Les aventures del Soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, l’escalfament de la terra i l’amor immortal

En acabar la lectura de l’Atles del Mar, un llibre de fets i dades sobre les amenaces als ecosistemes marins de la Universitat de Barcelona, l’institut d’Estudis Catalans, HEINRICH BHÖLL STIFTUNG SCHLESWIG-HOLSTEIN I Future Ocean, vaig idear una versió del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen ofegat dins el nostre canvi climàtic. Desitjo que us agradi.

Vet aquí que una vegada hi havia un xicot que vivia prop del port francès de «Le Havre» a França, i vet quí que li ocorregueren uns esdeveniments força al·lucinants. Coincidències altament casuals que van envoltar el seu petit món. Un món completament assetjat pel canvi climàtic. Si fa no fa com el nostre.

Conten els avis, la història del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, però, pot algú imaginar-se’l anxovat dins d’un món de tempestes i huracans, d’inundacions i incendis, un món on va desapareixent la biodiversitat? Podeu concebre un soldadet de plom rodejat de sequera? Nosaltres no ens podem imaginar aquest entorn. Tenim vida. Però molt aviat centenars de milers de persones, plantes i animals ja no tindran vida. Quedarà el soldadet esguerrat d’en Dídac.

Els humans havíem convertit el nostre bell planeta, el nostre espai blau i verd, en un atapeït escenari de fenòmens d’escalfament global i de canvi climàtic. En una bola d’aigua salada, desert i foc embolicada en plàstic…

Quan en Dídac va complir set anys, i son pare l’obsequià amb un exèrcit de soldadets de plom, ben drets i elegants, dins d’una capseta de soldats ben-plantats amb jaquetes vermelles, pantalons blaus, i el semblant ben seriós i determinat, lluïen uns botons daurats preciosos, tots armats amb un fusell penjat a l’esquena. El nen va obrir uns ulls com plats de sopa. Era un exèrcit disposat per confrontacions simulades, per guerres de joguina i per un munt d’atacs de broma. Mai de debò; que la família d’en Dídac eren tots pacifistes. De tot cor.

En Dídac ja tenia onze anys, i els soldadets , ben arrenglerat encara tenien un aspecte rebonic dins la capsa. Eren preciosos, únicament n’hi havia un que estava inacabat. Quan el seu pare el va fondre li va faltar plom per fer la cama dreta i ara era un soldat desfigurat. Segons va explicar l’àvia, aquell soldadet de plom havia estat un dels soldadets catalans ferits a la guerra del 1714, quan Catalunya va lluitar contra l’exèrcit dels borbons. En Dídac, amb tan sols set anys, ja escoltava la història de Catalunya explicada per la seva àvia, que era originaria de la Catalunya Nord, de Vilafranca de Conflent, i en sabia un pou d’històries.

La família d’en Dídac fabricava joguines de plom prop de la Cerdanya fins que els plàstics van inundar el mercat; i els rius, les platges, els oceans, els plàstics es van convertit en l’aliment de tots els peixos del planeta. Les joguines de plom no podien competir en un mercat de lliure competència amb les joguines de plàstic, i la fàbrica dels pares d’en Dídac va haver de tancar. Actualment, al món es fabriquen tres-cents milions de tones de plàstics, 8 milions de tones mètriques van a parar al mar. El 80 % de les deixalles plàstiques hi arriben pels rius i el 20% són llençats des de les embarcacions, els trossos grans plàstics grans es corroeixen per l’acció de la llum solar, llavors es degraden i es converteixen en microplàstics per acció dels bacteris. Aquests trossets de 5 mm queden atrapats als fons marins barrejats amb els sediments. La part dels microplàstics que es manté a la superfície els peixos els confonen amb plàncton i els microplàstics acaben entrant a la cadena alimentària, després de passar al mar i ser deglutits pels peixos, acaben als nostres estómacs. No se sap les conseqüències d’ingerir plàstics, però un cop són al mar ja no hi ha solució. Tan sols reciclar i reduir la fabricació de plàstics acabaria amb el desastre.

A casa s’explicaven moltes histories del mar, vivien a «Le Havre», i el pare d’en Dídac era francès, a més col·laborava en un projecte solidari d’un vaixell protesta semblant al de Greenpeace que quan ell seria gran el 50% dels anfibis, reptils, aus, buscarien altres hàbitats per la desertització, en Jean Luc netejava les costes marítimes quan hi havia vessaments de petroli, i eliminava els anomenats mars de plàstic. A «Le Havre» hi havia un dels ports europeus més famosos de la regió de la Normandia. El pare explicava a en Dídac que la Serralada dels Pirineus perdria el glaç aviat, que caldria anar a veure l’àvia a l’hivern si volien esquiar. La neu s’esvairia.

Quan en Dídac era petit, pel dia del seu aniversari, sempre venia l’àvia. Amb set anys li va regalar els soldadets i ara amb onze anys li va regalar una joc d’escacs: «t’ensenyaré a jugar i passarem estones molt agradables…» el nen va posar la capsa al costat de la dels soldadets de plom, ara la capsa de música amb la ballarina va quedar lluny del soldadet ranc. El nen va abraçar l’àvia però va decidir agafar el soldadet de plom al que li faltava la cama i el va posar al costat de la ballarina, mirant-se els ulls, tots dos encaterinats en un amor de joguina impossible. Ella era una ballarina preciosa, vestida de tul i llaços blancs i quan obries la capseta de la ballarina, aquesta aixecava el turmell dret buscant el cel mentre sonava una melodia dolça, el soldat i la ballarina quedaven mirant-se, «així seran nuvis» va pensar en Dídac.

De cop i volta, es va disparar una capsa sorpresa amb una molla i la cara d’un pallasso bocagrossa i malvat, que va dir al soldadet «Jo et maleeixo soldat esguerrat» «passaràs desgràcies horribles i mai seràs feliç amb la ballarina.

Encara jugava amb l’exèrcit de soldadets de plom, aquell dia estava prop de la finestra preparant un atac a la cortina i va decidir enviar un espia explorador. Feia saltar el soldadet de plom al que li faltava una cama escalant la cortina, com si fos un soldat d’infanteria explorant de debò. De cop, fruit de la mala sort o de la tempesta que es va desempallegar en tres minuts, s’obriren les finestres de bat a bat, es van trencar els vidres, i es van arrancar les contrafinestres, xiulava el vent huracanat «fiuuuuusss», l’aire travessava per enmig dels arbres, reproduint un soroll com de fantasmes enfadats dins un vell castell; la pluja colpejava la casa, plovia a bots i barrals. En Dídac va tenir por dels trons, del xàfec i de sobte va començar la pedregada. En un tres i no res el soldadet català se li va escapar dels dits, va fer bots i tombarelles, i va quedar enganxar a la vorera de l’acera, navegant dins l’aigua del rierol que conduïa a la claveguera.

El cel es va enfosquir en deu minuts, la mare va obrir la porta de l’habitació del nen, en Dídac va córrer a les seves faldes, «Què passa mama?»

És complicat Dídac, però intentaré explicar-t’ho. «Les aigües dels Oceans s’estan escalfant, el clima atmosfèric s’està omplint de C02 per causa de la crema de combustibles fòssils, és a dir, des que els rebesavis tenien la fàbrica de joguines de plom fins ara, el nivell de C02 s’ha apujat un 40 per cent.

-Des de la revolució Francesa?- digué el nen

-Si fa, no fa, hehehe, va riure la mare- El cas és que les energies no renovables s’esgoten; el carbó, el petroli i tots els combustibles fòssils, a més quan s’utilitzen contaminen moltíssim l’atmosfera. Quantitat d’experts especialitzats diuen que els oceans ja no poden netejar més el CO2 i això si que és terrible. Són els mars els que alenteixen l’escalfament global. Si no fos pels oceans les temperatures serien encara més altes…

-El nen li agradava aprendre però ara estava cansat, així que li va dir «El meu soldadet de plom ha caigut per la finestra»

-Hi ha hagut moltes destrosses, haurà de venir un perit de l’assegurança i fer suma de les destrosses…

-Jo baixo a buscar el soldat, mare. En Dídac va plantar un petó a la galta de la mare i va córrer amb les sabates que li empenyien el cul. No va escoltar sa mare dir: «Plou massa, i cau pedra, Dídac, vine»

Uns galifardeus s’havien fet amb el soldadet del Dídac i reien:

-És esguerrat!! , llencem-lo a la claveguera!!- va dir un nen pel-roig ple de pigues…

-Que se’l mengi una rata grisa,i que sigui ben grossa, i que estigui envoltada de pels llargs i pudents com la brossa, ha ha ha- va contestar un grassonet amb tupè.

-Donem-li una oportunitat de sobreviure- va fer un noi primet amb ulleres, – fem un concurs de vaixells de paper i el posem a navegar pel rierol fins a la claveguera.

-Ja ha parlat el set-ciències.

Aixoplugats sota una porxada, carregats de papers de diari van començar a fer vaixells de paper de diari.

-El xicot de les ulleres se’n va sortir.- Set-ciències? Ets tu que no saps fer vaixells de paper, ni tan sols saps enlairar-te el tupè com jo.

-Home, amb la pinta del teu avi i posant-te la laca de la teva mare…Qualsevol…

Si no haguessin estat els trons i fort soroll de la pluja, ara el marrec de les ulleres tindria el nas aixafat com una ensaïmada. Era un bestia el noi del tupè i estava empipat,no acceptava crítiques.

Després de triar un vaixell de paper, hi van col·locar el soldadet català, llavors tots van cridar alhora: de cap a la claveguera!! de cap a la claveguera!!

En Dídac no s’atrevia contra aquells nanos; eren dolents i molt més grans, a més llençaven pedres, es donaven cops… En Dídac se’n va tornar a casa.

-Hola, mama. Així que els oceans es mengen el C02 que provoca l’escalfament del planeta? Em deies això?

-Sí fill. Gairebé la meitat contamina l’atmosfera i l’altre meitat va a parar als oceans i a la biosfera. Però hi ha el mar del labrador i el mar de Grenlàndia. Així com regions de l’Antàrtida que tenen grans superfícies carregades de CO2 que acaben enfonsades a les profunditats on aquest gas queda emmagatzemat durant llargs períodes de temps.

-Pobre soldadet, morirà contaminat per la infecció de la ràbia d’una rata, o pel C02, i es que… què hi pot trobar ofegat en una claveguera? I d’allà anirà a l’oceà? Què li passarà mare? jo sé que només és un soldadet de plom, però fa quatre anys que me’l va regalar el pare. I me l’estimo una barbaritat!!

-El tens des d’abans de tancar la fàbrica. Ho sé. És un record per tota la familia.

De cop va sortir el sol, l’escalfor es va tornar xafogor en molt poc temps,

-Això és l’escalfament global,mama?

-Sí fill. Bàsicament producte d’interessos econòmics de totes les empreses que fabriquen cotxes, i que es dediquen a culpar a les que fabriquen avions, que no triguen a dir maldats de les que fabriquen transatlàntics. Les empreses ajunten mitges veritats amb mentides descarades, i entre totes creen estadístiques creatives, o sigui, que ens expliquen que la contaminació no va amb elles. Però…els nivells del mar no s’aturen. Ascendeixen any rere any.

-I a més la terra es va escalfant- va acabar el Dídac, que sabia totes les històries de la Greta Thumbeg,

A en Dídac li agradava visitar el port per veure els enormes vaixells. No li feien gràcia els petroliers, perquè la mare li havia explicat que el cru matava les algues, els peixos, i que era molt perillós per les aus marines. Però li encantava tafanejar pels transatlàntics que anaven plens de turistes pujant i baixant, «és molt distret» pensava en Dídac. Baixaven i pujaven senyores de totes grandàries, amb enormes capells i vestits estampats, algunes anaven del bracet acompanyades de senyors grans molt ben vestits i amb bigotis repentinats.

Mentrestant el soldadet de plom que havia caigut per la finestra estava ficat dins d’uns vaixells de paper i anava en direcció a la claveguera. Pobret.

El soldadet va passar 17 segons esfereïdors anant de tort sobre el vaixell de paper de diari. Es va enfonsar a la claveguera, les rates li feien por, encara que no n’hi havia gaire de rates. El clavegueram estava infestat d’uns cargols invasors arribats d’Amèrica del Sud amb la típica forma d’espiral cargolada però grossos com ratolins. El soldadet feia cabrioles entre els animals del subsol fins que va arribar al mar. Allà, tot era menys agressiu va pensar. L’aigua brillava plena d’algues marronoses, hi nedaven quatre peixos portadors de microplàstics sota les escames , una situació que pel soldat feia molta menys por que la claveguera.

El primer que va pensar el soldadet es que hi havia la pesca esgotada. Era de tots sabut que els pescadors no sembraven, solament pescaven, dia rere dia recol·lectaven sense tenir en compte ni la mida dels peixos ni les zones de pesca. Proliferava la pesca il·lícita. De cop i volta una xarxa d’un pesquer industrial il·legal el va arrossegar juntament amb unes navalles i unes ostres del pacífic, el mar de la costa francesa estava plagat d’una pila de peixos invasors que estàvem a l’atlàntic on hi hauria d’haver-hi ostres i musclos europeus hi havia varietats del pacífic.

De cop el soldadet va ser engolit per un llobarro. Volia desfer-se de la xarxa però el llobarro se’l va cruspir. Era un soldat català capturat per un estomac ple de plàncton i plàstics. Ai!, com pensava amb en Dídac i en la Ballarina. Ella seria feliç amb les joguines de la seva habitació i en Dídac la portaria a fer saltirons per la casa o la posaria prop d’un altre soldadet de plom i s’enamoraries…

El soldat ho recordava tot. Sabia que en Dídac passava les vacances a ca l’àvia de Vilafranca del Conflent, sabia que era un poblet medieval preciós de la Catalunya Nord i que per vacances de Nadal li encantava visitar els seus familiars i amics catalans. El soldat català hi viatjava sovint amb la família d’en Dídac, aquest any potser tornarien a fer un d’aquells emocionants viatges de 63 km des de Vilafranca fins la Tor de Querol en el tren groc de la Cerdanya. D’ençà del canvi climàtic, que aquell tren era el símbol més català de la Catalunya Nord. Un símbol de tenir cura dels recursos humans. Amb excel·lència i virtut. Amb decència.

Mentrestant, el soldat era dins d’una panxa d’un llobarro amb brànquies, i molt de fons escoltava el diàleg dels pescadors. Un treballador galta-vermell deia «Segons la convenció de les lleis de les Nacions Unides del 1982, un país pot reclamar com a mar territorial propi, l’àrea que s’estén 12 milles nàutiques més enllà de la seva costa» i pot explotar com a ZEE zona econòmica exclusiva, la columna d’aigua que s’estén 200 milles més enllà de la seva costa» i va respondre un altre pescador esprimatxat «Estem pescant fora milles, i això provocarà una guerra» «Bah! No et pensis…aquestes coses se solucionen als despatxos, canviaran zona de pesca per boscos de tala i ho tindran llest, del planeta ningú se’n recordarà i, Gaia, el planeta terra n’hi diuen alguns, anirà preparant la seva venjança, però tu no pateixis, continuarem tenint feina» «perdre la feina ens amoïna a tots, Thierry » «Jean Luc, la situació és de col·lapse, la naturalesa està en convulsió… la pujada general de les temperatures ha afectat totes les àrees, la pesca, la climatologia, la desertització… Ja tenim zones amb el transport privat prohibit, sovint ens tallen la llum i l’aigua, quan hi ha servei posen els preus estratosfèrics. Tot són petits remeis perquè les ciutats europees modifiquin la resta del món fins a convertir-lo en un indret dramàtic immers en illes de plàstic, o illes engolides pel mar… Som dins una crisi migratòria, de pasteres plenes de joves i dones embarassades, vivim en un veritable allau de persones que es llencen als oceans perquè s’estimen més morir com a futur sinó poden tenir possibilitat de viure al primer món. Els oceans ja són tombes. Són l’anihilació de desenes de milers de persones que volen viure i salvar als seus fills. Mentrestant, Occident mira aliè cap al mar per fer vacances. O veuen a les noticies el cadàver d’un petitó i dones embarassades de pell negre… No importa gaire. La història ens jutjarà com als genocides del Mare Nostrum»

«Tens raó, a més hi ha l’ascens del nivell del mar degut al desgel dels pols que ha submergit un munt de zones a Bangladesh, a Xina, a Japó, i recordes el Tsunami japonès amb terratrèmol de 9,1 a l’escala de Richter de l’any 2011? i, Vietnam, i Egipte…» «A mi m’ho expliques, vivíem a un delta, i ara vivim a «Le Havre» ja que el mar es va cruspir més del 50% dels Deltes, el nostre no es va salvar». «Però hem de menjar Thierry, hem de menjar….» en Jean Luc va seguir «Saps perquè hi ha refugiats mediambientals?, Saps les migracions de Rússia o dels Països Escandinaus? és la degradació dels recursos hídrics i la contaminació atmosfèrica- També la pateixen a Xile , Argentina, a Sud Àfrica, ells emeten 400 milions de tones mètriques de CO2, l’absència d’aigua potable fa tocar el dos a les persones entre territoris. L’augment de la contaminació, el canvi climàtic provoca a les grans ciutats malalties respiratòries, al·lergies, dermatitis atòpiques, arriben espècies invasores d’animals, plantes, algues, fins i tot virus, que fugen cap espais on es desenvolupen millor. El clima també es variable, per la qual cosa Grenlàndia que mai tenen les condicions atmosfèriques per rebre pluges, donat què està a 3216 m amb temperatures gairebé sempre sota zero va rebre diverses pluges el 14 d’agost . Pel que fa a Nova Zelanda l’any 2020 cremaven boscos , pobles i granges senceres mentre que el 2021 s’ofegaven d’inundacions. Les migracions climàtiques cerquen condicions mediambientals millors. Qui no salvaria la seva família? Davant tornados, ciclons, tempestes, deserts, manca d’aigua o de menjar, davant oceans d’aigües calentes i sense glaç a les glaceres, amb el nivell del mar pujant i les ones del mar que s’escalfen… «Un dia pescarem el peix i ja estarà bullit» En Thierry va remenar el cap en senyal d’aprovació. El vaixell d’en Jean Luc que sortia al mar en tasques solidàries havia perdut la subvenció del govern, així que ara li tocava treballar com a pescador.

«Mira quin llobarro, me l’enduré a casa» digué Jean Luc. «Sopeu de gust, jo no diré res» digué en Thierry. El soldadet dins el llobarro anava escoltant totes aquelles desgràcies mentre sense saber com, per casualitat va arribar a casa d’en Dídac i va acabar a la cuina de la mare. Que tota sorpresa, va clavar el ganivet al coll del llobarro i en obrir-lo va extreure el soldadet. Quina il·lusió, el va rentar ben net i el va portar al seu fill. En Dídac la va abraçar ben fort i li van començar a caure llàgrimes d’agraïment. Va portar el soldadet al costat de la ballarina i els va posar juntets. Ben lluny del pallasso malvat que odiava la parelleta i llavors va tornar a la cuina.

«Fa molta calor mare»

«Si Dídac, després de la pedregada ara ens toca està al forn»

«NO, no, mira per la finestra» La mare del nen es va acostar a la finestra i tota una filera de plataners cremava, cotxes de bombers intentaven apagar-los, a l’habitació del nen havia quedat un vidre enganxat a la finestra que havia actuat com una lupa i havia cremat la caixeta de la ballarina, de cop es va calar foc a les joguines d’en Dídac. El soldadet i la ballarina es desfeien i es formava un cor de plom groc sota els seus peus. La casa va començar a cremar des de l’habitació d’en Dídac cap a la resta dels espais. Van deixar l’apartament volant, en Dídac va recollir el que quedava del soldadet i la ballarina, tan sols hi havia un cor de plom fos que va unir les seves ànimes, era el símbol que mai ningú podria acabar amb un amor immortal.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s