La importància de les sectes en el lideratge polític i el satanisme. Com ensenya «Rosemary’s baby»o la llavor del diable el procés de captació i alienació dins d’una secta destructiva.

Les sectes i la seva relació amb el poder. La veritat de Rosemary’s Baby

D’entre les sectes comercials, coercitives i destructives; la secta del Reverend Moon o L’Església de la Unificació, la de l’OPUS DEI i la secta dels legionaris de Crist, són algunes de les organitzacions més importants que pretenen controlar els dignataris dels diferents països, per tant, són responsables de la manipulació mental d’un petit grup de persones que acabaran fent favors a companyies i bancs responsables de tota l’economia mundial. He basat l’escrit en la influència de les sectes a la política i ho he

il·lustrat amb la pel·lícula “La llavor del Diable”

.

En Felipe González va estar a l’últim acte dels Moon, juntament amb Barroso, però també José María Aznar hi havia estat. L’expert en sectes Luís Santamaría (segons cierredigital.com) diu que l’assistència de dignataris a fets multitudinaris eren recompensades pagant totes les despeses i donant l’oportunitat de fer coneixences com un dels seguidors del Reverend Moon, en Donald Trump. La intenció de la secta Moon era deixar enrere el nom de Secta Religiosa per passar a denominar-se ONG, òbviament, després de l’assassinat de Shinzo Abe, el passat 8 de Juliol, a mans d’un home que acusava la secta d’haver arruïnat la seva mare, això de ser una ONG, seria una tasca molt difícil. Diu en Santamaria,, que les entitats pantalla de l’església de la Unificació busquen establir contacte amb polítics, figures religioses i figures acadèmiques. Per la qual cosa  els conviden a grans esdeveniments i així arribar a semblar una organització per la pau, però la realitat és que la secta és una esbojarrada història d’origen cristià messiànic que compta amb adeptes, que parla d’àngels, i  que el dimoni del comunisme és l’enemic a batre, en aquesta història,,   el Reverend Moon i la seva segona esposa seran els pares d’una segona humanitat nascuda d’una tercera guerra mundial. D’aquí que organitzen casaments multitudinaris. Amb l’objectiu de repoblar la terra. Ja que resulta que Jesucrist es va aparèixer al Reverend per manifestar-li que ell no havia pogut salvar la humanitat degut a  no haver  tingut fills i li va encarregar la feina de repoblar la terra de seguidors de Moon.

Abans, durant i després que el  matrimoni Aznar i el PP empatitzessin amb els legionaris de Crist, (segons diuen diaris digitals de periodistes especialitzats)  les pràctiques d’aquesta secta, fundada el 1941, per Marcial Maciel Degollado són del tot destructives. El mexicà, tot i ser acusat d’abusos sexuals i d’addicció a la morfina, va aconseguir que Pau VI reconegués l’ordre dels Legionaris de Crist dins l’església catòlica. Els adeptes realitzen un noviciat de 15 anys, durant el qual no poden tenir influències de l’exterior, ni cartes, ni TV, ni internet, les trucades telefòniques seran escoltades, hauran de delatar els discrepants, examinar-se diàriament dels seus pecats, així com, rendir obediència cega als seus superiors, és a dir, una secta destructiva de la psique com poques, Ana Botella va negar pertànyer als Legionaris, però no pot negar que davant la brutícia de Madrid va dir que els captaires eren una dificultat afegida, tampoc pot negar que pensa que ser gai és una malaltia, o que la seva opinió davant la violència de gènere és que la dona ha de patir sense dir ni piu, com al conte de la ventafocs però sense ball ni príncep. Acebes, Villapalos, Michavila, l’home fort del PP i Legionari de Crist van viatjar a Mèxic per aconseguir que la Universitat de Vitòria hi fos Adscrita i ara ja són 40.000 adeptes més dels 400.000 totals. Els legionaris, l’Opus Dei, els Moonies, durant el govern de Mariano Rajoy, van formar part de les organitzacions ultra catòliques i antiavortistes que van ser declarades d’utilitat pública pel govern i en conseqüència regades amb subvencions, avantatges i privilegis. Com Hazte Oir.

Com es produeix la captació, manipulació i engany? Analitzaré “The Rosamary’s baby” de Roman Polanski, juntament amb aquells aspectes curiosos de la realitat que al seu dia ens van estremir de por. L’anticrist és entre nosaltres? De quina secta és? Per 

començar,després de la presentació de la cinta, el 1968, Sharon Tate, esposa de Polanski va ser brutalment assassinada mentre estava embarassada de vuit mesos i mig per la secta “La Familia” liderada per Charles Manson. La pel·lícula “La Llavor del Diable” va obtenir premis, reconeixements i un Òscar a la millor actriu de repartiment. Va ser per l’actuació de Ruth Gordon, una veïna xafardera, xerraire i insistent que practicava el proselitisme de manera incansable amb Rosemary. Va aconseguir el que en el procés de conversió de l’adepte s’anomena la captació, la veïna va apartar Rosemary dels seus amics, va aconseguir que sent vegetariana mengés carn, i fetge cru, que begués diàriament un beuratge repugnant d’herbes, que decorés el seu coll amb un penjoll d’arrel de Tanís, molt pudent. Aquesta arrel, també anomenada arrel del diable o del traïdor va ser prohibida per la inquisició ja que la considerava diabòlica, actualment s’usa de forma curativa i alleujant per a alguns èczemes i és a més, un excel·lent bronzejador. La veïna proselitista va aconseguir que la protagonista s’intoxiqués amb un pastís farcit de LSD que va ser el causant d’un somni estrany en el què ella era la víctima d’una violació múltiple per part dels seus nous veïns i amics. Després d’aquella nit, Rosemary va quedar embarassada, ella va protestar al seu marit, Guy Woodhouse, per haver mantingut relacions sexuals amb ella sense estar-ne conscient. Rosemary estava embarassada d’una violació consentida. Si és que això existeix.

Aconseguir adeptes és l’ànima vital de les sectes destructives. Els adeptes no són febles mentals, en absolut, tal com veiem a Rosemary’s Baby, els captadors aprofiten una crisi emocional, un canvi d’habitatge, una crisi laboral, per oferir ajuda incondicional i desinteressada. Es tracta d’enriquir-se i es tracta de fer creure als futurs adeptes que guanyaran un bé espiritual universal, un bé superior i intangible o es tracta de prometre que nedaran en or i poder. A Rosemary’s Baby, el marit, un actor fracassat, és temptat amb una producció a Hollywood, així que traeix la seva dona, venent el seu futur fill a la secta.

L’Església de la Unificació, la que pretén ser pacifista, la tan coneguda pel F. González i  l’Aznair i en Trump, té una entramat empresarial “pacifista”. Juntament amb Khar Arms, són fabricant de pistoles lleugeres i Tong II, tenen industries fabricants de granades, fusells i bateries antiaèries. Els Moonies compten amb empreses a tots els sectors, des del sector primari com la pesca al terciari com la premsa, United Press International o The Whasington Times, i un imperi mediàtic no pensareu que treballen sense cap contrapartida?

Molta producció i comercialització de Ginseng està sustentada per la feina gratuïta de membres de la secta i… això és comparable a la multitud de treballadors pagats en precari o infantils de la indústria tèxtil Índia o asiàtica, definitivament, i després de l’explosió del Corona Virus o Covid 19, veurem que la mort és imparable, tard o d’hora morirem tots, però sempre n’hi haurà uns quants que s’aprofitaran de la mort de tots els altres. La bíblia de la secta Moon s’articula al voltant de la creació d’un nou cristianisme aglutinador de tots els credos,  un cristianisme millor que el de Jesucrist que no va tenir fills, Moon soluciona aquesta errada organitzant casaments multitudinaris que asseguren la perpetuació de la secta, la finalitat és  instaurar el bé als Estats Units sobre el mal, essent  el mal  l’ateisme i el comunisme. Al voltant del reverend, The Guardian va publicar que era un teòcrata d’extrema dreta, antisemita, xopat d’escàndols d’abusos sexuals i evasions fiscals. Seguint amb la cinta, Rosemary coneix una nova veïna que inesperadament es llança pel balcó. Típics són els suïcidis dels adeptes. Al març del 2.000, el grup ultra-catòlic anomenat “ Reinstauració dels Deu Manaments” va incendiar una església a Uganda amb 330 fidels dins, el seu dirigent es va quedar totes les propietats dels adeptes i va vaticinar la fi del món, l’Apocalipsi. Entre el 1994 i el 1997 hi va haver 74 suïcidis rituals coincidint amb els equinoccis de tardor i primavera que pretenien despertar l’estel Sirius. Els cossos anaven apareixent en suïcidis rituals formant cercles o estrelles, se’n van trobar 48 a Suïssa, 5 al Quebec i 16 cossos calcinats a Grenoble (França) . Els líders de les sectes gaudeixen de poders infinits, a més de poders paranormals per guarir miraculosament totes les malalties. A la Cienciologia s’ha privat malalts de càncer del seu tractament farmacològic, també pretenien curar brots psicòtics amb el mètode de l’aïllament. Òbviament els adeptes van morir, però la secta els va obligar a signar sengles documents que els exhoneraven de culpa. “La Llavor del Diable” és una oda a Satanàs, que retrata perfectament el funcionament d’una secta diabòlica. Els satànics són continuadors dels bruixots i bruixes de l’edat mitjana. A Rosemary hi ha un joc en un anagrama “ALL OF THEM WITCHES” que indica que tots els nous amics de la jove parella són bruixots i bruixes. En començar la pel·lícula una sèrie de morts en estranyes circumstàncies, caníbalisme i bruixeria, envolten la vivenda escollida per Guy i Rosemary per iniciar la seva experiència en comú. Després del suïcidi de la seva veïna i de l’embaràs de la jove, Rosemary és obligada a canviar de Ginecòleg, comença un deteriorament fantasmagòric del seu aspecte, una primesa extrema i una pell vampírica completament oposada a l’aspecte radiant del seu marit, que gràcies a fer un encanteri, deixa cec el rival i aconsegueix una feina d’actor. Rosemary comença a lligar caps, però quan decideix denunciar el seu ginecòleg de sempre, descobreix amb horror que també està confabulat amb el seu marit, el vell metge de la família, els veïns, entre tots la tanquen i l’amenacen d’ingressar-la en un psiquiàtric, això anul·la les possibilitats de Rosemary d’escapar-ne. Però en realitat, l’ajuda d’un psicòleg o d’un psiquiatre, més l’ajuda de la família es projecten com a mitjans excel·lents per a la desprogramació d’una secta destructiva. Al llibre Les sectes a Catalunya de Roger Pascual s’explica detalladament l’origen, l’expansió i la doctrina de moltes sectes, satàniques, lluciferines, comercials, religioses… L’Església de Satan va ser fundada l’any 1966 (el mateix a l’any que transcorre Rosemary’s Baby) per Anton Szandor que va instaurar una cèl·lula a Espanya a través de Josep Maria Font Cañameras, funcionari de presons, que tenía tendències nazis, i era ex del Temple de Set, ex de l’església de la Cienciologia, ex de la Unificaió, ex de Nova Acròpoli, de Força Nova i de CEDADE.

 El satanisme defensa el racisme i la violència com a forma d’extermini dels febles, practiquen misses negres i orgies sexuals. Per deixar clar el racisme, Polanski concedeix feines poc qualificades, de taxista i ascensorista, a dues persones de raça negra, mentre que els blancs tenen les feines més qualificades, i en l’última escena, es reuneixen de forma pertorbadora els veïns, metges i companys sectaris, al voltant d’un gran bressol negre cobert per una mosquitera negra i amb un crucifix invertit, a l’interior, on hi hauria de somriure un nadó angelical, sobresurten uns ulls verds diabòlics. El grup diu a Rosemary que ella només és la mare de Satanàs. Es queda en xoc mirant el seu nadó. Davant la inutilitat de la vella Louise per bressolar i tranquil·litzar el seu nadó, la mare decideix cuidar del seu fill. És habitual de les sectes satàniques, un brutal anti-catolicisme, aquelarres sexuals, profanar tombes i augurar l’arribada de l’anticrist. Les sectes Lluciferines són més elitistes, el nivell cultural i econòmic dels seus adeptes és alt, i la seva ideologia és ideologia d’extrema dreta. L’estructura de l’organització és piramidal, amb un líder carismàtic que exerceix un ferri control sobre els seguidors. La cinta és un missatge clarificador sobre la necessitat d’envoltar-te de triomfadors, per obtenir grans beneficis, feines de prestigi i excel·lents remuneracion, envolta’t d’un bon cercle d’amistats sectaris i la secta et protegirà.

El control de les sectes en política és innegable. «Hazte Oir», vinculada a la secta el Yunke o la secta del Reverend Moon, totes dues van ser declarades d’utilitat pública” per governs del PSOE i del PP respectivament. Encara que actualments els hagin pres a Hazte Oir els avantatges econòmics de l’any en curs, els dirigents de les sectes es vinculen sempre als partits polítics, amb motius econòmics, i això indica clarament contrapartides que responen a raons que mai coneixerem.

Després de repassar les sectes satàniques, que semblen tan de pel·lícula, els legionaris, o els Moonies són com farinetes per a nadons, però no és així, els objectius de qualsevol secta és l’enriquiment màxim a costa dels adeptes i de les seves riqueses, és per això que he de vaticinar-vos que en qualsevol moment haurà nascut el proper anticrist, i estarà dirigint una secta. Fins que l’aturi hisenda!!

Basat en informacions digitals, i el llibre «Les sectes a Catalunya de Roger Pascual» i la pel·lícula Rosemary’s Baby.

Els nous dictadors, la dictadura de partit i les entitats financeres offshore

Fins i tot a les democràcies més pures, com als Estats Units i Suïssa, una minoria privilegiada té el poder contra una majoria esclavitzada. (Mijail Bakunin) filòsof anarquista.

Des del bescanvi de plàtans per blat de les societats recol·lectores, fins a la primera moneda a Lidia (Túrquia) el 680 aC, el concepte de diners, capital, possessions, patrimoni… ha subjugat uns quants en benefici d’uns altres. Quan un banquer va veure l’oportunitat de concedir crèdits, préstecs, fons fiduciaris, accions, bons, sobre la producció d’uns plàtans que moltes vegades eren inexistents, es va crear l’especulació. I quan aquest mateix banquer en combinació amb un advocat recargolat es va allargar a una illa de plataners a obrir empreses sense personal i sense activitat, van néixer les societats offshore. Una dictadura del capital que s’exerceix gràcies a petites oligarquies.

Ramón Cotarelo a Els nous dictadors analitza el discurs de la Servitud Voluntària, (1574) d’Etienne de La Boétie i planteja que les oligarquies són xarxes jerarquitzades de beneficiats per la tirania que se sotmeten de forma obedient i voluntària a les polítiques repressores. Les oligarquies s’introdueixen a la societat a través dels partits polítics, les empreses i els mitjans de comunicació… D’alguna manera fascinen i idiotitzen el poble. De manera que parlem de tirans com Franco, però també parlem de l’oligarquia al seu servei, la Falange Espanyola de les Jons, la televisió, la ràdio i la premsa de l’època que van ser radicalment favorables al règim. La paradoxa és que alguns programes de la democràcia actual continuen usant els mitjans per enarborar el temari ultracatòlic i feixista que enalteix el pensament de la ultradreta. És fàcil acusar alguns mitjans, i crec que no en tenen tota la culpa ells, d’emetre continguts per als feixistes que sense cap objecció vomiten teories ultres essent beneficiats pel règim feixista que encara roman del passat i romandrà durant  successives democràcies molt qüestionades.

El seu objectiu és la servitud voluntària. Quin dels mitjans actuals pretèn guanyar un Pulitzer? Després de la filtració de WikiLeaks sobre els diaris de guerra de l’Iraq i de 

l’Afganistan, Julian Paul Assange no va ser honorat amb un premi a la seva investigació periodística, sinó que el govern Federal dels Estats Units va iniciar una investigació criminal, i que se l’acusa de 18 delictes i d’espionatge, de manera que s’arriba a demanar 175 anys de presó per a ell. Després d’anys d’exili, és just pensar que l’únic objectiu del govern americà és crear precedent per dissuadir els periodistes de recerca i que se centrin a informar del rescat de gatets i de l’acompanyament de velletes per part de l’exèrcit. Molts governs ho desitgen, ja que el veritable periodisme d’investigació molesta les oligarquies.

I la dissidència?

L’actual dependència tecnològica, la nova connectivitat 5G, ha transformat les empreses en recaptadors de dades personals. En el moment en què un dissident del règim, democràtic o no, això ara és igual, s’aparta del discurs degut, aquestes empreses, es converteixen en facilitadores de dades als governs per enfonsar i afusellar comunicativament qui sigui, per acabar amb tota dissidència, i acabar deixant en zero l’activitat comunicativa de qualsevol persona o d’un  grup de dissidents.   A les societats primitives, el xaman era el dipositari de la saviesa. El seu do, la seva divinitat hereditària, era la seva capacitat de convocar els esperits per endevinar els esdeveniments futurs. El xaman tenia més poder sobre la tribu que el mateix dirigent. Als regnats i a les dictadures s’atorga aquesta qualitat màgica al Rei o al dictador. A les democràcies es confereix deïtat al líder del partit. Com més ignorància té el poble, més estupidesa és capaç de suportar, i en conseqüència, més gran serà l’enriquiment de l’oligarquia.

Francisco Franco va ser un excel·lent exemple, se li van atribuir els pantans, la seguretat social, a les famílies hi havia afusellats i exiliats però a casa es xerrava de bous (a les 5 de la tarda per la cadena única, TVE) i d’inauguracions de pantans (al NO-DO del cinema). Els mitjans de comunicació no només esbombaven la imatge del dictador, sinó que durant 40 anys es va evitar portar la contrària al “Movimento”. Certa és la censura, però interessa ressaltar la servitud voluntària, en ‘actualitat, moltíssims mitjans fan la rosca als seus governs, o els ataquen simplement per estar sotmesos a diferents dictadures de partit. El catedràtic emèrit i escriptor Ramon Cotarelo exposa a “Els Nous Dictadors” interessants teories sobre les dictadures, les democràcies, i del sotmetiment a elles. Autor recomanat en Ramón Cotarelo.

“La dictadura va néixer a Roma durant la República (…) En situacions de gravetat pública, si així ho estimava el senat, aquest nomenava un dictador, una autoritat investida de tots els poders per un període de sis mesos”. Salvant totes les distàncies, el govern d’Espanya ha obrat de manera semblant en la crisi del coronavirus, esperem que recordi tornar totes les competències a les CCAA, ja que s’esperava millorar la lluita contra la Pandèmia però s’ha aconseguit el pic de contagis i morts més alt del món únicament superat pels EUA. 

Les democràcies passen la factura dels errors a les urnes, però, ¿és la mala gestió del socialisme progressista de Sanchez suficient per permetre que la ultradreta torni a ficar els nassos al congrés? Recordem la pandèmia… Confinament tardà, els tests gairebé inexistents, l’escàs material de protecció, poques UCI).

Encara hi ha dictadors, però modernament s’està actuant sota la dictadura del partit:

La dictadura de partit es va convertir en despòtica amb Lenin, el govern d’excepció no era personal sinó col·lectiu, el partit comunista va ser l’avantguarda de la classe igual que la CIA de Jesús era l’avantguarda de Crist; posteriorment, hi ha exemples molt sagnants de dictadures de partit en plena democràcia. El socialista González advocava per la sortida militar de l’OTAN, no emmagatzemar residus químics i… Tant se val, tots sabeu que va acabar canviant d’idea i demanant el vot afirmatiu al Referèndum per entrar a l’OTAN del 1986

 El PP també va utilitzar el dictat de partit durant el govern d’Aznar quan va demanar al comissari en cap dels TEDAX (desactivació d’explosius) que assumís la mentida sobre l’11-M per la massacre d’Atocha del 2004, un atemptat gihadista amb 193 morts i 2.000 ferits que es van voler encasquetar a ETA durant tres llargs dies. Per aquesta mateixa dictadura de partit, i en política territorial, Zapatero va prometre un estatut que va votar pel 90% del Parlament de la Generalitat i que va ser graciosament raspallat pel segon de González, el polític amb nom de conflicte bèl·lic. l’Alfonso Guerra.

Els dictadors i els seus afins,  sempre sustentats per mitjans de comunicació, la banca, (no directament, sinó presents als consells d’administració o a través dels deutes que contrauen els partits) han comès afusellaments, violacions, tortures, espolis, a fi de satisfer les petites oligarquies que els ajuden a governar. Un cop pugen al poder, i per perdurar durant anys, s’activa sine die aquesta fèrria dictadura de partit. I… senyors, els ciutadans que gaudim de democràcia. ¿Sabeu quina és l’estafa que domina tothora  els dirigents?

Segur que heu encertat. Es tracta del capital. Els cèntims que s’escapen dels controls fiscals, els que busquen països on cotitzar menys, o els que han arribat a acords com el del congrés d’Espanya amb Andorra. Per últim, les amagades i anomenades OFFSHORE. El recent escàndol del rei emèrit va ser denunciat i investigat per l’ETB, i la procedència dels 2.000M d’euros, fortuna corroborada per la revista Forbes, és segons l’economista neoliberal Roberto Centeno, exconseller delegat de Campsa, fruit de les comissions per venda de petroli. A més, del muntant es va agegantar amb el real negoci de la comissió per la gestió de l’AVE a la Meca, si sumem 8M anuals dels pressupostos de la casa reial, més les comissions diverses… Enteneu perquè molts no poden suportar un discurs del seu fill? L’estafa de l’Emèrit ha estat tan grossa que ja gairebé ha perdut importància el fet haver estat col·locat per un dictador. D’altra banda, l’última humiliació per als pobles d’Espanya és que ningú asseurà Joan Carles  davant d’un Tribunal per la gestió unilateral cap a la seva butxaca. No hi haurà ni una trista comissió d’investigació al congrés, la seva inviolabilitat va més enllà del que és raonable, té la mateixa inviolabilitat que una monarquia absolutista d’aquells que la gent de l’edat mitjana gaudia..

Els successius governs del PP i del PSOE van permetre estafes bancàries com la de les preferents (oferir des d’un banc accions preferents a particulars donant a entendre que eren de renda fixa). Es va aprofundir en la cobdícia per augmentar el capital bancari i quan els estafats van voler recuperar-lo ja havien devaluat. La gegantina estafa podria ser de 6.000M en sis anys, es va gestar durant el 1998-2003 en ple regnat del PP, en què es van emetre 18.693M d’euros autoritzats per la CNMV, el Banc d’Espanya i el ministeri d’economia. van incomplir la protecció dels usuaris a 856.388 persones entre ells; ancians, menors, analfabets i malalts d’alzheimer (segons el llibre d’Andreu Missé, director d’Alternatives Econòmiques).

Concloent; dictadors, teocràcies, democràcies, oligarquies financeres, oligarquies comercials, i polítiques, macroempreses i transaccions financeres diverses, aquests grups financers haurien de tenir com a finalitat última estar al servei i el benestar dels habitants del planeta, però actuen, com a paràsits i amplien la seva capacitat de supervivència utilitzant altres espècies per cobrir les seves necessitats. Fins a tal punt genera plaer ser paràsit que el bon contribuent és considerat un imbècil que paga i dels evasors fiscals es pensa que son espavilats que burlen a hisenda. Mentrestant, sota la mirada envejosa d’alguns, els paràsits roben, renten cèntims, amaguen, quantitats ingents de diners i van a la presó… No tots! Però si va passar en el cas del “Lava Jato” on el bufet d’advocats Jürgen Mossack i Ramón Fonseca va crear 50 oficines que gestionaven 214.000 societats pantalla. De vegades els clients no eren traficants d’armes, sinó de drogues, o de sexe. I quan eren persones suposadament honestes, com els polítics, estafaven els ciutadans que els van votar en no donar explicacions de la procedència dels seus ingressos.

Al seu dia, van arribar per via anònima al Süddeutsche Zeitung, uns documents encriptats de Mossack&Fonseca. El bufet panameny venia companyies fantasmes que encobrien negocis. El prestigiós diari alemany va adquirir 2.6 terabytes de dades, la filtració periodística més gran mai regalada, ia canvi de res, de mesures de seguretat només, van ser 11.5 milions de dades que van acusar tota mena de delinqüents, però també 12 caps d’estat com Lula da Silva i uns 200 polítics més, amb ministres per tot el món. Del Brasil al Perú… passant per Espanya. El ministre d’Indústria en funcions José Manuel Soria també figura en aquests papers, The Panamà Papers, i a Jersey, encara que sembla que podia haver usat Andorra per rentar la roba , ja que el PP i PSOE havien decidit que Luxemburg i Andorra no serien paradisos fiscals, però el ministre tenia cash per a diverses rentadores. Va escollir Jersey i les Bahames, on rentaria la roba juntament amb Bárcenas, Rodrigo Rato, i Donald Trump que figura a 32 societats opaques dels esmentats Papers de Panamà, i altres… Per a més informació eitb.eus Qui figuren als papers de Panamà?

Paral·lelament també la Xina va estar sota la sospita de cometre atrocitats, a Dinero Sucio, amb Antonio Banderas i Meryl Streep. Una pel·li que ironitza amb la biografia de diversos estafats per Mossack&Fonseca,

una  peli on les presons xineses apareixen com a venedores d’òrgans, injectant sarcasme a dojo, es va detallant el preu actual d’un fetge jove, 60.000 $, o de un cor, 180.000, o d’unes còrnies, a 3.000$, assistim al súmmum de la deshumanització com si es tractés de la sanitat d’un supermercat cutre. Al mateix film, un advocat britànic és assassinat per un alt membre del govern xinès que pretenia ser radical amb les societats offshore. 

Els estats democràtics s’han vist obligats a crear la figura de l’asil polític, l’eficàcia dels Whistleblowers (els que fan públics els excessos de les autoritats), i el món globalitzat en xarxes, estan obligant a uns governs a perseguir l’evasió fiscal, la presó injustificada i la tortura dels altres . Al govern espanyol, les decisions preses pels seus magistrats han estat repetides vegades qüestionades pels nacionalistes catalans i bascos, i han estat elevades a instàncies europees clamant imparcialitat en les sentències. Som a les antípodes d’una justícia universal, encara que serà més fàcil si denunciem les irregularitats del sistema que si no ho fem.

Adaptació de la petita venedora de llumins d’Andersen amb les dades del llibre d’en Joan Canadell i Bruguera.

Adaptació de la petita venedora de llumins d’Andersen amb les dades econòmiques de «Catalunya: estat propi, estat ric» de Joan Canadell Bruguera

La Txell era una nena de cabells  bruns, molt dolça i espavilada, que tenia deu anys, Duia unes esportives vermelles regalades per una amiga del seu pare, la Sra. Maria Vila i felicitat, Aquella senyora les hi va oferir perquè pertanyia a l’ECAS, una associació d’ajuda a la gent en risc de pobresa, o a qui estava sense feina o que simplement  no els hi arribaven  els  diners per sobreviure..

 Les esportives de la Txell s’havien rebentat per la sola de la sabata del peu dret, la roba també era usada i ella se sentia cada vegada més entatxonada en un xandall vermell ple de forats i esquinçaments que ja li anava  petit. La nena sempre anava molt neta, però amb aquella roba esgarrinxada el seu  aspecte en  miserable. 

La família de la Txell pertanyia al cinturó metropolità de barcelona.. El seu pare era comptable i havia estat acomiadat als 50 anys per la deslocalització de la seva empresa cap a Itàlia, ara disposava d’una minúscula ajuda del govern espanyol per sustentar els seus tres fills. Estava sol, ja que després que el pare de família fos despatxat, la mare de la nena se n’havia anat de casa. Ella va dir als nens que fugia per amor, però els va abandonar a tots per un venedor d’aspiradors de la capital del Regne que li havia promès la felicitat eterna, i un descapotable vermell. Grans promeses.

En aquests moments, el lloguer de l’habitatge, la llum i l’aigua costaven el triple del que li concedia Espanya com a ajuda. El pare de la Txell se sentia jove, i com que tenia l’esperança de trobar un

treball, va decidir moure’s a la capital. Se’n va anar a Madrid amb la millor de les intencions, per trobar una feina com a comptable, encara que fos treballant per a un polític. I es que al pare de la Txell no li agradaven gens els polítics, la majoria eren ignorants en matemàtiques, tan sols llençaven les monedes al cel per  mirar  quantes havien caigut a les seves butxaques. Es va encaminar cap al seu dos cavalls i va engegar el trasto, un vell Renault de 2 cavalls  amb la xapa rovellada, amb sorolls al canvi de marxes i el tub d’escapament petat. No hi havia  cap confort, Però en Maxi va asseure els nens i es va emportar la família a la capital espanyola.

Un cop allí calia dinar cada dia, així que el pare de la Txell els va demanar als nens grans que anessin a vendre mocadors, roses, o qualsevol bagatel·la espanyola als turistes, després va afegir específicament a la Txell que feia molt de fred, i que a ella no se li passés pel cap ajudar venent paquets de llumins. Però la nena era valenta i decidida, i no sentia el fred malgrat els quatre graus sota zero, així que es va abrigar, va agafar un feix de caixes de llumins i es va encaminar a la cantonada del congrés dels diputats a guanyar quatre cèntims. S’assegué en un banc a prop dels lleons encara que tan sols fos una hora. Vendria tots els llumins per comprar pa i mortadel·la per sopar. I el seu pare n’estaria molt orgullós.

Era la nit de cap d’any, de fet, feia un fred gèlid. Els lleons del congrés tenien les seves cabelleres gairebé nevades del tot, però a la Txell no li importava, continuava oferint llumins animada. Estava passejant, desitjant bones festes als vianants en l’idioma de la seva mare, el català, encara que allà ningú parlava català. Molt pocs li oferien diners, així que quan va estar fastiguejada, i va seure al banc de pedra doblegant els genolls com una Sioux .

Va començar a mirar els flocs de neu, tots diferents, però tots gelats. Tots Morts. I Va començar a tremolar amb els llavis tenyits de color morat.

Es congelava de fred. Sabia que no podia gastar els llumins, que el pare la renyaria, però… Feia tant de fred que va encendre un lluminet… De sobte, una llum groga i càlida la va embolicar sencera. La Txell es va sentir reconfortada, en va encendre una altre… i un més. Mentrestant, els  senyors i les senyores amb vestits elegants, bonics i calentets es passejaven per davant de la venedora de llumins, alguns li deixaven diners sense ni tan sols agafar la capsa, compadint-se de la pobra nena. I la Txell escoltava com xerraven animosos:

“Per acabar amb les aspiracions independentistes, hem d’aconseguir que Catalunya encapçali l’índex de misèria mundial” “Ja saps que l’índex de misèria s’obté sumant la taxa d’atur amb el dèficit públic, es tracta de no deixar anar un euro per a la seva autonomia perquè així tinguin molta dificultat per reduir l’atur. I tornada a començar, alt atur, més alt dèficit, més misèria, I cada vegada seran més miserables, ha, ha, ha, de primer d’economia… Perquè on hi ha misèria, ningú demana la independència, únicament demanen una ajuda per poder menjar… Ha, ha, ha, què malament respiren ara, des de les últimes retallades d’en Rajoy i des de l’aplicació del 155, les persones independentistes estan gairebé ofegades”.

La Txell no sabia de què parlaven, encara que entenia el castellà ja que era la llengua del pare, però ara ja gairebé ningú li va comprar llumins, va mirar atentament i li va semblar veure al seu pare però es va quedar adormida i en un tres i no res,, una nebulosa grisa ho va embolcallar tot, va tenir un somni en el què parlaven moltes persones, cap en un idioma que entengués, i la Txell era  nascuda a Catalunya, però era llesta, i ja parlava anglès,     

El comptable: “El teixit empresarial català és en el 93,8% de menys de 10 treballadors, més del 53,3% són  tautònoms. Catalunya és líder del sector tèxtil (34%) i en confecció (30%) així com al químic (28%). A la metal·lúrgia tenen un (21%) de la producció, i en maquinària un (28%)” “Mentre que el model econòmic d’Espanya és ineficient i de baixa productivitat perquè està basat en l’especulació immobiliària i financera. A més, s’ha invertit en gegantines inversions públiques sense criteri de rendibilitat i crec que hauríem de cuidar Catalunya perquè és el motor d’Espanya i…”

Va dir el comptable mostrant al polític que en sabia molt. I el polític va respondre: “Potser ets independentista? Jo sóc de dretes, bé, ara sóc socialista, però tu ara mateix  ets el meu comptable, és a dir de dretes o és que ets català? Si ets català amb mi no treballes eh? Què dirien els companys de partit?

«-Mira, a Catalunya li retallarem tot el que puguem la seva despesa social, és a dir,  hospitals, educació i mai, entens, mai no activarem cap infraestructura que millori la rendibilitat de les seves empreses com rodalies o el corredor del Mediterrani. Perquè el Corredor del Mediterrani ara passarà per Madrid i i sinó

mai serà real-

El pare de la Txell volia treballar com a comptable, aquella era la seva enèsima entrevista de feina, sabia que els seus fills necessitaven un bon col·legi, roba i va contestar que d’acord. Que ell no era català, que el que diguessin els seus caps valia.

La Txell va despertar al costat dels lleons del Congrés, va encendre un llumí per escalfar-se una mica i va tornar a adormir-se , el seu pare continuava passejant amb el polític.

“l’any 2006 amb el gran Zapatero, els catalans van aprovar un estatut al Parlament de la Generalitat, amb el 90% dels catalans a favor, doncs el Congrés va haver d’actuar de pressa, amb el seu artista més gran, L´Alfonso Guerra que va ser qui va raspallar l’estatut fins a fer que Catalunya li degués diners a Espanya, En Guerra, quin gran fuster, i per què diràs tu, simple comptable? Per augmentar la taxa de l’índex d’atur a Catalunya i la taxa de dèficit fiscal, és a dir per augmentar el seu índex de misèria” “Els catalans han de ser a la misèria perquè no se’ls acudeixi demanar un pacte fiscal” “El 2012 Mariano Rajoy va rebutjar la proposta de pacte fiscal dient-los clarament que era contrari a la constitució, i que si ho volien,

Espanya sencera el votaria, però és que els bascos i els navarresos ho tenen van dir els catalans molt llestos, i gairebé han acabat amb el atur, ja només tenen un 10%. Doncs no, fins aquí havíem arribat, si els territoris catalans, balears, valencians, si tots aquests ens demanessin un pacte fiscal, com punyetes sustentarem als andalusos, els de Melilla i als extremenys, l’atur dels quals supera el 24% arribant al 30% en el cas de Melilla?, entens perquè cal enfonsar Catalunya?

El comptable va respondre al polític que volia contractar-lo: “Però diu “el País” que els brots verds que treuen el cap a escala macroeconòmica no es reflecteixen a les llars catalanes, que la pobresa no es redueix sinó que s’agreuja, l’ECAS en el seu darrer informe diu que el 23,8% dels catalans estan en risc de pobresa, i que el 50% de la població catalana té problemes per arribar a final de mes” – El polític va agafar el comptable pels braços i sacsejant-lo una mica va afegir: “Això ho veus així perquè ets a l’atur” “Aviat viuràs a Madrid, guanyaràs uns bons euros i no pensaràs en els catalans. Mala sort per a ells. Ja fa 500 anys que tenen mala sort” “

“Cony, que tu ets català, que et dic jo que De Madrid Al Cel, home” “Com més diners tingui un català menys en tens tu, d’això, mentalitza’t nano”

La Txell havia deixat de somiar, jeia a prop dels lleons del congrés. El fred havia calat als seus petits ossos, ja no li importaven els llumins venuts. Ara estava amb la seva àvia.

-Txell, bonica, no t’amoïnis, ara estaràs bé amb mi. I el pare guanyarà suficient per que els teus germans no passin fam. De debò, Txell, ara estaràs al cel, i d’aquí uns anys tornaràs a Catalunya. Ja serà un estat propi, serà un estat sense pobresa, on els joves tindran un bon nivell cultural amb estudis universitaris per tothom,, continuarem sent líders en turisme, i en… petita meva. Ja has deixat de patir.

El Pare de la Txell va anar a buscar la petita a l’habitació llogada, no hi era, els seus germans no l’havien vist, va estar passejant pel centre de Madrid fins a trobar-la. 

Estava davant dels lleons del congrés dels diputats, com endormiscada però sense vida. Va decidir que Madrid ja li havia pres massa coses i va dir als seus germans que ja no es quedaven.

L’àvia es va difuminar al cel negre i estelat de la capital, ja gairebé no nevava, el pare havia trobat la nena, la va agafar afectuosament amb els braços i l’àvia des del cel va vessar unes llàgrimes. Cap nen no havia de morir als 10 anys, però sobretot, cap nen no havia de morir de fred, és a dir, de pobresa energètica ni de gana.El pare  va recollir els germans grans de la Txell i sense enterrar-la se la va emportar, dins del seu vell cotxe tret de la ferralla, de tornada cap a Catalunya. La capital del Regne li havia pres a la seva dona, i encara que això era reemplaçable, la vida de la seva petita no ho era. Va estar conduint i plorant en silenci fins a arribar a Barcelona. Al cap d’uns anys Catalunya va aconseguir alliberar-se de l’espoli d’Espanya. El grup de Nacions Unides va exigir al Regne d’Espanya un tractat pel qual Catalunya recaptaria  tots els seus fons propis  i la Generalitat els distribuiria als ciutadans del poble català oferint un 0’7 %  als territoris espanyols que ho necessitessin  .

Mentides del Judici-farsa (Segona part)

M’he documentat amb el llibre “les mentides i les astúcies del judici” de Maiol Roger, Montse Riart i Ot Serra i amb “Tu Calla” de Laura Huerga i Blanca Busquets

Noam Chomsky:

«Sinó creiem en la llibertat d’expressió per aquells que menyspreem no hi creiem en absolut»

La violència policial generada l’u d’octubre va engendrar un enorme moviment de rebuig en la societat catalana. Les concentracions del 3-O, dels sindicats CGT,CNT,COS, i fins i tot, a última hora s’hi van afegir UGT i CCOO van aturar el país com feia anys que no passava. La societat civil estava coordinada per la plataforma Taula per la Democràcia que va impulsar l’ aturada de país juntament amb l’ANC i d’OMNIUM i afegint-hi els sindicats majoritaris amb les patronals, PIMEC i CECOT que també s’hi van adherir. El que demanava el poble català era una autèntica aturada de Catalunya.

Algú em pot explicar com s’ho han fet els milers de «Botiflers» que passegen per nostra terra per anul·lar la unitat independentista de Catalunya?. Per capgirar aquestes mobilitzacions massives del 3 d’octubre?. Per canviar les garrotades rebudes per  les anomenades forces d’ocupació per pactes?. Què és el que ha succeït per alterar el «Visca Catalunya Lliure i Independent» del 2017 per un: «Gràcies Pedro Sánchez, no ho tornarem a fer mai més» del 2022?

Segons Laura Huerga i Blanca Tusquets a “tu calla”, la democràcia és una forma d’organització social on el poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions sigui col·lectiva, prèvia votació.

Els votants de partits que ara parlen d’esperar-se 20 anys més no han deixat de ser independentistes, però sí que ho han deixat de ser els seus dirigents, a ells, solament se’ls hi ha introduït al cervell la idea de que ara no toca. Us sona? és l’eslògan de CDC. Des de la Moncloa els estan dient que ara toca el peix el cove, i que si de cada sortida a pescar se’ls hi omple la butxaca de tonyina roja als 

dirigents actuals, molt millor. De fet, és el màxim color d’esquerres que veurem els catalans, us ho asseguro.

 Un exemple de com les gasta la justicia; el 28 de març va ser el dia en que el tribunal va englobar les declaracions dels guàrdia civils que havien rebut amenaces en dies posteriors al 1-0, al Segrià passejaven uns agents vestits de paisà i un individu els va fotografiar i va cridar; «Us haurien de matar a tots» Una jutge de la capital del Segrià va condemnar a l’home a 8 mesos de presó. Recordeu quants agents que van apallissar amb porres als votants han estat engarjolats? Zero. Aquesta és, em temo, la llibertat d’expressió post-franquista. Entrem en el conflicte de regular els espais per la llibertat d’expressió que evitin la incitació a l’odi, com per exemple, la llei Mordassa, una llei que no protegeix als ciutadans perquè converteix l’aplicació del codi penal en desproporcionada i irresponsable. Pensem en rapers com en Valtonyc , la dita llei, feta per en Jorge Fernandez Diaz del PP és una llei de dretes que permet que s’expressin les dretes i que el PSOE no fulmina perquè té por a perdre votants. La llei Mordassa coarta, retalla, castiga, sanciona, empresona i exilia. Recordo un autobús d’agents de l’ordre, cridant «Que nos dejen actuar», i recordo veure aquest mateix bus com passava pels pobles d’Espanya i com la gent sortia de les seves cases, tal com si veiessin la volta ciclista, cridant: «a por ellos»

Ningú va denunciar aquests agents per delicte d’odi als catalans, però els agents ara, et poden denunciar per desobediència i et pot caure una sanció de mínim 600 euros.

L’any 2020 es va multar 250.000 persones a l’estat Espanyol, molts d’ells periodistes que exercien la seva feina. Així doncs? Què fem amb la llibertat d’expressió en quan a feixistes, a masclistes i/o  a racistes, i si són persones que inciten a l’odi als catalans/es? Doncs si traspassen els límits, la justícia ens hauria de defensar judicialment, l’assumpte és que la Justícia és molt espanyola i el problema arriba amb aquells petits eslògans diaris que fem tots: un tuit, una cançó, un dibuix, un comentari contra minories, un acudit masclista o racista… Doncs diu el filòsof i escriptor Raoul Vaneigem que «res és sagrat», que tot es pot dir. Tot el món té dret a criticar, burlar, ridiculitzar les religions, els sistemes conceptuals i els pensaments, i podem posar de volta i mitja a déus, messies, profetes, papes i reis, a caps d’estat i cabdills… És absolutament normal, vejam sinó li pots dir cul d’olla al rei després que els seus súbdits et recapten tot el què guanyes amb la finalitat de que ell visqui com un rei!

I si tinguéssim un president de la República Catalana seria exactament el mateix. No podem acabar amb els acudits, l’humor és una de les poques alegries que ens queda a la gent del carrer. I la quotidianitat és un pou obert a la imaginació, riem doncs de tot i de tothom, però sobretot riem-nos-en de nosaltres mateixos. Sense ofendre. Sense maldat. Riem per ser més feliços. Al llibre “TuCalla” s’explica el perquè dir: “que exploti un bus del PP amb nitroglicerina carregada”, en una piulada o en una cançó no pot ser delicte d’incitacio a l’odi, primer perquè el PP no és un col·lectiu en risc de vulnerabilitat o en risc d’exclusió, segon perquè o ets un amant de George Orwell o veus clarament que l’oració no és literal ni tan sols té intencionalitat, com a molt és de mal gust. Tampoc és delicte posar-te un nas de pallasso al costat d’un policia. O permetre un debat de l’u d’Octubre a classe.

Segons la Declaració Universals dels DDHH: Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions.

Després de les concentracions massives va arribar el discurs del rei

El monarca va prendre partit i va arrossegar pel fang al govern de Carles Puigdemont «la deslleialtat inadmissible als poders de l’estat» cosa que legitimava que s’asseguressin «la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la constitució» .Es va imposar sobre el Referèndum que 2 Milions tres-centes mil persones que van votar lliurement. El dia 3-0 vam descobrir que el rei avalava la repressió institucional.

Al monarca li va sortir un amic socialista i republicà, l’Alfonso Guerra, qui va declarar en el diari «El Mundo» que «»El discurso del rey Felipe VI del 3 de octubre es un modelo de defensa de los valores republicanos». Com tothom sap, el rei tan sols pot exercir una funció arbitral i moderadora. De manera que és senzill, si culpava el govern Puigdemont de 

desviar-se de l’autonomia i de contravenir la llei, i si no feia menció dels 1.000 votants apallissats, no estava fent d’àrbitre, estava prenent part per deixar clara la futura aplicació de tota la força de la llei. El que més endavant fou l’article 155,  i si les forces de l’ordre van buidar algun ull o rebentar alguns caps, aquests foren o van ser els danys col·laterals d’una guerra. De fet, d’allò que va ser un Referèndum, Espanya i el Rei hi van veure una guerra. Sort que dúiem paperetes per votar als dits, perquè ells hi veien milicians armats, ni tan sols puc entendre per què. ¿Tan important és l’extracció del PIB català? Doncs sí. Amb el deute que té el Regne d’Espanya amb Europa és vital que els països catalans continuïn pagant i sobretot Catalunya, ja que la dependència econòmica d’un país és una forma ancestral, medieval diria jo, de sotmetiment, I Catalunya ara, depèn del repartiment econòmic que es fa des de  la Moncloa  dels diners catalans.. Un repartiment escàs.

Com es va aconseguir que les altres autonomies anessin amb el monarca Felip VI? Aquest rei va fer un discurs que recolzava la unitat d’Espanya. Totes les televisions del país van connectar amb el discurs. 12,5 milions d’espectadors odiaven a Catalunya perquè volia deixar-los penjats d’una corona pobre que tan sols estava defensada per l’exèrcit. Però això va funcionar. La màquina judicial espanyola va començar a empresonar dissidents, entre el dia del referèndum i la post-sentència cap a 4.000 imputats,  mentre, d’altres es van exiliar, que és una altre manera d’estar empresonat, no veure els teus familiars.

Al judici del Suprem  se li estiraven els braços de la imaginació per argumentar les acusacions del delicte de malversació. Un delicte posat en dubte pel mateix ministre Montoro: «Jo no sé amb quins diners es van pagar les urnes dels xinesos, ni la manutenció de Puigdemont, però sé que no van ser diners públics» llavors en Rajoy ho va acabar d’adobar, «no es va dedicar ni un sol euro del FLA en el suposat Referèndum il·legal que suposadament s’havia celebrat a Catalunya. Va ser quan es va acusar el «DIPLOCAT» i a en Raül Romeva de voler donar normalitat a la votació.

Observadors Internacionals

Al judici, s’acusava des de la fiscalia d´haver fet contractes per l’observació internacional de 114.592 euros, de 62.712 euros, al grup de la neozelandesa Helena Catt i un tercer contracte de 54.030 euros, que foren retornats per l’exprimer ministre Wim Kok. l’Helena va ser la principal testimoni davant el Suprem. Va mostrar un contracte d´haver fet una «missió d’anàlisi del context polític de Catalunya», i va reconèixer no haver vist una judicatura electoral, alhora que va haver d’admetre haver cobrat 8.000 euros però en missió de recaptar dades i amb la missió d’investigació. La veritat, vuit mil euros, és a dir, el sou d’un diputat en un mes, no sembla la malversació del segle…  Van ser minuciosos en les interrogacions, quan li va tocar  en Felix Von Grünberg  qui  va afirmar que no havia percebut res. i digué «Haver cobrat entraria dins de la normalitat democràtica internacional» «Però no ho vaig fer per mantenir la meva independència», el representat de Quebec i d’altres van deixar clar que havien visitat Catalunya a l’octubre del 17, i que si és això il·legal, molts executius ho fan però per què a Catalunya eren acusats de malversació?. És il·legal visitar Catalunya? És just?

He trobat al Vilaweb que International Trial Watch va presentar a Madrid les conclusions dels observadors internacionals sobre el judici i la sentència del procés.

Segons ells es van vulnerar un munt de drets fonamentals dels presos polítics: el principi de legalitat penal, del dret a la llibertat, la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica, el dret de reunió pacífica, el lliure exercici de càrrec públic representatiu, i el més important el «Dret d’un procés degut amb totes les garanties»

L’informe està signat per una trentena d’organitzacions de defensa dels drets humans de tot el món i associacions de juristes aplegats a L’International Trial Watch. conclouen que la sentència és: «una resolució clarament ideològica amb pretensió de substituir la necessària solució política que es viu a Catalunya»

VOX al judici, no s’acaba d’entendre com un partit polític d’ultradreta podia formar part de l’acusació dels independentistes, però per sort anaven ben preparats. Jordi Cuixart i Carme Forcadell es van negar a respondre a les seves preguntes. VOX va cridar Tardà a respondre, i aquest va fer saltar Marchena d’un estirabot i li va tocar el torn a la Soraya Saenz de Santamaria, cridada per VOX qui la va voler embolicar en reunions amb Junqueras parlant de l’operació diàleg, llavors li va tocar a en Mariano Rajoy que va respondre i que va entortolligar-se amb les paraules per dir el que tothom sabia que diria. En quant als de les CUP no van respondre a VOX «por dignidad democrática y antifascista» En Baños i l’Eulàlia Reguant van haver de pagar 2.500 euros per no respondre a VOX, ja que els testimonis estan obligats a respondre a totes les preguntes. És clar que caldria veure a quin judici europeu un partit obertament ultra pot ser l’acusació popular d’un moviment independentista. Però hi hagué una bona notícia, segons la Vanguardia s’han acabat les acusacins populars tan usades per tothom; des del cas del Comissari Villarejo, o del Procès, als dels ERE’s o fins la Gürtel, els partits polítics han utilitzat els jutjats per fer d’acusacións populars, de fet, per instrumentalitzar la justicia. Diu la Vanguardia del dia 20/11/2020 una data simpàtica, donada la defunció de Primo de Rivera i Francisco Franco, doncs diu aquest diari que es la fi dels partits com a acusació popular. Ja veurem.

El camí a Estrasburg segons el diari  Ara: Al tribunal d’Estrasburg hi van arribar tots els recursos de l’ 1-d’octubre.  El TEDH amb seu a Estrasburg ja té sobre la taula tots els recursos dels líders polítics. Junqueras, Romeva i Bassa denuncien fins a la vulneració de vuit drets fonamentals, però estan en contra que el seu cas serveixi per denunciar un cas contra el moviment independentista. Aquest tres condemnats volen que els exiliats i els represaliats tinguin  una sentència favorable, sobretot els que no han estat jutjats. Digué Andreu Van den Eynde: «No només volem que es reparin les vulneracions de drets, sinó que s’entengui el cas com un cas politic i s’insti a solucions de caràcter global» i com poden aconseguir això els advocats de Clara Ponsatí, Toni Comín, o Carles Puigdemon,t?. En Gonzalo Boye ha escrit una crònica del procés en tres toms, ha escrit un últim llibre anomenat “Clavegueres? Sí, i tant”. En Boye  ha anat guanyant trobada judicial rere trobada, totes les batalles disputades a Europa. L’advocat denuncia que és per culpa d’aquesta defensa exitosa que se’l persegueix des de les clavegueres “amb mètodes il.legals, immorals i impropis d’un estat democràtic”. En Gonzalo Boye no culpa el govern actual sinó a faccions  feixistes que estan presents en les administracions, les forces de seguretat de l’estat i la judicatura.

Tots aquests advocats, hauran d que s’ha tergivere demostrar que s’ha tergiversat el dret per perseguir persones. Que ja no es persegueixen no per fets delictius sinó per ideologies.

Sentència: El 12 d’Octubrre del 2019 «El Mundo» publicà l’avanç de la sentència, amb tota normalitat, els mitjans passaven davant de la sala dels magistrats. L’ex-vicepresident Junqueras (13 anys), els consellers Forn (10 anys), Turull (12anys), Rull (10 anys), Bassa (12 anys), Romeva (12 anys), la Presidenta Forcadell (11 anys), i els activistes Cuixart i Sànchez eren condemnats 9 anys per sedició. Totes les condemnes foren per sedició i malversació exceptuant Forn, Rull i els activistes que es lliuraren de la malversació.

Aldarulls post-sentència: posaré un recull trobat a diaris digitals ja que les persones detingudes foren 237 i per tant les situacions foren diverses. La fiscalia demanava 10 anys de presó per haver llançat una pedra contra els mossos. El manifestant va acceptar dos anys de presó i se li va suspendre la pena. La fiscalía demanava també  dos anys de presó o vuit d’expulsió de l’estat espanyol, ja que la dona acusada era britànica. En Dani Gallardo va ser condemnat per les protestes post-sentència a quatre anys i mig de presó.

Dels més de 200 detinguts, una cinquantena van acabar a la presó preventiva, la majoria joves de 18, o 19 anys. La fiscalia demanava un mínim de 9 anys i mig per tirar pedres i la Generalitat condemnava a  tres i mig per fer-ho contra una furgoneta dels mossos i per haver produit lesions. La Policia i els mossos van apallissar de valent el jovent que es manifestava post-sentència, i ells havien usat bales de FOAM per  buidar  ulls als manifestants i a l’activista Roger Espanyol, però d’això gairebé no se’n parla. La conclusió és que en la majoria dels casos on la fiscalia ha apretat menys s’ha acabat pactant un any de presó o bé dos anys que no s’han complert. Tret d’excepcions

Els joves d’Arran van preparar pel 29/9/21 un Holi Festival antifeixista. La fiscalia s’afanyat a demanar quatre anys de presó per la pols dels colors generada, si voleu la impressió des de la «tele» l’acció va ser un veritable festival de colors per sobre els mossos,  mentrestant per la Via Laietana desfilaven els integrants d’un sindicat ultradretà. Als mossos d’esquadra no els va fer ni gota de gràcia i les càrregues policials d’aquell dia foren especialment violentes. Es van detenir els portadors de pintura en pols i els membres d’Endavant-OSAN, foren jutjats i absolts. Només faltaria, la roba a la rentadora i tornem-hi que no ha estat res. Val a dir que l’acció “pintures de colors” no va tenir cap ferit, tret de l’orgull des mossos. I hem de tenir present que les forces de l’ordre no suporten ser la riota d’un país. Encara recordo aquell dia quan vaig veure els mossos ben acolorits en plan hippies, i ho recordo amb un somriure. 

.Els exiliats Toni Comín i el President Carles Puigdemont treballen  com a eurodiputats al Parlament Europeu de Brussel·les des del 13 de Gener del 2020, La institució ha aixecat la prohibició d’accés que tenien els dos eurodiputats catalans per una euroordre pendent. El seu advocat Gonzalo Boye ha tingut força feina amb les euroordres i quan n’ Antonio Tajani President del Parlament Europeu va enviar una carta als catalans President Puigdemont i Toni Comín en que els deia que no els podia tractar com a eurodiputats, l’advocat Gonzalo Boye, se’n va alegrar, “La carta de Tajani ens ha fet un favor” “”Ara les defenses tenen dues vies, presentar un escrit d’anul·lació a Tajani per considerar vulnerats els seus drets”, o “”presentar un escrit d’omissió, perquè entenen que el Parlament Europeu no ha aplicat bé el dret comunitari”. D’ençà que els exiliats polítics juntament amb el raper Valtònyc van emigrar a Europa que l’aparell judicial espanyol no s’ha aturat, euroordres per extradir-los, espionatge amb aparells sofisticats com PEGASUS, Segon diu “El Periódico” en Gonzalo Boye, els expresidents Puigdemont i Torra, la Clara Ponsatí, en Toni Comín i Lluís Puig figuren entre les 18 persones vigilades pel CNI amb la preceptiva autorització del magistrat del Suprem Pablo Lucas, un jutge que havia estat a interior amb el PP. 

La querella ha estat interposada per 19 atacs soferts i ara, com diria en Gonzalo Boye:

Operació Catalunya, en Villarejo n’ha estat autor necessari o impulsor a les ordres del «Gobierno de España». Els fets:

L’operació Catalunya va començar a la tardor del 2012, i es va tractar d’una conspiració policial impulsada segons Villarejo, pel ministerio del interior del «Gobierno del Reino de España» i que tenia per objectiu frenar el procés independentista de Catalunya (en Villarejo va declarar al FAQS que tenia 7 o 8 milions per pagar a tertulians i evitar la independència de Catalunya). La trama va comportar l’elaboració de proves falses, la publicació de mentides contra, polítics independentistes, com en Trias, en Pujol, etc. La manipulació de dades, d’informes irregulars, l’actuació d’agents secrets (com Villarejo, qui va ser felicitat per Rajoy quan CiU va perdre 12 diputats en el 2012 gracies a les proves inventades de la corrupció). I on hi actuaven (segons àudios de Villarejo) el «ministerio del interior» (amb Jorge Fernández Díaz) i la Cospedal, però tambévan ser-hi Corcuera, Rubalcaba, perquè com és sabut «CONTRA CATALUNYA HI POT ANAR TOTHOM»

Més endavant us explico un cas real de com es filtraven les noticies d’en Villarejo. He trobat dos persones que no es van deixar enredar en aquesta teranyina de porqueria, han estat en Gonzalo Boye i en Risto Mejide, ells dos no van voler entrar al joc de filtrar proves inventades, però moltíssims diaris, com el Mundo, programes de TV’s com el de Farreras, si que ho van fer. En Boye diu al «ARA» que els audios filtrats per Villarejo sobre l’Operació Catalunya demostren una fallada sistèmica de l’estat espanyol. Són massa actuacions contra justicia juntes. La investigació, la recopilació de dades de periodistes, empresaris, advocats, etc. I tot això fet sense cap autorització judicial és suficient per considerar davant el TJUE una fallida sistèmica generalitzada. Sense oblidar els 4.000 investigats pel primer d’octubre, o la inhabilitació de President Torra, o la suspensió de la presidència de na Laura Borràs, o l’exili per la llibertat d’expressió de Valtònyc, o del President Puigdemont per organitzar un Referèndum…. i Vivim en una democràcia plena diuen.

La història de Villarejo

En José Manuel Luís Villarejo estava tot hora a les ordres pròpies, privades o de polítics, i ha estat sempre subordinat a les ordres dels cèntims. Segons «El país» , Villarejo va acumular a Espanya 20 milions, i això quan en realitat els comissaris de policia haurien d’executar les ordres dels jutges a canvi de sous de funcionaris, essent sous més o menys inflats depenent de la importància del càrrec. Però en Villarejo estava flotant per damunt de la justicis, ell estava a les ordres de la seva pròpia butxaca, pensem que va començar de comissari amb el règim franquista.

Aquest pinxo, fou investigat per anticorrupció, i se li adjudiquen 8 delictes de revelació de secrets, 3 de Suborns, 1 de falsedat documental, 1 d’organització criminal i 1 de blanqueig de capitals.

El 3 de Novembre del 2017, Villarejo, nascut a Còrdova al 1951, va ser detingut a Boadilla del Monte pels 8 delictes anomenats. Durant els períodes d’excedència i després de retirar-se de comissari de Policia va realitzar diverses feines para-policials i pels serveis secrets.

-1972 Villarejo ingressa al Cos Nacional de Policia i al 1975 forma part del grup antiterrorista d’informants, part de diverses actuacions contra ETA, segons Público del 21/10/21 Villarejo va defensar la «Guerra Bruta» contra ETA, se sentia orgullós de formar part de la secreta, va declarar al congrés sobre l’operació Kitchen, va concertar reunions amb Cospedal i amb Rajoy i va ser afalagat per la conducta de la brigada. Quan va ser interrogat per Jon Iñarritu qui li va demanar per la mort de Pertur, un dirigent d’ETA Político-Militar que va desapareixer a França al 1976, i quan també va ser preguntat per Naparra, en Villarejo va acabar contestant: «N’hi va haver dos o tres que es van perdre per aquests mons de Déu» No només és un tipus sinistre, sinó que a la vegada és cínic, prepotent i cruel.

-1984 en Villarejo va treballar per empresonar un dissident de l’església de la Cienciologia (la de L.Ron Hubbard) un dissident que estava treballant en la filial Narconon dedicada a les drogoaddiccions-Pedro Lerma Gamez (dibuixant dominicà) es va tractar de la seva adicció a les drogues a Narconon. (Paris), on en Lerma es va refer amb èxit i va traslladar la filial de la Cienciologia a Espanya. Els seguidors de la Dianètica consideraven que Narconon no era econòmicament rentable i van enviar missions per reconduir l’empresa. En la quarta missió, la de de Judit i Greg hi va col·laborar Villarejo, qui va introduir el seu cunyat el «Pitrancas» a Narconon, amb el sobrenom d’Hero per iniciar una campanya de desprestigi de Lerma, difamant-lo. A l’abril del 84, Rodolfo Sabanero va intentar ficar Lerma a la presó, i per la seva banda, Villarejo li va rentar el cervell a un drogoaddicte amb antecedents penals per atracaments amb la finalitat que s’autoinculpés en un robatori a Dianètica. Juan Carlos Borrallo es va presentar a la comissaria de Madrid autoinculpant-se de dos robatoris i del robatori de diversos E-Metros (aparells religiosos) de la seu de dianètica. També Villarejo va influir en la detenció de Lerma que va ser detingut amb una fiança de 800.000 pessetes. El Jutge Vazquez Honrubia va descubrir tot l’entrellat i Lerma va ser absolt en 1990 per la setzena Audiència de Madrid, encara que sis anys més tard. Aquesta fou una enganyifa que va costar sis anys de presó a Lerma. La segona dona de Villarejo, a qui també es demana presó, Gemma Alcalà, ha dit a l’independiente que es feia passar per Headhunter per tal d’embolicar persones en els saraus d’en Villarejo. Cap als 90 van començar les filtracions, filtrava informació falsa a la Sexta /via Farreras i a diaris com OK Diario de l’Inca.

-1990 participa a l’elaboració de l’informe Veritas, encarregat pel ministeri de l’estat Espanyol i dirigit per José Luis Corcuera, en ell es recollien dades sobre la vida privada de jutges, com Baltasar Garzón, polítics, periodistes i empresaris com Javier de la Rosa.

-Febrer del 2017 , Villarejo en un intent desesperat per no entrar a presó va filtrar a la premsa informació sobre el rei Juan Carlos i el centre nacional de inteligència, el CNI, desesperat va amenaçar amb filtrar més informació. Però al Novembre va ser engarjolat. I es que en Villarejo no és català, sinó sabria que s’ha de callar per continuar lliure. Tossut, ell va continuar amenaçant en filtrar dades.

Segons la Vanguardia del 28/02/21 Villarejo va arribar a barbaritats com la de ser acusat d’apunyalar una dermatòloga, l’Elisa Pinto, a Madrid, en nom del conseller d’OHL, Javier López Madrid, gendre de Villar Mir i amic personal del rei Felip VI.

El Modus Operandi de Villarejo era sempre igual: triar bé l’objectiu, investigar-lo a fons, conèixer-los i anar-los a buscar, fer tot com l’organitzador d’una banda armada i també afegeix el diari que Interior va intentar de totes totes mostrar converses, apunts, agendes, informes i testimonis reflectint una cúpula policial i un Ministeri que volia salvar judicialment l’excomissari. Perquè si queia Villarejo queien tots al darrera, «Es de los nuestros».

Com he dit, dos persones s’han negat públicament a seguir el joc d’en Villarejo i els seus acòlits. Són en Gonzalo Boye i en Risto Mejide. A la Sexta van informar que Villarejo había oferit a Gonzalo Boye un plec de documents que segons l’advocat del President Carles Puigdemont eren ideals per fer el guió d’una sèrie de televisió. Al diari Ara, el 15/7/22 en Boye va anar més enllà amb la qualificació dels audios de Villarejo sobre l’Operació Catalunya, i va dir que demostraven la fallada sistèmica generalitzada requerida pel TJUE (El Tribunal Superior de Justicia de la Unió Europea).

A finals de julol, el 29/07/22 en Jaume Roures, de Mediapro i diario Público, més Mònica Terribas d’Omnium Cultural, Antonio José García Cabrera i Villarejo han menjat segons Vilaweb a un restaurant de luxe a Madrid, serà que preparen una docusèrie per tota Espanya sobre l’Operació Catalunya?, he he, no ho crec.

Seria més emocionant que moltes que fan ara però..

Encara que, com es filtraven els documents als mitjans?, he escoltat a l’últim FAQS de TV3, una anècdota que ha explicat en Risto Mejide, ja que en Villarejo li anava al darrere per fer un «Todo es Verdad» a la Quatro.

i En Risto ha explicat «Ens va citar a l’Oscar Cornejo i a mi a un hotel per quedar pel projecte, un cop asseguts va canviar d’hotel, semblava una peli d’espies, quan ell va arribar, duia un sobre platejat i a dins hi portava el mòbil. «És com una jaula de Faraday»«Jo vaig preguntar, i «això què és» «Anota las señales de seguimiento y rastreo» «Jo, en veure que no guardava el mòbil, vaig fer tota la conversa amb monosíl·labs, ell va parlar del Rei, de si mateix, d’una pila de coses, en acabar li vaig dir: «Pero ésto te lo hubiera preguntado en la entrevista» «això va passar al novembre, de nit i llavors al febrer-març va venir el seu advocat a Mediaset, i allà (jo estava sol per poder-ho confirmar),

Doncs allà em va entregar un pen drive el seu advocat»: «Para que lo vayas filtrando» li vaig contestaro : « no estoy acostumbrado a que me utilicen» «Pero es que hay cosas de un juez…» va continuar ell… «No,no,no» vaig dir jo.

El cas és que Villarejo surt de presó després de tres anys dient «Les clavegueres no generen merda, la netegen» Quan ha estat una persona que creu que plantar proves falses és lícit sempre que sigui contra «hijos de puta catalanes» o contra «etarras».

(Les fonts consultades són la Wikipedia, la sexta, TV3 i alguns diaris digitals que esmento).

Les mentides d’un Judici-farsa que va empresonar i exiliar el govern de l’1 d’octubre per dividir l’independentisme.

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat

La violència que vam veure l’1 d’octubre va ser la crònica de la mort d’una votació anunciada.

Per escriure aquest relat, m’he documentat amb el llibre «Les mentides i les astúcies del judici» de Maiol Roger, Montse Riart, i Ot Serra. He iniciat la meva lectura amb l’ajut del llibre «l’autoestima» del gran Luis Rojas Marcos, professor de Psiquiatria de la universitat de Nova York i el resultat desitjo que us agradi. Però dels llibres n’he agafat dades, el relat és la meva visió dels fets. (Primera part)

«Les persones que cometen actes malvats tendeixen a veure’s a si mateixes com les víctimes d’aquells que persegueixen» Roy Baumeister

Narcisisme i violència: Les guerres són devastadores per la població i pels combatents, els delictes per la força no porten guanys econòmics, el terrorisme no aconsegueix canvis polítics, les violacions no generen plaer sexual ni les tortures a presoners aconsegueixen obtenir informació veraç, la dita venjativa del «ull per ull», acaba deixant-nos cecs a tots dos. Exactament pensen la majoria d’assassins, inclosos els que no tenen remordiments, acaben pensant que assassinar és un disbarat. Llavors, per què el Gobierno d’Espanya va permetre un Referèndum amb mil ferits ensangonats i alguns mutilats, amb tants caps oberts i amb tan de dolor a les persones grans i als nens?

La violència que vam veure l’1 d’octubre va ser la crònica de la mort d’una votació anunciada. I la sentència i la post-sentència va ser la fi de l’independentisme polític que no social, la gent està enrabiada amb la política catalana, a qui ha concedit el 52% dels vots però que no esdevé lliure del «Gobierno de España». Però expliquem la preparatòria del Referèndum. En teoria, els sis mils guàrdia civils i els policies instal·lats a Catalunya en l’Operació Copèrnic eren un dispositiu d’ajuda al mossos, de fet, el ministre Zoido ho va declarar al judici diverses vegades, amb la lliçó ben apresa. Però que va passar en realitat?

En Zoido va parlar en el judici de les primeres relacions amb la fiscalia el 8 de setembre, i diu que fou fiscalia qui va ordenar als cossos de seguretat que actuessin com a Policia Judicial. Va ser el 12 de Setembre que l’exministre va respondre a Melero que pensava enviar «Un contingent de reforç» a Catalunya, quelcom que vist des dels ulls d’una independentista, significava que ens deixarien votar però perdríem sang, suor i llàgrimes en aquell primer d’Octubre, a banda de la mutilació d’algun ull. Pensem que ells pegant cops de porra són persones altament eficaces. ¿Què va motivar que aquella pila d’agents de l’ordre es transformessin en agents de la violència a tort i a dret? Segons Rojas Marcos, hi ha nombrosos estudis que indiquen que són individus amb complex d’inferioritat, gent frustrada que busca apaivagar el menyspreu en si mateixa agredint persones vulnerables, i ara posem-nos a pensar… ¿Per què molts dels ferits passaven de la cinquantena?, ¿Per què foren els més grans els més atacats? Senzill, per ser els més vulnerables.

El 24 de Setembre es van desplaçar els sis mil agents amb tres vaixells (El Moby Dada, el Piolí i el Rapsody) que van atracar a Barcelona, i el GNV Azurra a Tarragona. Sempre s’ha

parlat d’un cop d’estat català i tanmateix Catalunya no ha atracat mai tres vaixells al voltant de la Moncloa. Ni vam aparèixer amb sis mil paios a dir: Espanya será un estat federal i Catalunya una República integrada, com anys enrere feu en Companys, tampoc vam demanar que el rei agafés les maletes. No, no i no. Un cop d’estat exigeix violència i aquesta va anar de les forces de seguretat de l’estat al cap dels votants, la violència va ser arrossegar-los sobre escales com si no fossin persones, sinó sacs de patates, i eren votants que decidien sobre Catalunya, que exercien un dret fonamental, el dret a la descolonització del nostre territori, del nostre país, i que decidíem sobre el futur de Catalunya. Si ells volien engarjolar catalans no calia estomacar-los, amb la DUI d’en Puigdemont i les proves inventades del Judici Farsa, en tenien prou. Per què doncs la Guàrdia Civil i els enviats de la policia cridaven com australopitecs «Que nos dejen actuar» i «a por ellos»

Recordem que el sis de setembre al Parlament es va aprovar la llei del Referèndum , doncs molt abans d’aquest dia, dos hotels de Martorell ja estaven plens de Guàrdies Civils arribats de Lleó i Saragossa. Aquest Referèndum el vam fer perquè els espanyols volien que el féssim. I d’aquesta manera, crearien l’excusa necessària per empresonar-nos, exiliar-nos, i apallissar-nos… En definitiva, per deixar clar que Espanya era una, gran i sotmesa al Borbó. Tal i com va passar en el 1714. Després del comportament animal dels agents de la lei contra els votants de l’1 d’octubre, quatre hotels ja no allotjarien Guàrdia Civils a Calella en protesta per aquelles pallisses donades als votants, d’altra banda la revista digital «el Salto» explica com la Guàrdia Civil va fer una càrrega amb porres extensives i metàl·liques contra manifestants que els volien fora de Calella. Anaven la meitat de paisà, i van pegar la gent que es manifestava davant dels hotels cridant «feixistes» «aquesta és la nostra democràcia». Els 500 agents però foren expulsats pels hotels.

De quines proves disposaven?

Què va ser ENFOCATS? Juntament amb l’agenda Moleskine, Enfocats va ser la bíblia de l’independentisme per l’acusació, era un text apòcrif que la Guàrdia Civil va trobar en un escorcoll al secretari general de la vicepresidència Josep Maria Jové. Des d’Oriol Junqueras passant per Joaquim Forn, o des de Turull passant per Romeva, ningú va declarar saber què dimoni era ENFOCATS o l’agenda Moleskine. El text va ser trobat en l’escorcoll fet al professor de la UB començava amb una sèrie de refranys: «si volem fer truites hem de trencar els ous» «No hi ha camins curts, no hi ha camins màgics» però fou descrit com a full de ruta del Procès estratègic i l’agenda Moleskine com a full executiu de les estructures d’estat… Podia la Guàrdia Civil «plantar proves»? No. Impensable, mai han generat o inventat proves contra l’independentisme. Darrerament amb en Trias i en Pujol ha quedat demostrat que els agents de l’ordre no planten proves falses.

Res semblant a un full de ruta oficial per assolir culminar el Procés. Doncs, aquest, va ser definit com a base de l’acusació. Per últim la proposició més usada per l’acusació va ser: «La Declaració Unilateral de independència provocarà un conflicte que ben gestionat ens durà a l’estat propi» però insisteixo, tot i els documents trobats a la conselleria i a casa d’en Jové, ell es va acollir al seu dret a no declarar i el TSJC ho va utilitzar com a full de ruta del Procés.

Les dues cares del 20 de Setembre del 2017. D’una banda va haver-hi una macrooperació de la Guàrdia Civil en equipaments de la Generalitat, domicilis i naus industrials. D’altra banda la Policia Nacional va entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial. L’entrada al carrer Casp i les irregularitats dels escorcolls van confirmar que l’estat espanyol volia fer saltar una espurna que engegués la violència entre la ciutadania. Al Judici es va saber que funcionaris havien espiat la seu de la CUP des del matí i van detectar que havia arribat una furgoneta amb palets de propaganda. En canviar la propaganda a vehicles més petits la van intervenir ja que van interpretar que eren anuncis del Referèndum. I ara arriba quan la Policia confon gat per llebre. El que van intervenir va ser 802 cartells amb l’eslògan «moguem-nos» per una campanya de remunicipalització de l’aigua. L’enorme desplegament, de 12 furgons policials i seixanta agents es va acabar quan el jutgat de guàrdia va denegar la petició de la fiscalia per tal d’escorcollar la seu de la CUP. Una altra pifia de les grosses.

Però tornant als fets del dia 20-S, mentre continuaven els escorcolls, la gent s’aplegava cantant els segadors o «Votarem» dos cotxes de la Guàrdia Civil van ser omplerts amb clavells vermells i blancs, a pocs televisors es veié, els guàrdies van ajudar a retirar les persones assegudes que impedien obrir pas fins als vehicles i els mossos havien d’escoltar «No us mereixeu, la senyera que porteu». Però el fiscal Zaragoza, va animar a l’agent que responia en el judici i l’escenari va quedar escrit com un episodi de la matança de Texes: «escenari de terror total, amenaces de mort i insults, jo preveia accions violentes» Zaragoza va trobar la finestra d’oportunitat. ¿Era un ambient molt agressiu? -Moltíssim. Va respondre l’agent que recordava que la secretària va demanar sortir, i va entrar al vehicle. «absolutament horroritzada». Tanmateix no va assistir a un CAP, se’n va anar a casa.

Jo em demano entre tant ambient violent, no se li va trencar ni una ungla a ningú? Es que em sembla que descric Scary Movie. Però sense ni un ferit lleu. Ni un. Tret de si sents horror davant d’un poble sencer que canta el cant de la senyera o els segadors, per què això sí que impressiona. Però impressiona positivament, no fereix ni un xic físicament. La prova n’és l’amor que han agafat per la nostra terra madrilenys com el Professor @ramoncotarelo o els milions arribats d’Espanya que entonen cançons típiques nostres i les prenem com a pròpies. Som un país d’acollida, no som guerrers ni conqueridors. Necessitem justicia i pau i la igualtat de drets humans per a tots els pobles. Així com l’autodeterminació. Necessitem deixar de ser la colònia que Espanya usa per mantenir els seus territoris units, i és necessari perquè això ens ha empobrit massa. Gaudim del 23% de pobresa, mentre entreguem el 21% del PIB a Madrid i aixó segons llibres d’en @jcanadellb, no és lògic ni just. El 20-S Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van definir la manifestació davant la conselleria d’economia com a una manifestació pacífica i serena, van ser entre 40.000 i 60.000 persones convocades en la serenitat i en la tranquil·litat.

Però l’agent de la Guàrdia Civil, 57393S va considerar que mig miler de persones aplegades davant de la conselleria des de les 9, posaven en risc a la seguretat de la ciutadania. Hora i mitja després assegura que ja hi havia persones damunt dels cotxes, i segons l’agent, «cridòria» «esbroncades» «insults» i «amenaces», si això hagués estat així, per què no van venir els 6.000 agents de fora? Pregunta innocent.

El tinent Coronel De los Cobos i el màxim comandament de la policia catalana i el major Trapero, van tenir força enganxades, per carta, i cara a cara. A la reunió del 28-S «Kafkiana i surrealista» De los Cobos va insistir en que Trapero aprofundia en els arguments del President Puigdemont @KRLS i en que els seus arguments no havien estat «pulcres» segons els cossos de l’estat, Les seves maneres completament diferents de pensar davant dels esdeveniments de l’1 d’octubre van dur segons De los Cobos a la inacció dels Mossos i per tant a l’apallissament general ordenat per De los Cobos, o M. punto Rajoy o la Soraya Sáenz de Santameria, o el rei d’Espanya o el colom de l’Esperit Sant. Ves a saber qui! El què va succeir està molt ben documentat. A primera hora del matí, De los Cobos no va enviar cossos a substituir als mossos. Ho va fer més tard, i de la manera que tothom recorda, sang, portes i cristalls de les escoles rebentats, cops de porra a persones grans , persones arrossegades… ¿que us haig de dir que no sabeu ja? ¿I?. Doncs 1000 ferits, un ull mutilat, i la dignitat d’un poble que havia referendat el seu futur trepitjada per sempre. Les conseqüències horribles del que van fer, no van ser físiques, sinó mentals, l’exministre, en Garcia Margallo deia en declaracions a TV3, «nunca dejaremos Catalunya sin usar la violencia». Els empresonats han sortit de presó caragirats, tots parlen de la independència com d’una entelèquia a viure quan ja hauran tingut nets. Els exiliats d’ERC no baden boca sinó és per fer la pilota al fabulós Sánchez i a la gent com el President Puigdemont, @KRLS, en @toni_comin o la @ClaraPonsatí, ens els escoltem solament quatre idealistes que creiem de debó en la victòria final.

Tornant al Colom de l’Esperit Sant, en el judici hi havia un trasbals important, calia fer cas de les ordres de la fiscalia i evitar el Referèndum de totes totes, encara que fos fotent hòsties a tort i a dret ( De los Cobos) o calia preservar la convivència ciutadana vigilant de no ferir persones grans ni nens. Amb paraules de la magistrada; «frenar la votació sense afectar la normal convivència ciutadana» i per tant deixar transcórrer el Referèndum que al cap i a la fi va ser una estafa als ciutadans, ja que no tenim República, ni tenim President Puigdemont dirigint-la i a sobre vam ser apallissats, o com es diu vulgarment, vam ser cornuts i vam pagar el beure, ja que molts polítics estan patint una Lawfare del dimoni que s’estén damunt els seus patrimonis i que pot caure en qualsevol moment com l’espasa de Damocles per fer-los miques, ja no la República, sinó la seva vida en general. Aquest és el poder del Gobierno de España.

La fiscalia va acabar fent la seva definició d’insurrecció plantejada per Daniel Baena de la Guàrdia Civil, i aquesta insurrecció va estar completament recolzada pels 137 agents desplegats per tota Catalunya que declaraven dels votants catalans que hi havia : «cares d’odi» «murs» «muralles humanes». Una tesi, i un relat de «violència» que va donar ales al argument de rebel·lió. Per evitar comprovacions en Marchena no va permetre els vídeos fins a la fase documental, deixant totes les defenses del judici sense opció de contradir el relat policial.

Però és que les guerres no es guanyen dient la veritat. No siguem il·lusos, per ells era una guerra que es lliuraria a Europa i havien de portar les seves millors cartes, o sinó les més marcades… Una bona mentida necessita que en el seu interior hi hagi petites veritats. Va se per això que el fiscal Jaime Moreno va reconeixer 1.093 lesionats entre els que comptava entre 90 i 120 agents. Tant Nieto com De Los Cobos van justificar l’ús de porres per l’hostilitat dels votants. Tothom sap que la funció d’una papereta per votar és similar a la goma 2, o això volien fer creure. En Nieto defensava mentides com que no va haver-hi càrregues policials. «Una càrrega policial és una actuació d’una unitat antiavalots amb l’objectiu de dissoldre una manifestació, o de buidar un espai que està ocupat» i va afegir «Això no es va produir en cap moment» . De los Cobos va insistir que «en cap cas es va actuar contra votants pacífics, persones grans o nens» però recordava que «un agent a terra rebia puntades de peu al cap», o com «ciutadans feien servir criatures d’escuts humans». Utilitzant aquest llenguatge no es massa complicat deduir que ells estaven en guerra, mentre nosaltres voliem exercir un dret fonamental dels pobles. El dret de l’autodeterminació. Pensem que Maria Luisa Carrillo, de seixanta-nou anys va ser estibada, tirada a terra i mentre es queixava de mal a la cama un Policia Nacional l’arrossegà fracturant-li la pelvis… Es pot saber quin tipus de cossos de seguretat fan mal i quins han de protegir? Jo vull explicar-ho. Nosaltres, els catalans, som una cartera de bitllets plena de la que prenen tant com els en surt del nas, però mai ens deixaran lliures sense violència. Hauria de venir el President Puigdemont recolzat per països potents com Alemanya i França, i que ens avalessin davant la ONU per l’entrada de Catalunya a la UE , així com la separació definitiva de l’Espanya dels Borbons. Jo hi vull creure. Ja que fins ara somiar és de franc. Els advocats van argumentar contra la rebel·lió, «que els policies rebessin insults o alguna puntada de peu després dels cops de porra, no converteix això en fets violents i molt menys en delicte de rebel·lió. Els advocats van declarar que la ciutadania tan sols es resistia. El delegat del govern Enric Millo, va passar de demanar disculpes per les càrregues del 1 d’ctubre a parlar d’una escalada de violència abans i després del Referèndum. Millo va parlar d’assetjaments, amenaces i accions violentes N’Andreu Van den Eynde li va preguntar: Quants morts o ferits es van registrar el 20 de Setembre o la Diada? Morts? No, cap, (va haver d’admetre en Millo). Però el surrealisme kafkià començava, en Millo va descriure «La Trampa del Fairy» Vessar detergent a l’entrada del colegis perquè els policies patinessin i pegar-los al cap un cop a terra. Twitter es va omplir de memes amb muntatges de Millo, el Fairy i el delegat vestit de faralaes ja que va ser traslladat a Andalusia…

Quan no és defensable un atac, no ho és. La literatura es torna grotesca i els fets esdevenen ridículs. Això va aconseguir en Millo. Ridiculitzar que dos milions tres-centes mil persones volessin votar la sortida d’Espanya. La tàctica del Fairy amagava una acció altament violenta contra milions de persones que volien exercir el seu lícit dret a votar. Va ser una jugada mestre pels espanyols? Mai ho sabrem però ell se’n va anar de Catalunya. En Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaria ja havien dit la seva veritat davant Marchena i semblava que l’objectiu d’engarjolar les persones més actives del procés estava evolucionant a la perfecció.

Els Observadors internacionals del Referèndum: Segons paraules de Cristobal Montoro sobre el Procès; «jo no sé amb quins diners es van pagar les urnes dels xinesos, ni la manutenció de Puigdemont, però sé que no amb diners públics» Haig de recordar que quan TV3 era la del procès, va sortir en un FAQS, bo i enfosquit per les càmeres, la persona que va comprar les urnes. Però en Mariano Rajoy va ratificar «No es va destinar ni un euro dels diners del FLA» aquesta última afirmació era en resposta a n’Albert Rivera al Congrès. Llavors va ser quan la Fiscalia va esforçar-se a trobar despeses relacionables amb el Referèndum.

Qui va teixir la teranyina que ha comportat tants anys de Feixisme? Qui orquestra les actuals reminiscències franquistes? Què va ser el 23 F? L’emèrit, fou un pobre rei de la cultura del «pelotazo» o un professional del QUID PRO QUO?

Tanta tendència unionista al Regne d’Espanya prové d’una teranyina de relacions teixida per polítics, militars, homes de negocis, periodistes i banquers. Tots han estat cosint una teranyina protectora primer pel dictador Franco, després per l’emperador «campechano», i fins tal punt l’Emèrit tenia poder que estava convençut que ell ajudava a tot el món i que les comissions per cada vaixell de petroli eren «normals». En Juan Carlos posseïa bons assessors i es creia en pertinença de la veritat absoluta

Estic molt agraïda a la informació obtinguda de «l’Armadura del Rei» de l’Ana Pardo de Vera, l’Eider Hurtado i l’Albert Calatrava, també agraeixo les dades del llibre «Arquitectes del Terror» de Paul Preston. He construït una ficció amb successos de veritat per esbrinar el perquè vivim en un país de costums tan feixistes. I tot amb les genials ilustracions de @ByJunkye

Hi havia una vegada, en un país que semblava la pell d’un brau assecada al sol, un rei molt pobre que va decidir ser un rei molt ric. Aquest rei, quan tan sols era un infant de 5 anys, s’estava a un hotel de Lausana i s’hi estava sense un cèntim a la butxaca, així que, va decidir vendre’s la seva ploma d’or, ja que tan sols era el regal d’un amic a son pare i la va vendre a un porter d’hotel per cinc francs. Ja se li veia fusta de negociador-comissionista a en Joan Carles, i a ben curta edat. Anys més tard, en Joan Carles I manifestava a llibres que s’escrivien sobre el Rei com a traumatitzat per un exili que no mereixia donats els seus drets dinàstics, encara que, és sabut que Franco va retornar a la família reial tots els bens confiscats per la monarquia. Aquest rei molt pobre ha acumulat fins a l’actualitat segons la premsa internacional (Forbes, The New Yor Times, Eurobusiness) una xifra propera als 2.000 Milions d’euros. Encara que l’ascens del rei no va ser tan meteòric com ens podem pensar.

El «Gobierno de España» o el país que ell representava, s’estava esqueixant per les manifestacions que demanaven amnisties per arreu i a Catalunya, l’estatut d’autonomia. Es van constituir els nous partits polítics, amb molts individus feixistes i molts falangistes que van transformar la seva ideologia en un partit demòcrata Aliança Popular, i tots vam conviure amb l’horror del terrorisme. És a dir, mentre el rei es rodejava d’amants de tot tipus, empresaris interessats, i viatges amb la Reina Sofia sempre retransmesos pel canal oficial, la realitat era que s’anava teixint com una teranyina el vestit invisible de l’emperador «campechano». La imatge d’en Joan Carles I començava a pujar com l’escuma als mitjans com una imatge de rei afable i compatriota de tots.

La descripció dels mitjans com a Rei embaixador del poble era necessària per la continuïtat del règim del 1978. I va ser quan els mitjans signaren un acord silenciós per crear una imatge de rei afable, un rei defensat fins a les últimes conseqüències per un paradoxal socialista republicà com Felipe González. Òbviament, és lícit pensar que hi hagué algunes contrapartides, però no estan publicades. Com tants «Quid pro Quo» reials que mai coneixerem. Pensem que aquest rei diuen que va néixer molt pobre.

L’any 1973 Espanya es desagnava per la crisi del petroli, i es desagnava políticament per l’absència de llibertat, però això era pecata minuta pels mitjans de l’època. Franco agonitzava i el govern era d’en Luis Carrero Blanco, aquest va pertànyer a les Forces Armades d’Espanya, i fou un militar amb rang d’almirall que va acabar sent la mà dreta del general Franco. En Carrero, que era un catòlic acèrrim, antimaçò i anticomunista, i que fins i tot atacava aquests grups sota el pseudònim de Juan de la Cosa. ( he buscat aquests atacs però internet no me’ls ha proporcionat)…

En Carrero Blanco va ser nomenat President del Gobierno espanyol durant la dictadura franquista i fou assassinat el 20 de desembre de 1973 víctima d’un atemptat d’ETA en l’anomenada «Operación Ogro». Carrero Blanco sortia de missa i mentre el seu cotxe circulava pel carrer Claudio Coello, els membres d’ETA van activar les càrregues de l’explosiu C4 en el mateix moment en que passava al costat d’una pintada vermella a la paret. La violenta explosió va deixar un cràter a l’asfalt i el cotxe que pesava 1.800 quilos va volar per l’aire caient al terrat de la casa Profesa. Va ser cosa de ETA? Obviament va ser un horrible atemptat però llegeixo de José Manuel Martín Medem (conseller de RTVE) que la CIA va utilitzar la ETA per assassinar l’any 1973 en Carrero Blanco. Ell hagués estat el primer president dictador nomenat pel ja dictador Francisco Franco, i com que els informes secrets espanyols parlen que es va utilitzar C4, un explosiu fabricat als EUA per l’ús exclusiu de les seves forces armades, no hi ha massa que pensar, a més, també la Periodista Pilar Urbano exposa en el seu llibre «El Precio del Trono» que Henry Kissinger i la CIA eren darrera l’assassinat d’en Carrero Blanco, la hipòtesi més plausible i que avalaria Pilar és que el material explosiu que es va emprar era el C4, i que s’usava només pels serveis secrets americans. Els atemptats de la banda terrorista ETA utilitzaven normalment goma 2.

Fos com fos, l’atemptat va conduir el govern espanyol cap una transició apadrinada pels EUA, que també acostuma a teixir com les aranyes, vestits amb fil invisible, fou una transició que va enlairar sa majestat, el rei Juan Carlos, perquè Espanya estigués a bones amb els interessos americans. L’emèrit, abans «en Juanito», anava fent de les seves, es va enfrontar a tots els militars quan va acceptar de bon grat a Santigo Carrillo, amb el PCE i als socialistes del PSOE, aquesta fou tan sols la manera d’aconseguir una votació favorable com a rei d’Espanya, com a cap d’estat. I tant, fou un moviment hàbil alhora de semblar un rei honest i honrat. La veritat però és que necessitava ser rei per ser el més alt comissionista de tots els temps. I per posar les banyes a Sofia, que tot s’ha de dir.

Mentre, en Nixon deia d’en Carrero Blanco que va ser un gran home, i que Espanya s’havia «portat molt bé» a l’Orient Mitjà, el que quedava claríssim era que Amèrica sempre ens ha volgut per les bases americanes i per poca cosa més.., i pensi el Sánchez, el què pensi… Quin avantatge en treia els EUA de l’assassinat de’n Carrero Blanco? Senzill, l’Administració Nixon eliminava l’oposició de l’almirall Carrero Blanco sobre la renegociació de les bases militars i així obtenien l’entrada d’Espanya a l’OTAN… (Encara recordo en González cridant OTAN NO) i recordo com ens hi va ficar de cap amb un Referèndum que només parlava de bondats americanes.

Suárez i González es van conèixer formalment al 1977, i la seva política recolzant sempre a Juan Carlos I seria sempre a les ordres del gegant americà i de Franco. (De fet Juan Carles I fou designat pel dictador i tenia ordes de conservar la unitat d’Espanya del mateix Generalíssim Franco) En definitiva, tot feia factible que l’atemptat fos un acte de la CIA utilitzant la ETA de braç executor. Anys més tard, sobre el 1984, un informe de la CIA va afirmar que en Felipe González va organitzar els GAL. ¿La relació gobierno-CIA i més tard GAL podria ser el perquè de tot plegat?. El que està clar és que l’atac a Carrero Blanco fou considerat un atac frontal al règim franquista. Tanmateix el dictador genocida Franco encara va tenir corda per perpetrar les últimes execucions feixistes. Foren els assassinats ratificats el 26 de Setembre al consell de ministres per unanimitat i van esdevenir l’última acció criminal del agonitzant dictador. Les execucions van ser el 27 de Setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos on es van ajusticiar a militants del FRAP al costat de militants d’ETA, amb els seus corresponents i diversos consells de guerra sumaríssims.

A la plaça de Madrid, el Tinent Coronel José Ignacio San Martín (qui va ser condemnat a 10 anys de presó pel cop d’en Tejero) li va preparar l’última aparició al dictador, en aquest parlament ja fet amb el monarca Juan Carlos al costat, digué : «Tot el que a Espanya i Europa s’ha muntat obeeix a una conspiració maçónica-esquerrana, en contuberni amb la subversió comunista, terrorista en el social que…» Però el seu discurs no va servir de res, els últims assassinats feixistes van aixecar una onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya, dins i fora del país. Ja havien sol·licitat clemència el Papa Pau VI, l’Olof Palme, o el President de Mèxic. Tot va ser inútil, en Franco estava per sobre del bé i del mal. El generalíssim, segons l’escriptora Gabrielle Ashford, tenia doble personalitat i es creia l’enviat de Déu a la terra. Per tancar-lo i llançar la clau.

«En Franco» doncs, era un sonat amb el poder dels Déus, i el seu motor provenia directament de l’oligarquia de l’època inclosa la monarquia.

Mentre que a Espanya avançava cap a la transició pactada, la gent es començava a reunir per formar partits polítics, associacions de veïns, o associacions en defensa dels drets i de la llengua dels catalans, ÒMNIUM cultural va ser fundada al 1961.

Entretant el règim decrèpit de Franco s’esgotava, no sense consells de guerra sumaríssims ni sense assassinats, però sí lentament, el dictador i la dictadura agonitzaven. Aleshores el rei començava a guanyar cèntims pel sol fet de ser rei, i li va agradar. Just després de casar-se, ja va rebre vint milions de pessetes d’un grup d’empresaris i aristòcrates encapçalats per Luis Valls-taberner (Membre numerari de l’Opus Dei) i per l’Emilio Botín, (a qui el Suprem li ha anat arxivant causes des del 2.008, també ha estat un excel·lent teixidor de vestit invisible el suprem, sempre en favor de la monarquia) «Don Juan Carlos i Doña Sofia» comencen a remenar cireres l’any 1962, quan la maquinaria d’amics fent favors econòmics es va posar a caminar. I fou així que la parella de reis flamants feren un viatge de noces viatjant per tot el món; EUA, Tailàndia, Japó…etc.

Mentrestant a Espanya:

Tot i la realitat de la dictadura, dels camps de concentració, de les tortures o dels assassinats sumaríssims hi ha un partit polític que encara ara no reconeix en Francisco Franco com a dictador. Es tracta del PP. Un exemple de com el franquisme va anar blanquejant la dictadura va ser la vida d’en Manuel Fraga Iribarne qui al 1957 ja era procurador en les corts franquistes, i qui des del 1961 al 1962 va ser director de l’Institut d’estudis polítics, cosa que el va catapultar al juny del 1962 a ministre d’Informació i Turisme franquista. Del 1979 al 1987 va ser president Aliança Popular, pel gener del 1990 es va convertir en el tercer President de la Xunta de Galicia.

Paral·lelament, Aliança popular ja s’havia refundat en el Partit Popular… En Manuel Fraga Iribarne, Laureano Lopez Rodó, ministre franquista que formava part de l’OPUS DEI, Licinio de la Fuente que va ser ministre de treball, i primer de la Falange Española de las Jons per passar després a grups satèl·lits d’ Aliança Popular…. Sense oblidar que fa no gaire, en Licinio de la Fuente estava en recerca i captura de la jutgessa Servini, juntament amb divuit franquistes, entre ells Antonio Carro, acusat dels últims afusellaments del règim franquista, Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina, segons informacions de «El Mundo».

En Licino estava culpat de «haber convalidado con su firma la sentencia de muerte de Salvador Puig Antich». Molts d’ells van «regenerar-se» a Aliança Popular, així doncs, després de transformar AP en el PP, l’únic cert és que AP es tractava d’un partit farcit de bons trapelles, per no dir criminals de lesa humanitat, i que aquests criminals mai serien jutjats ja que el consell de ministres del «Gobierno de España» no va autoritzar les extradicions de la jutgessa Servini. Les al·legacions espanyoles foren «En aquel momento la pena de muerte no era delito según el código penal» «los delitos están prescritos» «España tenía plenas competencias para juzgarlos». Us imagineu que crims contra la humanitat comesos pels subordinats de Hitler haguessin estat jutjats així? Impensable.

Mentrestant l’emèrit:

A partir del 1962 la maquinària de fer regals al Rei Joan Carles per obtenir favors a canvi estava plenament activa. Javier de la Rosa regala un Porsche 959 al rei Joan Carles. Un regal de 20 milions de pessetes del 1988 i llavors Javier va aconseguir casualment la representació kuwaitiana del grup Kio. Relació? Cap, Casualitat. Com fou casualitat que l’any 1990 el rei estavellés sobre una placa de gel el fabulós Porsche, o potser fou justicia divina. Ves a saber… Encara que això poc importava, un tou d’amics i una pila de fabricants de cotxes d’alta gamma li regalaven vehicles d’última generació al Rei Joan Carles. I és sabut que no rebien contrapartides, només era el rei inviolable d’Espanya, no podia tenir poder… però sí amics, pensem que des del 1976 per celebrar la seva coronació, el rei Fahd de l’Arabia Saudita, li va regalar un iot: el fortuna (nom premonitori) com el Bribón…

Amb això que a Espanya:

L’exministre d’obres públiques de treball, Gonzalo Fernandez de la Mora va concloure que la intel·ligència era producte del codi genètic i que calia que s’imposés, mentre que l’enveja generaria revolucions i aquestes havien de ser reprimides. Això era tractar als revolucionaris de deficients psíquics, tal com feia en Hitler, per poder legalitzar la seva anihilació. També va acabar a Aliança Popular el De la Mora… Enrique Thomas de Carranza era governador civil de Toledo, El cap de la censura franquista dels anys 60 y 70, també es va unir a Aliança Popular i juntament amb els feixistes va acabar al PP. Es per aixó que el PP no vol condemnar el feixisme del dictador Franco Bahamonde, Tot és perquè negar la dictadura seria negar l’èxit més gran del feixisme, seria negar el Generalíssim i negar la falange, negar Aliança Popular i per tant la negació del PP. Aleshores és senzill entendre la simbiosi existent entre VOX i el PP, ambdós eviten condemnar el feixisme. Amb raó és l’únic partit que encara té els nassos d’enviar al seu President, en Pablo Casado, a missa de Francisco Franco. Cosa que sota el meu punt de vista va ser una pifia estratosfèrica, com l’aliança del PP amb VOX a Castella i Lleó, tifes pudents juntament amb centenars de diputats implicats en corrupteles passades i presents. Aquestes coses els faran perdre les eleccions, segons el meu parer. No parlem ja de posar Feijóo al davant, en minuts twitter es va omplir d’una antiga fotografia de Feijóo sobre una barca de narcos. Sort que tenen els mitjans força controlats, com la sala segona, segons van dir ells mateixos, però en aquests moments, el seu pilar monàrquic principal, alies «El Campechano» ha sortit a tots els diaris estrangers i ha estat protagonista d’articles, tuits i llibres com: L’armadura del rei, un llibre d’Albert Calatrava, d’Eider Hurtado i Anna Pardo de Vera que us recomano amb vehemència. I d’on he tret algunes dades.

Us he relatat com el mateix «Juanito» es va vendre la pluma d’or per cinc francs. I es que de petit sempre havia sentit a parlar de problemes econòmics a casa. De gran, en Juanito va decidir vendre’s el Palau Donostiarra, i el Palau de Sta. Magdalena de Santander a preu de saldo per poder ingressar efectiu. Obviament, als pobres mortals que no estem tocats per la gràcia divina de ser Borbons no tenim aquests privilegis.

La situació quan es va instal·lar a Madrid sota la tutela de Francisco Franco no va millorar. Ni quan es va casar amb la Reina Sofia de Grècia. Però en aquell mateix moment del casament quan li van arribar 20 milions de pessetes ja va tenir sempre més a un home de la banca a prop. Mentre Juan Carles I les passava magres de cènims, l’any 1937, els militars rebels comandats per Franco publiquen un llibre de Fake News. L’escriptor Paul Preston escriu a «Arquitectes del Terror» les fake: «Guerra en España contra el judaismo bolchevique» Tenint en compte que Espanya tenia 25 millions d’habitants i uns 6.000 jueus, i tenint en compte que el partit comunista estava gairebé dissolt… tot era Fake. Però tot s’hi valia per inventar una personalitat agressiva als republicans de la segona República i una tàctica propagandística semblant a la de Hitler va ser usada pels franquistes a partir de l’any 1937 per Francisco Franco Bahamonde. El règim feixista aprengué de Goebbles la supervisió dels mitjans de comunicació, de les arts i de la comunicació. I va aprendre com fer el control de la radio, de la «tele» , i del cinema, fins a tal punt que després de guanyar la guerra van venir 40 anys de NO-DO documentals glorificadors del dictador més uns quants minuts obligats per cantar el cara al sol a les sessions de cinema retallat per la censura, i cantar el cara al sol a les escoles, alhora que s’obligava als nens i nenes a fer desfilades uniformats mentre sonaven marxes militars. I encara hem de suportar a la sra. Diaz Ayuso, descendent d’aquesta escola, com s’atreveix a proclamar «comunismo o libertad» mentre el seu consistori està ple de folrats corruptes que la fiscalia ja veurem si els ho soluciona o els hi afina. Continuen demanant que «el comunismo» no apareixi i tot és per despistar a la població de les continues estafes entre nepotistes i falsos servidors del poble.

El 1947 es va afirmar una llei que permetia a Espanya tenir la condició de monarquia, i es va aprovar una llei que permetia a Franco triar el successor. Així Juan Carlos I va ser proclamat cap d’estat el 22 de Novembre de 1975, i va introduir algunes reformes per desmantellar el règim franquista. Però era l’emperador que havia anat nu, i ara duia un flamant títol de rei d’Espanya, protegit per una teranyina de relacions que a banda de la seva inviolabilitat li van omplir les butxaques com a qualsevol comissionista espavilat, així fou com es convertí en la persona més desitjada entre amics, lleials, servents, cràpules i caçafortunes, va passar de vendre’s la pluma a estar a la punta de llança dels estaments socials d’Espanya. Molt aviat se li acostaren per continuar teixint la teranyina de relacions reials: Mario Conde, José María Ruiz Mateos, Manuel Prado i Colón de Carvajal, Javier de la Rosa, «Los Albertos» Alberto Cortina i Alberto Alcocer…Cap d’ellls no estava interessat en la figura personal del Juan Carlos, sinó en la seva figura règia. Al Rei, tothom li despenjava el telèfon, cosa molt important en el món dels negocis. Estem parlant dels vuitanta i principis dels noranta, del capitalisme salvatge, de l’època sense escrúpuls, del «Pelotazo». Molts «amics, lleials i cràpules» van acabar a la presó però d’altres se’n lliuraren gràcies a bons contactes «reials». Si fem memòria, la segona República (14 d’abril del 1931-Novembre del 1933) havia desafiat l’esglesia catòlica, els terratinents, els militars, els banquers i els industrials amb un programa ambiciós de reformes socials i educatives, les fake news de Franco havien de justificar que la lluita contra la coalició republicana-socialista era necessària, atès que la segona república donava ales als comunistes. Calia lluitar contra «El judaismo Bolchevique». Les forces de dretes estaven indignades, calia dirigir l’odi, la culpa i la por contra la segona república, va neixer el «contuberni judeomaçònic bolchevic»

Durant la guerra civil, no es lluitava contra els jueus ni els maçons, però tota la propaganda estava encarada a un sol objectiu, unificar i intensificar el bàndol de dretes per anihilar la República. Les dretes defensaven el cristianisme i aquest fet en una societat sense massa coneixements teològics era unificador. Les dretes defensaven Hitler, qui tenia una força militar envejable, juntament amb Mussolini. Aquests dignataris van ser claus a l’hora de bombardejar les ciutats més importants espanyoles durant la guerra civil. Barcelona i Gernika devastades. Doncs aquest sàtrapa de Franco ens va encolomar un Borbó mentider, amb sòcies-amants com la Corina que va resultar una comissionista com ell, i que va ser crucial en les concessions amb Rússia i els països Àrabs, però parlant de fake news:

Quant va ser que l’emperador nu es va començar a vestir amb robes de teixit i fil invisible? Quins sastres li van cosir vestits que el rei pensava que eren meravellosos però que en realitat era una gran teranyina d’enganys i trampes? Va arribar el dia, el 23 de Febrer del 1981. La versió oficial engrandeix any rere any la figura d’un rei que va aturar un cop militar, un rei que es desvivia per la democràcia, però la veritat és més dubtosa. L’estudi de les converses abans i després del Cop d’Estat més aviat sembla que tot va ser un cop… d’efecte. Arnada va ser indultat per González, Tejero va passar 15 anys a presó, els altres uns quants mesos i segons els documents desclassificats d’Alemanya se sostenia que el monarca espanyol volia la instauració de la disciplina, l’ordre i la seguretat. I que en Joan Carles I, miraria d’influir en el govern i els tribunals per evitar un càstig sever. Els sastres que teixien la cuirassa invisible ara reforçaven a tot drap una teranyina per evitar que la monarquia semblés absolutista. (Cosa que ens va deixar clara en Felip el dia 3 d’octubre)

Els mitjans de comunicació de llavors no reflectien la realitat d’un rei rodejat d’amants i comissions, els mitjans feien amb la vida del rei un programa d’entreteniment d’un rei «campechano». Hauran de ser els jutges estrangers els que dirimeixin si Corina té raó o no, però el Tribunal Suprem no hi troba indicis de delicte ni en l’amassament de la fortuna, ni en haver tingut 2 fills il·legítims. L’únic que se m’acut que pot haver passat perquè la Servini hagi enretirat les ordres d’extradició dels feixistes, i del què ha passat perquè l’emèrit no sigui investigat, són l’animalada de favors que ha repartit arreu del món durant tota la seva vida. I ja sabeu alló del Quid pro quo. Rep i rebrà favors que li permetran viure com un rei. Ara bé, les possessions, els vestits i els ornaments que li havien teixit els amics, aquestes galindaines no han impedit que nosaltres veiem un rei que està ensenyant les vergonyes a tot el món. Ara vindrà a Galícia, però ningú del poble li deixaria la casa per dormir, és obvi, encara té amics, però l’assassí d’elefants s’ha transformat en un vell arruïnat en la seva dignitat a qui ningú li vol aguantar la mirada, i ja ningú li despenja el telèfon tret dels íntims. M’imagino que ara se n’adona, des del ressort d’ Abu Dhabi, de quina és la veritable soledat dels dòlars, ara li toca caminar ben despullat cara el poble, i la teranyina s’ha esfilagarsat, tots els sastres que teixien amb desesperació dissimulen, ningú vol haver estat col·laborador de la teranyina del rei nu.

Els malsons d’en Sánchez entorn a la taula de diàleg

En Scrooge Sánchez es bellugava dins del llit i parlava en somnis:

-No, no, no, – Remugava en Sánchez, no volia però estava escoltant les noticies en somnis: els diaris, les televisions, totes parlaven dels problemes dels ciutadans; que si la inflació estava al 7,6%,, que si el preu del petroli, la llum i el gas, s’havien desbocat, i s’havien redoblat, que les factures eren impagables… També anunciaven de les vagues, ja s’havia aturat tot el transport, els taxis, els autobusos i els Uber, tots eren al carrer i a més s´hi estaven afegint els agricultors… Tots estaven en vaga de braços caiguts. En Sánchez va començar a suar, i a tenir malsons cada 45 minutrs, quedava amb el pijama xop i tenia molta febre, després d’un futimé de suors, va pensar que havia tingut sort que no es tractés de COVID 19. Aquella sotragada ja l’havia passat…. Els somnis d’en Sánchez van portar-lo al Falcon, allà es va sentir flotar, i amb una copa de Moët, se sentia ple de tranquil·litat i felicitat.. Però estava somiant i…

De cop i volta (aquestes coses que passen als somnis) una constitució catalana li va aure sobre el nas. Ell va dir adormit: una constitució catalana no pot ser, el rei em farà un consell de guerra, i em prendrà el Falcón… i ara… amb la invasió russa sobre Ucraina, amb el nostre recolzament a Mohamed VI, Ai! , però el 26 de gener del 1939 els marroquins van estar al costat de Franco, bé, al costat d’Espanya. En Sánchez estava fet un embolic i tan sols pensava que perdria les eleccions!!

Llavors es va adormir…

L’Scrooge Sánchez aviat feia zetes amb els llavis i soroll de roncs. Dormia com un tronc!, però de sobte, era un obrer del 1936, anava brut i picava pedra dins d’un tunel, es va olorar l’aixella, feia una pudor de suor fastigosa, i a més, cada cop que enretirava la pedra i l’ arena de la paret se li omplien els peus s’aigua, ell intentava pensar en una copa de cava assegut dins del seu Falcon. Ja no hi aplegava res, que era aquell túnel? somiava? Volia despertar-se!!, de cop i volta, va escoltar la veu del contramestre:

«S’ha de connectar la fàbrica d’armament número 7 -en la que hi ha dones fabricant cartutxos- amb la sortida del tunel abans d’una setmana», «però com que aneu xops com ànecs més val que dormiu amb doble manta». «Ah! I qui es posi malalt que no vingui. Aquest tunel és de competència del Ministerio de Defensa. Qui estossegui, no servirà pel feixisme i es morirà de pulmonia, però si l’empresonen per no complir les seves tasques, llavors també es morirà de pulmonia». «Quedeu-vos a casa. I no digueu res a ningú. Els feixistes s’acosten… I molts Republicans es canviaran de camisa. No us refieu de ningú».

L’any1937 Indalecio Prieto, ministre de Defensa Nacional Socialista, va fer crear la comissió de les industries de guerra de Catalunya. Va treure el nom de Generalitat per acabar amb el lideratge. Segons la revista Sapiens ha pogut esbrinar, el tunel del carrer de Pelai va ser de la subsecretaria d’Armament, un organisme que depenia del Ministeri de Defensa. Ara en Scrooge Sánchez si que somreia feliç, per fi s’impulsava el socialisme centralista que li agradava a ell. Ah! Aquest Indalecio Prieto, quin gran home! Va pensar en Sánchez amb un somriure als llavis d’orella a orella.

El 26 de gener del 1939 les tropes nacionals encapçalades pel cos de l’exèrcit de Navarra i el cos marroquí arribaven al Tibidabo. El dia 22 s’havien evacuat tots els organismes de la República i de la Generalitat, les restes de l’exèrcit republicà intentaven defensar sense èxit la línia del riu Llobregat. Tanquetes italianes i regulars marroquins baixaven per Sarrià i arribaven al passeig de Gràcia. Els generals Solchaga i Yagüe van baixar cap a la plaça Catalunya sense resistència. Algunes dones van rebre amb entusiasme l’exèrcit feixista. Gairebé mig milió de persones van travessar la frontera francesa. La burgesia catalanista conservadora va celebrar l’entrada feixista per la por que els franquistes havien alimentat d’una dictadura del proletariat. (La lluita franquista era contra una conspiració jueu-massònica de boltxevics). Franco va nomenar Eladio Álvarez Arenas cap suprem dels serveis d’ocupació amb 22 articles de poder absolut; prohibició de partits polítics exceptuant la Falange, prohibides les reunions, les manifestacions, judicis sumaríssims per la depuració de funcionaris i mesures econòmiques que deixaven la ciutat sense un cèntim. Discursos de menystenint contra Catalunya «Mienten los que fingen un problema catalán, Cataluña es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España»

En Sánchez somiava feliç amb aquell article de la Vanguardia que parlava dels temps de la guerra civil, però -va pensar Sánchez- tot hi valia en guerra, en canvi això de la democràcia era un mal de cap… Es preguntava el perquè s’havia compromès a dialogar amb els catalans, li rondava pel cap que no estava bé el feixisme, però aquests catalans no en tenien mai prou, i el que buscaven era deixar de contribuir amb la quantitat solidària que necessitava Espanya per ser un gran país. Ai!! però quin mal de cap els catalans!!

Es va posar dempeus bo i caminant somnàmbul, amb el braç dret que se li va tensar en una salutació feixista- Quan se’n va adonar va tapar-se la cara avergonyit. No podia ser el que li estava passant!!. Va posar-se al llit intentant abaixar el braç dret. Què li passava? S’estava convertint al feixisme lentament?. Va escoltar la veu del ex-ministre, el Sr. Margallo a TV3 dient que: «Nunca España dejarà ir sin violencia a Catalunya»- I es va tornar a posar dempeus amb el braç dret enlairat. Doncs ell havia de dialogar amb els catalans!!! Quin mal de cap! i quin braç més feixista se li havia quedat!!

Pobre Scrooge Sánchez! els malsons l’estaven destrossant, tenia la boca seca, bosses als ulls, mal de cap, el braç dret enlairat, de manera que va decidir aixecar-se i anar de cap a la tassa del vàter. L’estómac estava ben regirat i les basques li venien constants Quan es va incorporar, ben a prop de la tassa, va caure a terra tremolant, amb un atac de pànic. Ara li va venir una visió, estava al castell de Montjuïc, presenciava l’afusellament de Lluís Companys, el qui fou ministre del govern espanyol al segon semestre del 1933 i President de la Generalitat Republicana de Catalunya al 1934, durant la segona república espanyola. Al cap de deu minuts d’excoltar el xivarri de la guerra es va poder incorporar de la tassa i es va posar taps a les orelles. Fusells, bombes, gent cridant… On eren ara els de Ciudadanos? On eren els advocats de VOX? Es preguntava i sobretot es demanava, on coi era en Felip VI per salvar-lo? I l’exèrcit? I els Piolins?

Una invasió russa a Ucraïna, una guerra amb els catalans!! Ell només volia viatjar en Falcon, tot això el superava. Es va tornar a ficar sota els llençols, encara escoltava els xiulets del foc obert en l’afusellament del President Companys.

Rajava vermella la sang banyant els cossos republicans i catalans assassinats, Scrooge Sánchez va intentar no veure el martiri, però quan tens un malson, no pots evitar-ho. Aquelles execucions havien estat pel sol fet de defensar la seva cultura, la seva llengua, l’administració dels seus diners i el seu estat català, i encara xiulaven les bales dels fusells abatent-los un rere l’altre a les orelles d’en Sánchez, els catalans queien a terra com sacs de patates, afusellats en diversos llocs, en bucle, la tortura d’en Sánchez era digna de la Divina Comèdia de Dante. Ell no volia veure més patiment. No hi tenia res a veure amb els morts del franquisme, estava clar que el PSOE havia estat el govern més progressista de la història, malgrat les portes giratòries, malgrat el GAL… si fins i tot havia indultat presos polítics catalans, i només havia deixat a 3.000 perquè la dreta no rondinés, El PSOE tenia quatre cadàvers a l’armari, com la relació del CNI amb l’Imam de Ripoll, perquè calia dir que en Villarejo no tenia credibilitat, Era simplement un comissari que xerrava més del necessari.

Entesos, els catalans volien ser independents però en Sánchez estava acovardat pel Rei, pels de l’IBEX, per les forces de l’ordre, així que els malsons el van obligar a posar-er sota el llit, a sobre la catifa, allà va adormir-se de bell nou. De sobte se li aparegué la MHP Laura Borràs en somnis, acompanyada de l’advocat més persistent en el dret de l’autodeterminació per a Catalunya, en Gonzalo Boye. En Sánchez sabia que era l’advocat del President Puigdemont, actualment a l’exili, però en el somni, en Boye estava rodejat de lletrats i professionals europeus com Ben Emmerson.

Na Laura Borràs li digué: «No només cal activar la DUI sinó prèviament fer tota la feina, aprenent dels errors, perquè ens permeti estar en posició d’activar-la i defensar-la»

Després de na Laura, en Boye li va llegir un article del Tractat de la UE: Pedro Sánchez, segons

l’article 2 del Tractat de la Unió Europea s’estableix que: La unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat. Estat de Dret i respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme. La no-discriminació, la tolerància, la justicia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

-Calla! Calla! – Va escridassar Sánchez a en Gonzalo Boye. Llavors va començar a tremolar. Ell sabia de lleis, i l’inconscient l’estava traint, sabia perfectament els drets dels catalans i catalanes. Llavors va tornar a parlar la MHP del Parlament Laura Borràs: «Si tenim competències plenes en ensenyament no pot ser que diguem que no podem fer res». L’escola a Catalunya serà en català.

«Ésto es España» deia en Sánchez amb la boqueta petita i llavors li vingué al cervell una manifestació d’unes 100.00 persones cridant: «L’escola en Català»

Quan aquestes imatges es van esvair es va obrir pas un concert de Lluis Llach, ara en Sánchez sentia la música:

«La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza»

El Gobierno d’en Sánchez havia decidit obligar a ensenyar el 25% més de castellà del que ja era habitual a totes les escoles catalanes, és a dir molt més que d’anglès. I es que segons els partits ultres, PP, C’s i VOX, el castellà s’havia d’introduir més i més fins que ni s´hi pensés, ni s’hi parlés, ni s’hi cantès en català. Sense català als mitjans, ni al congreso ni al senado ni a cap plataforma de cinema, hi hauria uniformitat castellana. Que ningú oferís continguts en català… Calia erradicar la llengua, per poder erradicar els parlants independentistes. Aquesta era la idea. En Sánchez com a federalista de fireta, no ho veia massa clar, però el dilema era simple, o actuava com les dretes o perdria les properes eleccions. Aquí estava la mare del tortell. Tot radicava en fer l’adoctrinament a les escoles en castellà com feia Franco, això no era gaire democràtic, però era efectiu. En Sanchez va tornar a aixecar el braç dret. En un gest automàtic. Potser en Casado no anava mal encaminat per esdevenir com l’Aznar, però li faltava el bigoti i la mala llet. Fos com fos, ser amic d’en Casado, Abascal i Arrimadas, era cosa necessària per acabar amb l’independentisme a Catalunya, mentre els feia creure que s’asseurien a una taula de diàleg, tot ajudava. Perquè calia acabar amb els catalans, però subtilment, perquè era necessari que paguessin el 25% del PIB, que no tornés a passar com el 10 de febrer de 1909, aquell dia, de la vaga de contribuents, en que va haver-hi una rebel·lió de comerciants conxorxats a no pagar impostos, i llavors es va acabar amb les oligarquies del moment. Això no podia tornar a passar. Les oligarquies ni tocar-les. Si en sortien ferides, les oligarquies el fotrien fora del «Gobierno de España» d’una puntada de peu a les seves formoses natges. I en Sánchez deixaria de gaudir passejant-se amb el Falcon per passar a conduir un sis-cents regalat. Ara podia fer com els multimilionaris pagant el poble. La seva felicitat actual era incomparable. Però aquells malsons… Tots els malsons significaven alguna cosa, i ell tenia que enfrontar-se a la taula de diàleg. El President espanyol estava acollonit, perquè els seus amics d’ERC eren agraïts, però si el poble català s’empipava, col·locava dos milions de persones al carrer i li fumia el negoci enlaire. I es que els catalans organitzarien una manifestació contra Espanya que seria portada a tota la Unió Europea. Calia jugar a ser repressor i perdonavides alhora.

De sobte, la bandera de la UE el va embolicar de dalt baix. Si no feia cas del Dret Europeu representat per en Gonzalo Boye, en Ben Emmerson, etc. No rebria finançament ni ajuts d’Europa, va començar a caminar per l’habitació vestit com un botifarró europeu. En Sánchez convertit en una mòmia de la política anacrònica del 1978, però passant pel forat de l’agulla de la Unió Europea. Volia ballar amb Europa per aconseguir els cèntims però sense ballar amb l’Europa pels drets fonamentals de les persones. Per fi es va adormir, l’endemà tenia la famosa taula de diàleg. Malgrat Carmen Calvo va dir que no calia relator, el PSOE no ho va poder evitar. Arribaren ordres d’Europa, i del conseller de Drets Humans de l’ONU. No van poder evitar l’amnistia del President Puigdemont i dels altres exiliats polítics catalans. Per fi, el MH President Carles Puigdemont va arribar a Barcelona acompanyat per més d’un milió de catalans i catalanes exultants d’alegria. Fi.

L’Scrooge Sánchez es va aixecar, va passar per la dutxa per oblidar els malsons i va sortir ben vestit i encorbatat. A la Moncloa ja l’esperaven el President Puigdemont, els representants dels partits independentistes i el conseller de Drets Humans de l’ONU, qui va nombrar un expert independent (que va fer de relator internacional a la taula). Tots es van anar coneixent mentre esperaven l’arribada del monarca, en Felip VI, descendent del sanguinari Felip V, però amb renovada actitud cap a Catalunya.

I es va celebrar la taula de diàleg:

Van ser llargues discussions pel referent als assumptes econòmics, però l’amnistia dels eurodiputats i el dret d’autodeterminació eren Drets Fonamentals que l’Scrooge Sánchez va haver de signar i el monarca va haver d’acceptar. En Sánchez, just quan deixava caure el bolígraf, va caure fulminat sobre el terra. Va començar a tenir visions, ja no responia a la veu ni als sorolls de ningú, vingué una ambulància. Ell només pensava que la pèrdua de Catalunya li faria perdre les eleccions, i des de la finestra de l’hospital escoltava cantar tots els ultres que es manifestaven junts cridant «Gibraltar y Cataluña españoles son» «Sánchez y PSOE al paredón». Però alguns somnis es converteixen en realitat, així que,

La Generalitat es preparava per la votació definitiva:

«Vols que Catalunya sigui un estat independent del «Gobierno de España» en forma de República dins la Unió Europea?»

Scrooge Sánchez s’enfronta a les injusticies comeses contra Catalunya per personatges històrics; Felip IV, el comte-duc d’Olivares, la Guerra dels Segadors, el Complot del Garraf… 2a part

Moltes gràcies a la revista «Sapiens»

L’Scrooge Sánchez donava voltes i més voltes embolicant-se amb els llençols fins a semblar una autèntica mòmia. El seu avantpassat, Pablo Iglesias Posse, qui va ser fundador del PSOE i de la UGT li parlà en somnis des de la tomba:

-Si vols dialogar amb els catalans hauràs de saber com han patit per la seva independència, hauràs de recordar que el marxisme, el socialisme i la monarquia no van mai de la mà, i hauràs de rememorar que fou en Felip IV i el seu privat, el comte Duc d’Olivares, els qui davant la declaració de guerra del Cardenal Richelieu a Castella, durant la guerra dels 30 anys, van decidir traslladar la guerra a Catalunya per provocar els francesos. Una manera d’obligar als catalans a fer-los la guerra. (Era sabut que Catalunya només entraria en una guerra contra França en cas de ser assetjada).

En Pablo Iglesias Posse continuava parlant a en Scrooge Sánchez:

-Al s. XVI, les relacions entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes anaven de mal en pitjor, aquestes relacions es van tornar ofensives per Catalunya donat l’incompliment de les lleis del país per part de Madrid, i fou més ofensiu encara el menysteniment de les corts catalanes, llavors per rematar-ho va arribar l’obligatorietat per a totes les masies d’allotjar a pensió complerta els militars que venien d’Espanya a fer la guerra contra França… Els catalans farts del tot van respondre amb una carta de la Junta de Braços.

– M’escoltes Scrooge? Sánchez? Estrènyer massa Catalunya farà que esclati com una bomba de rellotgeria. Ja va passar en el passat. I et quedaràs sense el seu PIB, és a dir, et desapareixeran 212.931 Milions d’euros, per tant et quedaràs sense la segona economia d’Espanya.

En Sánchez s’havia desvetllat, estava incorporat, alçava el puny dret i parlava amb el seu somni. «Catalunya no pot escindir-se d’Espanya, tinc l’exèrcit i tinc les forces de l’ordre i els jutges al costat de la meva veritat». En Iglesias Posse va proseguir:

-La Junta de Braços, l’any 1640, va emetre una carta al monarca espanyol comunicant-l’hi que els qui arruïnaven el principat de Catalunya eren el comte-Duc d’Olivares i Jerónimo de Villanueva, no pas el rei, però que no obstant això, si entraven les tropes de l’exèrcit a Catalunya, els catalans no dubtarien a defensar la seva constitució i les seves llibertats amb tots els mitjans. És sabut que les monarquies són molt poc de parlar i molt més d’actuar. Per això al setembre, en FELIP IV de Castella va ocupar Tortosa, li va servir de sortida de les municions cap a Itàlia i el Rosselló, llavors va avançar en direcció a Barcelona, així que les batalles es multiplicaven a Coll de Balaguer, Cambrils, Tarragona (era obvi que anaven a la recerca de ports). Per fi, l’any 1640, en acabada la guerra contra el francès, Catalunya suportava la invasió castellana amb sometents, pagesos i alguns barons que lluitaven a favor del poble com en Josep de Margarit i de Biure.

De Margarit, durant la Guerra dels Segadors, i sempre en defensa dels seus vassalls, es va oposar a les lleves abusives. En arribar el 7 de juny, més conegut com el Corpus de Sang, els sometents i pagesos de Catalunya, van decidir marxar contra les forces del comte Duc D’Olivares, el seu motiu era simple. La Guerra contra el Francès s’havia acabat però les tropes espanyoles continuaven el saqueig i les violacions de drets fonamentals dels catalans, però encara quedaven prohoms que s’havien convertit en les bèsties negres de la monarquia hispànica. Com el baró De Margarit. qui reclutava homes pel Camp de Tarragona amb la finalitat de frenar l’exèrcit de Castella. Al 1641, una vegada mort en Pau Clarís, probablement emmetzinat, el país estava ocupat per dos exèrcits estrangers. En Richelieu havia nomenat De Margarit governador del principat. En Margarit respongué: «Si la França no falta, tampoc Catalunya faltarà». En De Margarit es va haver d’enfrontar al President de la Generalitat, en Felix Amat, qui va promoure un complot per permetre l’entrada de tropes castellanes. El problema de fons era que algunes tropes franceses allotjades a territori català abusaven dels seus càrrecs com anys enrere havien fet els castellans. Pels castellans eliminar, o subornar o fer desaparèixer De Margarit es va convertir en una prioritat, de manera que L’any 1649, el capità general, Juan de Garay oferia 10.000 pistoles d’or, és a dir, més de 100.000 lliures, a qui l’escopetegés. La vida d’en Margarit es va envoltar d’emboscades, desconfiances, tothom volia aplegar la recompensa, en Margarit va patir una cacera com a l’antic oest, però aquell baró s’en sortia de totes.

(El somni es va fer tan vívid que l’Scrooge Sánches estava dempeus sobre el llit disparant amb antics colts dels pistolers americans, -aquest Margarit l’havia d’haver atrapat jo- somiava…)

Des de Castella De Margarit els feia tanta por que van oferir suborns, recompenses per la seva mort i el van atacar: L’any 1648 van ocupar el seu castell de Vallespinosa, llavors el van fer esclatar i per últim van saquejar el poble. Aquestes accions terroristes es van repetir a Pontils i Preixens, feus ambdós de De Margarit. El baró es referia a aquestes accions com: «l’enemiga que ens vol subjugar» «L’opressora que vol venjar-se per la sang amb la què hem regat la província (Catalunya)». Margarit va intentar-ho tot; va requisar la plata de les esglésies, lliurava la collita de blat que ell mateix havia ordenat requisar, va empenyorar el seu patrimoni, va demanar als metges que tornessin per combatre la pesta… i va agreujar de valent als diputats que fugits a Manresa prestaven homenatge a Felip IV. Amb la fam i la pesta fent estralls, l’única sortida era la capitulació de Barcelona. Encara hi ha documentada una crònica de primer ordre del setge de Barcelona que va escriure de Margarit. «Relation fidèle et exacte du siège fait par les espagnols en années 1651 et 1652». Aquest escrit posava de relleu com els esdeveniments havien dut a Catalunya a la separació de la monarquia hispànica, alhora que despertava un sentiment nacional català i de justicia.

Scrooge Sánchez es va deixar estar de somnis i somnambulismes per quedar ben arronsat i adormit. En Pablo Iglesias Posse però tenia un atac de xerrera, de vegades, són les veus dels morts les més difícils de fer callar. I continuà parlant a l’orella inconscient d’en Sánchez:

-En acabada la Guerra dels Segadors, vingueren nombroses incursions de l’exèrcit espanyol per ferir als catalans… Van passar més de dos segles que foren un constant espoli orquestrat pels governadors enviats de la monarquia, més de dos segles de recaptar els impostos dels catalans per omplir les butxaques de la monarquia i dels polítics espanyols corruptes… Després del Nou Dret de Planta i de l’abolició el 1716 de la constitució catalana començava la Dinastia dels Borbons, i les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Francisco Franco, encara que Catalunya sempre va entestar-se en buscar la llibertat, arribat l’any 1925, fou el moment en que hi hagué el Complot del Garraf amb l’objectiu de matar el rei Alfons XIII. Els partits independentistes d’aleshores (Estat Català i Acció Catalana) estaven d’acord. El pla era una bomba al Garraf. L’Scrooge Sánchez tornava a somiar vívidament, ell sentia avançar un regicida per una via de tren i llavors, una revista, «El Sapiens» es va obrir sobre el nas perfecte de Sánchez que dormia agitadíssim i que continuava intentant apartar el somni amb les mans, però no podia. Volia evitar que el seu inconscient en la fase MOR (Moviments oculars ràpids) llegís la revista, era una d’aquestes coses inevitables que darrerament li passaven als somnis. I escoltava adormit:

«Va aparèixer Bandera Negra al 1922 quan Francesc Macià fundà l’organització politico-militar Estat Català». El separatisme català passava de voler aconseguir un federalisme, o confederalisme o voler la independència i a fer servir la via violenta si calia. El març de 1925 el grup de’n Daniel Cardona comença a fer circular cartes amb la capçalera «La Santa Germandat Catalana» (Bandera Negra) en referència a l’estendard que es va hissar quan va caure Barcelona al 1714, i ara en Sánchez es va veure a si mateix vestit com un senyor de principis del s. XX, ara, en Scrooge Sánchez era un controlador de l’aeroport de Barcelona, li arribaven veus donant ordres: « els dirigibles arriben a temps, avui és el dia de l’intent de regicidi, avui estat català i acció catalana han posat una bomba als túnels del Garraf, perquè avui ha arribat el dia en que els catalans volen matar el nostre benvolgut rei Alfons XVIII que tantes benaurances ha dut a Espanya. I Catalunya és i serà Espanya». Els dirigibles vigilaven per avortar l’acció separatista.

«Sánchez, Sánchez…», en Sánchez veia els dos dirigibles però des del seient del Falcon. (coses dels somnis) Ell s’havia acostumat a la bona vida. I no permetria que ningú ataqués Alfons XVIII ni en somnis!!, va parlar adormit però en veu molt alta:

-El Falcon, que em preparin el Falcon i acabaré amb aquests catalans!!!

En Sánchez es va despertar, es va fregar els ulls. Quin horror!! i quina mania tenien els catalans al rei!! Però si en Felip VI era molt amable amb ell i la seva esposa… Va preparar-se un nou got de llet amb canyella i aquest cop hi va afegir vainilla i una pastilla per dormir. N’estava tip de la taula de diàleg, ell no havia viscut al s. XIX, ni havia viscut les dues dictadures del s. XX, ni… -mare de Déu quins sons més malsons li portava la taula de diàleg dels nassos-. Sort que amb el diazepam es va adormir com un tronc. Així doncs es va tornar a allitar.

«El Sapiens», aquella revista històrica catalana se li tornava a obrir sobre el seu bonic nas. Ja s’havia acostumat a fer-la fora amb les mans. Una veueta li deia a l’orella: «Les reunions per conspirar es feien a l’Oro del Rhin de Barcelona, que era un cafè punt de trobada dels set partidaris de passar a l’acció directa. Bandera negra havia fracassat al Garraf i van decidir assassinar Alfons XVIII disparant-li a a la Rambla, el dia 29 de maig quan anés al Liceu». «En Perelló va creure que la mort del rei produiria una reacció en cadena i es podrien apoderar de l’ajuntament, la diputació i el Govern Civil». «Es va decidir per sorteig que Holgado dispararia i com que s’hi va negar va ser en Jaume Julià l’encarregat de disparar… Se li va proporcionar una barba postissa i una gavardina, després de la mort del rei, caldria córrer cap a la Boqueria on els companys dispararien per protegir-lo. Res va sortir així. El cotxe desfilava amb el rei a l’interior per les rambles: Viva el Rey, Viva Espanya, i on s’havia ficat en Julià? Caldria tornar al plà de posar una bomba a les vies del tren». «I es que va haver-hi un delator. Joan Terrrés Guerra els havia traït. Els principals integrants del complot: Miguel Badia, d’ERC, Jaume Compte, decebut amb Macià, Jaume Julià futur membre del PSUC, Ramon Fabregat, fidel a Macià i futur rebedor de la creu de Sant Jordi, l’any 1983, Enric Fontbernat, que es dirigia amb Companys a Drassanes quan fou abatut d’un tret al front. Marcel·lí Perelló qui estava enfrontat a Macià i militava al partit català proletari va exiliar-se a Mèxic on va morir». «La condemna va ser de presó i pena de mort. Llavors la canviaren per cadena perpètua, i a l’Abril de 1930 foren tots indultats amb motiu de la fi de la dictadura de Primo de Rivera, inclús el delator Joan Terrés, qui un cop proclamada la república va aconseguir treballar a l’ajuntament de Barcelona. Encara que, en Miguel Badia el va fer detenir i empresonar, malgrat ell, sempre va negar ser el delator de Bandera Negra.

En curtes paraules, la idea inicial era fer volar el tren on viatjava Alfons XIII quan passés pels túnels del Garraf, però a causa dels problemes per soterrar la bomba van decidir disparar al rei quan anés al Liceu, acció desmuntada per la intervenció d’un delator. Aquest traïdor va aconseguir que la persona que havia de prémer el gallet no arribés mai. Es tractava de Joan Terrés, més tard va aconseguir treballar a l’ajuntament de Barcelona durant la república, i va ser empresonat, i alliberat, però durant la Guerra Civil fou trobat assassinat. Era dura l’existència del delator, i molts cops no se’ls perdonava la vida. Però són coses d’abans. En l’actualitat els delators acaben amb sous milionaris.

«Després del fracàs del Complot del Garraf es van organitzar els fets de Prats de Molló l’any 1926, un intent igualment fallit d’envair Catalunya militarment des de la Catalunya Nord per independitzar-la. Els fets van ser planificats per Francesc Macià i Estat Català, però l’acció fou descoberta i avortada, això va obligar a en Macià a canviar l’estratègia, i al 1928 va ser rebut triomfalment pels clubs catalans de l’Havana. Allà va ser on es va aprovar una Constitució provisional de la República Catalana»..

En Scrooge Sánchez es bellugava i parlava: no, no, no, una constitució catalana no pot ser, el rei em farà un consell de guerra, i em prendrà el Falcón…

A en Sánchez li caigué des de les escales del pis superior una constitució catalana que li va aixafar el nas. -n’estava tip que li colpegessin el nas en somnis- i també n’estava tip dels catalans. Per efecte de la pastilla es va tornar a adormir.

Sánchez rep la visita de personatges històrics catalans que li recorden la importància de respectar el dret a l’autodeterminació en la taula de diàleg

He imaginat «la cançó de Nadal de Dickens», i ho he guarnit amb dades del llibre «Vides Catalanes que han fet història» de Borja de Riquer». Amb la imaginació i algunes troballes de la revista sapiens he escrit una versió dels malsons de Scrooge Sánchez abans de la taula de diàleg. Agraeixo a en @byjukye les seves il·lustracions. Desitjo que us agradi.

Scrooge Sánchez era un avar que feia treballar els obrers de sol a sol, en condicions insalubres i pagant-els-hi quatre rals. Els seus obrers arribats de les províncies de d’Euskal Herria, del Regne d’Aragó, del Principat de Catalunya, del Regne de València i de Ses Illes Balears, havien d’amatinar més que els de les altres fàbriques, també s’allitaven més tard, però als sous dels seus sobres cada vegada hi havia més teranyines i menys diners.

Quan va arribar Nadal, l’Scrooge Sánchez no va donar festa als seus treballadors. Calia tancar caixa, quadrar números, recaptar els impostos de tot el regne per entregar-los a la monarquia espanyola, suposadament constitucional, que continuava assentada al Regne de Madrid. Així que calia treballar com cada dia fins a mitjanit. L’Scrooge Sánchez no havia estudiat economia en tota la seva joventut per donar festa als subordinats, si ho fes, seria una mesura contrària a l’eficiència econòmica i els seus manobres no s’ho mereixien perquè eren tots uns sabatots, pensava en Sánchez posant cara de pomes agres. Encara que fossin de les terres amb més Producte interior Brut, ell els veia com sabatots poc instruïts. A més, l’estructura de la seva fàbrica es basava en que els departaments més rics sostenien als més pobres i això era incanviable. Treballarien tots per enriquir el regne de Castella i al partit dominant en el congrés.

Abans havia estat el PP i en aquest cas seria el PSOE qui en trauria una grossa cullerada. D’aquell partit, que un dia fou marxista i anarquista, inaugurat per en Pablo Iglesias Pose, ja no en quedava res. El PSOE actual ni era socialista ni era marxista, era un mosaic, un conglomerat de simpatitzants monàrquics i espanyols en el qual molts eren contraris als drets fonamentals com l’autodeterminació dels pobles, sobretot entorn a Catalunya.

Passades les dotze de la nit, en Sánchez es tancà a una habitació amagada de la fàbrica des d’on es quedava a vigilar que ningú li robés la producció. Havia de passar comptes amb la monarquia i tremolava de por, no volia perdre privilegis amb el rei. Després d’una dura feina per fi es va allitar.

Aquella nit, l’Ebenezer Scrooge Sánchez va tenir problemes per agafar el son, estava massa cansat, sort d’un got de llet calenta amb canyella per començar a tancar els ulls. Quan feia un parell d’hores que roncava va entrar en fase R.E.M, les parpelles se li bellugaven de pressa, i se li va aparèixer un fantasma de la seva pròpia imatge arrossegant una llarga cadena de ferro negre juntament amb l’aparició d’en Pablo Iglesias Pose. L’avar el va conèixer ràpidament, ell era el representant més antic del seu partit, en Pablo Pose fou un marxista que un bon dia del 1888 va fundar el PSOE i va organitzar la unió general de treballadors, la UGT.

La visió es passejava amb d’altres aparicions per sobre del llit. L’Scrooge Sánchez es va veure fortament encadenat a una bola enorme i pesant decorada amb els logos de les marques de les empreses més importants de l’IBEX, En Pablo Iglesias Pose va començar a parlar amb en Sánchez: «L’avarícia es converteix en una pesada bola de ferro que hauràs d’arrossegar tota l’eternitat» «Tu ets un bon economista, però no mires pel poble que pateix i no tens en compte que són els seus vots els que t’han posat al Congrés» «Et mostraré la història d’alguns catalans del passat, i potser reflexionaràs» «Ara que estàs decidit a dialogar amb Catalunya serà millor que la coneguis bé i pensis en el què et pera res de bo» «Recordes el meu segell de la República Espanyola del 1931?»

«Doncs, et pot passar quan hauràs deixat el món dels vius» «parlo del pla espiritual on de segur que no t’esperes com el 1936, l’odi als republicans catalans i bascós sumat a l’odi cap a una monarquia corrupta i a la tendència europea autoritària, va portar a Espanya al pitjor genocidi feixista de la història nacional» «Tu, com a socialista, des de quan un congrés d’esquerres permet dirigir Espanya al rei i als poders fàctics? Una democràcia és quan mana el poble… i doncs què hi fa la monarquia, i la banca al poder..? «Estàs sotmès als lobbies que defensa una monarquia hereditària sense opció de Referèndum, als lobbies que són un sistema judicial feudal posat pels mateixos partits polítics involucionistes, amb l’única tasca d’escanyar el poble…» «On són les teves arrels marxistes i anarquistes Scrooge Sánchez? Estàs venut al poder!!» En Sánchez havia donat tres voltes quan…

En el somni va aparèixer Santa Eulàlia, tan real que amb les mans en Sánchez l’havia estat intentant apartanr perquè marxés, i això que ell no era de missa, ni de sants ni de santes. Al costat de la patrona de Barcelona, una nova imatge fantasmagòrica del seu treballador i soci Cratchit Aragonès qui li digué amb la veu dins d’un tunel fosc… Pensa en el passat Scrooge Sánchez, pensa…

Surant sobre el llit estaven Santa Eulàlia amb la seva creu, i Dacià que fou el primer Sant Bisbe de Barcelona, nascut al 301 dC, i junts tots dos van evocar records. Dacià es va casar jove i va tenir un fill, en Dextre. Aquest fill va ocupar càrrecs a l’administració imperial romana. Però va parlar Santa eulàlia:

-Sánchez, ara tens l’oportunitat de canviar les coses de l’ànima. Jo vaig néixer al 290 dC. Havent-me assabentat que l’emperador Dioclecià havia començat a perseguir cristians. Jo, que era pertanyent a un noble llinatge de Barcino, em vaig encarar al jutge del Tribunal, en Dacià, i per això em varen condemnar a morir crucificada mentre amb torxes enceses m’anaven cremant, però ocorregué un prodigi i fou que les flames es giraren contra els botxins. Llavors, un cop mort el meu cos terrenal, de la meva boca en va sortir un colom. I es que era la pau el que jo cercava, i tu, Scrooge Sánchez, pregunta’t, tens l’ànima justa? O es que no vols mai aconseguir la pau amb Catalunya? Com que saps que mai voldran una guerra, ja estàs tranquil espoliant el seu territori, oi?

El seu soci, en Cratchit Aragonès convertit ara en ectoplasma amb una cua de tirabuixó va acompanyar a Santa Eulàlia i va donar pas a un altre esperit… En Guifré el Pelós

-Bona Nit Scrooge Sánchez: Els reis medievals m’han atorgat el títol de comte independent, al segle XIX es va parlar que la senyera era fruit de la meva sang vessada per Catalunya sobre un escut daurat… La veritat es que vaig néixer al 840 dC, i que ma mare era la comtessa Ermessenda i mon pare el conte Sunifred, la família de mon avi vingué de la Carcassona, i etc. etc. etc, jo tenia una llarga família. Però he vingut a dir-te que pels grans projectes calen grans aliats, jo mateix, per fer fora als musulmans no em va quedar més remei que associar-me amb germans i fills al govern, i es que em va caler fer tot els possibles per organitzar una resposta a l’avenç musulmà cap a les fronteres de la Catalunya Central. En aquests moments necessites l’ajut dels independentistes de tot el regne hispànic, ja siguin musulmans o cristians, a mi en Llop ibn Muhammad, nou senyor de lleida, em va contraatacar al 897 i em va causar la mort, però diu la llegenda una història diferent. Diu que estava l’emperador Lluís de França envaït pels Normands, i que va demanar-me ajut a mi, a en Jofre el Valerós, que era jo mateix, comte de Barcelona- i que els meus cavallers van vèncer els Normands però que jo vaig morir en la lluita. Si això fos cert seria l’emperador Lluís qui es va commoure… De manera que va passar els dits ensangonats per l’escut daurat, de dalt baix, dibuixant quatre ratlles de sang i em va dir l’emperador: «Aquestes seran les vostres armes»

Un cop explicat això, el fantasma de Guifré el Pelós, dit així perquè tenia pèl en un lloc desacostumat, va continuar parlant a Scrooge Sánchez; «comprendràs que amb una història que es remunta als comtats de Barcelona de l’any 800, Catalunya mai renunciarà a un estat propi, i ara desapareixeré de la mà del teu esclau Cratchit Aragonès perquè et despertis. Encara et queden altres cançons de Nadal. Així que Lleva’t.

Scrootge Sanchez duia una camisola blanca de dormir i un barret en forma de cucurutxo caigut força ridícul. Quan es va mirar al mirall, no entenia res, a la imatge del seu costat va veure a Pablo Iglesias Pose, que li va bufar el vidre. Va quedar tot entelat i hi deia «Amnistia i dret d’autodeterminació, Marxisme, Anarquisme, Socialisme…»

En Sánchez va interactuar amb el seu somni i va dir-se… «Jo he evolucionat cap a la dreta perquè és més útil, ara la solució actual és el capitalisme i la societat del benestar». També va pensar que si vestia com un vell noucentista i veia missatges, es que… S’estava tornant boig. Es va pessigar el nas que el tenia força gros, i res. Va desentelar el mirall fregant amb el colze i res. Va ficar els dits entre els cabells i va rascar-se el cap. Tot era real. Se’n va anar al llit, va tancar els ulls.

Scrooge Sánchez va agafar la coixinera i es va tapar el cap amb el nas i tot.

Els somnis no s’aturaven, Sánchez ja no podia més, hauria de prendre una píndola per dormir, es va aixecar a buscar-la. Però on era el seu pijama de seda blava? Ara semblava el dibuix d’un conte de Dickens amb la camisola blanca i llarga i arrossegant els peus nus, davant seu dos fantasmes de cavallers es presentaren, en Scrooge Sánchez se’n va tornar al llit, a tapar-se per guanyar a la por:

«Sóc Ausias Marc de gandia i fou Alfons el Magnànim qui em va anomenar falconer major» «Em vaig casar amb l’humil Leonor de Ripoll, qui morí a l’agost de 1429 , i em vaig quedar més sol que un mussol, em calia un hereu per no deixar les propietats als Marc de Barcelona» «No em quedà més remei que negociar amb Galceran i Joanot Martorell, encara que fossin uns pinxos i fatxendes violents, negociar la dot d’Isabel Martorell i em va anar força bé, vaig rebre 33.000 sous, així que vaig fer núpcies amb una nena de quinze anys prima i anèmica que no va suportar l’embaràs ni tres mesos, de manera que més endavant, els cavallers Escorna de la ciutat de València van oferir-me a Joana amb 50.000 sous de dot, 17.000 més que els Martorell i jo, Ausiàs Marc vaig traslladar-se a viure a València. Malgrat tots els esforços vaig continuar sense descendència, així que, vaig demanar al Magnànim la legitimació de Francesc, aquell fill que vaig tenir amb una monja, n’estava molt enamorat, però també Joana va morir, encara que això em fou d’inspiració extrema»:
«Feri’ls amor de no curabe plaga;

Separa’ls mort dret és que ella els veïni.

Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,

mescladament partirem nostres cossos»

«Scrooge Sánchez, tu que tens amor i fills i propietats i amics, agafa l’esperit cavalleresc i no permetis que Catalunya tingui el 26,3% dels infants en risc de pobresa extrema. Jo he perdut infants i dones, i l’amor, pensa doncs amb qui no té d’açò»

De cop al costat d’Ausiàs Marc, el cavall de Joanot Martorell va renillar i va amenaçar amb les dues potes davanteres. Digué en Joanot «Sempre parleu de Cervantes, i fou un admirador meu en Cervantes, digué de la meva gran novel·la, Tirant lo Blanc, que era: «Un tesoro de contento y una mina de pasatiempos» «La meva obra reflecteix la situació política de l’Europa dels anys cinquanta del segle XV, i no és per fer el fatxenda, però ho faig amb sarcasme, ironia, utilitzo casos de la vida quotidiana, escenes picants, referències eròtiques, mostro els contractes per bodes sordes, les ofenses entre cavallers…Però era la meva vida un entorn de disbauxa constant, i em queien els litigis acumulant-se, i fou per això que em vaig veure obligat a empenyorar el manuscrit de Tirant lo Blanc a en Martí Joan de Galba». «Era en Martí un mercader català resident a València que me la va voler empenyorar, però era el meu un «best-seller» espatarrant, del qual se’n varem fer edicions a València i a Barcelona, i que a més fou una novel·la traduïda a l’Italià i al Castellà» En Sánchez amb la píndola per dormir tornava a roncar. Quan en Joanot Martorell va veure que havia estat parlant per les musaranyes…

-Scrooge Sánchez m’escoltes? i amb els sous vaig anar tirant, escolta Scrooge, sabem que no hi ha hagut cap acord fructífer en fer obres audiovisuals en català… Sabem que el català s’està perdent a tots els territoris de parla catalana. I et vindrem a visitar totes les nits fins que tinguis en compte que tu ets aquí gràcies a que nosaltres hem existit. Sembla que no recordis qui t’ha ajudat sempre. Som els teus somnis; variables, diversos, de grandesa, però… has de cuidar el teu passat socialista i federalista, de no fer-ho, te les veuràs amb nosaltres. «No et deixarem dormir» digué Ausias, «No er deixarem pensar» digué Joanot Martorell. En Joanot s’enrabiava aviat i li va fer una sacsejada doble al llit tan forta que en Scrooge Sánchez quedà arraulit suant, trasbalsat i fet un nyap. Com que estava mig despert mig somiant es va veure enganxat al sostre. I puff, va tornar a caure, però tot i els malsons, els cavallers no marxaven, es va agafar les cames mentre les dents li sonaven com castanyoles. Poc a poc es va anar calmant, va tancar els ulls ben fort i va recitar les comunitats autònomes per la seva inicial buscant un element químic de la taula, per exemple: Catalunya, (Ca)calci, Múrcia,(Mg) Magnesi, Andalusia, (Au), or, Aragó (Ag) plata, si hagués fet ciències físiques en lloc de polítiques no hauria d’anar a cap taula de diàleg. Que li estava produint uns malsons tot plegat… es va adormir de bell nou.

«Sóc l’oficial David Glasgow Farragut» «El meu pare Jordi Farragut va neixer a Menorca, mentre aquesta era britànica» «en el 1776, el pare va emprendre un viatge cap a les amériques però no per lluitar a favor del rei Jordi III sinó per fer-ho en contra, per lluitar a favor de la independència dels EEUU» «En l’actualitat queden toponímics meus, a nom de David Glasgow Farragut per arreu d’EEUU» «una plaça enmig de Washington DC, un parc natural a Idaho fins a diversos poblets a Tennessee i Iowa, així com estàtues a un barri de Boston i a un de Nova Yor, més Nombroses escoles que porten el meu nom, com a flamant heroi de la Independència»

En Scrooge Sánchez es va jurar interiorment no llegir el «Sàpiens» mai més, ara Catalunya tenia Almiralls americans, i se li apareixien als seus somnis. Començava l’horror català. Qui seria el proper?

«Sóc en Francesc Macià i Llussà, militar i polític independentista català, sóc el 122é President de la Generalitat i jo vaig declarar la república catalana com a estat integrant de la Federació Iberica. I tu Scrooge Sánchez? Que potser el PSOE no és republicà i socialista? Ara sou més de caixa que de faixa oi? Anar fent la viu viu als militars feixistes de VOX, anar fent la gara-gara al PP, ensabonar la monarquia mentre la ideologia de Pablo Iglesias Pose la deixeu adormida a un suposat taulell de diàleg. Enterrada i morta, com jo» «A mi em deien Francesc Macià «L’avi» i estava exiliat a França d’ençà del cop d’estat de Primo de Rivera del 1923,» «vaig demanar ajuda econòmica i logística a la unió soviètica, de fet, la Internacional comunista havia mostrat cert interès per la causa catalana, però els meus contactes foren desposseïts de tot poder per ordre de l’ Stalin, com que jo tenia formació militar vaig reunir un grup de soldats antifeixistes entrenats en guerra de guerrilles i que estaven establerts a França.»

-Pensa en el què vaig fer Scrooge Sánchez, vaig fer un inici d’alçament del poble català començant per França i la Catalunya del Nord amb l’objectiu del seguiment dels catalans. I a cap del integrants se’ls va castigar amb 13 anys de presó com ha fet l’estat espanyol amb els organitzadors del Referèndum del primer d’Octubre. Reflexiona bé en la meva història, Sánchez-

«Entre nosaltres ens escriviem en clau, les escombres eren fusells i els escuradents baionetes, el pla era trobar-nos a Prats de Molló entre el 30 d’octubre i l’1 de Novembre», «Érem cap a vuitanta persones que ens havíem de disfressar de muntanyencs, i anar armats, dur telèfons de campanya, i material sanitari per emprendre direcció al Canigó passant per Bordeus, Tolosa, Vilafranca de conflent, mentre que un segon grup s’encaminava cap a Lió i Perpinyà. El 4 de novembre de 1926 la Guàrdia Civil espanyola i la Policia francesa ens va detenir ambdos grups. Molts dels integrants dels escamots van ser expulsats de França». «Però l’efecte a Catalunya de la nostra detenció va córrer com un regueró de pólvora encès per tot Europa i fins va arribar a Amèrica. A mi em van portar a la presó de la Santé de Paris». Però els diaris francesos com «Le petit journal de Paris van justificar l’assalt de Macià amb la dita «Catalunya fora d’Espanya no només seria més feliç en el sentit espiritual sinó en el sentit econòmic». Fou un assumpte tractat pels mitjans francesos com : «Le complot des catalans» i la noticia es va estendre per Catalunya funcionant com a revifalla del catalanisme que demostrava una enorme consideració cap a mi «L’avi, em deien, als meus 63 anys» «Gràcies al treball de’n Henri Torres, em van tancar només dos mesos, que ja havia complert amb la preventiva, i em van fer pagar cent francs de multa, a part d’una expulsió a Bèlgica- Però el meu independentisme d’Espanya anava creixent desmesuradament, en el 1927 vaig organitzar un viatge a Amèrica Llatina on vaig convocar l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, i aquesta assemblea va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana» «Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera l’any 30, vaig tornar a ser diputat a les corts, i va arribar la segona república espanyola amb la qual cosa el 14 d’Abril de 1931 vaig esdevenir President de la República catalana dins d’una Federació de Repúbliques»

Què és Scrooge Sánchez el que t’impedeix actuar com un autèntic marxista?