ni s’imaginava una nova Col·lisió com la del segle passat.

Van arribar a l’antiga estació del Metro, van baixar, i es van posar a caminar. En Ryan va mirar cap al cel, l’estació de metro estava enlairada enlloc de soterrada, i va recordar les històries dels pares, a casa s’explicava que abans el metro era soterrat, però actualment, l’estació l’havien hagut de transformar-la en una estació enlairada, i tot per culpa de les inundacions. Diverses estacions van acabar essent llacs d’aigua salada amb calamars i petxines flotant, Els treballadors vestits de bussos van anul·lar les estacions, on encara hi nedaven els peixets i van construir les enlairades. Surrealista però cert. El canvi climàtic havia canviat Catalunya, i no havia estat una bona evolució.

La Plaça Catalunya brillava plena de colors, l’estand de la cuina macrobiòtica lluïa un mostrari de vegetals frescos posats en forma de piràmide egípcia, el bròquil, la col llombarda, i al costat, un assortiments de llegums, fruits macerats amb dues noies que subjectaven uns rètols grans taxats amb enormes creus vermelles: informaven dels aliments perillosos, els aliments YANG: sal, ous, carn embotits, formatges, aliments fregits i els YIN: sucre, xocolata, fruits tropicals, lactis, alcohol, consumir uns et portava a necessitar consumir els altres, les noies paraven els visitants i ho explicaven. A la dreta de l’exposició macrobiòtica, una parada mostrava uns saquets de colors, era farina de grills, els Acheta Domesticus, prèviament dessecats i trossejats, es convertien en nutrició proteica 100%, en ple 2221 s’utilitzaven com a aliment de base per a cuinar pastissos, galetes, arrebossats, barretes complementàries, etc… Els grills estaven plens de minerals, vitamines B12, àcid fòlic, fòsfor. Un grill- mascota gegant subjectava un rètol gran que resava “Prova les barretes d’Acheta, les proteïnes que cuiden el planeta”. L’Aina va fer cara d’angúnia, mentre en Ryan enregistrava tot curosament. De cop va agafar la noia i va dir-li: Anem-nos-en, que s’acosten problemes, i hem d’assistir al museu d’hologrames, no volies acabar el treball d’història?

-Buff, sí, encara em falta documentar el Franquisme i el Procés d’independència, anem-nos-en.

L’Aina no volia anar-se’n encara, però per la Rambla Catalunya pujaven una munió de joves amb pancartes, crits i braços a la romana, va mirar-se el mini-port. Els canals de notícies llançaven petites pastilles informatives: “Propera Col·lisió alimentària a la Plaça Catalunya” “Els joves volen provocar” “Quatre mossos es miren la manifestació de lluny” “Un gran grup d’activistes pro carn artificial s’acosta a les parades veganes i macrobiòtiques on es preveuen enfrontaments violents entre manifestants i expositors” “Els mossos de moment, respecten la llibertat d’expressió”.

-Aina!, ens podem asseure a una terrassa, i entrevistar als diferents grups quan…

-Al contrari Ryan, fem un reportatge a les parades, i així veurem les ideologies que hi ha al darrera,

-Ens obriran el cap amb un bat de beisbol- digué Ryan pragmàtic- i el que veurem seran les estrelles…

-Ets un amor, sempre tan animat, he, he. Va, acosta’t, vine, entrevistarem als manifestants, farem sociologia de camp. Ja tinc el títol “La Colisió alimentària de la Barcelona del s. XXIII”

La noia vestia una lycra futurista, però a en Ryan li agradaven més els texans, tot i que es portaven poc van esdevenir una peça immortal per vestir entre joves i activistes. La noia va enregistrar les pancartes dels manifestants:

“Fa 6.000 anys els humans ja eren vegans” “Transport i manufactura de la carn animal, gasta un 50% de l’energia total” “La carn cultivada es porqueria envasada” “Carn artificial, negoci del poder total” “Ni carn, ni ous, ni peix, ni molt menys hamburgueses en 3D”

-Són uns vegans radicals- va explicar l’Aina- no mengen carn, ni lactis, ni ous, ni peix, els detractors consideren que és una dieta en la que hi manca omega 3, vitamina B 12, i molts d’altres complements, però com diu el professor Bonaventura hi ha persones que escullen una dieta i persones que s’obsessionen amb una dieta- L’Aina va concloure -Les coses fàcils avorreixen, les difícils atrauen i les que t’obsessionen són impossibles.

En Ryan va tallar-la. -S’acosten amb cara de pocs amics, Aina, rebrem… Fotem el camp!

Un grup de pageses i pagesos cridaven consignes a favor de la cuina mediterrània, des de la Rambla, els vegetarians anaven al costat dels vegans i per darrere s’acostaven uns neo-nazis amb bats de beísbol, cadenes i gomes de mandrons. L’Aina espantada va trucar els Mossos quan un ferotge cap-rapat li va llençar a terra el mini-port,

-A qui truques porca?- el neonazi escopia les paraules literalment, plenes de saliva i trossets d’hamburguesa.

-D’això, hauries de saber que la violència no és manera- va dir ella- Però si el que vols es donar veu a les teves reivindicacions…- va recuperar el seu mini-port de terra i va entrevistar aquell calb de males puces. Que en veient l’oportunitat de ser viral a les xarxes va començar a xerrar…

-La violència és únicament per acabar amb els imbècils. I els vegans són uns imbècils. Suma dos més tres i veuràs perquè hem de destrossar els vegans, els macrobiòtics i els pagesos….

-Estàs d’acord amb el comerç de farina de grills doncs?- va dir mig rient l’Aina

-Hòstia puta quin fàstic! Pots gravar? Grava’m, ja som quatre-cents milions de joves a Europa, molts d’ells han vingut a aquesta “manifa”, i venen armats, venen preparats per destrossar-ho tot- Mentre parlava sacsejava el cap rapat alhora que es colpejava les mans plenes de nusos de ferro platejat. S’acostaven més caps rapats amb els ulls fora d’òrbita i amb les seves noies. Elles guarnides de cuir fet amb vaca negra, els caps se’ls decoraven amb escandalosos cabells de colors i les cares de mortes les aconseguien emblanquinant-se amb pols d’arròs. La boca rodejada de llavis pintats de morat i les mitges destrossades. Així els caps rapats les trobaven molt sexis.

-I perquè us molesta la varietat en el menjar?-Va preguntar l’Aina pensant que aquella era l’entrevista de la seva vida i que a les xarxes ho petaria.

-Ens molesten els idiotes, aquesta gentussa feminista i LGTBI, aquests que defensen la terra, el planeta, tots són antifeixistes, i…o bé te’ls trobes en “manifes” davant de les benzineres o salvant les tres foques que encara queden al planeta, i ara hi ha pòtuls que s’encadenen davant dels restaurants d’hamburgueses…. t’ho pots creure? tota aquesta merda provoca la caiguda de la natalitat, i reflexiona, bombardegen a les famílies cristianes amb les seves merdes, i llavors els països han de recórrer a la immigració. I mira, jo visc a Barcelona, un lloc que no vol negres fastigosos, ni asiàtics de quatre ulls, i ara que ho dius tampoc volem menjar grills aixafats. Quina merda es aquesta història de menjar insectes, has vist aquell grill gegant enmig de la plaça? Somiaré grills fastigosos tota la nit, collons!! I una cosa més, els joves d’Europa volem “Street Food” i poder menjar “On the Go”. Tota la resta ens molesta-

Al Darrere de l’entrevista feixista uns bèsties nazis estaven destrossant amb pals de beisbol la paradeta macrobiòtica, colpejant a dreta i esquerra contra les verdures, contra el mostrador, contra els cereals, els fruits, tot saltava, i mentrestant, el seus vestits amb creus vermelles tremolaven sense parar, les noies, a joc amb els cartell del YIN i el YANG s’abraçaven ben esporuguides i paralitzades. Ni es podien moure.

Fins que un bèstia va cridar: tanqueu la paradeta inútils- Les noies van marxar “cames ajudeu-me” cap al cafè del costat. On volia seure en Ryan, però l’Aina semblava passar-ho bé amb el perill…

I començava l’acte, Una noia primeta i alta tocava el micròfon per fer proves damunt l’escenari per poder començar la presentació del KIND of FOOD. La presentadora estava rodejada de mossos i els violents van aturar la destrossa dissimulant. Estaven drets com soldats que no haguessin trencat un plat en la vida. Palplantats davant el lloc macrobiòtic, com si fossin els amos.

-Aina- va avisar en Ryan -Fes l’entrevista al representant de la cuina vegana i ens en podrem anar.

-La cuina vegana i ecològica és una manera de pesar- El representat es va acostar al mini-port de l’Aina, i gairebé se’l menja. Era un xicot de llargues melenes

-Pensem que la ramaderia està fent servir el vuitanta per cent de la superfície agrícola del món, se n’emporten el 40 per cent de la producció mundial de cereals i col·laboren amb el 14,5 per cent de les emissions que perjudiquen el planeta. – L’Aina va mirar al vegà amb els grans ulls ametllats,

-I una explicació menys estadística?- Ho explicaré més senzill, la producció d’una hamburguesa necessita 2.400 litres d’aigua!, penseu la bestiesa que significa si 15.000 Milions de persones volen menjar una hamburguesa diària se’ns acabaria l’aigua del planeta- la carn és el pitjor virus de la societat civilitzada.

L’Aina va pensar que semblava un capellà tal i com parlava, en un xiuxiueig lent però convençut com si parlés per aconseguir adeptes i tanmateix eren els ultres els que defensaven la família cristiana- afegint que tots dos grups estaven ben enfrontats, quina situació, no tenia ni cap ni peus., el món havia embogit del tot.

De cop va arribar la violència, el cap-rapat va agafar per la pitrera al representant dels vegans

-La carn in vitro és la solució. Amb les cèl·lules de mare de vaca s’elaboren milions d’hamburgueses- digué donant copets repetits a l’espatlla del vegà, saps que el nostre mestre, el farmacòleg ja va predir fa dos-cents anys l’inici de la revolució de la carn de laboratori. Saps que una sola cèl·lula mare pot generar 10.000 kg de carn, i a més es redueix la terra de cultiu fins a un 95%, també es redueix la despesa l’aigua dolça, fina a un 90% i la d’energia és es converteix en ridícula, tan sols un 40%.

-Però que em dius del sabor? – va respondre el Vegà, el sabor és igual que el d’una catifa mossegada per les rates.

-Però si els vegans no mengeu carn!! ara voleu ser especialistes! Ha ha ha. PROU. A callar que s’està rifant un mastegot!, va llençar la cadena contra el terra, prop dels peus del vegà que no semblava tenir por, però que saltava com una granota per evitar la cadena. L’Aina gravava i estava feliç pel document però, però el treball del Bonaventura s’estava tornant d’alt risc, aquell nazi violent i tocat del bolet, provocava -El vegà va continuar animat per la gravació de l’Aina

-Però que estàs sonat? Nosaltres desaprovem el model de fabricar bistecs de forma natural, imagina’t en una indústria . No és natural. Ni la violència que gasteu, tampoc això és natural.

-Mira tu, menja-bledes, l’únic que és natural és el racisme. Si poses un cos estrany en una societat mesurant-ne el 20%, es posarà en perill la convivència!! Melenes!!, ja ets català tu?, -va acaronar els punys de ferro- Em sembla que tens la pell massa fosca!-

-Tu si que no sembles català, tan pàl·lid- va dir el Melenes donant una espenta al rapat. Qui de cop i volta li va deixar anar un cop de puny a la galta dreta fent que la galta esquerra tremolés tota, tot va anar molt ràpid, l’Aina i en Ryan s’havien allunyat dels dos entrevistats. Massa perill. De cop el nou-nazi va aixecar els braços i la plaça Catalunya es va omplir de seguidors del genocida Adolf Hitler que lluitaven ara pel menjar “on the go”. Els mossos protegien la presentadora. Però no es movien encara.

-Prepara’t melenes. Prepara’t emigrant. El cap rapat va donar voltes a la cadena,

-La meva mare és francesa, el meu pare és català i tu ets un imbècil!

L’Aina va ser ràpida, ella i en Ryan ja estaven asseguts a un cafè per veure els esdeveniments que es tornaven violents per moments, i caldria escriure sobre ells i pujar-ho ràpid a les xarxes. A la plaça els pagesos emprenyats amb la munió nazi-feixista, havien obert les gàbies, i conills, gallines i tot tipus d’aviram volava per la plaça, els ultres van anar acollonint totes les parades. “Destrosseu-les, foteu cops de puny i feu servir les cadenes”, la presentadora estava amb la boca oberta i quan va veure els mossos i els camions d’aigua va córrer a parlar amb el cap de l’operacions, quin desastre de debut, el primer dia de treball en públic i venien nazis de tot Europa a aixafar-li la mostra. Però si quan era l’encarregada de l’hamburgueseria vivia fantàsticament!!

“Ultres vinguts de tot Europa han destruït les parades de la plaça Catalunya en deu minuts”. L’Aina es feia un selfie i emetia en directe pels seus tres-cents mil seguidors. “Només ha sobreviscut la parada de carn artificial” “i es perquè encara està protegida per quatre soldats neonazis de la manifestació” “ Es tracta d’una protesta contra tot tipus de menjar tradicional que recolza la el menjar de laboratori, avui, amics, la carn artificial és a l’ull de l’huracà” “segur que els productors d’aliments a partir de cèl·lules mare mai van imaginar ser defensats per feixistes i nou-nazis”

Uns altres amb banderes de calaveres negres trepitjaven fort a dreta i a esquerra amb les seves botes de rebentar aparadors, però de cop i volta sortien disparats per la pressió dels canons d’aigua de la policia, el cap rapat havia perdut l’Aina, i volia acabar el seu discurs, amb una ràpida ullada va trobar-la i va insistir:

-Noia, grava, grava, vull dir a l’audiència, que nosaltres no som com zombis, ni som somnàmbuls, d’això se’ns acusa, no caminem en manades, però la defensem a mort la nostra manada. Tenim el cervell ben posat, i és un cervell dins l’egoisme grupal perquè si guanya el nostre grup guanyem tots els ciutadans. Encara que ells no s’ho pensin. Això és el que espanta als anti-feixistes, no són capaços de tanta fidelitat i no volen perdre el poder. Nosaltres utilitzem la violència per instaurar un nou ordre, per jerarquitzat a la societat. Cal que mani algú. Sinó perquè què serveix la democràcia? és una olla de grills on ningú mana, un parlament feminista que només farà lleis pels degenerats LGTBI i pels emigrants. Ja fa dos-cents anys que no se’ns deixa votar els nostres partits i sempre estem rodejats per la policia europea i pels mossos. Gent que m’escolteu, és la policia qui us mossega els cervells, i són els governants els qui us desmembren, és en el parlament on hi treballen zombis sense pensament, nosaltres som la instauració d’un nou ordre jerarquitzat perquè nosaltres estem a favor del poder econòmic. I la primera mesura serà fer un exèrcit català. Perquè Catalunya no té exèrcit?- Tenir una Unitat d’intervenció especial pels efectes del canvi climàtic, no és comparable, no és cap exèrcit, és una merda empastifada i tova que no serveix per res.-En Ryan la va tibar pel braç

-Anem al museu que fem tard-

-Sí Sí Sí, serà un dia ben aprofitat

Els esperava el treball d»història del feixisme del segle XX i XXI, la noia avia vist un document hilarant d’un fatxa fictici, un tal Torrente, i s’havia fet un bon fart de riure, ara somreia cada cop que ho recordava. Ben pensat, la manera d’acabar amb el feixisme i amb el nazisme era ridiculitzar-los, sempre i quan no agredissin a les persones. Avui a la Plaça Catalunya no havien tocat a les persones, però provocar el terror era una manera d’agressió tipificada. Que els jutgessin! Garjola per ells!

-Es que no pots convertir el teu canal de noticies en una festa nazi, aquest paio es boig com un llum. No se li pot donar veu, els teus seguidors poden pensar que hi estàs d’acord a fer un exèrcit.

De cop, el nou nazi xerraire va rebre un raig d’aigua gelada que va llançar-lo a terra. L’Aina i en Ryan ja estaven a punt de pujar a l’electric-bike. Des de terra encara parlava: -Qui està aplicant l’odi, qui aplica la indiferència i la violència, vosaltres sou, Heil Hitler, germans! Heil Hitler! Deia amb la boca plena d’aigua. Saludeu al nostre lider!!!

La munió de feixistes ja no aplaudia el discurs, ni corejava, estaven xops com ànecs pels canons d’aigua dels mossos. Molts dormirien a la garjola per haver destrossar el mobiliari, per fer enaltiment del feixisme i del nazisme, i per haver boicotejat un esdeveniment públic L’Aina i en Ryan van desfilar cap al museu d’hologrames.

La Catalunya del Futur. L’Aina viu a l’any 2221 Catalunya és independent. Parla de L’Illa de calor mentre passeja per la Catalunya sagnant del passat.

Barcelona 2221 -Efecte illa de calor urbana-

L’Aina tenia un examen fàcil d’història “Situa l’escalfament global en el context de l’efecte Albedo i la ciutat de Barcelona”. Va treure el mini-port i va començar a escriure:

“L’any 2121 la temperatura mitjana de Barcelona fregava els 25º, les temperatures polars s’havien triplicat a l’alça en pocs anys i un enorme Iceberg de l’amplitud de la ciutat de Nova York surava davant del Port de Barcelona. El ciment i l’asfaltat de la ciutat catalana feien el paper de les aigües fosques de l’oceà Artic, el desgel provocat per l’escalfament global reduïa l’efecte Albedo, és a dir, la quantitat de radiació rebotada per les superfícies gelades, paral·lelament, les aigües fosques atrapaven més calor, creant una retroalimentació del procés. Un feedback que l’any 2121 van haver d’aturar perquè ni boscos ni plantes ni persones suportaven les onades de calor. La ciutat s’havia escalfat tant com a conseqüència dels materials de construcció utilitzats -perquè tenien un major calor específic que les plantes o els arbres-, i a més la pavimentació dificultava l’evaporació de l’aigua conseqüentment no plovia. Totes les canalitzacions i el clavegueram dificultaven la transpiració urbana, les edificacions no deixaven pas als vents, a més hi havia un galimaties d’emissions combustibles que també escalfaven la ciutat. Tot plegat va generar “L’Efecte Illa de Calor Urbana”. Els polítics foren pressionats per la ciutadania, van haver de donar carta blanca als científics, que ho van arranjar pel boc gros. Van procedir a arrancar tots els carrers asfaltats i les places no històriques, es van substituir per empedrats, i només van permetre un parell de pistes d’accés a Barcelona. Les cúpules dels edificis quadrats les van arrodonir per a beneficiar la circulació dels vents i per últim van instaurar com a úniques la circulació elèctrica i les hibrides, en cap cas dels combustibles fòssils, L’Efecte Albedo va remetre. La ciutat va començar a refredar-se i ara, en ple més d’agost, ja es podia esquiar prop dels Túnels de Vallvidrera” i per banyar-se caldria esperar al Desembre.

L’Aina va acabar l’examen i el va enviar a la bústia de la professora que va començar la segona hora explicant com Barcelona s’havia convertit en centre de turisme d’hivern. La seva mestra lluïa un nas de ganxo considerable, i a dreta i esquerra dos enormes pàmpols per orelles. Se li subjectaven molt bé les ulleres, tot i que gairebé ja ningú en portava. La gent optava per la cirurgia refractiva, però encara s’usaven, per estètica o per por a les intervencions… La professora havia anat físicament a classe, tenien l’obligatorietat de fer classes presencials durant la meitat del curs escolar. Feia classe guarnida amb una túnica de lli negra fins sota genoll, i estava seria com un plat de faves.

“En el darrer segle el turisme de Barcelona com a ciutat d’hivern, havia sobrepassat l’èxit de les ciutats dels Pirineus que des del segle XXIII s’havien reconvertit en turisme d’aventures, cursos per empreses d’esports de risc, kite buggy, parakart, barranquisme, caiguda lliure des dels Flykart, expedicions per a troballes arqueològiques, i els cursos més cars, els màsters en cultius ecològics, de fet, Vielha és l’única que ja fa 150 anys que ofereix titulacions europees per obrir granges d’insectes d’alt contingut proteínic. Una delícia pels amants de l’entomofàgia, que com sabeu ès l’art de menjar insectes i aràcnids sencers. La humanitat ja ha sobrepassat els15.000 Milions, la responsabilitat per a no col·lapsar els cultius habituals ha dut a la gent a fonts d’alimentació barats i no exhauribles com les algues i els insectes cultivats, cadascun cuinat amb receptes més trencadores”. Algun company de l’Aina va fer cara de menjar mosques. I ella va sentir un mareig, això dels insectes… L’Aina havia enregistrat la professora i ho treballaria a casa, aquesta era una novetat que van aconseguir els estudiants manifestant-se 50 anys enrere, la noia tornaria a casa passejant per veure i potser guardar-se dins del mini-port els millors “slice of life” de la Festa de la Independència,

Al 2221 l’Aina tenia disset anys i als barris de Barcelona se celebrava el bicentenari de les festes de la independència del país. Ja feia 200 anys que Catalunya era independent del Regne d’Espanya, els barcelonins gaudien de les disbauxes d’hivern amb tota classe de concursos, festes, i concerts… La temperatura era de menys tres graus al més de Febrer, i les màquines dels parcs fabricaven neu a tot drap per augmentar la diversió dels turistes. Se celebraven per tots els barris, els jocs “mimètics” que havien esdevingut famosos a tot el món, la ciutat es disfressava de diferents països i els turistes embogien per trobar una plaça d’hotel i poder acompanyar els catalans en aquell super homenatge al món. Al cap i a la fi, va ser un decret d’obligat compliment de les nacions unides el que va asseure a Espanya a negociar la independència catalana.

Durant els tres dies de commemoració de la Independència de Catalunya els grups de teatre de carrer adornaven l’ambient amb festes de disfresses llibertines de nit, i amb peces de teatre curtes projectades com a hologrames de dia. Aquell passat sagnant que teníem els catalans era vist com uns curts trossets de vida en representacions còmiques de parodies i farses curtes que duraven entre tres i 5 minuts. Se succeïen parodies sobre generals, reis i Presidents espanyols que feien morir de riure als ciutadans de la Barcelona del segle XXIII.

L’Aina, jugava mentalment a endevinar quines parodies guanyarien. Aquell any, les millors al seu entendre, eren les dels Presidents que varen manar durant les anomenades “autonomies”, -períodes de fals autogovern on Catalunya només recaptava el 5% dels impostos i no es podia parlar d’autogovern si només gestionaves el 5% del PIB del teu país. Les “autonomies” de Catalunya la van empobrir sotmetent-la a un espoli constant. Sense recursos econòmics i amb els seus dirigents independentistes inhabilitats, empresonats o exiliats, Catalunya estava captiva com un esclau.

L’Aina es va aturar a veure uns quants “slice of live”, a la plaça Cataunya, hi havia tres edificis gegantins, projectaven gags hilarants de joves disfressats del rei Felip V signant el “Derecho de Nueva Planta” de Lerroux, un anarquista que animava a violar monges i cremar convents, de Juan Carles I en un gran vaixell de petroli viatjant a fer un Safari amb una amant anomenada Corina, de Francisco Franco afusellant catalans amb la seva dona al costat contant collarets al costat. Pel que feia als premis, i l’Aina no sabia per quin decidir-se, els trobava tots boníssims.

Es feia arribar un missatge històric i reivindicatiu de manera divertida. Les farses eren retransmeses també on line, van ser molt aplaudides i eren un excel·lent finestral al món . Una de les històries més hilarants era la d’un President espanyol que va dur Espanya a la guerra contra Iraq, era un tal Aznar a qui es veia vestit de guerriller amb casc i tot, sobre una muntanyeta unipersonal i ridícula, retolada “Perejil”. L’Aznar alplantat davant una bandera espanyola anava traient i posant la bandera un milió de cops. Els barcelonins reien a cor que vols. Un altre que feia morir de riure era un tal Zapatero que recorria un escenari de dreta a esquerra, un cop i un altre, repetint “Apoyaré el estatuto que apoyen los catalanes”. Un cop l’any, la ciutadania de Catalunya, podia celebrar la independència de la seva nació, i un cop l’any els còmics feien riure als catalans davant d’uns presidents maldestres que repetien bestieses, que relliscaven, que queien per terra en no haver endevinat la cadira que els hi tocava o que obrien portes a l’inrevés. Ells havien massacrat la població catalana i els catalans ho havien convertit en un art. L’esperit de Gaudí i l’esperit de Dalí no podia morir mai, Catalunya celebrava de manera innocent amb gags senzills la sang vessada.

L’Aina al museu d’hologrames

L’Aina dormia enroscada dins d’una manta acrílica estampada, s’havien posat de moda els fils de metalls de colors aquell any i pels colors, li semblava dormir sobre una placa mare. L’Aina tenia un munt de roba metal·litzada i sempre vestia molt “cool”. Li voltava pel cap estudiar disseny.

Lentament, va obrir un ull, va fregar-se les lleganyes i va dir: -Bon dia Ricard 3P, inici de jornada. Encén els llums si et plau, obra les cortines, prepara’m una dutxa exfoliant, fes-me un suc de taronja, un café, i m’escalfes la torradora

-Bon dia Aina. No serà possible. Estic programat per fer tres accions consecutives. La teva mare, va blocar-me per altres opcions continuades.

-Merda, Ricard- L’Aina va llençar un coixi contra el robot, òbviament no li va molestar, però va donar un parell de voltes, la nena va rondinar a en Ricard 3P i se’l va mirar, en Ricard era de color negra metal·litzat, la pintura no deixava veure si estava vell, però no t’hi podies encaterinar, perquè ja tenia 5 anys.

-Merda Ricard no és un opció realista. Puc obrir el llum del vàter, però em penso que no puc fer-hi res més digestivament parlant- Digué el robot amb sensatesa.

-He, he, he, de vegades penso que tens sentit de l’humor- va riure la noia. Em dius les tasques?

-Sense registres per “sentit de l’humor”, pero les tasques d’avui són:

“A les 10 en punt assistir a una excursió en electric-bike al museu d’hologrames. A L’annexe del museu de la ciència de Barcelona, per fer un estudi de la Història de Catalunya i presentar “el millor treball del grup d’història”. Fi de les tasques enregistrades per Aina Dahl.

-Sí, entesos, Ricard. Et deixo la roba a l’habitació de planxar. Engega la planxa de vapor en opció automàtica, que jo no tinc temps.

Fet Aina, -va respondre l’assistent robotitzat-Tu no tens temps i jo tinc poca bateria, m’hauries d’endollar.

-Entesos. Som-hi!, ha, ha, escolta’m Ricard, saps que aquest era el crit de guerra dels catalans fa dos-cents anys?

­-Incorrecte Aina. Som-hi era un slogan creat per implicar a tots els catalans a fer una tasca conjunta positiva per a la comunitat i alhora tenia com a objectiu la consecució d’una finalitat, però mai fou un crit de guerra, sempre ha estat pacífic el poble català. Bé, sempre potser no, però ara fa més de 282 anys que el poble català és pacifista. En Ricard va callar. Com si els robots domòtics que medien 0,70 cm. poguessin enfadar-se. L’Aina va llençar un segon coixí i va riure

-Recorda’m que t’ensenyi el què és una metàfora Ricard. Va tornar a riure feliç amb el seu assistent. En Ricard feia una rialla curta i seguida, en grups de tres. He, he, he….. he he he fins que l’Aina va dir:

-Calla, coi, no té tanta gràcia el que he dit. En Richard va callar. La nena, de disset anys fets, de vegades s’imaginava com seria tenir un promès, mai podria ser tan divertit com xerrar amb en Ricard, bé, els tindria tots dos. Acabades les tasques va implantar-se el comandament mòbil d’en Ricard P3 en format de viatge, era un botonet daurat minúscul que es s’incrustava a la dreta del naixement del Polze en una petita intervenció. El primer dia li va fer angunia, però ara l’ajudava tant que ja no podia sortir de casa sense ell. Tot i el control que això suposava. Actualment era impossible viure sense control digital. Però la manera de viure del s. XVIII qui la volia?

L’Aina visita el museu d`hologrames annexat al de la Ciència.

Una gran finestra ho il·luminava tot. Les parets estaven decorades amb plaques que informaven de fets històrics. Les lletres ressaltaven de les columnes, fent un joc de majúscules, minúscules, i numeracions que s’encenien i s’apagaven, així es donava dinamisme a la informació. Per últim l’Aina va ficar-se dins d’una aranya central de passadissos que donava pas a les projeccions hologràfiques. S’hi entrava travessant una entrada fosca, més endavant, mirant a dreta i a esquerra trobaves les imatges de les violentes escenes que Catalunya havia patit en fabuloses projecccions d’hologrames que t’introduïen a un món vibrant ple moments sagnants, violents o simplement històrics del passat de Catalunya. Va veure la signatura de Carles d’Austria a la Pau d’ Utrech de 1713, els altaveus deien seriosos: “Fou el conveni per a l’evacuació de Catalunya”, uns rètols daurat rodejaven l’holograma i informaven de dades com “Les institucions d’autogovern catalanes s’anomenaven “Els Tres comuns de Catalunya” i malgrat el Tractat d’Utrech, el 9 de Juliol de 1713 la Junta General de Braços de Catalunya va proclamar continuar la guerra contra Felip V i contra França. Les imatges estaven molt aconseguides , hi havia una desfilada d’actors subscrivint tota la informació, mostrant lluites entre camperols i militars borbònics de l’exèrcit espanyol. I hi havia imatges de les institucions catalanes…

-Enregistra Ricard- digué l’Aina al dispositiu del polze de la ma dreta.

La pantalla es va fondre a negra i la veu va tornar “Comencen els assassinats de l’exèrcit borbònic que el 10-01-1714 van incendiar Sant Quintí de Mediona a l’alt Penedès, 800 persones foren massacrades” “Els catalans es van defensar ferotges, van començar les anomenades quinzenades i els combats de la Gleva on 1200 vilatans es defensaven dels militars borbònics amb ungles i dents”. “L’emboscada del Combat d’Arbúcies on els catalans van vèncer a 800 borbònics.” L’aina ho enregistrava tot, llavors, a casa ho editaria prenent les millors imatges. De cop i volta tota la pantalla es va tornar a fondre, la música va fer campanades a mort, era com un òrgan clàssic que esgarrifava. La veu era impostada i va parlar lúgubre i fosca: “Prats de lluçanés a Osona fou devastada totalment per les tropes filipistes”, “Però els catalans no es rendien i van prendre el Castell de Gironella”. “ Malgrat la valentia dels catalans Barcelona, l’onze de Setembre del 1714 va complir 14 mesos de setge, la ciutat es balancejava entre morts, malalts, afamats i ferits, de manera que estava destrossada, i va caure en mans de les tropes borbòniques” “La Marina de Catalunya lluitava contra els vaixells britànics ”. Els hologrames simulaven les ones del Mediterrani, els vaixells, suraven i s’enfonsaven en batalles navals cruentes, l’ambient era espectacular, ple de canonades de guerra, música bèl·lica, era una escenificació brillant acompanyava d’una veu animada, gairebé triomfant “Catalunya va capturar 13 naus menors i 2 navilis britànics artillats”, però la conclusió fou un final trist “el setge borbònic de la ciutat va provocar que James Wishart bloqués el port de Barcelona”.

L’Aina va canviar de sala. “Es coneixen amb el nom de Setmana Tràgica aquells dies que van ocasionar les revoltes anarquistes i obreres rere les mobilitzacions de reservistes de joves per ser enviats al Marroc en demanda espanyola. El 9 de Juliol de 1909 com a conseqüència de la guerra espanyola a Melilla”, Va consultar en Ricard P-3 “El millor document per il·lustrar el desastre de Cuba i la setmana Tràgica és la Ciutat Cremada. Una pel·lícula del 1976 finançada per aportacions econòmiques individuals i col·lectives a través de comptes de participació” “Es recolliren 40 M de pessetes”i fou un inigualable èxit de pantalla “La pel·lícula va ser vista en sales per gairebé un milió i mig de persones”. Aina va escriure en una llibreta petita: La ciutat Cremada inici dels documents audiovisuals que la societat catalana va finançar i esbombar com a propaganda independentista.

L’Aina va somriure: Catalunya tenia ara 14 milions d’habitants en el 2221. Va tancar la connexió per mirat una projecció resumida de la Ciutat Cremada davant del seu nas. Va passar la mà dreta on tenia l’implant d’enregistrar i va gravar un document amb imatges força interessant.

“La ciutat cremada narra aquells esdeveniments que van coincidir en el temps per acabar amb la ciutat en flames, l’any 1909. l’any 1898, després del desastre espanyol a Cuba, soldats catalans tornaven en vaixells insalubres cap a Barcelona.” “A la pel·lícula, la família Palau representava la burgesia catalana amb negocis a Catalunya i a Cuba que es van veure obligada a vendre’ls a cap preu. Els dòlars i les pessetes obtinguts havien de ser transportats per vaixell a mans de soldats, ja que els civils eren registrats i buidats de cèntims segons l’habitual estil espanyol” . La noia necessitava documents per contextualitzar el relat, així que també va gravar l’explicació sobre la Setmana Tràgica.

A Barcelona, La industria del tèxtil, la del cava, i tota la burgesia culpava a Madrid de no haver gestionat bé l’autogovern de l’illa cubana. De fet, els moviments polítics que es veuen a la Ciutat Cremada, sorgeixen del descontent amb Madrid, -amb els partits dinàstics sobretot i amb la burgesia catalana-. La película mostra un ventall de partits polítics, alguns descaradament violents com els anarquistes i el Lerrouxisme, format a Barcelona entre 1901-1909, per Alejandro Lerroux, i que va ser un movimet republicà espanyolista quegràcies a la seva oratoria populista i vagament obrerista, però molt incendiaria, va acabar formant dels incendis i esdeveniments del Juliol. La paraula “Lerrouxiame”va acabar significant a finals del s. XX “Demagogia política espanyolista i anticatalana des de postures pretesament d’esquerres”. En el s. XIX molts dels hospitals i escoles depenien de l’església. Abans de la setmana tràgica del s. XX, el Lerrouxisme tenia dos grans formacions en contra. Solidaritat Catalana – formada per catalans carlins i republicans amb Enric Prat de la Riba qui fou fundador dels Estudis Catalans i “Solidarid Obrera”, aquest últim farcit de socialistes i anarquistes. La participació de Lerroux com a instigador intel·lectual dels fets de la Setmana tràgica és indiscutible, les seves oratòries a “Jóvenes bárbaros, elevad a las hermanas a categoria de madres para virilizar la especie”- avui esgarrifen per la nul·la defensa dels drets de les persones però llavors en Lerroux només contava amb els vots republicans espanyols i li faltaven els anarquistes catalans i castellans, així que buscava els “vots dels violents” que com que hi havia gana, no li va costar gaire. En Lerroux, anomenat “l’emperador del paral·lel” pretenia combatre el catalanisme -bàsicament a la lliga regionalista- penetrant en els sectors populars gràcies a un discurs vagament obrerista, violent i profundament anticlerical i anticatalanista . A la ciutat Cremada es posa en dubte si les amistats de Lerroux amb Madrid no foren la causa del drama de la setmana tràgica, que s’allargà des del 26 de juliol al 2 d’agost del 1909. Com que el govern espanyol va mobilitzar reservistes per enviar a Melilla a fer la guerra contra el Marroc, a Reus hi hagué una gran manifestació que va ser recolzada pel PSOE, el partit Republicà radical de Lerroux i el centre nacionalista i republicà. Aquell mateix 26 de Juliol, una vaga focalitzada contra els tramvies per Solidaridad Obrera va ser tot un èxit d’assistència encara que al vespre hi hagué 2 morts i alfuns ferits degut a haver cremat una escola dels maristes. L’escola la dirigia Mariano de Foronda, que també dirigia els tramvies. Durant la Setmana Tràgica a Barcelona es van aixecar 250 barricades com es pot veure a la ciutat cremada, el ministre de governació espanyo Juan de la Cierva va suspendre les garanties constitucionals i va declarar la guerra, el balanç va ser de més de 110 morts, 3 d’ells religiosos, i més de 400 ferits. Cal ressaltar el paper de les dones com la Michaela Chalmeta . Ella va donar suport a diversos grups de dones i va liderar l’assalt a les botigues del carrer. Es demostra doncs que la classe obrera passava molta gana. La Ciutat Cremada presentaen una estructura simultània la nit de cap d’any dels d’anarquistes vivint en condicions paupèrrimes. El malbaratament dels burgesos nedant en l’abundància i les extravagàncies dels bon “vivants”, que estan en plena orgia jugant a la gallineta cega amb dones nues.

Lerroux va formar al 1908 el Partido Repuplicano Radical (PRR) i va acabar de Diputado en el 1931 de las Cortes Republicanas, més tard arriba a ministro y Presidente de la Asociación de Prensa. Lerroux s’enfrontava a clergues, monges i a l’església, així que és ben clar que fou un dels instigadors dels d’incendis i de la violència contra convents i escoles catòliques, que fou un dels actors intel·lectuals dels fets, encara que anys més tard ho negués. El Lerrouxisme arriba a Catalunya de la ma de Federico Urales , en Joan Montseny, fundador de la revista Blanca i pare de la Federica Montseny, -Ministra a la segona República espanyola- fou gairebé l’única veu publica contra la detenció i la tortura de 400 anarquistes l’any 1896, d’aquí la solidaritat amb la classe obrera. El Partit Republicà Radical va construir Escoles laiques, va promoure l’associacionisme republicà i el cooperativisme, però era un republicanisme espanyolista tot i que entre els integrants hi hagués catalans. A més xocaven amb l’esquerra internacionalista, la qual pregonava la solidaritat de tots el pobles. Lerroux tenia una oratòria antiburgesa i anticatalanista que va anar calant en una societat plena de desigualtats, però tot i això necessitava el vot català. En un discurs a Madrid digué dels catalans “es un pueblo que tiene historia propia, vida propia, lengua propia, literatura y arte propios, personalidad propia con todos los caracteres étnicos de una raza aparte” . Alguns anarquistes estudiants molt impactats per l’Esperanto també seguien Lerroux, de fet, el govern espanyol, si eres antimonàrquic, anticatalà i anticlerical, i si utilitzaves el populisme obrer podries governar. Lerroux amb el “Partido Republicano Radical” va facilitar la caiguda a Catalunya dels partits dinàstics tot recolzant la Lliga Regionalista”

S’havia gravat tot. L’Aina va quedar impactada veient les flames de molts convents i d’escoles catòliques al reportatge. Veure Barcelona cremant pels quatre costats, veure la gent corrent esperitada sense saber cap on, barricades, imaginar la gana que passaven tantes famílies, veure sonats plens d’odi i de ira per cremar edificacions, per fer mal als poderosos… Havien passat dos-cents anys de la independència del Regne d’Espanya i l’Aina pensava que no estava bé oblidar aquells herois. Parlaria de la dictadura de Franco i del procés de Independència. Classes socials enfrontades, partits polítics radicals que se suavitzaven per poder governar a Madrid. Escenes de pillatge, anarquistes, obrers i la burgesia catalana fomentant vividors en disbauxa. Com havien canviat les coses en 200 anys.