Qui va teixir la teranyina que ha comportat tants anys de Feixisme? Qui orquestra les actuals reminiscències franquistes? Què va ser el 23 F? L’emèrit, fou un pobre rei de la cultura del «pelotazo» o un professional del QUID PRO QUO?

Tanta tendència unionista al Regne d’Espanya prové d’una teranyina de relacions teixida per polítics, militars, homes de negocis, periodistes i banquers. Tots han estat cosint una teranyina protectora primer pel dictador Franco, després per l’emperador «campechano», i fins tal punt l’Emèrit tenia poder que estava convençut que ell ajudava a tot el món i que les comissions per cada vaixell de petroli eren «normals». En Juan Carlos posseïa bons assessors i es creia en pertinença de la veritat absoluta

Estic molt agraïda a la informació obtinguda de «l’Armadura del Rei» de l’Ana Pardo de Vera, l’Eider Hurtado i l’Albert Calatrava, també agraeixo les dades del llibre «Arquitectes del Terror» de Paul Preston. He construït una ficció amb successos de veritat per esbrinar el perquè vivim en un país de costums tan feixistes. I tot amb les genials ilustracions de @ByJunkye

Hi havia una vegada, en un país que semblava la pell d’un brau assecada al sol, un rei molt pobre que va decidir ser un rei molt ric. Aquest rei, quan tan sols era un infant de 5 anys, s’estava a un hotel de Lausana i s’hi estava sense un cèntim a la butxaca, així que, va decidir vendre’s la seva ploma d’or, ja que tan sols era el regal d’un amic a son pare i la va vendre a un porter d’hotel per cinc francs. Ja se li veia fusta de negociador-comissionista a en Joan Carles, i a ben curta edat. Anys més tard, en Joan Carles I manifestava a llibres que s’escrivien sobre el Rei com a traumatitzat per un exili que no mereixia donats els seus drets dinàstics, encara que, és sabut que Franco va retornar a la família reial tots els bens confiscats per la monarquia. Aquest rei molt pobre ha acumulat fins a l’actualitat segons la premsa internacional (Forbes, The New Yor Times, Eurobusiness) una xifra propera als 2.000 Milions d’euros. Encara que l’ascens del rei no va ser tan meteòric com ens podem pensar.

El «Gobierno de España» o el país que ell representava, s’estava esqueixant per les manifestacions que demanaven amnisties per arreu i a Catalunya, l’estatut d’autonomia. Es van constituir els nous partits polítics, amb molts individus feixistes i molts falangistes que van transformar la seva ideologia en un partit demòcrata Aliança Popular, i tots vam conviure amb l’horror del terrorisme. És a dir, mentre el rei es rodejava d’amants de tot tipus, empresaris interessats, i viatges amb la Reina Sofia sempre retransmesos pel canal oficial, la realitat era que s’anava teixint com una teranyina el vestit invisible de l’emperador «campechano». La imatge d’en Joan Carles I començava a pujar com l’escuma als mitjans com una imatge de rei afable i compatriota de tots.

La descripció dels mitjans com a Rei embaixador del poble era necessària per la continuïtat del règim del 1978. I va ser quan els mitjans signaren un acord silenciós per crear una imatge de rei afable, un rei defensat fins a les últimes conseqüències per un paradoxal socialista republicà com Felipe González. Òbviament, és lícit pensar que hi hagué algunes contrapartides, però no estan publicades. Com tants «Quid pro Quo» reials que mai coneixerem. Pensem que aquest rei diuen que va néixer molt pobre.

L’any 1973 Espanya es desagnava per la crisi del petroli, i es desagnava políticament per l’absència de llibertat, però això era pecata minuta pels mitjans de l’època. Franco agonitzava i el govern era d’en Luis Carrero Blanco, aquest va pertànyer a les Forces Armades d’Espanya, i fou un militar amb rang d’almirall que va acabar sent la mà dreta del general Franco. En Carrero, que era un catòlic acèrrim, antimaçò i anticomunista, i que fins i tot atacava aquests grups sota el pseudònim de Juan de la Cosa. ( he buscat aquests atacs però internet no me’ls ha proporcionat)…

En Carrero Blanco va ser nomenat President del Gobierno espanyol durant la dictadura franquista i fou assassinat el 20 de desembre de 1973 víctima d’un atemptat d’ETA en l’anomenada «Operación Ogro». Carrero Blanco sortia de missa i mentre el seu cotxe circulava pel carrer Claudio Coello, els membres d’ETA van activar les càrregues de l’explosiu C4 en el mateix moment en que passava al costat d’una pintada vermella a la paret. La violenta explosió va deixar un cràter a l’asfalt i el cotxe que pesava 1.800 quilos va volar per l’aire caient al terrat de la casa Profesa. Va ser cosa de ETA? Obviament va ser un horrible atemptat però llegeixo de José Manuel Martín Medem (conseller de RTVE) que la CIA va utilitzar la ETA per assassinar l’any 1973 en Carrero Blanco. Ell hagués estat el primer president dictador nomenat pel ja dictador Francisco Franco, i com que els informes secrets espanyols parlen que es va utilitzar C4, un explosiu fabricat als EUA per l’ús exclusiu de les seves forces armades, no hi ha massa que pensar, a més, també la Periodista Pilar Urbano exposa en el seu llibre «El Precio del Trono» que Henry Kissinger i la CIA eren darrera l’assassinat d’en Carrero Blanco, la hipòtesi més plausible i que avalaria Pilar és que el material explosiu que es va emprar era el C4, i que s’usava només pels serveis secrets americans. Els atemptats de la banda terrorista ETA utilitzaven normalment goma 2.

Fos com fos, l’atemptat va conduir el govern espanyol cap una transició apadrinada pels EUA, que també acostuma a teixir com les aranyes, vestits amb fil invisible, fou una transició que va enlairar sa majestat, el rei Juan Carlos, perquè Espanya estigués a bones amb els interessos americans. L’emèrit, abans «en Juanito», anava fent de les seves, es va enfrontar a tots els militars quan va acceptar de bon grat a Santigo Carrillo, amb el PCE i als socialistes del PSOE, aquesta fou tan sols la manera d’aconseguir una votació favorable com a rei d’Espanya, com a cap d’estat. I tant, fou un moviment hàbil alhora de semblar un rei honest i honrat. La veritat però és que necessitava ser rei per ser el més alt comissionista de tots els temps. I per posar les banyes a Sofia, que tot s’ha de dir.

Mentre, en Nixon deia d’en Carrero Blanco que va ser un gran home, i que Espanya s’havia «portat molt bé» a l’Orient Mitjà, el que quedava claríssim era que Amèrica sempre ens ha volgut per les bases americanes i per poca cosa més.., i pensi el Sánchez, el què pensi… Quin avantatge en treia els EUA de l’assassinat de’n Carrero Blanco? Senzill, l’Administració Nixon eliminava l’oposició de l’almirall Carrero Blanco sobre la renegociació de les bases militars i així obtenien l’entrada d’Espanya a l’OTAN… (Encara recordo en González cridant OTAN NO) i recordo com ens hi va ficar de cap amb un Referèndum que només parlava de bondats americanes.

Suárez i González es van conèixer formalment al 1977, i la seva política recolzant sempre a Juan Carlos I seria sempre a les ordres del gegant americà i de Franco. (De fet Juan Carles I fou designat pel dictador i tenia ordes de conservar la unitat d’Espanya del mateix Generalíssim Franco) En definitiva, tot feia factible que l’atemptat fos un acte de la CIA utilitzant la ETA de braç executor. Anys més tard, sobre el 1984, un informe de la CIA va afirmar que en Felipe González va organitzar els GAL. ¿La relació gobierno-CIA i més tard GAL podria ser el perquè de tot plegat?. El que està clar és que l’atac a Carrero Blanco fou considerat un atac frontal al règim franquista. Tanmateix el dictador genocida Franco encara va tenir corda per perpetrar les últimes execucions feixistes. Foren els assassinats ratificats el 26 de Setembre al consell de ministres per unanimitat i van esdevenir l’última acció criminal del agonitzant dictador. Les execucions van ser el 27 de Setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos on es van ajusticiar a militants del FRAP al costat de militants d’ETA, amb els seus corresponents i diversos consells de guerra sumaríssims.

A la plaça de Madrid, el Tinent Coronel José Ignacio San Martín (qui va ser condemnat a 10 anys de presó pel cop d’en Tejero) li va preparar l’última aparició al dictador, en aquest parlament ja fet amb el monarca Juan Carlos al costat, digué : «Tot el que a Espanya i Europa s’ha muntat obeeix a una conspiració maçónica-esquerrana, en contuberni amb la subversió comunista, terrorista en el social que…» Però el seu discurs no va servir de res, els últims assassinats feixistes van aixecar una onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya, dins i fora del país. Ja havien sol·licitat clemència el Papa Pau VI, l’Olof Palme, o el President de Mèxic. Tot va ser inútil, en Franco estava per sobre del bé i del mal. El generalíssim, segons l’escriptora Gabrielle Ashford, tenia doble personalitat i es creia l’enviat de Déu a la terra. Per tancar-lo i llançar la clau.

«En Franco» doncs, era un sonat amb el poder dels Déus, i el seu motor provenia directament de l’oligarquia de l’època inclosa la monarquia.

Mentre que a Espanya avançava cap a la transició pactada, la gent es començava a reunir per formar partits polítics, associacions de veïns, o associacions en defensa dels drets i de la llengua dels catalans, ÒMNIUM cultural va ser fundada al 1961.

Entretant el règim decrèpit de Franco s’esgotava, no sense consells de guerra sumaríssims ni sense assassinats, però sí lentament, el dictador i la dictadura agonitzaven. Aleshores el rei començava a guanyar cèntims pel sol fet de ser rei, i li va agradar. Just després de casar-se, ja va rebre vint milions de pessetes d’un grup d’empresaris i aristòcrates encapçalats per Luis Valls-taberner (Membre numerari de l’Opus Dei) i per l’Emilio Botín, (a qui el Suprem li ha anat arxivant causes des del 2.008, també ha estat un excel·lent teixidor de vestit invisible el suprem, sempre en favor de la monarquia) «Don Juan Carlos i Doña Sofia» comencen a remenar cireres l’any 1962, quan la maquinaria d’amics fent favors econòmics es va posar a caminar. I fou així que la parella de reis flamants feren un viatge de noces viatjant per tot el món; EUA, Tailàndia, Japó…etc.

Mentrestant a Espanya:

Tot i la realitat de la dictadura, dels camps de concentració, de les tortures o dels assassinats sumaríssims hi ha un partit polític que encara ara no reconeix en Francisco Franco com a dictador. Es tracta del PP. Un exemple de com el franquisme va anar blanquejant la dictadura va ser la vida d’en Manuel Fraga Iribarne qui al 1957 ja era procurador en les corts franquistes, i qui des del 1961 al 1962 va ser director de l’Institut d’estudis polítics, cosa que el va catapultar al juny del 1962 a ministre d’Informació i Turisme franquista. Del 1979 al 1987 va ser president Aliança Popular, pel gener del 1990 es va convertir en el tercer President de la Xunta de Galicia.

Paral·lelament, Aliança popular ja s’havia refundat en el Partit Popular… En Manuel Fraga Iribarne, Laureano Lopez Rodó, ministre franquista que formava part de l’OPUS DEI, Licinio de la Fuente que va ser ministre de treball, i primer de la Falange Española de las Jons per passar després a grups satèl·lits d’ Aliança Popular…. Sense oblidar que fa no gaire, en Licinio de la Fuente estava en recerca i captura de la jutgessa Servini, juntament amb divuit franquistes, entre ells Antonio Carro, acusat dels últims afusellaments del règim franquista, Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina, segons informacions de «El Mundo».

En Licino estava culpat de «haber convalidado con su firma la sentencia de muerte de Salvador Puig Antich». Molts d’ells van «regenerar-se» a Aliança Popular, així doncs, després de transformar AP en el PP, l’únic cert és que AP es tractava d’un partit farcit de bons trapelles, per no dir criminals de lesa humanitat, i que aquests criminals mai serien jutjats ja que el consell de ministres del «Gobierno de España» no va autoritzar les extradicions de la jutgessa Servini. Les al·legacions espanyoles foren «En aquel momento la pena de muerte no era delito según el código penal» «los delitos están prescritos» «España tenía plenas competencias para juzgarlos». Us imagineu que crims contra la humanitat comesos pels subordinats de Hitler haguessin estat jutjats així? Impensable.

Mentrestant l’emèrit:

A partir del 1962 la maquinària de fer regals al Rei Joan Carles per obtenir favors a canvi estava plenament activa. Javier de la Rosa regala un Porsche 959 al rei Joan Carles. Un regal de 20 milions de pessetes del 1988 i llavors Javier va aconseguir casualment la representació kuwaitiana del grup Kio. Relació? Cap, Casualitat. Com fou casualitat que l’any 1990 el rei estavellés sobre una placa de gel el fabulós Porsche, o potser fou justicia divina. Ves a saber… Encara que això poc importava, un tou d’amics i una pila de fabricants de cotxes d’alta gamma li regalaven vehicles d’última generació al Rei Joan Carles. I és sabut que no rebien contrapartides, només era el rei inviolable d’Espanya, no podia tenir poder… però sí amics, pensem que des del 1976 per celebrar la seva coronació, el rei Fahd de l’Arabia Saudita, li va regalar un iot: el fortuna (nom premonitori) com el Bribón…

Amb això que a Espanya:

L’exministre d’obres públiques de treball, Gonzalo Fernandez de la Mora va concloure que la intel·ligència era producte del codi genètic i que calia que s’imposés, mentre que l’enveja generaria revolucions i aquestes havien de ser reprimides. Això era tractar als revolucionaris de deficients psíquics, tal com feia en Hitler, per poder legalitzar la seva anihilació. També va acabar a Aliança Popular el De la Mora… Enrique Thomas de Carranza era governador civil de Toledo, El cap de la censura franquista dels anys 60 y 70, també es va unir a Aliança Popular i juntament amb els feixistes va acabar al PP. Es per aixó que el PP no vol condemnar el feixisme del dictador Franco Bahamonde, Tot és perquè negar la dictadura seria negar l’èxit més gran del feixisme, seria negar el Generalíssim i negar la falange, negar Aliança Popular i per tant la negació del PP. Aleshores és senzill entendre la simbiosi existent entre VOX i el PP, ambdós eviten condemnar el feixisme. Amb raó és l’únic partit que encara té els nassos d’enviar al seu President, en Pablo Casado, a missa de Francisco Franco. Cosa que sota el meu punt de vista va ser una pifia estratosfèrica, com l’aliança del PP amb VOX a Castella i Lleó, tifes pudents juntament amb centenars de diputats implicats en corrupteles passades i presents. Aquestes coses els faran perdre les eleccions, segons el meu parer. No parlem ja de posar Feijóo al davant, en minuts twitter es va omplir d’una antiga fotografia de Feijóo sobre una barca de narcos. Sort que tenen els mitjans força controlats, com la sala segona, segons van dir ells mateixos, però en aquests moments, el seu pilar monàrquic principal, alies «El Campechano» ha sortit a tots els diaris estrangers i ha estat protagonista d’articles, tuits i llibres com: L’armadura del rei, un llibre d’Albert Calatrava, d’Eider Hurtado i Anna Pardo de Vera que us recomano amb vehemència. I d’on he tret algunes dades.

Us he relatat com el mateix «Juanito» es va vendre la pluma d’or per cinc francs. I es que de petit sempre havia sentit a parlar de problemes econòmics a casa. De gran, en Juanito va decidir vendre’s el Palau Donostiarra, i el Palau de Sta. Magdalena de Santander a preu de saldo per poder ingressar efectiu. Obviament, als pobres mortals que no estem tocats per la gràcia divina de ser Borbons no tenim aquests privilegis.

La situació quan es va instal·lar a Madrid sota la tutela de Francisco Franco no va millorar. Ni quan es va casar amb la Reina Sofia de Grècia. Però en aquell mateix moment del casament quan li van arribar 20 milions de pessetes ja va tenir sempre més a un home de la banca a prop. Mentre Juan Carles I les passava magres de cènims, l’any 1937, els militars rebels comandats per Franco publiquen un llibre de Fake News. L’escriptor Paul Preston escriu a «Arquitectes del Terror» les fake: «Guerra en España contra el judaismo bolchevique» Tenint en compte que Espanya tenia 25 millions d’habitants i uns 6.000 jueus, i tenint en compte que el partit comunista estava gairebé dissolt… tot era Fake. Però tot s’hi valia per inventar una personalitat agressiva als republicans de la segona República i una tàctica propagandística semblant a la de Hitler va ser usada pels franquistes a partir de l’any 1937 per Francisco Franco Bahamonde. El règim feixista aprengué de Goebbles la supervisió dels mitjans de comunicació, de les arts i de la comunicació. I va aprendre com fer el control de la radio, de la «tele» , i del cinema, fins a tal punt que després de guanyar la guerra van venir 40 anys de NO-DO documentals glorificadors del dictador més uns quants minuts obligats per cantar el cara al sol a les sessions de cinema retallat per la censura, i cantar el cara al sol a les escoles, alhora que s’obligava als nens i nenes a fer desfilades uniformats mentre sonaven marxes militars. I encara hem de suportar a la sra. Diaz Ayuso, descendent d’aquesta escola, com s’atreveix a proclamar «comunismo o libertad» mentre el seu consistori està ple de folrats corruptes que la fiscalia ja veurem si els ho soluciona o els hi afina. Continuen demanant que «el comunismo» no apareixi i tot és per despistar a la població de les continues estafes entre nepotistes i falsos servidors del poble.

El 1947 es va afirmar una llei que permetia a Espanya tenir la condició de monarquia, i es va aprovar una llei que permetia a Franco triar el successor. Així Juan Carlos I va ser proclamat cap d’estat el 22 de Novembre de 1975, i va introduir algunes reformes per desmantellar el règim franquista. Però era l’emperador que havia anat nu, i ara duia un flamant títol de rei d’Espanya, protegit per una teranyina de relacions que a banda de la seva inviolabilitat li van omplir les butxaques com a qualsevol comissionista espavilat, així fou com es convertí en la persona més desitjada entre amics, lleials, servents, cràpules i caçafortunes, va passar de vendre’s la pluma a estar a la punta de llança dels estaments socials d’Espanya. Molt aviat se li acostaren per continuar teixint la teranyina de relacions reials: Mario Conde, José María Ruiz Mateos, Manuel Prado i Colón de Carvajal, Javier de la Rosa, «Los Albertos» Alberto Cortina i Alberto Alcocer…Cap d’ellls no estava interessat en la figura personal del Juan Carlos, sinó en la seva figura règia. Al Rei, tothom li despenjava el telèfon, cosa molt important en el món dels negocis. Estem parlant dels vuitanta i principis dels noranta, del capitalisme salvatge, de l’època sense escrúpuls, del «Pelotazo». Molts «amics, lleials i cràpules» van acabar a la presó però d’altres se’n lliuraren gràcies a bons contactes «reials». Si fem memòria, la segona República (14 d’abril del 1931-Novembre del 1933) havia desafiat l’esglesia catòlica, els terratinents, els militars, els banquers i els industrials amb un programa ambiciós de reformes socials i educatives, les fake news de Franco havien de justificar que la lluita contra la coalició republicana-socialista era necessària, atès que la segona república donava ales als comunistes. Calia lluitar contra «El judaismo Bolchevique». Les forces de dretes estaven indignades, calia dirigir l’odi, la culpa i la por contra la segona república, va neixer el «contuberni judeomaçònic bolchevic»

Durant la guerra civil, no es lluitava contra els jueus ni els maçons, però tota la propaganda estava encarada a un sol objectiu, unificar i intensificar el bàndol de dretes per anihilar la República. Les dretes defensaven el cristianisme i aquest fet en una societat sense massa coneixements teològics era unificador. Les dretes defensaven Hitler, qui tenia una força militar envejable, juntament amb Mussolini. Aquests dignataris van ser claus a l’hora de bombardejar les ciutats més importants espanyoles durant la guerra civil. Barcelona i Gernika devastades. Doncs aquest sàtrapa de Franco ens va encolomar un Borbó mentider, amb sòcies-amants com la Corina que va resultar una comissionista com ell, i que va ser crucial en les concessions amb Rússia i els països Àrabs, però parlant de fake news:

Quant va ser que l’emperador nu es va començar a vestir amb robes de teixit i fil invisible? Quins sastres li van cosir vestits que el rei pensava que eren meravellosos però que en realitat era una gran teranyina d’enganys i trampes? Va arribar el dia, el 23 de Febrer del 1981. La versió oficial engrandeix any rere any la figura d’un rei que va aturar un cop militar, un rei que es desvivia per la democràcia, però la veritat és més dubtosa. L’estudi de les converses abans i després del Cop d’Estat més aviat sembla que tot va ser un cop… d’efecte. Arnada va ser indultat per González, Tejero va passar 15 anys a presó, els altres uns quants mesos i segons els documents desclassificats d’Alemanya se sostenia que el monarca espanyol volia la instauració de la disciplina, l’ordre i la seguretat. I que en Joan Carles I, miraria d’influir en el govern i els tribunals per evitar un càstig sever. Els sastres que teixien la cuirassa invisible ara reforçaven a tot drap una teranyina per evitar que la monarquia semblés absolutista. (Cosa que ens va deixar clara en Felip el dia 3 d’octubre)

Els mitjans de comunicació de llavors no reflectien la realitat d’un rei rodejat d’amants i comissions, els mitjans feien amb la vida del rei un programa d’entreteniment d’un rei «campechano». Hauran de ser els jutges estrangers els que dirimeixin si Corina té raó o no, però el Tribunal Suprem no hi troba indicis de delicte ni en l’amassament de la fortuna, ni en haver tingut 2 fills il·legítims. L’únic que se m’acut que pot haver passat perquè la Servini hagi enretirat les ordres d’extradició dels feixistes, i del què ha passat perquè l’emèrit no sigui investigat, són l’animalada de favors que ha repartit arreu del món durant tota la seva vida. I ja sabeu alló del Quid pro quo. Rep i rebrà favors que li permetran viure com un rei. Ara bé, les possessions, els vestits i els ornaments que li havien teixit els amics, aquestes galindaines no han impedit que nosaltres veiem un rei que està ensenyant les vergonyes a tot el món. Ara vindrà a Galícia, però ningú del poble li deixaria la casa per dormir, és obvi, encara té amics, però l’assassí d’elefants s’ha transformat en un vell arruïnat en la seva dignitat a qui ningú li vol aguantar la mirada, i ja ningú li despenja el telèfon tret dels íntims. M’imagino que ara se n’adona, des del ressort d’ Abu Dhabi, de quina és la veritable soledat dels dòlars, ara li toca caminar ben despullat cara el poble, i la teranyina s’ha esfilagarsat, tots els sastres que teixien amb desesperació dissimulen, ningú vol haver estat col·laborador de la teranyina del rei nu.

Els malsons d’en Sánchez entorn a la taula de diàleg

En Scrooge Sánchez es bellugava dins del llit i parlava en somnis:

-No, no, no, – Remugava en Sánchez, no volia però estava escoltant les noticies en somnis: els diaris, les televisions, totes parlaven dels problemes dels ciutadans; que si la inflació estava al 7,6%,, que si el preu del petroli, la llum i el gas, s’havien desbocat, i s’havien redoblat, que les factures eren impagables… També anunciaven de les vagues, ja s’havia aturat tot el transport, els taxis, els autobusos i els Uber, tots eren al carrer i a més s´hi estaven afegint els agricultors… Tots estaven en vaga de braços caiguts. En Sánchez va començar a suar, i a tenir malsons cada 45 minutrs, quedava amb el pijama xop i tenia molta febre, després d’un futimé de suors, va pensar que havia tingut sort que no es tractés de COVID 19. Aquella sotragada ja l’havia passat…. Els somnis d’en Sánchez van portar-lo al Falcon, allà es va sentir flotar, i amb una copa de Moët, se sentia ple de tranquil·litat i felicitat.. Però estava somiant i…

De cop i volta (aquestes coses que passen als somnis) una constitució catalana li va aure sobre el nas. Ell va dir adormit: una constitució catalana no pot ser, el rei em farà un consell de guerra, i em prendrà el Falcón… i ara… amb la invasió russa sobre Ucraina, amb el nostre recolzament a Mohamed VI, Ai! , però el 26 de gener del 1939 els marroquins van estar al costat de Franco, bé, al costat d’Espanya. En Sánchez estava fet un embolic i tan sols pensava que perdria les eleccions!!

Llavors es va adormir…

L’Scrooge Sánchez aviat feia zetes amb els llavis i soroll de roncs. Dormia com un tronc!, però de sobte, era un obrer del 1936, anava brut i picava pedra dins d’un tunel, es va olorar l’aixella, feia una pudor de suor fastigosa, i a més, cada cop que enretirava la pedra i l’ arena de la paret se li omplien els peus s’aigua, ell intentava pensar en una copa de cava assegut dins del seu Falcon. Ja no hi aplegava res, que era aquell túnel? somiava? Volia despertar-se!!, de cop i volta, va escoltar la veu del contramestre:

«S’ha de connectar la fàbrica d’armament número 7 -en la que hi ha dones fabricant cartutxos- amb la sortida del tunel abans d’una setmana», «però com que aneu xops com ànecs més val que dormiu amb doble manta». «Ah! I qui es posi malalt que no vingui. Aquest tunel és de competència del Ministerio de Defensa. Qui estossegui, no servirà pel feixisme i es morirà de pulmonia, però si l’empresonen per no complir les seves tasques, llavors també es morirà de pulmonia». «Quedeu-vos a casa. I no digueu res a ningú. Els feixistes s’acosten… I molts Republicans es canviaran de camisa. No us refieu de ningú».

L’any1937 Indalecio Prieto, ministre de Defensa Nacional Socialista, va fer crear la comissió de les industries de guerra de Catalunya. Va treure el nom de Generalitat per acabar amb el lideratge. Segons la revista Sapiens ha pogut esbrinar, el tunel del carrer de Pelai va ser de la subsecretaria d’Armament, un organisme que depenia del Ministeri de Defensa. Ara en Scrooge Sánchez si que somreia feliç, per fi s’impulsava el socialisme centralista que li agradava a ell. Ah! Aquest Indalecio Prieto, quin gran home! Va pensar en Sánchez amb un somriure als llavis d’orella a orella.

El 26 de gener del 1939 les tropes nacionals encapçalades pel cos de l’exèrcit de Navarra i el cos marroquí arribaven al Tibidabo. El dia 22 s’havien evacuat tots els organismes de la República i de la Generalitat, les restes de l’exèrcit republicà intentaven defensar sense èxit la línia del riu Llobregat. Tanquetes italianes i regulars marroquins baixaven per Sarrià i arribaven al passeig de Gràcia. Els generals Solchaga i Yagüe van baixar cap a la plaça Catalunya sense resistència. Algunes dones van rebre amb entusiasme l’exèrcit feixista. Gairebé mig milió de persones van travessar la frontera francesa. La burgesia catalanista conservadora va celebrar l’entrada feixista per la por que els franquistes havien alimentat d’una dictadura del proletariat. (La lluita franquista era contra una conspiració jueu-massònica de boltxevics). Franco va nomenar Eladio Álvarez Arenas cap suprem dels serveis d’ocupació amb 22 articles de poder absolut; prohibició de partits polítics exceptuant la Falange, prohibides les reunions, les manifestacions, judicis sumaríssims per la depuració de funcionaris i mesures econòmiques que deixaven la ciutat sense un cèntim. Discursos de menystenint contra Catalunya «Mienten los que fingen un problema catalán, Cataluña es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España»

En Sánchez somiava feliç amb aquell article de la Vanguardia que parlava dels temps de la guerra civil, però -va pensar Sánchez- tot hi valia en guerra, en canvi això de la democràcia era un mal de cap… Es preguntava el perquè s’havia compromès a dialogar amb els catalans, li rondava pel cap que no estava bé el feixisme, però aquests catalans no en tenien mai prou, i el que buscaven era deixar de contribuir amb la quantitat solidària que necessitava Espanya per ser un gran país. Ai!! però quin mal de cap els catalans!!

Es va posar dempeus bo i caminant somnàmbul, amb el braç dret que se li va tensar en una salutació feixista- Quan se’n va adonar va tapar-se la cara avergonyit. No podia ser el que li estava passant!!. Va posar-se al llit intentant abaixar el braç dret. Què li passava? S’estava convertint al feixisme lentament?. Va escoltar la veu del ex-ministre, el Sr. Margallo a TV3 dient que: «Nunca España dejarà ir sin violencia a Catalunya»- I es va tornar a posar dempeus amb el braç dret enlairat. Doncs ell havia de dialogar amb els catalans!!! Quin mal de cap! i quin braç més feixista se li havia quedat!!

Pobre Scrooge Sánchez! els malsons l’estaven destrossant, tenia la boca seca, bosses als ulls, mal de cap, el braç dret enlairat, de manera que va decidir aixecar-se i anar de cap a la tassa del vàter. L’estómac estava ben regirat i les basques li venien constants Quan es va incorporar, ben a prop de la tassa, va caure a terra tremolant, amb un atac de pànic. Ara li va venir una visió, estava al castell de Montjuïc, presenciava l’afusellament de Lluís Companys, el qui fou ministre del govern espanyol al segon semestre del 1933 i President de la Generalitat Republicana de Catalunya al 1934, durant la segona república espanyola. Al cap de deu minuts d’excoltar el xivarri de la guerra es va poder incorporar de la tassa i es va posar taps a les orelles. Fusells, bombes, gent cridant… On eren ara els de Ciudadanos? On eren els advocats de VOX? Es preguntava i sobretot es demanava, on coi era en Felip VI per salvar-lo? I l’exèrcit? I els Piolins?

Una invasió russa a Ucraïna, una guerra amb els catalans!! Ell només volia viatjar en Falcon, tot això el superava. Es va tornar a ficar sota els llençols, encara escoltava els xiulets del foc obert en l’afusellament del President Companys.

Rajava vermella la sang banyant els cossos republicans i catalans assassinats, Scrooge Sánchez va intentar no veure el martiri, però quan tens un malson, no pots evitar-ho. Aquelles execucions havien estat pel sol fet de defensar la seva cultura, la seva llengua, l’administració dels seus diners i el seu estat català, i encara xiulaven les bales dels fusells abatent-los un rere l’altre a les orelles d’en Sánchez, els catalans queien a terra com sacs de patates, afusellats en diversos llocs, en bucle, la tortura d’en Sánchez era digna de la Divina Comèdia de Dante. Ell no volia veure més patiment. No hi tenia res a veure amb els morts del franquisme, estava clar que el PSOE havia estat el govern més progressista de la història, malgrat les portes giratòries, malgrat el GAL… si fins i tot havia indultat presos polítics catalans, i només havia deixat a 3.000 perquè la dreta no rondinés, El PSOE tenia quatre cadàvers a l’armari, com la relació del CNI amb l’Imam de Ripoll, perquè calia dir que en Villarejo no tenia credibilitat, Era simplement un comissari que xerrava més del necessari.

Entesos, els catalans volien ser independents però en Sánchez estava acovardat pel Rei, pels de l’IBEX, per les forces de l’ordre, així que els malsons el van obligar a posar-er sota el llit, a sobre la catifa, allà va adormir-se de bell nou. De sobte se li aparegué la MHP Laura Borràs en somnis, acompanyada de l’advocat més persistent en el dret de l’autodeterminació per a Catalunya, en Gonzalo Boye. En Sánchez sabia que era l’advocat del President Puigdemont, actualment a l’exili, però en el somni, en Boye estava rodejat de lletrats i professionals europeus com Ben Emmerson.

Na Laura Borràs li digué: «No només cal activar la DUI sinó prèviament fer tota la feina, aprenent dels errors, perquè ens permeti estar en posició d’activar-la i defensar-la»

Després de na Laura, en Boye li va llegir un article del Tractat de la UE: Pedro Sánchez, segons

l’article 2 del Tractat de la Unió Europea s’estableix que: La unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat. Estat de Dret i respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme. La no-discriminació, la tolerància, la justicia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

-Calla! Calla! – Va escridassar Sánchez a en Gonzalo Boye. Llavors va començar a tremolar. Ell sabia de lleis, i l’inconscient l’estava traint, sabia perfectament els drets dels catalans i catalanes. Llavors va tornar a parlar la MHP del Parlament Laura Borràs: «Si tenim competències plenes en ensenyament no pot ser que diguem que no podem fer res». L’escola a Catalunya serà en català.

«Ésto es España» deia en Sánchez amb la boqueta petita i llavors li vingué al cervell una manifestació d’unes 100.00 persones cridant: «L’escola en Català»

Quan aquestes imatges es van esvair es va obrir pas un concert de Lluis Llach, ara en Sánchez sentia la música:

«La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza»

El Gobierno d’en Sánchez havia decidit obligar a ensenyar el 25% més de castellà del que ja era habitual a totes les escoles catalanes, és a dir molt més que d’anglès. I es que segons els partits ultres, PP, C’s i VOX, el castellà s’havia d’introduir més i més fins que ni s´hi pensés, ni s’hi parlés, ni s’hi cantès en català. Sense català als mitjans, ni al congreso ni al senado ni a cap plataforma de cinema, hi hauria uniformitat castellana. Que ningú oferís continguts en català… Calia erradicar la llengua, per poder erradicar els parlants independentistes. Aquesta era la idea. En Sánchez com a federalista de fireta, no ho veia massa clar, però el dilema era simple, o actuava com les dretes o perdria les properes eleccions. Aquí estava la mare del tortell. Tot radicava en fer l’adoctrinament a les escoles en castellà com feia Franco, això no era gaire democràtic, però era efectiu. En Sanchez va tornar a aixecar el braç dret. En un gest automàtic. Potser en Casado no anava mal encaminat per esdevenir com l’Aznar, però li faltava el bigoti i la mala llet. Fos com fos, ser amic d’en Casado, Abascal i Arrimadas, era cosa necessària per acabar amb l’independentisme a Catalunya, mentre els feia creure que s’asseurien a una taula de diàleg, tot ajudava. Perquè calia acabar amb els catalans, però subtilment, perquè era necessari que paguessin el 25% del PIB, que no tornés a passar com el 10 de febrer de 1909, aquell dia, de la vaga de contribuents, en que va haver-hi una rebel·lió de comerciants conxorxats a no pagar impostos, i llavors es va acabar amb les oligarquies del moment. Això no podia tornar a passar. Les oligarquies ni tocar-les. Si en sortien ferides, les oligarquies el fotrien fora del «Gobierno de España» d’una puntada de peu a les seves formoses natges. I en Sánchez deixaria de gaudir passejant-se amb el Falcon per passar a conduir un sis-cents regalat. Ara podia fer com els multimilionaris pagant el poble. La seva felicitat actual era incomparable. Però aquells malsons… Tots els malsons significaven alguna cosa, i ell tenia que enfrontar-se a la taula de diàleg. El President espanyol estava acollonit, perquè els seus amics d’ERC eren agraïts, però si el poble català s’empipava, col·locava dos milions de persones al carrer i li fumia el negoci enlaire. I es que els catalans organitzarien una manifestació contra Espanya que seria portada a tota la Unió Europea. Calia jugar a ser repressor i perdonavides alhora.

De sobte, la bandera de la UE el va embolicar de dalt baix. Si no feia cas del Dret Europeu representat per en Gonzalo Boye, en Ben Emmerson, etc. No rebria finançament ni ajuts d’Europa, va començar a caminar per l’habitació vestit com un botifarró europeu. En Sánchez convertit en una mòmia de la política anacrònica del 1978, però passant pel forat de l’agulla de la Unió Europea. Volia ballar amb Europa per aconseguir els cèntims però sense ballar amb l’Europa pels drets fonamentals de les persones. Per fi es va adormir, l’endemà tenia la famosa taula de diàleg. Malgrat Carmen Calvo va dir que no calia relator, el PSOE no ho va poder evitar. Arribaren ordres d’Europa, i del conseller de Drets Humans de l’ONU. No van poder evitar l’amnistia del President Puigdemont i dels altres exiliats polítics catalans. Per fi, el MH President Carles Puigdemont va arribar a Barcelona acompanyat per més d’un milió de catalans i catalanes exultants d’alegria. Fi.

L’Scrooge Sánchez es va aixecar, va passar per la dutxa per oblidar els malsons i va sortir ben vestit i encorbatat. A la Moncloa ja l’esperaven el President Puigdemont, els representants dels partits independentistes i el conseller de Drets Humans de l’ONU, qui va nombrar un expert independent (que va fer de relator internacional a la taula). Tots es van anar coneixent mentre esperaven l’arribada del monarca, en Felip VI, descendent del sanguinari Felip V, però amb renovada actitud cap a Catalunya.

I es va celebrar la taula de diàleg:

Van ser llargues discussions pel referent als assumptes econòmics, però l’amnistia dels eurodiputats i el dret d’autodeterminació eren Drets Fonamentals que l’Scrooge Sánchez va haver de signar i el monarca va haver d’acceptar. En Sánchez, just quan deixava caure el bolígraf, va caure fulminat sobre el terra. Va començar a tenir visions, ja no responia a la veu ni als sorolls de ningú, vingué una ambulància. Ell només pensava que la pèrdua de Catalunya li faria perdre les eleccions, i des de la finestra de l’hospital escoltava cantar tots els ultres que es manifestaven junts cridant «Gibraltar y Cataluña españoles son» «Sánchez y PSOE al paredón». Però alguns somnis es converteixen en realitat, així que,

La Generalitat es preparava per la votació definitiva:

«Vols que Catalunya sigui un estat independent del «Gobierno de España» en forma de República dins la Unió Europea?»

Scrooge Sánchez s’enfronta a les injusticies comeses contra Catalunya per personatges històrics; Felip IV, el comte-duc d’Olivares, la Guerra dels Segadors, el Complot del Garraf… 2a part

Moltes gràcies a la revista «Sapiens»

L’Scrooge Sánchez donava voltes i més voltes embolicant-se amb els llençols fins a semblar una autèntica mòmia. El seu avantpassat, Pablo Iglesias Posse, qui va ser fundador del PSOE i de la UGT li parlà en somnis des de la tomba:

-Si vols dialogar amb els catalans hauràs de saber com han patit per la seva independència, hauràs de recordar que el marxisme, el socialisme i la monarquia no van mai de la mà, i hauràs de rememorar que fou en Felip IV i el seu privat, el comte Duc d’Olivares, els qui davant la declaració de guerra del Cardenal Richelieu a Castella, durant la guerra dels 30 anys, van decidir traslladar la guerra a Catalunya per provocar els francesos. Una manera d’obligar als catalans a fer-los la guerra. (Era sabut que Catalunya només entraria en una guerra contra França en cas de ser assetjada).

En Pablo Iglesias Posse continuava parlant a en Scrooge Sánchez:

-Al s. XVI, les relacions entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes anaven de mal en pitjor, aquestes relacions es van tornar ofensives per Catalunya donat l’incompliment de les lleis del país per part de Madrid, i fou més ofensiu encara el menysteniment de les corts catalanes, llavors per rematar-ho va arribar l’obligatorietat per a totes les masies d’allotjar a pensió complerta els militars que venien d’Espanya a fer la guerra contra França… Els catalans farts del tot van respondre amb una carta de la Junta de Braços.

– M’escoltes Scrooge? Sánchez? Estrènyer massa Catalunya farà que esclati com una bomba de rellotgeria. Ja va passar en el passat. I et quedaràs sense el seu PIB, és a dir, et desapareixeran 212.931 Milions d’euros, per tant et quedaràs sense la segona economia d’Espanya.

En Sánchez s’havia desvetllat, estava incorporat, alçava el puny dret i parlava amb el seu somni. «Catalunya no pot escindir-se d’Espanya, tinc l’exèrcit i tinc les forces de l’ordre i els jutges al costat de la meva veritat». En Iglesias Posse va proseguir:

-La Junta de Braços, l’any 1640, va emetre una carta al monarca espanyol comunicant-l’hi que els qui arruïnaven el principat de Catalunya eren el comte-Duc d’Olivares i Jerónimo de Villanueva, no pas el rei, però que no obstant això, si entraven les tropes de l’exèrcit a Catalunya, els catalans no dubtarien a defensar la seva constitució i les seves llibertats amb tots els mitjans. És sabut que les monarquies són molt poc de parlar i molt més d’actuar. Per això al setembre, en FELIP IV de Castella va ocupar Tortosa, li va servir de sortida de les municions cap a Itàlia i el Rosselló, llavors va avançar en direcció a Barcelona, així que les batalles es multiplicaven a Coll de Balaguer, Cambrils, Tarragona (era obvi que anaven a la recerca de ports). Per fi, l’any 1640, en acabada la guerra contra el francès, Catalunya suportava la invasió castellana amb sometents, pagesos i alguns barons que lluitaven a favor del poble com en Josep de Margarit i de Biure.

De Margarit, durant la Guerra dels Segadors, i sempre en defensa dels seus vassalls, es va oposar a les lleves abusives. En arribar el 7 de juny, més conegut com el Corpus de Sang, els sometents i pagesos de Catalunya, van decidir marxar contra les forces del comte Duc D’Olivares, el seu motiu era simple. La Guerra contra el Francès s’havia acabat però les tropes espanyoles continuaven el saqueig i les violacions de drets fonamentals dels catalans, però encara quedaven prohoms que s’havien convertit en les bèsties negres de la monarquia hispànica. Com el baró De Margarit. qui reclutava homes pel Camp de Tarragona amb la finalitat de frenar l’exèrcit de Castella. Al 1641, una vegada mort en Pau Clarís, probablement emmetzinat, el país estava ocupat per dos exèrcits estrangers. En Richelieu havia nomenat De Margarit governador del principat. En Margarit respongué: «Si la França no falta, tampoc Catalunya faltarà». En De Margarit es va haver d’enfrontar al President de la Generalitat, en Felix Amat, qui va promoure un complot per permetre l’entrada de tropes castellanes. El problema de fons era que algunes tropes franceses allotjades a territori català abusaven dels seus càrrecs com anys enrere havien fet els castellans. Pels castellans eliminar, o subornar o fer desaparèixer De Margarit es va convertir en una prioritat, de manera que L’any 1649, el capità general, Juan de Garay oferia 10.000 pistoles d’or, és a dir, més de 100.000 lliures, a qui l’escopetegés. La vida d’en Margarit es va envoltar d’emboscades, desconfiances, tothom volia aplegar la recompensa, en Margarit va patir una cacera com a l’antic oest, però aquell baró s’en sortia de totes.

(El somni es va fer tan vívid que l’Scrooge Sánches estava dempeus sobre el llit disparant amb antics colts dels pistolers americans, -aquest Margarit l’havia d’haver atrapat jo- somiava…)

Des de Castella De Margarit els feia tanta por que van oferir suborns, recompenses per la seva mort i el van atacar: L’any 1648 van ocupar el seu castell de Vallespinosa, llavors el van fer esclatar i per últim van saquejar el poble. Aquestes accions terroristes es van repetir a Pontils i Preixens, feus ambdós de De Margarit. El baró es referia a aquestes accions com: «l’enemiga que ens vol subjugar» «L’opressora que vol venjar-se per la sang amb la què hem regat la província (Catalunya)». Margarit va intentar-ho tot; va requisar la plata de les esglésies, lliurava la collita de blat que ell mateix havia ordenat requisar, va empenyorar el seu patrimoni, va demanar als metges que tornessin per combatre la pesta… i va agreujar de valent als diputats que fugits a Manresa prestaven homenatge a Felip IV. Amb la fam i la pesta fent estralls, l’única sortida era la capitulació de Barcelona. Encara hi ha documentada una crònica de primer ordre del setge de Barcelona que va escriure de Margarit. «Relation fidèle et exacte du siège fait par les espagnols en années 1651 et 1652». Aquest escrit posava de relleu com els esdeveniments havien dut a Catalunya a la separació de la monarquia hispànica, alhora que despertava un sentiment nacional català i de justicia.

Scrooge Sánchez es va deixar estar de somnis i somnambulismes per quedar ben arronsat i adormit. En Pablo Iglesias Posse però tenia un atac de xerrera, de vegades, són les veus dels morts les més difícils de fer callar. I continuà parlant a l’orella inconscient d’en Sánchez:

-En acabada la Guerra dels Segadors, vingueren nombroses incursions de l’exèrcit espanyol per ferir als catalans… Van passar més de dos segles que foren un constant espoli orquestrat pels governadors enviats de la monarquia, més de dos segles de recaptar els impostos dels catalans per omplir les butxaques de la monarquia i dels polítics espanyols corruptes… Després del Nou Dret de Planta i de l’abolició el 1716 de la constitució catalana començava la Dinastia dels Borbons, i les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Francisco Franco, encara que Catalunya sempre va entestar-se en buscar la llibertat, arribat l’any 1925, fou el moment en que hi hagué el Complot del Garraf amb l’objectiu de matar el rei Alfons XIII. Els partits independentistes d’aleshores (Estat Català i Acció Catalana) estaven d’acord. El pla era una bomba al Garraf. L’Scrooge Sánchez tornava a somiar vívidament, ell sentia avançar un regicida per una via de tren i llavors, una revista, «El Sapiens» es va obrir sobre el nas perfecte de Sánchez que dormia agitadíssim i que continuava intentant apartar el somni amb les mans, però no podia. Volia evitar que el seu inconscient en la fase MOR (Moviments oculars ràpids) llegís la revista, era una d’aquestes coses inevitables que darrerament li passaven als somnis. I escoltava adormit:

«Va aparèixer Bandera Negra al 1922 quan Francesc Macià fundà l’organització politico-militar Estat Català». El separatisme català passava de voler aconseguir un federalisme, o confederalisme o voler la independència i a fer servir la via violenta si calia. El març de 1925 el grup de’n Daniel Cardona comença a fer circular cartes amb la capçalera «La Santa Germandat Catalana» (Bandera Negra) en referència a l’estendard que es va hissar quan va caure Barcelona al 1714, i ara en Sánchez es va veure a si mateix vestit com un senyor de principis del s. XX, ara, en Scrooge Sánchez era un controlador de l’aeroport de Barcelona, li arribaven veus donant ordres: « els dirigibles arriben a temps, avui és el dia de l’intent de regicidi, avui estat català i acció catalana han posat una bomba als túnels del Garraf, perquè avui ha arribat el dia en que els catalans volen matar el nostre benvolgut rei Alfons XVIII que tantes benaurances ha dut a Espanya. I Catalunya és i serà Espanya». Els dirigibles vigilaven per avortar l’acció separatista.

«Sánchez, Sánchez…», en Sánchez veia els dos dirigibles però des del seient del Falcon. (coses dels somnis) Ell s’havia acostumat a la bona vida. I no permetria que ningú ataqués Alfons XVIII ni en somnis!!, va parlar adormit però en veu molt alta:

-El Falcon, que em preparin el Falcon i acabaré amb aquests catalans!!!

En Sánchez es va despertar, es va fregar els ulls. Quin horror!! i quina mania tenien els catalans al rei!! Però si en Felip VI era molt amable amb ell i la seva esposa… Va preparar-se un nou got de llet amb canyella i aquest cop hi va afegir vainilla i una pastilla per dormir. N’estava tip de la taula de diàleg, ell no havia viscut al s. XIX, ni havia viscut les dues dictadures del s. XX, ni… -mare de Déu quins sons més malsons li portava la taula de diàleg dels nassos-. Sort que amb el diazepam es va adormir com un tronc. Així doncs es va tornar a allitar.

«El Sapiens», aquella revista històrica catalana se li tornava a obrir sobre el seu bonic nas. Ja s’havia acostumat a fer-la fora amb les mans. Una veueta li deia a l’orella: «Les reunions per conspirar es feien a l’Oro del Rhin de Barcelona, que era un cafè punt de trobada dels set partidaris de passar a l’acció directa. Bandera negra havia fracassat al Garraf i van decidir assassinar Alfons XVIII disparant-li a a la Rambla, el dia 29 de maig quan anés al Liceu». «En Perelló va creure que la mort del rei produiria una reacció en cadena i es podrien apoderar de l’ajuntament, la diputació i el Govern Civil». «Es va decidir per sorteig que Holgado dispararia i com que s’hi va negar va ser en Jaume Julià l’encarregat de disparar… Se li va proporcionar una barba postissa i una gavardina, després de la mort del rei, caldria córrer cap a la Boqueria on els companys dispararien per protegir-lo. Res va sortir així. El cotxe desfilava amb el rei a l’interior per les rambles: Viva el Rey, Viva Espanya, i on s’havia ficat en Julià? Caldria tornar al plà de posar una bomba a les vies del tren». «I es que va haver-hi un delator. Joan Terrrés Guerra els havia traït. Els principals integrants del complot: Miguel Badia, d’ERC, Jaume Compte, decebut amb Macià, Jaume Julià futur membre del PSUC, Ramon Fabregat, fidel a Macià i futur rebedor de la creu de Sant Jordi, l’any 1983, Enric Fontbernat, que es dirigia amb Companys a Drassanes quan fou abatut d’un tret al front. Marcel·lí Perelló qui estava enfrontat a Macià i militava al partit català proletari va exiliar-se a Mèxic on va morir». «La condemna va ser de presó i pena de mort. Llavors la canviaren per cadena perpètua, i a l’Abril de 1930 foren tots indultats amb motiu de la fi de la dictadura de Primo de Rivera, inclús el delator Joan Terrés, qui un cop proclamada la república va aconseguir treballar a l’ajuntament de Barcelona. Encara que, en Miguel Badia el va fer detenir i empresonar, malgrat ell, sempre va negar ser el delator de Bandera Negra.

En curtes paraules, la idea inicial era fer volar el tren on viatjava Alfons XIII quan passés pels túnels del Garraf, però a causa dels problemes per soterrar la bomba van decidir disparar al rei quan anés al Liceu, acció desmuntada per la intervenció d’un delator. Aquest traïdor va aconseguir que la persona que havia de prémer el gallet no arribés mai. Es tractava de Joan Terrés, més tard va aconseguir treballar a l’ajuntament de Barcelona durant la república, i va ser empresonat, i alliberat, però durant la Guerra Civil fou trobat assassinat. Era dura l’existència del delator, i molts cops no se’ls perdonava la vida. Però són coses d’abans. En l’actualitat els delators acaben amb sous milionaris.

«Després del fracàs del Complot del Garraf es van organitzar els fets de Prats de Molló l’any 1926, un intent igualment fallit d’envair Catalunya militarment des de la Catalunya Nord per independitzar-la. Els fets van ser planificats per Francesc Macià i Estat Català, però l’acció fou descoberta i avortada, això va obligar a en Macià a canviar l’estratègia, i al 1928 va ser rebut triomfalment pels clubs catalans de l’Havana. Allà va ser on es va aprovar una Constitució provisional de la República Catalana»..

En Scrooge Sánchez es bellugava i parlava: no, no, no, una constitució catalana no pot ser, el rei em farà un consell de guerra, i em prendrà el Falcón…

A en Sánchez li caigué des de les escales del pis superior una constitució catalana que li va aixafar el nas. -n’estava tip que li colpegessin el nas en somnis- i també n’estava tip dels catalans. Per efecte de la pastilla es va tornar a adormir.

Sánchez rep la visita de personatges històrics catalans que li recorden la importància de respectar el dret a l’autodeterminació en la taula de diàleg

He imaginat «la cançó de Nadal de Dickens», i ho he guarnit amb dades del llibre «Vides Catalanes que han fet història» de Borja de Riquer». Amb la imaginació i algunes troballes de la revista sapiens he escrit una versió dels malsons de Scrooge Sánchez abans de la taula de diàleg. Agraeixo a en @byjukye les seves il·lustracions. Desitjo que us agradi.

Scrooge Sánchez era un avar que feia treballar els obrers de sol a sol, en condicions insalubres i pagant-els-hi quatre rals. Els seus obrers arribats de les províncies de d’Euskal Herria, del Regne d’Aragó, del Principat de Catalunya, del Regne de València i de Ses Illes Balears, havien d’amatinar més que els de les altres fàbriques, també s’allitaven més tard, però als sous dels seus sobres cada vegada hi havia més teranyines i menys diners.

Quan va arribar Nadal, l’Scrooge Sánchez no va donar festa als seus treballadors. Calia tancar caixa, quadrar números, recaptar els impostos de tot el regne per entregar-los a la monarquia espanyola, suposadament constitucional, que continuava assentada al Regne de Madrid. Així que calia treballar com cada dia fins a mitjanit. L’Scrooge Sánchez no havia estudiat economia en tota la seva joventut per donar festa als subordinats, si ho fes, seria una mesura contrària a l’eficiència econòmica i els seus manobres no s’ho mereixien perquè eren tots uns sabatots, pensava en Sánchez posant cara de pomes agres. Encara que fossin de les terres amb més Producte interior Brut, ell els veia com sabatots poc instruïts. A més, l’estructura de la seva fàbrica es basava en que els departaments més rics sostenien als més pobres i això era incanviable. Treballarien tots per enriquir el regne de Castella i al partit dominant en el congrés.

Abans havia estat el PP i en aquest cas seria el PSOE qui en trauria una grossa cullerada. D’aquell partit, que un dia fou marxista i anarquista, inaugurat per en Pablo Iglesias Pose, ja no en quedava res. El PSOE actual ni era socialista ni era marxista, era un mosaic, un conglomerat de simpatitzants monàrquics i espanyols en el qual molts eren contraris als drets fonamentals com l’autodeterminació dels pobles, sobretot entorn a Catalunya.

Passades les dotze de la nit, en Sánchez es tancà a una habitació amagada de la fàbrica des d’on es quedava a vigilar que ningú li robés la producció. Havia de passar comptes amb la monarquia i tremolava de por, no volia perdre privilegis amb el rei. Després d’una dura feina per fi es va allitar.

Aquella nit, l’Ebenezer Scrooge Sánchez va tenir problemes per agafar el son, estava massa cansat, sort d’un got de llet calenta amb canyella per començar a tancar els ulls. Quan feia un parell d’hores que roncava va entrar en fase R.E.M, les parpelles se li bellugaven de pressa, i se li va aparèixer un fantasma de la seva pròpia imatge arrossegant una llarga cadena de ferro negre juntament amb l’aparició d’en Pablo Iglesias Pose. L’avar el va conèixer ràpidament, ell era el representant més antic del seu partit, en Pablo Pose fou un marxista que un bon dia del 1888 va fundar el PSOE i va organitzar la unió general de treballadors, la UGT.

La visió es passejava amb d’altres aparicions per sobre del llit. L’Scrooge Sánchez es va veure fortament encadenat a una bola enorme i pesant decorada amb els logos de les marques de les empreses més importants de l’IBEX, En Pablo Iglesias Pose va començar a parlar amb en Sánchez: «L’avarícia es converteix en una pesada bola de ferro que hauràs d’arrossegar tota l’eternitat» «Tu ets un bon economista, però no mires pel poble que pateix i no tens en compte que són els seus vots els que t’han posat al Congrés» «Et mostraré la història d’alguns catalans del passat, i potser reflexionaràs» «Ara que estàs decidit a dialogar amb Catalunya serà millor que la coneguis bé i pensis en el què et pera res de bo» «Recordes el meu segell de la República Espanyola del 1931?»

«Doncs, et pot passar quan hauràs deixat el món dels vius» «parlo del pla espiritual on de segur que no t’esperes com el 1936, l’odi als republicans catalans i bascós sumat a l’odi cap a una monarquia corrupta i a la tendència europea autoritària, va portar a Espanya al pitjor genocidi feixista de la història nacional» «Tu, com a socialista, des de quan un congrés d’esquerres permet dirigir Espanya al rei i als poders fàctics? Una democràcia és quan mana el poble… i doncs què hi fa la monarquia, i la banca al poder..? «Estàs sotmès als lobbies que defensa una monarquia hereditària sense opció de Referèndum, als lobbies que són un sistema judicial feudal posat pels mateixos partits polítics involucionistes, amb l’única tasca d’escanyar el poble…» «On són les teves arrels marxistes i anarquistes Scrooge Sánchez? Estàs venut al poder!!» En Sánchez havia donat tres voltes quan…

En el somni va aparèixer Santa Eulàlia, tan real que amb les mans en Sánchez l’havia estat intentant apartanr perquè marxés, i això que ell no era de missa, ni de sants ni de santes. Al costat de la patrona de Barcelona, una nova imatge fantasmagòrica del seu treballador i soci Cratchit Aragonès qui li digué amb la veu dins d’un tunel fosc… Pensa en el passat Scrooge Sánchez, pensa…

Surant sobre el llit estaven Santa Eulàlia amb la seva creu, i Dacià que fou el primer Sant Bisbe de Barcelona, nascut al 301 dC, i junts tots dos van evocar records. Dacià es va casar jove i va tenir un fill, en Dextre. Aquest fill va ocupar càrrecs a l’administració imperial romana. Però va parlar Santa eulàlia:

-Sánchez, ara tens l’oportunitat de canviar les coses de l’ànima. Jo vaig néixer al 290 dC. Havent-me assabentat que l’emperador Dioclecià havia començat a perseguir cristians. Jo, que era pertanyent a un noble llinatge de Barcino, em vaig encarar al jutge del Tribunal, en Dacià, i per això em varen condemnar a morir crucificada mentre amb torxes enceses m’anaven cremant, però ocorregué un prodigi i fou que les flames es giraren contra els botxins. Llavors, un cop mort el meu cos terrenal, de la meva boca en va sortir un colom. I es que era la pau el que jo cercava, i tu, Scrooge Sánchez, pregunta’t, tens l’ànima justa? O es que no vols mai aconseguir la pau amb Catalunya? Com que saps que mai voldran una guerra, ja estàs tranquil espoliant el seu territori, oi?

El seu soci, en Cratchit Aragonès convertit ara en ectoplasma amb una cua de tirabuixó va acompanyar a Santa Eulàlia i va donar pas a un altre esperit… En Guifré el Pelós

-Bona Nit Scrooge Sánchez: Els reis medievals m’han atorgat el títol de comte independent, al segle XIX es va parlar que la senyera era fruit de la meva sang vessada per Catalunya sobre un escut daurat… La veritat es que vaig néixer al 840 dC, i que ma mare era la comtessa Ermessenda i mon pare el conte Sunifred, la família de mon avi vingué de la Carcassona, i etc. etc. etc, jo tenia una llarga família. Però he vingut a dir-te que pels grans projectes calen grans aliats, jo mateix, per fer fora als musulmans no em va quedar més remei que associar-me amb germans i fills al govern, i es que em va caler fer tot els possibles per organitzar una resposta a l’avenç musulmà cap a les fronteres de la Catalunya Central. En aquests moments necessites l’ajut dels independentistes de tot el regne hispànic, ja siguin musulmans o cristians, a mi en Llop ibn Muhammad, nou senyor de lleida, em va contraatacar al 897 i em va causar la mort, però diu la llegenda una història diferent. Diu que estava l’emperador Lluís de França envaït pels Normands, i que va demanar-me ajut a mi, a en Jofre el Valerós, que era jo mateix, comte de Barcelona- i que els meus cavallers van vèncer els Normands però que jo vaig morir en la lluita. Si això fos cert seria l’emperador Lluís qui es va commoure… De manera que va passar els dits ensangonats per l’escut daurat, de dalt baix, dibuixant quatre ratlles de sang i em va dir l’emperador: «Aquestes seran les vostres armes»

Un cop explicat això, el fantasma de Guifré el Pelós, dit així perquè tenia pèl en un lloc desacostumat, va continuar parlant a Scrooge Sánchez; «comprendràs que amb una història que es remunta als comtats de Barcelona de l’any 800, Catalunya mai renunciarà a un estat propi, i ara desapareixeré de la mà del teu esclau Cratchit Aragonès perquè et despertis. Encara et queden altres cançons de Nadal. Així que Lleva’t.

Scrootge Sanchez duia una camisola blanca de dormir i un barret en forma de cucurutxo caigut força ridícul. Quan es va mirar al mirall, no entenia res, a la imatge del seu costat va veure a Pablo Iglesias Pose, que li va bufar el vidre. Va quedar tot entelat i hi deia «Amnistia i dret d’autodeterminació, Marxisme, Anarquisme, Socialisme…»

En Sánchez va interactuar amb el seu somni i va dir-se… «Jo he evolucionat cap a la dreta perquè és més útil, ara la solució actual és el capitalisme i la societat del benestar». També va pensar que si vestia com un vell noucentista i veia missatges, es que… S’estava tornant boig. Es va pessigar el nas que el tenia força gros, i res. Va desentelar el mirall fregant amb el colze i res. Va ficar els dits entre els cabells i va rascar-se el cap. Tot era real. Se’n va anar al llit, va tancar els ulls.

Scrooge Sánchez va agafar la coixinera i es va tapar el cap amb el nas i tot.

Els somnis no s’aturaven, Sánchez ja no podia més, hauria de prendre una píndola per dormir, es va aixecar a buscar-la. Però on era el seu pijama de seda blava? Ara semblava el dibuix d’un conte de Dickens amb la camisola blanca i llarga i arrossegant els peus nus, davant seu dos fantasmes de cavallers es presentaren, en Scrooge Sánchez se’n va tornar al llit, a tapar-se per guanyar a la por:

«Sóc Ausias Marc de gandia i fou Alfons el Magnànim qui em va anomenar falconer major» «Em vaig casar amb l’humil Leonor de Ripoll, qui morí a l’agost de 1429 , i em vaig quedar més sol que un mussol, em calia un hereu per no deixar les propietats als Marc de Barcelona» «No em quedà més remei que negociar amb Galceran i Joanot Martorell, encara que fossin uns pinxos i fatxendes violents, negociar la dot d’Isabel Martorell i em va anar força bé, vaig rebre 33.000 sous, així que vaig fer núpcies amb una nena de quinze anys prima i anèmica que no va suportar l’embaràs ni tres mesos, de manera que més endavant, els cavallers Escorna de la ciutat de València van oferir-me a Joana amb 50.000 sous de dot, 17.000 més que els Martorell i jo, Ausiàs Marc vaig traslladar-se a viure a València. Malgrat tots els esforços vaig continuar sense descendència, així que, vaig demanar al Magnànim la legitimació de Francesc, aquell fill que vaig tenir amb una monja, n’estava molt enamorat, però també Joana va morir, encara que això em fou d’inspiració extrema»:
«Feri’ls amor de no curabe plaga;

Separa’ls mort dret és que ella els veïni.

Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,

mescladament partirem nostres cossos»

«Scrooge Sánchez, tu que tens amor i fills i propietats i amics, agafa l’esperit cavalleresc i no permetis que Catalunya tingui el 26,3% dels infants en risc de pobresa extrema. Jo he perdut infants i dones, i l’amor, pensa doncs amb qui no té d’açò»

De cop al costat d’Ausiàs Marc, el cavall de Joanot Martorell va renillar i va amenaçar amb les dues potes davanteres. Digué en Joanot «Sempre parleu de Cervantes, i fou un admirador meu en Cervantes, digué de la meva gran novel·la, Tirant lo Blanc, que era: «Un tesoro de contento y una mina de pasatiempos» «La meva obra reflecteix la situació política de l’Europa dels anys cinquanta del segle XV, i no és per fer el fatxenda, però ho faig amb sarcasme, ironia, utilitzo casos de la vida quotidiana, escenes picants, referències eròtiques, mostro els contractes per bodes sordes, les ofenses entre cavallers…Però era la meva vida un entorn de disbauxa constant, i em queien els litigis acumulant-se, i fou per això que em vaig veure obligat a empenyorar el manuscrit de Tirant lo Blanc a en Martí Joan de Galba». «Era en Martí un mercader català resident a València que me la va voler empenyorar, però era el meu un «best-seller» espatarrant, del qual se’n varem fer edicions a València i a Barcelona, i que a més fou una novel·la traduïda a l’Italià i al Castellà» En Sánchez amb la píndola per dormir tornava a roncar. Quan en Joanot Martorell va veure que havia estat parlant per les musaranyes…

-Scrooge Sánchez m’escoltes? i amb els sous vaig anar tirant, escolta Scrooge, sabem que no hi ha hagut cap acord fructífer en fer obres audiovisuals en català… Sabem que el català s’està perdent a tots els territoris de parla catalana. I et vindrem a visitar totes les nits fins que tinguis en compte que tu ets aquí gràcies a que nosaltres hem existit. Sembla que no recordis qui t’ha ajudat sempre. Som els teus somnis; variables, diversos, de grandesa, però… has de cuidar el teu passat socialista i federalista, de no fer-ho, te les veuràs amb nosaltres. «No et deixarem dormir» digué Ausias, «No er deixarem pensar» digué Joanot Martorell. En Joanot s’enrabiava aviat i li va fer una sacsejada doble al llit tan forta que en Scrooge Sánchez quedà arraulit suant, trasbalsat i fet un nyap. Com que estava mig despert mig somiant es va veure enganxat al sostre. I puff, va tornar a caure, però tot i els malsons, els cavallers no marxaven, es va agafar les cames mentre les dents li sonaven com castanyoles. Poc a poc es va anar calmant, va tancar els ulls ben fort i va recitar les comunitats autònomes per la seva inicial buscant un element químic de la taula, per exemple: Catalunya, (Ca)calci, Múrcia,(Mg) Magnesi, Andalusia, (Au), or, Aragó (Ag) plata, si hagués fet ciències físiques en lloc de polítiques no hauria d’anar a cap taula de diàleg. Que li estava produint uns malsons tot plegat… es va adormir de bell nou.

«Sóc l’oficial David Glasgow Farragut» «El meu pare Jordi Farragut va neixer a Menorca, mentre aquesta era britànica» «en el 1776, el pare va emprendre un viatge cap a les amériques però no per lluitar a favor del rei Jordi III sinó per fer-ho en contra, per lluitar a favor de la independència dels EEUU» «En l’actualitat queden toponímics meus, a nom de David Glasgow Farragut per arreu d’EEUU» «una plaça enmig de Washington DC, un parc natural a Idaho fins a diversos poblets a Tennessee i Iowa, així com estàtues a un barri de Boston i a un de Nova Yor, més Nombroses escoles que porten el meu nom, com a flamant heroi de la Independència»

En Scrooge Sánchez es va jurar interiorment no llegir el «Sàpiens» mai més, ara Catalunya tenia Almiralls americans, i se li apareixien als seus somnis. Començava l’horror català. Qui seria el proper?

«Sóc en Francesc Macià i Llussà, militar i polític independentista català, sóc el 122é President de la Generalitat i jo vaig declarar la república catalana com a estat integrant de la Federació Iberica. I tu Scrooge Sánchez? Que potser el PSOE no és republicà i socialista? Ara sou més de caixa que de faixa oi? Anar fent la viu viu als militars feixistes de VOX, anar fent la gara-gara al PP, ensabonar la monarquia mentre la ideologia de Pablo Iglesias Pose la deixeu adormida a un suposat taulell de diàleg. Enterrada i morta, com jo» «A mi em deien Francesc Macià «L’avi» i estava exiliat a França d’ençà del cop d’estat de Primo de Rivera del 1923,» «vaig demanar ajuda econòmica i logística a la unió soviètica, de fet, la Internacional comunista havia mostrat cert interès per la causa catalana, però els meus contactes foren desposseïts de tot poder per ordre de l’ Stalin, com que jo tenia formació militar vaig reunir un grup de soldats antifeixistes entrenats en guerra de guerrilles i que estaven establerts a França.»

-Pensa en el què vaig fer Scrooge Sánchez, vaig fer un inici d’alçament del poble català començant per França i la Catalunya del Nord amb l’objectiu del seguiment dels catalans. I a cap del integrants se’ls va castigar amb 13 anys de presó com ha fet l’estat espanyol amb els organitzadors del Referèndum del primer d’Octubre. Reflexiona bé en la meva història, Sánchez-

«Entre nosaltres ens escriviem en clau, les escombres eren fusells i els escuradents baionetes, el pla era trobar-nos a Prats de Molló entre el 30 d’octubre i l’1 de Novembre», «Érem cap a vuitanta persones que ens havíem de disfressar de muntanyencs, i anar armats, dur telèfons de campanya, i material sanitari per emprendre direcció al Canigó passant per Bordeus, Tolosa, Vilafranca de conflent, mentre que un segon grup s’encaminava cap a Lió i Perpinyà. El 4 de novembre de 1926 la Guàrdia Civil espanyola i la Policia francesa ens va detenir ambdos grups. Molts dels integrants dels escamots van ser expulsats de França». «Però l’efecte a Catalunya de la nostra detenció va córrer com un regueró de pólvora encès per tot Europa i fins va arribar a Amèrica. A mi em van portar a la presó de la Santé de Paris». Però els diaris francesos com «Le petit journal de Paris van justificar l’assalt de Macià amb la dita «Catalunya fora d’Espanya no només seria més feliç en el sentit espiritual sinó en el sentit econòmic». Fou un assumpte tractat pels mitjans francesos com : «Le complot des catalans» i la noticia es va estendre per Catalunya funcionant com a revifalla del catalanisme que demostrava una enorme consideració cap a mi «L’avi, em deien, als meus 63 anys» «Gràcies al treball de’n Henri Torres, em van tancar només dos mesos, que ja havia complert amb la preventiva, i em van fer pagar cent francs de multa, a part d’una expulsió a Bèlgica- Però el meu independentisme d’Espanya anava creixent desmesuradament, en el 1927 vaig organitzar un viatge a Amèrica Llatina on vaig convocar l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, i aquesta assemblea va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana» «Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera l’any 30, vaig tornar a ser diputat a les corts, i va arribar la segona república espanyola amb la qual cosa el 14 d’Abril de 1931 vaig esdevenir President de la República catalana dins d’una Federació de Repúbliques»

Què és Scrooge Sánchez el que t’impedeix actuar com un autèntic marxista?

Pesadillas con importantes personajes históricos catalanes asedian a Scrooge Sánchez y revierten la mesa de diálogo en el derecho de autodeterminación para Cataluña.

He imaginado «la canción de Navidad de Dickens», y lo he engalanado con datos del libro «Vides Catalanes que han fet història» de Borja de Riquer». Con la imaginación y algunos hallazgos de la revista «Sapiens» he escrito una versión de las pesadillas de Scrooge Sánchez antes de la mesa de diálogo. Agradezco a @ByJukye sus ilustraciones. Deseo que os»» guste.
Scrooge Sánchez era un avaro que hacía trabajar a los obreros de sol a sol, en unas condiciones insalubres y pagándoles cuatro reales, estando enfermos y siendo mayores.

Los obreros llegados de las provincias de Euskal Herria, del Reino de Aragón, del Principado de Cataluña, del Reino de Valencia y de Ses Illes Balears, debían amanecer más temprano que los de las otras fábricas, y también debían acostarse más tarde, pero en los sueldos de sus sobres cada vez había más telarañas y menos dinero. Resignación.
Cuando llegó Navidad, Scrooge Sánchez no dio fiesta a sus trabajadores. Había que cerrar caja, cuadrar números, recaudar los impuestos de todo el reino para entregarlos a los funcionarios de la monarquía española, la supuestamente constitucional, però que seguía asentada en el Reino de Madrid.

Así que había que trabajar como todos los días hasta medianoche. Scrooge Sánchez no había estudiado economía en toda su juventud para dar fiesta a los subordinados, si lo hiciera, sería una medida contraria a la eficiencia económica y sus peones no lo merecían porque eran todos unos zapatos, pensaba Sánchez poniendo cara de manzanas agrias. Aunque fueran de las tierras con más Producto interior Bruto, él los veía como zapatos poco instruidos. Además, la estructura de su fábrica se basaba en que los departamentos más ricos sostenían a los más pobres y esto era incambiable. Trabajarían todos para enriquecer al reino de Castilla y al partido dominante en el congreso. Antes había sido el PP y en este caso sería el PSOE quien sacaría una gorda cucharada. De aquel partido, que un día fue marxista y anarquista, inaugurado por Pablo Iglesias Pose, ya no quedaba nada. El PSOE actual ni era socialista ni marxista, era un mosaico, un conglomerado de simpatizantes monárquicos y españoles en el que muchos eran contrarios a los derechos fundamentales como el derecho a la autodeterminación de los pueblos, sobre todo de Cataluña.

Pasadas las doce de la noche, Sánchez se encerró en una habitación escondida de la fábrica desde la que se quedaba a vigilar que nadie le robara la producción. Tenía que ajustar cuentas con la monarquía y temblaba de miedo, no quería perder privilegios con el rey. Después de un duro trabajo por fin se acostó.
Aquella noche, Ebenezer Scrooge Sánchez tuvo problemas para conciliar el sueño, estaba demasiado cansado, suerte tuvo de un vaso de leche caliente con canela para empezar a cerrar los ojos. Cuando hacía un par de horas que roncaba entró en fase REM, los párpados se le movían deprisa, y se le apareció un fantasma de su propia imagen arrastrando una larga cadena de hierro negro junto con la aparición de en Pablo Iglesias Pose. El avaro le conoció rápidamente, él era el representante más antiguo de su partido, Pablo Pose fue un marxista que un buen día de 1888 fundó el PSOE y organizó la unión general de trabajadores, UGT.
La visión se paseaba con otras apariciones por encima de la cama. Scrooge Sánchez se vio fuertemente encadenado a una bola enorme y pesada decorada con los logos de las marcas de las empresas más importantes del Ibex, Pablo Iglesias Pose empezó a hablar con Sánchez: «La avaricia se convierte en una pesada bola de hierro que tendrás que arrastrar toda la eternidad» «Tú eres un buen economista, pero no miras por el pueblo que sufre y no tienes en cuenta que son sus votos los que te han puesto en el Congreso» « Te mostraré la historia de algunos catalanes del pasado, y quizás reflexionarás» «Ahora que estás decidido a dialogar con Catalunya será mejor que la conozcas bien y pienses en lo que no te espera nada bueno» «Recuerdas mi sello de la República Española ¿de 1931?» «Pues, te puede pasar cuando habrás dejado el mundo de los vivos» «hablo del plan espiritual» en «1936, el odio a los republicanos catalanes y vascos o sumado al odio hacia una monarquía corrupta y la tendencia europea autoritaria, llevó a España al peor genocidio fascista de la historia nacional» «¿Tú, como socialista, desde cuando un congreso de izquierdas permite dirigir España al rey ya los poderes fácticos? Una democracia es cuando manda el pueblo… y pues ¿que hace la monarquía, y la banca en el poder..? «¿Estás sometido a los lobbies que defienden una monarquía hereditaria sin opción de Referéndum?, y ¿qué es un sistema judicial feudal puesto por los propios partidos políticos involucionistas, con la única tarea de estrangular al pueblo?…» «¿Dónde están tus raíces marxistas y anarquistas Scrooge Sánchez? ¡Estás vendido al poder!!»Sánchez había dado tres vueltas…
En el sueño apareció Santa Eulalia, tan real que con las manos Sánchez la había estado intentando apartar para que se marchara, y eso que él no era de misa, ni de santos ni de santas.

Junto a la patrona de Barcelona, una nueva imagen fantasmagórica de su trabajador y socio Cratchit Aragonès quien le dijo con la voz dentro de un tunel oscuro… Piensa en el pasado Scrooge Sánchez, piensa…
Flotando sobre la cama estaban Santa Eulalia con su cruz, y Daciano que fue el primer San Obispo de Barcelona, nacido en el 301 d. C., y juntos ambos evocaron recuerdos. Daciano se casó joven y tuvo un hijo, Dextro. Este hijo ocupó cargos en la administración imperial romana. Pero habló Santa eulalia:
-Sánchez, ahora tienes la oportunidad de cambiar las cosas del alma. Yo nací en el 290 d. Habiendo enterado que el emperador Diocleciano había empezado a perseguir a cristianos. Yo, que era perteneciente a un noble linaje de Barcino, me encaré al juez del Tribunal, Daciano, y por eso me condenaron a morir crucificada mientras con antorchas encendidas me iban quemando, pero ocurrió un prodigio y fue que las llamas se volvieron contra los verdugos. Entonces, una vez muerto mi cuerpo terrenal de mi boca salió una paloma. Y es que era la paz lo que yo buscaba, y tú, Scrooge Sánchez, pregúntate, ¿tienes el alma justa? ¿O es que nunca quieres conseguir la paz con Cataluña? Como sabes que nunca querrán una guerra, ya estás tranquilo expoliando el dinero de su territorio, ¿verdad?
Su socio, Cratchit Aragonés convertido ahora en ectoplasma con una cola de tirabuzón acompañó a Santa Eulalia y dio paso a otro espíritu… Guifré el Pilós
-Buenas Noche Scrooge Sánchez: Los reyes medievales me han otorgado el título de conde independiente, en el siglo XIX se habló de que la bandera era fruto de mi sangre derramada por Cataluña sobre un escudo dorado… La verdad es que nací al 840 d. C., y que mi madre era la condesa Ermesenda y mi padre el conde de Sunifred, la familia de mi abuelo vino de la Carcasona, y etc. etc. etc, yo tenía una larga familia. Pero he venido a decirte que para los grandes proyectos son necesarios grandes aliados, yo mismo, para echar a los musulmanes no me quedó más remedio que asociarme con hermanos e hijos del gobierno, y es que necesité hacer todo lo posible para organizar una respuesta al avance musulmán hacia las fronteras de la Catalunya Central. En estos momentos necesitas la ayuda de los independentistas de todo el reino hispánico, ya sean musulmanes o cristianos, a mí, Lobo ibn Muhammad, nuevo señor de lleida, me contraatacó en 897 y me causó la muerte, pero dice la leyenda una historia diferente. Dice que estaba el emperador Luis de Francia invadido por los Normands, y que me pidió ayuda a mí, a Jofre el Valerós, que era yo mismo, conde de Barcelona- y que mis caballeros vencieron a los Normandos pero que yo murí en la lucha. Si esto fuera cierto sería el emperador Luis quien se conmovió… De modo que pasó los dedos ensangrentados por el escudo dorado, de arriba abajo, dibujando cuatro rayas de sangre y me dijo el emperador: «Estas serán tus armas»
Una vez explicado esto, el fantasma de Guifré el Pelós, dicho así porque tenía pelo en un lugar desacostumbrado, siguió hablando a Scrooge Sánchez; «comprenderás que con una historia que se remonta a los condados de Barcelona del año 800, Catalunya nunca renunciará a un estado propio, y ahora voy a desaparecer de la mano de tu esclavo Cratchit Aragonés para que te despiertes. Todavía te quedan otras canciones de Navidad. Así que despiértate.
Scrootge Sanchez llevaba una camisola blanca de dormir y un sombrero en forma de cucurucho caído bastante ridículo. Cuando se miró en el espejo, no entendía nada, en la imagen de su lado vio a Pablo Iglesias Pose, que le sopló el cristal. Quedó todo empañado y decía «Amnistía y derecho de autodeterminación, Marxismo, Anarquismo, Socialismo…»
Sánchez interactuó con su sueño y se dijo… «Yo he evolucionado hacia la derecha porque es más útil, ahora la solución actual es el capitalismo y la sociedad del bienestar». También pensó que si vestía como un viejo del novecientos y veía mensajes, es que… Se estaba volviendo loco. Se pellizcó la nariz que la tenía muy grande, y nada. Desenteló el espejo frotando con el codo y nada. Metió los dedos entre el pelo y se rascó la cabeza. Todo era real. Se fue a la cama, cerró los ojos.
Scrooge Sánchez cogió la almohada y se tapó la cabeza con la nariz incluso.
Los sueños no se detenían, Sánchez ya no podía más, debería tomar una píldora para dormir, se levantó a buscarla. ¿Pero dónde estaba su pijama de seda azul? Ahora parecía el dibujo de un cuento de Dickens con la camisola blanca y larga y arrastrando los pies desnudos. Ante ellos dos fantasmas de caballeros se presentaron, Scrooge Sánchez se volvió a la cama, a taparse para ganar al miedo: «Soy Ausias Marc de gandía y fue Alfonso el Magnánimo quien me llamó halconero mayor» «Me casé con el humilde Leonor de Ripoll, quien murió en agosto de 1429, y me quedé más solo que un búho , necesitaba un heredero para no dejar las propiedades a los Marc de Barcelona» «No me quedó más remedio que negociar con Galceran y Joanot Martorell, aunque fueran unos gamberros y fanfarrones violentos, negocié la dote de Isabel Martorell y me fue bastante bien , recibí 33.000 sueldos, así que hice nupcias con una niña de quince años delgada y anémica que no soportó el embarazo ni tres meses, por lo que más adelante, los caballeros Escorna de la ciudad de Valencia me ofrecieron a Joana con 50.000 sueldos de dote, 17.000 más que los Martorell y yo, Ausiàs Marc se trasladé a vivir a Valencia. A pesar de todos los esfuerzos seguí sin descendencia, así que, pedí al Magnánimo la legitimación de Francisco, ese hijo que tuve con una monja, aunque estaba muy enamorado, también Juana murió, y ésto me fue de inspiración extrema»:
«Feri’ls amor de no curabe plaga;

Separa’ls mort dret és que ella els veïni.

Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,

mescladament partirem nostres cossos»
«Scrooge Sánchez, tú que tienes amor e hijos y propiedades y amigos, toma el espíritu caballeresco y no permitas que Catalunya tenga el 26,3% de los niños en riesgo de pobreza extrema. Yo he perdido a niños y mujeres, y el amor, piensa pues con los que no tiene de esto»
De repente junto a Ausiàs Marc, el caballo de Joanot Martorell relinchó y amenazó con las dos patas delanteras. Dijo Joanot «Siempre hable de Cervantes, y fue un admirador mío Miguel de Cervantes, y dijo de mi gran novela, Tirant lo Blanc, que era: «Un tesoro de contento y una mina de pasatiempos» «Mi obra refleja la situación política de la Europa de los años cincuenta del siglo XV, y no es por fanfarronear , pero lo hago con sarcasmo, ironía, utilizo casos de la vida cotidiana, escenas picantes, referencias eróticas, en mi novel·la de muestran los contratos por bodas sordas, las ofensas entre caballeros… En aquellos años era mi vida un entorno de desenfreno constante, y me caían los litigios acumulándose uno tras otro, y fue por eso que me vi obligado a empeñar el manuscrito de Tirant lo Blanc a Martí Joan de Galba» . «Era Martí un mercader catalán residente en Valencia que me la quiso empeñar, pero era el mío el «best-seller» del que se hicieron ediciones en Valencia y en Barcelona, y que además fue una novela la traducida al Italiano y al Castellano» Sánchez con la píldora para dormir volvía a roncar. Cuando Joanot Martorell vio que había estado hablando para las musarañas…
-¿Scrooge Sánchez me escuchas? , sabemos que no ha habido ningún acuerdo fructífero para hacer obras audiovisuales en catalán, vasco o gallego… «Sabemos que el catalán se está perdiendo en todos los tres territorios de habla catalana. Y te vendremos a visitar todas las noches hasta que tengas en cuenta que tú estás aquí gracias a que nosotros hemos existido. Parece que no recuerdes quién te ha ayudado siempre. Somos tus sueños; variables, varios, de grandeza, pero… debes cuidar tu pasado socialista y federalista, de no hacerlo, te las verás con tus pesadillas». «No te dejaremos dormir» dijo Ausias, «No te dejaremos pensar» dijo Joanot Martorell. Joanot se enfadaba pronto y le hizo una sacudida doble en la cama tan fuerte que Scrooge Sánchez quedó acurrucado sudando, desquiciado y hecho una chapuza. Al estar medio despierto medio soñando se vio pegado al techo. Y puff, volvió a caer, pero a pesar de las pesadillas, los caballeros no se marchaban, se cogió las piernas mientras los dientes le sonaban como castañuelas. Poco a poco se fue calmando, cerró los ojos fuerte y recitó a las comunidades autónomas por su inicial buscando un elemento químico de la mesa, por ejemplo: Cataluña, (Ca)calcio, Murcia,(Mg) Magnesio, Andalucía , (Au), oro, Aragón (Ag) plata, si hubiera hecho ciencias físicas en lugar de políticas no debería ir a ninguna mesa de diálogo. Que le estaba produciendo unas pesadillas terribles… se dormió de nuevo.

«Soy el oficial David Glasgow Farragut» «Mi padre Jordi Farragut nació en Menorca, mientras ésta era británica» «en 1776, el padre emprendió un viaje hacia las américas pero no para luchar a favor del rey Jorge III sino para hacerlo en contra, para luchar a favor de la independencia de EEUU» «En la actualidad quedan toponímicos de David Glasgow Farragut por EEUU» «una plaza en medio de Washington DC, un parque natural en Idaho hasta varios pueblecitos en Tennessee e Iowa, así como estatuas en un barrio de Boston y en uno de Nueva Yor, más Numerosas escuelas que llevan su nombre, como flamante héroe de la Independencia»
En Scrooge Sánchez se juró interiormente no leer el «Sàpiens» nunca más, ahora Cataluña tenía Almirantes americanos, y se le aparecían en sus sueños. Empezaba el horror catalán. ¿Quién sería el próximo?
«Soy Francesc Macià i Llussà, militar y político independentista catalán, soy el 122º Presidente de la Generalitat y yo declaré la república catalana como estado integrante de la Federación Ibérica. ¿Y tú Scrooge Sánchez? ¿Acaso el PSOE no es republicano y socialista? Ahora sois más de caja que de faja ¿verdad? Ir haciendo luz de gas a los militares fascistas de VOX, ir haciendo la garra-gara al PP, enjabonar a la monarquía mientras la ideología de Pablo Iglesias Pose la dejáis dormida en un supuesto mostrador de diálogo. Enterrada y muerta, como yo»

«A mí me llamaban Francesc Macià «L’Avi» y estaba exiliado en Francia desde el golpe de estado de Primo de Rivera de 1923,» «pedí ayuda económica y logística a la unión soviética, de hecho, la Internacional comunista había mostrado cierto interés por la causa catalana, pero mis contactos fueron despojados de todo poder por orden de Stalin,pero como yo tenía formación militar reuní a un grupo de soldados antifascistas entrenados en guerra de guerrillas que estaban establecidos en Francia.»
-Piensa en lo que hice Scrooge Sánchez, hice un inicio de alzamiento del pueblo catalán empezando por Francia y la Catalunya del Nord con el objetivo del seguimiento de los catalanes. Y a ninguno de los integrantes se les castigó con 13 años de cárcel como ha hecho España con los organizadores del Referéndum del primero de Octubre. Reflexiona bien en mi historia, Sánchez-
«Entre nosotros nos escribíamos en clave, las escobas eran fusiles y los palillos bayonetas, el plan era encontrarnos en Prats de Molló entre el 30 de octubre y el 1 de Noviembre», «Éramos cerca de ochenta personas que nos disfrazamos de montañistas, e íbamos armados, llevávamos teléfonos de campaña, y material sanitario para emprender camino dirección al Canigó pasando por Burdeos, Toulouse, Vilafranca de conflent, mientras que un segundo grupo se encaminaba hacia Lyon y Perpiñán. El 4 de noviembre de 1926 la Guardia Civil española y la Policía francesa nos detuvo a ambos grupos. Muchos de los integrantes de las guerrillas fueron expulsadas de Francia». «Pero el efecto de nuestra detención en Cataluña corrió como un reguero de pólvora encendido por toda Europa y hasta llegó a América. A mí me llevaron a la cárcel de la Santé de París». Pero los diarios franceses como “Le petit journal de Paris justificaron el asalto de Macià con el dicho “Cataluña fuera de España no sólo sería más feliz en el sentido espiritual sino en el sentido económico”. Fue un asunto tratado por los medios franceses como: «Le complot des catalans» y la noticia se extendió por Cataluña funcionando como resurgimiento del catalanismo que demostraba una enorme consideración hacia mí «L’avi, me decían, a mis 63 años» «Gracias al trabajo de Henri Torres, me encerraron sólo dos meses, que ya había cumplido con la preventiva, y me hicieron pagar cien francos de multa, aparte de una expulsión a Bélgica, pero mi independentismo de España iba creciendo desmesuradamente, en 1927 organizé un viaje a América Latina donde convoqué la Asamblea Constituyente del Separatismo Catalán, y esta asamblea aprobó la Constitución Provisional de la República Catalana» «Con la caída de la dictadura de Primo de Rivera en el año 30, volví a ser diputado en las cortes, y llegó la segunda república española con lo que el 14 de Abril de 1931 fui Presidente de la República catalana dentro de una Federación de Repúblicas»
¿Qué es Scrooge Sánchez lo que te impide actuar como un auténtico marxista?


.

El arte de la guerra de Sun Tzu aplicado al conflicto Catalunya-España

En negrita he resaltado los extractos del libro “El arte de la Guerra” de Sun Tzu.

Sun Tzu nació el año 544 a.C en el estado Wu en China. Desarrolló su carrera militar como general y además fue un excelente filósofo. Como estratega militar Sun Tzu escribió un tratado pensando en la mejor manera de dañar al contrario sin tener demasiadas pérdidas en las propias tropas. En la actualidad, este libro se está aplicando en política, en estrategia empresarial o económica y en todo tipo de resolución de conflictos. Voy a aplicar “El arte de la Guerra” al conflicto Catalunya-España. Aunque siempre se deben tener en cuenta las condiciones que se encontrarán en el campo de batalla.

*La ley moral: el pueblo sigue a su gobernante aún a riesgo de sacrificar su vida, ignorando cualquier peligro . Obviamente, este axioma se podía aplicar cuando los comandantes no eran corruptos; prevaricadores, artistas de nepotismo, etc. Buena cosa sería recordar que el PP fue declarado el partido más corrupto de Europa, con tantos casos como iniciales tiene el alfabeto; Púnica, Gurtel, etc ..

* El Comandante representa las virtudes de la sabiduría, la sinceridad, la benevolencia, el valor y la conducta estricta: Pensamos en el primer gran comandante, el rey Juan Carlos I. Este perdió todos los anteriores méritos en una serie de extrañas donaciones como comisionista político, siendo estas de 100 M de dólares del rey de Arabia Saudí en una cuenta de Ginebra. El rey utilizó 65 M de euros como regalo para su amante, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, y los registros realizados a los testaferros del rey español emérito sirvieron para descubrir la documentación que demuestra que esta donación fue para construir un tren AVE a la Meca y las donaciones multimillonarios provinieron de la adjudicación a una empresa española. El emérito recibió el título de rey del dictador Francisco Franco y actuó como los antiguos emperadores chinos, es decir pasó como derechos hereditarios todos los privilegios a su hijo Felipe VI, quien adquiriría todos los privilegios por derecho sanguíneo divino. Él, su hijo FelipeVI continúa cediendo los privilegios a su joven hija Leonor. Por la gracia de Dios.

Si no tomas decisiones nunca habrá equivocaciones. Según el Forbes o el New York Times la

fortuna del Rey Juan Carlos I, el emérito está estimada en 2.000 Millones dólares. Y en la actualidad está viviendo en un resort de Abu dhabi mientras va dando cantidades irrisorias a Hacienda teniendo en cuenta el montante de su dinero. Los jueces que no han tenido suerte en la extradición de Carles Puigdemont, podrían perseguirlo pero su figura es inviolable, o eso parece.

*El método y la disciplina incluyen la disposición de las tropas en sus subdivisiones correspondientes, las graduaciones de rango entre los oficiales: obviamente en una monarquía parlamentaria, las graduaciones de rango se sitúan entre el poder judicial, el congreso de los diputados y el poder ejecutivo. Como tenientes o generales, los políticos son destituidos y colocados según el mérito que hacen al comandante. Así se puede asistir a la decapitación de ministros por una pequeña estupidez contrapuesta a la elevación de otros ministros a los altares de los puestos más altos de la Unión Europea como el sr. Josep Borrell.

El sr. Borrell consiguió ser un alto diplomático de la UE en base a ofender y negar la realidad independentista, a la vez que alababa a los conquistadores americanos en dónde, según su nueva ofensa perecieron cuatro indios. Destrozó con palabras denigrantes la Catalunya que le dio la vida, el pueblo que le vio nacer, y todo para conseguir las prebendas de un General bien entrenado, el Presidente de su partido político, y es que, los puestos de trabajo sirviendo correctamente al comandante son recompensados con premios y las pifias son castigadas con descensos de categorías, despidos y alejamientos de los lugares más jugosos. Los generales, capitanes, etc, son tratados cual perritos que hacen una monería. Perritos con sueldos de escándalo, claro. Daba igual que el pueblo se muriese de hambre mientras fuese fiel al comandante. Y sabido era que unos generales felices aseguraban la felicidad de bastantes familias.

* Igualmente, a la hora de intentar determinar las condiciones militares, resulta esencial efectuar las siguientes comparaciones

1) ¿Cuál de los dos gobernantes enfrentados cuenta con el respaldo de la ley Moral?: *La ley moral: el pueblo sigue a su gobernante aún a riesgo de sacrificar su vida, ignorando cualquier peligro. En el conflicto España-Catalunya, el comandante español, su majestad Felipe VI, tiene a todos sus seguidores blindados, fruto del comportamiento del General Rajoy el dia 1 de octubre, su comandante no les falló. Cuando Cataluña lanzó su órdago, con más de dos millones tres-cientas mil personas que votaron en público referéndum por el establecimiento de La República Catalana, acudió rauda la policía nacional y la guardia civil, además de miles de soldados de las tropas del ejército que estaban apostados y preparados, porra en ristre, para impedir ese referéndum. La actuación del General Rajoy y de todas sus tropas fue aplaudida desde los mass media españoles con un discurso del comandante alabando el apaleamiento de las catalanas y los catalanes que indefensos acudieron con una papeleta a los lugares electorales. Los días siguientes fueron de huelga y detenciones. Presos y exiliados, no me quería referir a un tema que fácilmente pueden encontrar en las enciclopedias digitales sino al asunto principal. La ley Moral. Su majestad Felipe VI actuó para los españoles de determinada ideología. Los que gastan fobia al pueblo de Catalunya desde centurias. Y para esa parroquia. La ley moral que aplicó fue la correcta. El segundo comandante, el President Puigdemont se instaló fuera de España donde goza de relativa libertad. Posee una libertad amarga, la del desterrado. Aquí vemos una ley moral aplaudida por todos los que buscan la separación administrativa de España y moralmente, a mi entender, teniendo en cuenta los derechos humanos, el President Puigdemont ganó la contienda entre comandantes. Por poner un ejemplo sangriento, casi mil personas sangraban de entre las personas que fueron a votar y después en las protestas por las largas sentencias de cárcel, muchas fueron mutiladas en sus ojos con balas de FOAM. En mi paralelismo entre comandantes , el President Puigdemont acapara de largo la ley moral.

2) ¿Cuál de los dos generales es más hábil

Vencerá el general que sea más hábil. En el conflicto actual con Catalunya parece más hábil sentarse a dialogar como dice Pedro Sánchez que anular la Generalitat con el artículo 155 que fue el tacticismo de Rajoy y Soraya Saenz de Santamaría, pero digo que “parece” ya que conozco a un par de jóvenes que podrían estar toda una vida dialogando con una tabla de ajedrez enmedio, “ahora te mato el alfil y luego me como una torre”, y obteniendo tablas sempiternas. Sin llegar a ninguna resolución placentera para Catalunya. No olvidemos que si los catalanes no pedimos el territorio de Madrid, tampoco Madrid puede pedir el territorio catalán, es de primero de lógica.

3) ¿En qué lado se refuerza la disciplina con el mayor rigor? Los generales españoles reciben premios en forma de máster sin haber asistido a clase, vacaciones en propiedades del reino de España, viajes oficiales, trabajos muy bien remunerados en las apodadas “Puertas giratorias” e incluso después de haber servido a Catalunya, como fue el caso del Presidente Montilla. Los antedichos “premios” refuerzan la disciplina. Por tanto, gana España.

En Catalunya la disciplina se ha premiado en la misma forma que hizo España, pues ahora no es más que una región autónoma y los premios que conducen a la lealtad con los generales y su comandante, no varían mucho en toda España. Distinta es la disciplina del pueblo catalán, ellos con toda la legitimidad internacional reclaman su estatus de República. El pueblo está organizado, cada 11 de septiembre celebra su Diada, con cientos de miles de simpatizantes por las calle, pero cuando fruto de la Sentencia del Procés hubo presos por parte de España, el pueblo se desplazó a apoyarlos a las cárceles, así como se han desplazado a Europa numerosas veces a apoyar a exiliados; al Presidente Puigdemont, Anna Gabriel, Valtonyc, y a todos los que por culpa de un código de leyes carpeto-vetónicas. Un código que todavía encierra a personas por injurias al monarca. Podríamos concluir que España refuerza mejor la disciplina y castiga mejor a los indisciplinados, es pues, ganadora de este round.

4) ¿Qué ejército es más fuerte? Permitiréis que sea un poco libre en la respuesta. Si hablamos de Ejército entendido como señores con fusiles, bombas, y submarinos que flotan poco, gana España por goleada. Si entendemos Ingenieros de puentes y caminos, abogados, Star ups, profesores, universidades reconocidas mundialmente, especialistas en medicina, y hasta de nuestra propia vacuna Hipra Covid entonces gana Catalunya. Somos un lugar donde siempre se ha premiado el estudio, el dar asilo a personas en situaciones de guerra, se premia la paz. Los músicos como Pau Casals, o los pintores surrealistas que como Dalí bajaban del avión hacia New York con un pan de pagés des de 2 K y una barretina. Cataluña no es violenta.

5) En “El arte de la guerra” se valora mejor el bando con oficiales y tropas mejor entrenados.Debo admitir que en la actualidad y sin ejército, Catalunya lleva las de perder, pero en mi analogía es tarea de los oficiales basarse en el engaño. Antaño en la estrategia militar, actualmente en la estrategia política, económica, etc. Es necesario poner señuelos para atraer al enemigo, fingir desorden, atacarlo progresivamente, y aplastarlo. Un ejemplo sería la ampliación del aeropuerto de Barcelona. Era un señuelo de 1700 Millones que dividió internamente al gobierno autonómico al exigir ocupar una zona ecológicamente necesitada de protección. Hubo división entre los catalanes que preferían la propuesta española y entre los ecologistas. Objetivo alcanzado. No hubo inversión española y se dividieron las fuerzas de los capitanes enemigos. Sánchez ha resultado un excelente general en sus ataques. Utiliza el engaño bastante mejor que M.Rajoy. De ahí su supuesta buena amistad con el comandante, su majestad Felipe VI.

«Cuando un general, incapaz de evaluar la fuerza del enemigo, permite que una fuerza inferior enfrente a una superior, o envía un destacamento débil a atacar un poderoso y no se preocupa por colocar los soldados expertos frente a las tropas, el resultado será la derrota »

El General Rajoy y el comandante enviaron un total de seis mil hombres a luchar contra dos millones trescientos mil demócratas que votaron por la autodeterminación de Cataluña. El independentismo, aunque aplastado, golpeado y mutilado, siempre tenía que ganar la batalla. Ellos tenían porrazos, y nosotros la legislación internacional vigente. La pifiaron porque tardará más o tardará menos pero tenemos los mejores abogados y lo más importante, la legislación internacional de nuestro lado. Gonzalo Boye y sus juristas demostrarán que el «Gobierno español» utilizó la fuerza contra personas no armadas, contra ancianos, familias, contra gente que ejercían un derecho fundamental. El derecho a voto. Y demostrarán que se ha encarcelado y exiliado a hombres y mujeres que sólo deseaban cumplir el mandato de las urnas del pueblo catalán. Una votación para saber la opinión de tu pueblo nunca, repito, nunca puede ser ilegal en democracia. Otra cosa es que estemos en una monarquía absolutista.

«El General que avanza sin buscar la gloria y se retira sin tener el deshonor, el que tiene como único pensamiento proteger el país y servir correctamente a su soberano, ofrece un valioso servicio a la nación. Es el tesoro de su reino »

Y son generales defensores de nuestro Presidente legítimo Carles Puigdemont; la Presidenta del Parlamento, Laura Borràs, sus abogados como Gonzalo Boye, Jaume Alonso Cuevillas, los eurodiputados Clara Ponsatí, Toni Comín,el actual Presidente Aragonés, los exiliados Anna Gabriel Sabaté, Josep Valtonic y tantos otros que piden una República Catalana democrática de verdad. En lugar que no sea ningún gobierno avalado por leyes decimonónicas.

«La información sobre las estrategias enemigas sólo puede provenir de otros hombres: los espías»

Existen cinco clases de espías:

1) Espías locales. Contratar espías locales significa tener los servicios de algunos habitantes de la región. El espía local de España en Cataluña podría estar ubicado en cualquier persona de VOX, del PSOE o del PP, de los partidos unionistas y contrarias al ejercicio de la autodeterminación. Por ejemplo, fue José Zaragoza quién abandonó la ejecutiva del PSOE por su implicación en el espionaje de Método 3 en el Restaurante «La Camarga»

2) Espías internos. Los militantes camaleónicos como Toni Cantó pueden ser considerados espías internos, de UPyD se fue a Ciudadanos y de ahí fichó por el PP, con las estrategias de cada partido podía ir pasando información de uno al otro. Los espías internos hacen uso de los conocimientos de los oficiales a los enemigos. Y acaban siendo recompensados.

3) Los dobles agentes consisten en coger a los espías enemigos y utilizarlos para propósitos propios.

4) Trabajar con espías cebos significa ejecutar ciertas maniobras con el fin de engañar y que los propios espías estén al caso de ellas, y todo para informar al enemigo de movimientos erróneos. Aquí recuerdo la pancarta en pro de un Referéndum de autodeterminación que hace muchos años enseñó Iceta por toda Cataluña, hizo de cebo, ya que su objetivo era ser ministro. Cosa que ha acabado consiguiendo. Pero mintió a sus militantes catalanes para conseguir ventajas dentro de su partido político. Como ya he dicho el Arte de la Guerra es el Arte de engañar.

5) Espías irremplazables son los que llevan información del bando contrario. Muchos medios de comunicación se cuidan de ser irreemplazables, El Pais, el Mundo, el ABC, la Cope, son claramente medios que trabajan informando a favor de una tendencia política. En Cataluña pasa lo mismo con el Nacional, el Vilaweb, el Ara, etc …

Las redes sociales se han vuelto indispensables si necesitamos tener información de primera mano, objetiva y contrastada.

L’art de la guerra de Sun Tzu aplicat al conflicte Catalunya-Espanya

En negreta he ressaltat els extractes del llibre «L’art de la Guerra» de Sun Tzu.
Sun Tzu va néixer l’any 544 a.C a l’estat de Wu a la Xina. Va desenvolupar la seva carrera militar com a general i a més va ser un excel·lent filòsof. Com a estratega militar Sun Tzu va escriure un tractat pensant en la millor manera de fer mal a l’enemic sense tenir massa pèrdues en les pròpies tropes. En l’actualitat, aquest llibre s’està aplicant en política, en estratègia empresarial o econòmica i en tot tipus de resolució de conflictes. Aplicaré «L’art de la Guerra» al conflicte Catalunya-Espanya. Sempre s’han de tenir en compte les condicions que es trobaran en el camp de batalla.

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill. Òbviament, aquest axioma es podia aplicar quan els comandants no eren corruptes; prevaricadors, artistes de nepotisme, etc. Bona cosa seria recordar que el PP va ser declarat el partit més corrupte d’Europa, amb tants casos com inicials té l’alfabet; Púnica, Gurtel, etc … i hem d’afegir al PSOE amb els seus ERES … o a Catalunya amb el cas Palau … els lladres no han fet més que envernissar d’euros a polítics que en general estan més àvids de guanys personals que del bé comú. En quant al compliment de la llei moral ambdós capitans, generals, tinents, tant els del PP com els del PSOE han estat gairebé tots polítics comissionistes, d’habitual pillatge, o de prevaricació i nepotisme.
* El Comandant representa les virtuts de la saviesa, la sinceritat, la benevolència, el valor i la conducta estricta: Pensem en el primer gran comandant, el rei Joan Carles I. Aquest va perdre tots els anteriors mèrits en una sèrie d’estranyes donacions com a comissionista polític, sent aquestes comissions de 100 M de dòlars del rei s’Aràbia Saüdita a un compte de Ginebra. El rei va utilitzar 65 M d’euros com a regal per la seva amant, na Corinna zu Sayn Wittgenstein, i els escorcolls realitzats als testaferros del rei espanyol emèrit van servir per descobrir la documentació que demostren que aquesta donació fou per construir un tren AVE a la Meca. Donacions multimilionaris que provenien de l’adjudicació a una empresa espanyola. L’emèrit va rebre el títol de rei de les mans del dictador Francisco Franco i va actuar com els antics emperadors xinesos, és a dir va passar com a drets hereditaris tots els privilegis que tenia al seu fill Felip VI, qui va adquirir tots els privilegis per dret sanguini diví. «Por la gracia de Dios» El seu fill Felip VI continua cedint els privilegis a la seva jove filla Elionor pel mateix sistema medieval.

La funció del monarca a Espanya és simbòlica, de fet, si no prens decisions mai faràs equivocacions, però segons el Forbes o el New York Times la

fortuna del Rei Joan Carles I, l’ emèrit està estimada en 2.000 Milions de dòlars. I en la actualitat està visquen a un ressort d’Abu Dhabi mentre va donant quantitats irrisòries a Hisenda tenint en compte els seus diners. Els jutges, que no han tingut sort en l’extradició d’en Carles Puigdemont, podrien perseguir-lo, però la seva figura és inviolable, i vist que en la actualitat la fiscalia d’en Sánchez pretén arxivar el cas contra l’emèrit. Així que sembla que sí que hi ha inviolabilitat.
* El mètode i la disciplina inclouen la disposició de les tropes en les seves

subdivisions corresponents, les graduacions de rang entre els oficials, el manteniment de les rutes a través de les quals l’exèrcit rep subministraments i el control de la despesa militar: Òbviament en una monarquia parlamentària les graduacions de rang se situen entre el poder judicial, el congrés dels diputats i el poder executiu. La despesa militar de l’any 2020 ha estat de 20.000 Milions d’euros. La fidelitat medieval a sa majestat el rei Felip VI és la que fa que tinents, generals, polítics, jutges, siguin augmentats de rang o destituïts i col·locats segons la quantitat de mèrits que facin pel bé del comandant que és «La Unitat d’Espanya». Així es pot assistir a la decapitació figurada de ministres per una petita estupidesa contraposada a l’elevació als altars d’altres ministres. D’aquí que el sr. Iceta ha esdevingut ministre o l’entrada d’en Josep Borrell a la diplomàcia de la Unió Europea. El sr. Borrell va optar a la diplomàcia de la UE gràcies a la seva militància al PSOE, però en Borrell va aconseguir el seu càrrec en base a ofendre i negar la realitat independentista, alhora que lloava com els conqueridors espanyols van ocupar Amèrica declarant en to irònic, però amb una nova ofensa, que només hi van morir 4 indis. Va destrossar amb paraules denigrants «Desinfectar Catalunya» recordem que en Borrell està atacant la nació que li va donar la vida, el poble que el va veure néixer, però tot fou per aconseguir les prebendes d’un General ben entrenat de sa majestat el Rei, un general, en Sánchez, que com Zapatero, Rajoy, Aznar i González estava entrenat pel que fa a empescar-se enganyifes.

En Sánchez va servir correctament al comandant. Tots aquells que ho fan són recompensats amb honors i premis i si la pifien són castigats amb descensos de categoria, amb acomiadaments o allunyaments de les feines econòmicament més sucoses. De fet, són tractats com a gossets que fan una moneria, utilitzant el conductisme de Paulov. Ara bé, les recompenses són sempre uns sous d’escàndol, és clar. Els ha importat poc que el poble es mori de gana mentre sigui fidel al comandant. I sabut és que uns generals feliços asseguraven la felicitat de les panxes de bastantes famílies.
* Igualment, a l’hora d’intentar determinar les condicions militars, resulta essencial efectuar les següents comparacions
1) Quin dels dos governants enfrontats compta amb el suport de la llei Moral ?:

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill.

En el conflicte Espanya-Catalunya, el comandant espanyol, sa majestat Felip VI té a tots els seus seguidors blindats, fruit del comportament del General Rajoy el dia 1 d’octubre. El seu comandant no els va fallar, quan Catalunya va llançar el seu desafiament, amb més de dos milions tres-centes mil persones que van anar a votar en públic referèndum per l’establiment d’una República Catalana, hi acudir veloç la policia nacional i la guàrdia civil, a més de milers de soldats de les tropes de l’exèrcit que estaven apostats i preparats en els famosos vaixells anomenats «Piolins» tots amb la porra a la mà, justament per impedir aquest referèndum. L’actuació del General Rajoy i de totes les seves tropes va ser aplaudida per gairebé tots els mass media espanyols amb un discurs del ‘comandant lloant l’actuació de les forces de seguretat del «Estado Español» lloant les garrotades a les catalanes i als catalans que indefensos van acudir amb una papereta als llocs electorals. Els dies següents van ser de vaga i de detencions injustes. Dies de Presos i Exiliats, i no em volia referir a un tema que fàcilment podem trobar a les enciclopèdies digitals sinó a l’assumpte principal. La llei Moral. Sa majestat Felip VI va actuar de manera correcta pels espanyols de determinada ideologia, és a dir, els ancorats en el passat franquista, i els fidels al sa majestat segons la dita llei moral. La constitució espanyola permetria una lectura més diferenciadora dels territoris però les lleis són interpretables i els jutges fidels es mostren fidels al comandant, un Felipe VI sembla que s’estima més «Una, grande y libre» com volia en Joaan Carles I, el campechano, que una Espanya Federal. Fa una interpretació afavorint clarament els que gasten fòbia cap al poble de Catalunya i cap al poblle basc des de fa centúries i afavorint els que tenen fal·lera per l’exèrcit. Fou dirigint-se a aquesta parròquia que la llei moral que va aplicar va ser la correcta. Continuant amb «L’art de la Guerra» el segon comandant, el legítim electe President Puigdemont es va instal·lar fora d’Espanya gaudint de llicència absoluta per viatjar entre territoris europeus, però posseint una llibertat amarga i desterrada, per no poder entrar a Catalunya, casa seva. Aquí veiem una llei moral aplaudida per tots els que busquen la separació administrativa d’Espanya i moralment, si tenim en compte els drets humans, el President Puigdemont guanya la contesa entre ambdós comandants per golejada. Per posar un exemple sagnant; gairebé mil persones foren fortament colpejades, a més, entre les persones que van anar a votar i hagué les manifestacions post-sentència, moltes van ser mutilades buidant els seus ulls amb bales de FOAM. En el meu paral·lelisme, el president Puigdemont està guanyant de llarg la llei moral.

2) Quin dels dos generals és més hàbil?

Vencerà el general que sigui més hàbil. En el conflicte actual amb Catalunya sembla més hàbil seure a dialogar com diu el capità, en Pedro Sánchez, que anul·lar la Generalitat amb l’article 155 com va fer el tacticista d’en Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaría, però dic que «sembla» ja que conec a un parell de joves que van estar tota una vida dialogant amb una taula d’escacs enmig, «ara et mato l’alfil i després em menjo una torre», obtenint unes taules sempiternes. I no oblidem que si els catalans no demanem el territori de Madrid, tampoc Madrid pot demanar el territori català, que això és de primer de lògica. En Sánchez és més hàbil que en Rajoy però utilitza una màxima del llibre de Sun Tzu : «L’art de la guerra es basa en l’engany» En Sánchez mai considerarà un

Referèndum d’autodeterminació ni una amnistia. Com a molt la fal·làcia d’un nou estatut que mai es complirà. En tenim experiència.

3) ¿En quin costat es reforça la disciplina amb el major rigor? Alguns generals espanyols han rebut premis en forma de màsters i postgraus sense haver assistit a classe, han obtingut vacances en propietats del regne d’Espanya, o viatges oficials en família, així com treballs molt ben remunerats a les anomenades: «Portes giratòries» i fins i tot, després d’haver servit a Catalunya, com va ser el cas del President Montilla. Els esmentats «premis» han reforçat la disciplina de partit. Que és com dir la disciplina i fidelitat medieval al comandant sa majestat Felip VI.

A Catalunya la disciplina s’ha premiat en la mateixa forma que s’ha fet a Espanya, ja que encara no és més que una regió autònoma. Els premis que condueixen a la lleialtat amb els generals i al seu comandant, no varien gaire a tot Espanya. S’ofereixen ministeris com s’ha fet amb el sr. Iceta, o bé opcions per esdevenir President de la Generalitat com al sr. Illa…

Diferent és la disciplina del 52% del poble català, ells i elles, amb tota la legitimitat internacional a favor, reclamen el seu estatus de República independent d’Espanya. El poble és summament organitzat, cada 11 de setembre celebra la seva Diada, cada any centenars de milers de simpatitzants surten al carrer a reclamar una república per Catalunya. Quan hi va haver presos per part d’Espanya, el poble va desplaçar les manifestacions a les presons, se’ls hi va escriure cartes, se’ls va donar suport des dels carrers i ajuntaments de tot Catalunya, la gent va penjar cartells demanant la llibertat i també ho va fer President Quim Torra que va ser inhabilitat amb l’acusació de penjar cartells contra la repressió espanyola. Alhora, el poble català també es va desplaçar a Europa nombroses vegades a donar suport al President Puigdemont, l’Anna Gabriel, en Josep Valtonyc, i a tots els exiliats per culpa d’un codi de lleis noucentistes. Un codi que encara actualment tanca a persones per injúries al monarca, és a dir, al anomenat «comandant». Podríem concloure que Espanya premia i reforça millor la disciplina i castiga més bé als indisciplinats, és doncs guanyadora d’aquest paral·lelisme. Ja que el codi europeu, molt més avançat, no ha arribat als tribunals constitucionals espanyols. Ni al Suprem.

4) Quin exèrcit és més fort? Permetreu que sigui una mica lliure en la resposta. Si parlem d’Exèrcit entès com a senyors amb fusells, bombes, i submarins que suren poc, guanya Espanya per golejada. Si entenem exèrcit pacífic amb enginyers de ponts i camins, advocats o noves empreses, com les Starups. Si mirem universitats reconegudes internacionalment, especialistes en medicina, viròlegs i fins i tot la darrera creació de la nostra pròpia vacuna «Hipra Covid» llavors guanya Catalunya. Un lloc on sempre s’ha premiat la pau, l’estudi, i la solidaritat el donar asil a persones en situacions de guerra… Catalunya fou des de la Renaixença capdavantera en l’art com amb Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i ors, Narcís Oller, més tardans arribaren Pau Casals, i els pintors, Dalí, Mir, Miró. Una llarga llista d’escriptors, pintors i científics. Si considerem que l’exèrcit ha de ser farcit de persones pacifistes, guanya Catalunya.

5) A «L’art de la guerra» es valora millor el bàndol amb oficials i tropes millor entrenats. He d’admetre que en l’actualitat i sense exèrcit, Catalunya té les de perdre, però en la meva analogia vull demostrar com els oficials es basen en l’engany. L’estratègia militar actualment s’utilitza en la política, l’econòmica, etc. Cal posar esquers per atraure l’enemic, fingir desordre, atacar progressivament, i aixafar-lo. Un exemple seria l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Era un esquer de 1.700 milions d’euros que va dividir internament les opinions de la ciutadania. En ser una zona ecològicament necessitada de protecció, «La Ricarda» no es podien acceptar els milions. Objectiu aconseguit per Espanya. No hi va haver inversió espanyola i es van dividir les forces enemigues. Sánchez ha resultat un excel·lent general en els seus atacs. Utilitza l’engany gairebé tan bé com M. Rajoy. D’aquí la seva bona amistat amb el comandant, sa Majestat Felip VI.

«Quan un general, incapaç d’avaluar la força de l’enemic, permet que una força inferior s’enfronti a una superior, o envia un destacament dèbil a atacar un de poderós i no es preocupa per colocar els soldats experts enfront de les tropes, el resultat serà la derrota» El General Rajoy i el comandant van enviar un total de sis mil homes a lluitar contra dos milions tres-cents mils demòcrates que van votar per l’autodeterminació de Catalunya. L’independentisme, tot i que aixafat, colpejat i mutilat, sempre havia de guanyar la batalla. Ells tenien cops de porra, però nosaltres teníem la legislació internacional vigent. La van pifiar, perquè trigarà més o trigarà menys però en Gonzalo Boye i els seus juristes demostraran que el «Gobierno español» va utilitzar la força contra persones no armades, contra avis, famílies, contra gent que exercien un dret fonamental.

«El General que avança sense buscar la gloria i es retira sense tenir el deshonor, aquell qui té com a únic pensament protegir el país i servir correctament al seu sobirà, ofereix un valuós servei a la nació. És el tresor del seu regne»

I són generals defensors del nostre President legítim en Carles Puigdemont; la Presidenta del Parlament, na Laura Borràs, els seus advocats com en Gonzalo Boye, el President de la Generalitat en Pere Aragonés, en Jaume Alonso Cuevillas, els eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín, els exiliats Anna Gabriel Sabaté, Josep Valtonic i tants i tants que demanem una República Catalana i democràtica de debó.

«La informació sobre les estratègies enemigues només pot provenir d’altres homes: els espies»

existeixen cinc classes d’espies:

1) Espies locals. Contractar espies locals significa tenir els serveis d’alguns habitants de la regió. L’espia local d’Espanya a Catalunya podria estar ubicat a qualsevol persona del PSOE, de VOX, o del PP, tres partits unionistes i contraris a l’exercici de l’autodeterminació. Per exemple, en José Zaragoza que va abandonar l’executiva del PSOE per la seva implicació en l’espionatge de Método 3 al Restaurant «La Camarga»

2) Espies interns. Els militants camaleònics com Toni Cantó poden ser considerats espies interns, de UPyD se’n va anar a Ciudadanos i d’aquí va anar-se’n al PP, amb les estratègies de cada partit podia passar informació de l’un a l’altre. Els espies interns fan ús dels coneixements dels oficials de l’enemic. I acaben sent recompensats.

3) Els dobles agents consisteixen en agafar els espies enemics i utilitzar-los per a propòsits propis.

4) Treballar amb espies esquers significa executar certes maniobres amb la finalitat d’enganyar i que els propis espies estiguin al cas d’elles, tot per informar a l’enemic de moviments erronis. Aquí recordo la pancarta en pro d’un Referèndum d’autodeterminació, fa molts anys, que va ensenyar l’Iceta a tot Catalunya. El PSOE, el va utilitzar d’esquer, ja que el seu objectiu era ser ministre, cosa que ha aconseguit anys després, tanmateix va mentir als seus militants per aconseguir avantatges dins el seu partit polític. Com ja he dit l’Art de la Guerra és l’Art d’enganyar.

5) Espies irreemplaçables són els que porten informació del bàndol contrari. Molts mitjans de comunicació se’n cuiden de ser irreemplaçables, El Pais, el Mundo, l’ABC, la Cope, el Periódico… són clarament mitjans que treballen informant a favor d’una tendència política. A Catalunya passa el mateix amb el Nacional, el Vilaweb, l’Avui, etc…

Les xarxes socials s’han tornat indispensables si necessitem tenir informació de primera mà i de tendències variades, i és cosa molt necessària si volem ser objectius.

Les aventures del Soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, l’escalfament de la terra i l’amor immortal

En acabar la lectura de l’Atles del Mar, un llibre de fets i dades sobre les amenaces als ecosistemes marins de la Universitat de Barcelona, l’institut d’Estudis Catalans, HEINRICH BHÖLL STIFTUNG SCHLESWIG-HOLSTEIN I Future Ocean, vaig idear una versió del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen ofegat dins el nostre canvi climàtic. Desitjo que us agradi.

Vet aquí que una vegada hi havia un xicot que vivia prop del port francès de «Le Havre» a França, i vet quí que li ocorregueren uns esdeveniments força al·lucinants. Coincidències altament casuals que van envoltar el seu petit món. Un món completament assetjat pel canvi climàtic. Si fa no fa com el nostre.

Conten els avis, la història del soldadet de Plom de Hans Christian Andersen, però, pot algú imaginar-se’l anxovat dins d’un món de tempestes i huracans, d’inundacions i incendis, un món on va desapareixent la biodiversitat? Podeu concebre un soldadet de plom rodejat de sequera? Nosaltres no ens podem imaginar aquest entorn. Tenim vida. Però molt aviat centenars de milers de persones, plantes i animals ja no tindran vida. Quedarà el soldadet esguerrat d’en Dídac.

Els humans havíem convertit el nostre bell planeta, el nostre espai blau i verd, en un atapeït escenari de fenòmens d’escalfament global i de canvi climàtic. En una bola d’aigua salada, desert i foc embolicada en plàstic…

Quan en Dídac va complir set anys, i son pare l’obsequià amb un exèrcit de soldadets de plom, ben drets i elegants, dins d’una capseta de soldats ben-plantats amb jaquetes vermelles, pantalons blaus, i el semblant ben seriós i determinat, lluïen uns botons daurats preciosos, tots armats amb un fusell penjat a l’esquena. El nen va obrir uns ulls com plats de sopa. Era un exèrcit disposat per confrontacions simulades, per guerres de joguina i per un munt d’atacs de broma. Mai de debò; que la família d’en Dídac eren tots pacifistes. De tot cor.

En Dídac ja tenia onze anys, i els soldadets , ben arrenglerat encara tenien un aspecte rebonic dins la capsa. Eren preciosos, únicament n’hi havia un que estava inacabat. Quan el seu pare el va fondre li va faltar plom per fer la cama dreta i ara era un soldat desfigurat. Segons va explicar l’àvia, aquell soldadet de plom havia estat un dels soldadets catalans ferits a la guerra del 1714, quan Catalunya va lluitar contra l’exèrcit dels borbons. En Dídac, amb tan sols set anys, ja escoltava la història de Catalunya explicada per la seva àvia, que era originaria de la Catalunya Nord, de Vilafranca de Conflent, i en sabia un pou d’històries.

La família d’en Dídac fabricava joguines de plom prop de la Cerdanya fins que els plàstics van inundar el mercat; i els rius, les platges, els oceans, els plàstics es van convertit en l’aliment de tots els peixos del planeta. Les joguines de plom no podien competir en un mercat de lliure competència amb les joguines de plàstic, i la fàbrica dels pares d’en Dídac va haver de tancar. Actualment, al món es fabriquen tres-cents milions de tones de plàstics, 8 milions de tones mètriques van a parar al mar. El 80 % de les deixalles plàstiques hi arriben pels rius i el 20% són llençats des de les embarcacions, els trossos grans plàstics grans es corroeixen per l’acció de la llum solar, llavors es degraden i es converteixen en microplàstics per acció dels bacteris. Aquests trossets de 5 mm queden atrapats als fons marins barrejats amb els sediments. La part dels microplàstics que es manté a la superfície els peixos els confonen amb plàncton i els microplàstics acaben entrant a la cadena alimentària, després de passar al mar i ser deglutits pels peixos, acaben als nostres estómacs. No se sap les conseqüències d’ingerir plàstics, però un cop són al mar ja no hi ha solució. Tan sols reciclar i reduir la fabricació de plàstics acabaria amb el desastre.

A casa s’explicaven moltes histories del mar, vivien a «Le Havre», i el pare d’en Dídac era francès, a més col·laborava en un projecte solidari d’un vaixell protesta semblant al de Greenpeace que quan ell seria gran el 50% dels anfibis, reptils, aus, buscarien altres hàbitats per la desertització, en Jean Luc netejava les costes marítimes quan hi havia vessaments de petroli, i eliminava els anomenats mars de plàstic. A «Le Havre» hi havia un dels ports europeus més famosos de la regió de la Normandia. El pare explicava a en Dídac que la Serralada dels Pirineus perdria el glaç aviat, que caldria anar a veure l’àvia a l’hivern si volien esquiar. La neu s’esvairia.

Quan en Dídac era petit, pel dia del seu aniversari, sempre venia l’àvia. Amb set anys li va regalar els soldadets i ara amb onze anys li va regalar una joc d’escacs: «t’ensenyaré a jugar i passarem estones molt agradables…» el nen va posar la capsa al costat de la dels soldadets de plom, ara la capsa de música amb la ballarina va quedar lluny del soldadet ranc. El nen va abraçar l’àvia però va decidir agafar el soldadet de plom al que li faltava la cama i el va posar al costat de la ballarina, mirant-se els ulls, tots dos encaterinats en un amor de joguina impossible. Ella era una ballarina preciosa, vestida de tul i llaços blancs i quan obries la capseta de la ballarina, aquesta aixecava el turmell dret buscant el cel mentre sonava una melodia dolça, el soldat i la ballarina quedaven mirant-se, «així seran nuvis» va pensar en Dídac.

De cop i volta, es va disparar una capsa sorpresa amb una molla i la cara d’un pallasso bocagrossa i malvat, que va dir al soldadet «Jo et maleeixo soldat esguerrat» «passaràs desgràcies horribles i mai seràs feliç amb la ballarina.

Encara jugava amb l’exèrcit de soldadets de plom, aquell dia estava prop de la finestra preparant un atac a la cortina i va decidir enviar un espia explorador. Feia saltar el soldadet de plom al que li faltava una cama escalant la cortina, com si fos un soldat d’infanteria explorant de debò. De cop, fruit de la mala sort o de la tempesta que es va desempallegar en tres minuts, s’obriren les finestres de bat a bat, es van trencar els vidres, i es van arrancar les contrafinestres, xiulava el vent huracanat «fiuuuuusss», l’aire travessava per enmig dels arbres, reproduint un soroll com de fantasmes enfadats dins un vell castell; la pluja colpejava la casa, plovia a bots i barrals. En Dídac va tenir por dels trons, del xàfec i de sobte va començar la pedregada. En un tres i no res el soldadet català se li va escapar dels dits, va fer bots i tombarelles, i va quedar enganxar a la vorera de l’acera, navegant dins l’aigua del rierol que conduïa a la claveguera.

El cel es va enfosquir en deu minuts, la mare va obrir la porta de l’habitació del nen, en Dídac va córrer a les seves faldes, «Què passa mama?»

És complicat Dídac, però intentaré explicar-t’ho. «Les aigües dels Oceans s’estan escalfant, el clima atmosfèric s’està omplint de C02 per causa de la crema de combustibles fòssils, és a dir, des que els rebesavis tenien la fàbrica de joguines de plom fins ara, el nivell de C02 s’ha apujat un 40 per cent.

-Des de la revolució Francesa?- digué el nen

-Si fa, no fa, hehehe, va riure la mare- El cas és que les energies no renovables s’esgoten; el carbó, el petroli i tots els combustibles fòssils, a més quan s’utilitzen contaminen moltíssim l’atmosfera. Quantitat d’experts especialitzats diuen que els oceans ja no poden netejar més el CO2 i això si que és terrible. Són els mars els que alenteixen l’escalfament global. Si no fos pels oceans les temperatures serien encara més altes…

-El nen li agradava aprendre però ara estava cansat, així que li va dir «El meu soldadet de plom ha caigut per la finestra»

-Hi ha hagut moltes destrosses, haurà de venir un perit de l’assegurança i fer suma de les destrosses…

-Jo baixo a buscar el soldat, mare. En Dídac va plantar un petó a la galta de la mare i va córrer amb les sabates que li empenyien el cul. No va escoltar sa mare dir: «Plou massa, i cau pedra, Dídac, vine»

Uns galifardeus s’havien fet amb el soldadet del Dídac i reien:

-És esguerrat!! , llencem-lo a la claveguera!!- va dir un nen pel-roig ple de pigues…

-Que se’l mengi una rata grisa,i que sigui ben grossa, i que estigui envoltada de pels llargs i pudents com la brossa, ha ha ha- va contestar un grassonet amb tupè.

-Donem-li una oportunitat de sobreviure- va fer un noi primet amb ulleres, – fem un concurs de vaixells de paper i el posem a navegar pel rierol fins a la claveguera.

-Ja ha parlat el set-ciències.

Aixoplugats sota una porxada, carregats de papers de diari van començar a fer vaixells de paper de diari.

-El xicot de les ulleres se’n va sortir.- Set-ciències? Ets tu que no saps fer vaixells de paper, ni tan sols saps enlairar-te el tupè com jo.

-Home, amb la pinta del teu avi i posant-te la laca de la teva mare…Qualsevol…

Si no haguessin estat els trons i fort soroll de la pluja, ara el marrec de les ulleres tindria el nas aixafat com una ensaïmada. Era un bestia el noi del tupè i estava empipat,no acceptava crítiques.

Després de triar un vaixell de paper, hi van col·locar el soldadet català, llavors tots van cridar alhora: de cap a la claveguera!! de cap a la claveguera!!

En Dídac no s’atrevia contra aquells nanos; eren dolents i molt més grans, a més llençaven pedres, es donaven cops… En Dídac se’n va tornar a casa.

-Hola, mama. Així que els oceans es mengen el C02 que provoca l’escalfament del planeta? Em deies això?

-Sí fill. Gairebé la meitat contamina l’atmosfera i l’altre meitat va a parar als oceans i a la biosfera. Però hi ha el mar del labrador i el mar de Grenlàndia. Així com regions de l’Antàrtida que tenen grans superfícies carregades de CO2 que acaben enfonsades a les profunditats on aquest gas queda emmagatzemat durant llargs períodes de temps.

-Pobre soldadet, morirà contaminat per la infecció de la ràbia d’una rata, o pel C02, i es que… què hi pot trobar ofegat en una claveguera? I d’allà anirà a l’oceà? Què li passarà mare? jo sé que només és un soldadet de plom, però fa quatre anys que me’l va regalar el pare. I me l’estimo una barbaritat!!

-El tens des d’abans de tancar la fàbrica. Ho sé. És un record per tota la familia.

De cop va sortir el sol, l’escalfor es va tornar xafogor en molt poc temps,

-Això és l’escalfament global,mama?

-Sí fill. Bàsicament producte d’interessos econòmics de totes les empreses que fabriquen cotxes, i que es dediquen a culpar a les que fabriquen avions, que no triguen a dir maldats de les que fabriquen transatlàntics. Les empreses ajunten mitges veritats amb mentides descarades, i entre totes creen estadístiques creatives, o sigui, que ens expliquen que la contaminació no va amb elles. Però…els nivells del mar no s’aturen. Ascendeixen any rere any.

-I a més la terra es va escalfant- va acabar el Dídac, que sabia totes les històries de la Greta Thumbeg,

A en Dídac li agradava visitar el port per veure els enormes vaixells. No li feien gràcia els petroliers, perquè la mare li havia explicat que el cru matava les algues, els peixos, i que era molt perillós per les aus marines. Però li encantava tafanejar pels transatlàntics que anaven plens de turistes pujant i baixant, «és molt distret» pensava en Dídac. Baixaven i pujaven senyores de totes grandàries, amb enormes capells i vestits estampats, algunes anaven del bracet acompanyades de senyors grans molt ben vestits i amb bigotis repentinats.

Mentrestant el soldadet de plom que havia caigut per la finestra estava ficat dins d’uns vaixells de paper i anava en direcció a la claveguera. Pobret.

El soldadet va passar 17 segons esfereïdors anant de tort sobre el vaixell de paper de diari. Es va enfonsar a la claveguera, les rates li feien por, encara que no n’hi havia gaire de rates. El clavegueram estava infestat d’uns cargols invasors arribats d’Amèrica del Sud amb la típica forma d’espiral cargolada però grossos com ratolins. El soldadet feia cabrioles entre els animals del subsol fins que va arribar al mar. Allà, tot era menys agressiu va pensar. L’aigua brillava plena d’algues marronoses, hi nedaven quatre peixos portadors de microplàstics sota les escames , una situació que pel soldat feia molta menys por que la claveguera.

El primer que va pensar el soldadet es que hi havia la pesca esgotada. Era de tots sabut que els pescadors no sembraven, solament pescaven, dia rere dia recol·lectaven sense tenir en compte ni la mida dels peixos ni les zones de pesca. Proliferava la pesca il·lícita. De cop i volta una xarxa d’un pesquer industrial il·legal el va arrossegar juntament amb unes navalles i unes ostres del pacífic, el mar de la costa francesa estava plagat d’una pila de peixos invasors que estàvem a l’atlàntic on hi hauria d’haver-hi ostres i musclos europeus hi havia varietats del pacífic.

De cop el soldadet va ser engolit per un llobarro. Volia desfer-se de la xarxa però el llobarro se’l va cruspir. Era un soldat català capturat per un estomac ple de plàncton i plàstics. Ai!, com pensava amb en Dídac i en la Ballarina. Ella seria feliç amb les joguines de la seva habitació i en Dídac la portaria a fer saltirons per la casa o la posaria prop d’un altre soldadet de plom i s’enamoraries…

El soldat ho recordava tot. Sabia que en Dídac passava les vacances a ca l’àvia de Vilafranca del Conflent, sabia que era un poblet medieval preciós de la Catalunya Nord i que per vacances de Nadal li encantava visitar els seus familiars i amics catalans. El soldat català hi viatjava sovint amb la família d’en Dídac, aquest any potser tornarien a fer un d’aquells emocionants viatges de 63 km des de Vilafranca fins la Tor de Querol en el tren groc de la Cerdanya. D’ençà del canvi climàtic, que aquell tren era el símbol més català de la Catalunya Nord. Un símbol de tenir cura dels recursos humans. Amb excel·lència i virtut. Amb decència.

Mentrestant, el soldat era dins d’una panxa d’un llobarro amb brànquies, i molt de fons escoltava el diàleg dels pescadors. Un treballador galta-vermell deia «Segons la convenció de les lleis de les Nacions Unides del 1982, un país pot reclamar com a mar territorial propi, l’àrea que s’estén 12 milles nàutiques més enllà de la seva costa» i pot explotar com a ZEE zona econòmica exclusiva, la columna d’aigua que s’estén 200 milles més enllà de la seva costa» i va respondre un altre pescador esprimatxat «Estem pescant fora milles, i això provocarà una guerra» «Bah! No et pensis…aquestes coses se solucionen als despatxos, canviaran zona de pesca per boscos de tala i ho tindran llest, del planeta ningú se’n recordarà i, Gaia, el planeta terra n’hi diuen alguns, anirà preparant la seva venjança, però tu no pateixis, continuarem tenint feina» «perdre la feina ens amoïna a tots, Thierry » «Jean Luc, la situació és de col·lapse, la naturalesa està en convulsió… la pujada general de les temperatures ha afectat totes les àrees, la pesca, la climatologia, la desertització… Ja tenim zones amb el transport privat prohibit, sovint ens tallen la llum i l’aigua, quan hi ha servei posen els preus estratosfèrics. Tot són petits remeis perquè les ciutats europees modifiquin la resta del món fins a convertir-lo en un indret dramàtic immers en illes de plàstic, o illes engolides pel mar… Som dins una crisi migratòria, de pasteres plenes de joves i dones embarassades, vivim en un veritable allau de persones que es llencen als oceans perquè s’estimen més morir com a futur sinó poden tenir possibilitat de viure al primer món. Els oceans ja són tombes. Són l’anihilació de desenes de milers de persones que volen viure i salvar als seus fills. Mentrestant, Occident mira aliè cap al mar per fer vacances. O veuen a les noticies el cadàver d’un petitó i dones embarassades de pell negre… No importa gaire. La història ens jutjarà com als genocides del Mare Nostrum»

«Tens raó, a més hi ha l’ascens del nivell del mar degut al desgel dels pols que ha submergit un munt de zones a Bangladesh, a Xina, a Japó, i recordes el Tsunami japonès amb terratrèmol de 9,1 a l’escala de Richter de l’any 2011? i, Vietnam, i Egipte…» «A mi m’ho expliques, vivíem a un delta, i ara vivim a «Le Havre» ja que el mar es va cruspir més del 50% dels Deltes, el nostre no es va salvar». «Però hem de menjar Thierry, hem de menjar….» en Jean Luc va seguir «Saps perquè hi ha refugiats mediambientals?, Saps les migracions de Rússia o dels Països Escandinaus? és la degradació dels recursos hídrics i la contaminació atmosfèrica- També la pateixen a Xile , Argentina, a Sud Àfrica, ells emeten 400 milions de tones mètriques de CO2, l’absència d’aigua potable fa tocar el dos a les persones entre territoris. L’augment de la contaminació, el canvi climàtic provoca a les grans ciutats malalties respiratòries, al·lergies, dermatitis atòpiques, arriben espècies invasores d’animals, plantes, algues, fins i tot virus, que fugen cap espais on es desenvolupen millor. El clima també es variable, per la qual cosa Grenlàndia que mai tenen les condicions atmosfèriques per rebre pluges, donat què està a 3216 m amb temperatures gairebé sempre sota zero va rebre diverses pluges el 14 d’agost . Pel que fa a Nova Zelanda l’any 2020 cremaven boscos , pobles i granges senceres mentre que el 2021 s’ofegaven d’inundacions. Les migracions climàtiques cerquen condicions mediambientals millors. Qui no salvaria la seva família? Davant tornados, ciclons, tempestes, deserts, manca d’aigua o de menjar, davant oceans d’aigües calentes i sense glaç a les glaceres, amb el nivell del mar pujant i les ones del mar que s’escalfen… «Un dia pescarem el peix i ja estarà bullit» En Thierry va remenar el cap en senyal d’aprovació. El vaixell d’en Jean Luc que sortia al mar en tasques solidàries havia perdut la subvenció del govern, així que ara li tocava treballar com a pescador.

«Mira quin llobarro, me l’enduré a casa» digué Jean Luc. «Sopeu de gust, jo no diré res» digué en Thierry. El soldadet dins el llobarro anava escoltant totes aquelles desgràcies mentre sense saber com, per casualitat va arribar a casa d’en Dídac i va acabar a la cuina de la mare. Que tota sorpresa, va clavar el ganivet al coll del llobarro i en obrir-lo va extreure el soldadet. Quina il·lusió, el va rentar ben net i el va portar al seu fill. En Dídac la va abraçar ben fort i li van començar a caure llàgrimes d’agraïment. Va portar el soldadet al costat de la ballarina i els va posar juntets. Ben lluny del pallasso malvat que odiava la parelleta i llavors va tornar a la cuina.

«Fa molta calor mare»

«Si Dídac, després de la pedregada ara ens toca està al forn»

«NO, no, mira per la finestra» La mare del nen es va acostar a la finestra i tota una filera de plataners cremava, cotxes de bombers intentaven apagar-los, a l’habitació del nen havia quedat un vidre enganxat a la finestra que havia actuat com una lupa i havia cremat la caixeta de la ballarina, de cop es va calar foc a les joguines d’en Dídac. El soldadet i la ballarina es desfeien i es formava un cor de plom groc sota els seus peus. La casa va començar a cremar des de l’habitació d’en Dídac cap a la resta dels espais. Van deixar l’apartament volant, en Dídac va recollir el que quedava del soldadet i la ballarina, tan sols hi havia un cor de plom fos que va unir les seves ànimes, era el símbol que mai ningú podria acabar amb un amor immortal.

En Pep Guardiola, la Greta Thunberg i Eva Duarte de Perón: oratòries i fal·làcies

Pep Guardiola (Sant Pedor, 1971) considerat un dels grans migcampistes del Futbol Club Barcelona, i el cervell del Dream Team Blaugrana dels 90, aviat va esdevenir un líder nat del Club. Ràpidament l’entrenador va demostrar en les rodes de premsa com posar-se els periodistes a la butxaca i per tant les estratègies pel domini de l’audiència amb una excel·lent oratòria, sobretot en enfrontar-se al seu homòleg Xosé Mourinho, qui no s’aturava en desqualificacions al tècnic blaugrana. Quan Mourinho i Guardiola eren entrenadors dels dos equips més rivals de l’estat espanyol, les declaracions de Mourinho omplien la premsa esportiva: «Em faria vergonya guanyar les champions com Guardiola» «No entenc perquè els àrbitres afavoreixen sempre al Barça»

En una roda de premsa extremadament irònica, en Pep Guardiola respongué : «Com que ell m’ha tutejat, jo també ho faré, m’ha dit Pep, jo li diré Xosé, no sé quina és la càmera del sr. Xosé… Deuen ser totes aquestes (…) Demà ens enfrontem al camp a les 20.45, fora del camp ja m’ha guanyat, m’ha guanyat durant tot l’any, li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que en gaudeixi i se l’emporti a casa»

En Pep Guardiola en una roda de premsa va usar la Ironia, la reciprocitat, el domini de l’escena i les concessions… en Pep, fins i tot va usar l’estratègia del registre vulgar, de l’argot i la proximitat emotiva estratègica:

«En aquesta sala és el «puto amo» i no hi vull competir ni un sol instant. Ell és el que en sap més del món, no hi vull pas competir. Només li recordo que hem estat de costat quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Perez, i la Central lletera, però jo he treballat quatre anys amb ell»

La referència a la central lletera era per torpedejar els mitjans de comunicació afins a Florentino Pérez de l’època.

Al llibre «L’Oratòria a l’abast de tothom» de Josep M Castellà, Montserrat Vila i Mariona Casas, llegeixo que la retòrica proporciona eines per transformar l’oratòria en l’art de dir bé, l’art de transmetre conceptes correctament, tot depenent del que vulguem comunicar. Pot ser commoure, o persuadir, però també podem transmetre sentit de la justícia i de la pau o bé de l’odi a col·lectius com els LGTBI, l’antisemitisme, la fòbia a les persones catalanes, gitanes o negres, etc. El 6 de Juliol va saltar a les portades de tots els diaris la pallissa mortal que li van clavar a Samuel, un noi gallec que va ser víctima de tres joves d’ entre 20 i 25 anys a crits de «maricón de mierda» i en Javier Nart va comentar al programa d’en Risto Mejide que podia ser un assassinat i prou perque això de «Maricón» és diu a tothom. Entesos Nart, i si fos «negro de mierda» o si fos «catalán de mierda», sería un assassinat amb agreujant d’odi? En podrien parlar molt de discursos enfocats a odiar-nos entre nosaltres, però tots són pur feixisme, i la gran majoria són discursos d’aporofòbia, no s’odia a l’estranger o al LGTBI si està folrat de diners, es detesta a l’estranger quan és un pelacanyes. Paradoxalment la base de la ultra-dreta no està formada per persones amb gran capacitat adquisitiva però són molts els que se sumen a l’aporofòbia sense tenir un euro als comptes corrents. Cosa que ben pensada és per riure. Són ultres, admiren als folrats ultres però no arriben a final de més. Quants cervellets de mosquit repartits per arreu! Quina tristesa!

A principis de Juliol la guàrdia costanera de Líbia va disparar contra una pastera de migrants, però tothora es reben turistes de països estrangers en els hotels de superluxe de totes les costes mediterrànies. Són les paradoxes del capital. La ONG Sea-Watch international va gravar les imatges dels trets disparats, trets amb els quals no van obrir els mitjans habituals. De fet, la ONG va denunciar la complicitat de la Unió Europea amb les operacions antiimmigració del Mediterrani. Més paradoxes.

Continuant amb els discursos contra la globalització del capital i la destrucció del planeta, en el seu dia va ser especialment encoratjadora la Greta Thunberg, encara que ara sembla haver-se esfumat dels digitals, dels mitjans, fins de la ONU. Mentre era una nena va arribar a parlar als més poderosos de les Nacions Unides, la Greta Thunberg va viatjar en un veler de zero emissions des d’Europa per assistir a la cimera. Una cimera on la Greta va denunciar la hipocresia dels assistents, així com que en la trobada no es presentessin solucions. La Greta digué a la conferència celebrada a Nova York sobre la cimera l’acció climàtica,

«La gent està patint, la gent s’està morint, ecosistemes sencers s’estan col·lapsant, som a l’inici d’una extinció massiva i vostès només pensen en els diners, de conte de fades i de creixement econòmic «. «I avui no hi haurà cap solució perquè els números són massa incòmodes i vostès encara no són prou madurs per dir les coses com son» ,

«Vostès ens estan fallant, però els joves estem començant a entendre la seva traïció» «No deixarem que se surtin amb la seva, el canvi arribarà els agradi o no els agradi»

La Greta va transmetre desassossec amb la seva mirada amenaçadora, tota ella era una advertència als líders mundials. Òbviament, la Greta ens crida a tots a l’acció, ens diu irresponsables al conjunt de la humanitat, però a la gent adinerada molt més, ens fa responsables per bé del nostre hàbitat. Ho feia amb la ràbia a la mirada, amb l’expressió dels ulls era contundent. El cos no va adoptar una actitud dòcil en cap moment, la posició del cos era junt amb la mirada amenaçadora i contundent, junt amb els ulls i les mans, una acció bel·ligerant, des de Nacions Unides arribava una noia que muntava vagues mundials cada divendres, i que era un problema pels adinerats i ara s’havia d’aturar. La BBC Mundo va titular «Las ferotges crítiques a Greta Thunberg, «La jove i admirada activista ambiental». Aquí el que va després de la coma importa poc, perquè diu: «És jove, blanca i va néixer en un dels països més desenvolupats del món, Suècia»» ¿que passaria si el diari digués «Es jove, negra i va néixer al tercer món»?, continua el diari… «El desafiant discurs de Greta Tumberg ¿Com us atreviu?, davant dels líders mundials de la cimera de la ONU…» El primer en enfotre-se’n d’ella fou el President Trump, i ella va contestar-li: «No entenc perquè els adults elegeixen passar el seu temps escarnint i amenaçant als adolescents i nens per destacar els seus arguments de la ciència. Podrien fer alguna cosa bona al seu lloc. Suposo que simplement deuen sentir-se molt amenaçats per nosaltres.» Michael Knowles digué des de la Fox que Greta era una nena malalta mental explotada pels seus pares.

Tot i això hi ha bons oradors entre la dissidència i entre el poder. Durant el Franquisme no es podia fer una oratòria demanant la República, ni molt menys la catalana, ni la llibertat del nostre poble en públic, perquè “Las fuerzas del estado” ens haguessin afusellat sense judicis ni explicacions, per l’article 29, un article encara vigent que prové de l’edat Mitjana i que l’han constitucionalitzat, però que és molt interessant…

Vull fer esment de la importància de l’arribada d’un missatge mediàtic, des que la radiova néixer. Els missatges s’han de col·locar en l’espai de 20 s. han de sers clars i concisos, ah! I els hem de construir amb frases breus i molts claus. Els Reality Shows i alguns informatius espanyols com Todo es Mentira, utilitzen aquest sistema fins a l’empatxament i l’efecte que es produeix és el de la metxa d’un petard de revetlla, arriba a totes les llars d’un país en poques hores. Recordeu: «¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?» Potser no recordem qui era, ni on ho va dir, però la frase s’ha immortalitzat a Google exactament igual que la d’Einstein. E=mc2

Evita Duarte de Perón, Buenos Aires (1919-1952) va ser una de les oradores que més utilitzava els mitjans, va canviar la situació de les dones del seu país tot i ser l’esposa del President Perón i malgrat el seu estil ostentós de dona rica, Evita captivava amb la seva oratòria dirigida als més pobres. El General Perón va arribar a President i de la mà d’Evita va lluitar pel proletariat, els anomenats «Los descamisados» va aconseguir el vot femení, va obrir hospitals i el 17 d’Octubre del 1951 a la «Plaza de Mayo» María Eva Duarte va pronunciar un discurs que per a molts fou la seva despedida. Un càncer d’úter se la va endur als 33 anys, Eva mantenia oberts els canals amb visites al feixisme de Salazar, de Franco, y en el 1947 fou fotografiada amb el braç dret alçat en alt en el seu viatge a Espanya. Era intel·ligent, hàbil i negociadora. Aixecava passions entre els «Descamisados» però vestint sempre el model més elegant de Christian Dior. Argentina en el s.XX va patir sis cops d’estat. 1930/1943/1955/1962/1966/1976/1976 eren dictadures basades en un estat burocràtic autoritari però que va imposar l’any 1976 el terrorisme d’estat provocant la Fundació de las Madres de la Plaza de Mayo, degut a la desaparició de més de 30.000 persones violant massivament els drets humans. El President Juan Domingo Perón va ser derrocat per una «Revolución Libertadora» i ell va acabar a l’exili. Lícit és doncs pensar que davant un panorama com aquest Evita fos vista com la salvadora dels obrers i de la gent econòmicament maltractada, els pobres de solemnitat. L’oratòria va ser:

«Estimats descamisats: Jo no valc pel que vaig fer, jo no valc pel que sóc ni pel què tinc, jo tinc una sola cosa que val, la tinc al cor, em crema a l’ànima, em fa mal a la carn i em crema els nervis, és l’amor per aquest poble» (Eva Perón va usar la veu afectada).

«Si aquest poble em demanés la vida li donava cantant, perquè la felicitat d’un sol descamisat val més que la meva vida. Eva parlava lentament, amb dicció tensa. Estava esgotada per una llarga malaltia, Eva es va valdre de la veu emocionada- Un dels darrers discursos d’Eva Perón

«Descamisats meus, jo us agraeixo totes les pregàries que heu fet per la meva salut, espero que Déu escolti els humils de la meva pàtria, Jo sé que Déu és amb nosaltres perquè és amb els humils i menysté la supèrbia de l’oligarquia, i per això la victòria serà nostra»

Fal·làcies o fake news

Les fal·làcies lògiques són l’aplicació incorrecte d’un principi lògic vàlid o també l’aplicació d’un raonament inexistent. Però des que els oradors van anar baixant de categoria i es van anar convertint en aixafaguitarres van esdevenir creadors de fake news, de noticies enganyoses, segons l’elegància de l’oratòria de cadascú. El cas és que les fal·làcies van perdre el seu encant, ara no es miren les premisses (si son certes o falses) ara tan sols es va a la recerca de la resposta emocional de l’audiència. Les fal·làcies aprofiten les relacions socials entre la gent per fer apel·lacions a l’ autoritat i per argumentar de forma fal·laç és freqüent emprar patrons retòrics que ofusquin l’argument lògic, així les ara dites «Fake News» són més difícils de diagnosticar perquè no estan ni argumentades. Són explicades com veritats absolutes. L’última fal·làcia feta per en Carrizosa al parlament fou demanar la paraula al·legant «qüestions d’ordre» la Presidenta, na Laura Borrás li va dir; «Sr. Carrizosa sap que no existeixen les qüestions d’ordre sinó només els articles del reglament» «digui’m per quin article em demana la paraula» «pel 39» «El 39 no regula les questions d’ordre» «escolti, no ens faci aprendre de memòria el reglament» respongué Carrizosa i la Laura Borràs «Per parlar en aquest hemicicle m’ha de dir per quin article em demana la paraula»

Arrimades usava sovint l’atac personal, encara recordo el día que va entrar fent ostentació d’una bandera espanyola al Parlament,va provocar tots i cadascun dels independentistes, en Rivera en canvi usava la tàctica ELEVATOR PICH, es tracta d’aprofitar el trajecte en ascensor (metafòricament) per explicar un projecte o despertar interés sobre una proposta, si recordeu en Rivera va arribar a dir que en els ascensors deixaríem de saludar-nos perquè Catalunya estava dividida. Per sort el que s’ha demostrat es que Ciutadans no tenia raó. Ciutadans va intentar una tàctica per ofendre i dividir a l’adversari (sempre a persones d’ esquerres però bàsicament als catalans independentistes, això deixava a banda l’argumentació. S’atacava persones. L’arrimades i en Rivera, animats amb la seva campanya, “Arrenquem tots els llaços grocs” van ofendre no solament l’independentisme, sinó als unionistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, que n’hi havia bastants, ja que eren catalans que preferien viure a un país amb justícia de la UE que a un país com Turquia on s’estaven vulnerant tots els drets humans, sobretot sobre els periodistes. Es van equivocar d’estratègia i les files d’afiliats se’ls hi van buidar com les platges al desembre.

Fal·làcies de l’Aznar; “En esa guerra no se tirarán bombas por parte de España, porqué España no participó, sólo envió a sus soldados”.

En el text original repeteix Espanya tres vegades i llavors diu mitges veritats. 2.600 soldats espanyols van ser enviats a rebre bombes. Tant és qui les llancés, recoi, van estar en perill de mort inútil, una mort a la que no enviaria mai al seu propi fill. Ens havia dut a la guerra i aquests soldats podien morir, pel terrorisme jihadista, perquè Aznar volia ser “l’animal de companyia” d’en Bush, Blair i així poder-se fer força fotos semblant important. Fent creure als “Peperos” que Espanya havia arribat al grup econòmic dels països amb més PIB, com sempre utilitzant la fal·làcia «Causa justa» justificant una guerra amb mentides «no hi havia armes de destrucció massiva» i usant l’amenaça de la por.

Fou «el Trio de las Azores», on hi havia l’Aznar qui va aconseguir ensarronar part del espanyol racista que bombardejar Iraq era necessari per «ajudar als amics, Bush i Blair» dient als espanyols que hi havien armes de destrucció massiva.

l’ oratòria es defineix com la materialització de la persuasió; en un sermó, en un discurs, en conferències. La dialèctica és l’art de convèncer mitjançant el diàleg, però així mateix, entre els grecs es tractava de l’art de discutir i oposar-se a la retòrica o l’art de parlar bé. Sòcrates practicava la dialèctica amb els seus deixebles.

En Pau Casals va negar-se a tocar el violoncel mentre durés el Franquisme. Les Nacions Unides li van fer un calorós homenatge i ell va fer un discurs amb una oratòria impecable. En Pau Casals era home de poques paraules, silenciós, però reconegut internacionalment com el millor director d’orquestra i intèrpret del s. XX.

El 24-10-1975, en Pau Casals, del Vendrell, va rebre una distinció de la ONU i va poder parlar del nostre petit país amb tota llibertat, amb el famós; I’m a catalan

L’oratòria d’en Pep Guardiola, Greta Thunberg i Eva Perón,i les fal·àcies dels mals oradors

Pep Guardiola (Sant Pedor, 1971) considerat un dels grans migcampistes del Futbol Club Barcelona, i el cervell del Dream Team Blaugrana dels 90, aviat va esdevenir un líder nat del Club. Ràpidament l’entrenador va demostrar en les rodes de premsa com posar-se els periodistes a la butxaca i per tant les estratègies pel domini de l’audiència amb una excel·lent oratòria, sobretot en enfrontar-se al seu homòleg Xosé Mourinho, qui no s’aturava en desqualificacions al tècnic blaugrana. Quan Mourinho i Guardiola eren entrenadors dels dos equips més rivals de l’estat espanyol, les declaracions de Mourinho omplien la premsa esportiva: «Em faria vergonya guanyar les champions com Guardiola» «No entenc perquè els àrbitres afavoreixen sempre al Barça»

En una roda de premsa extremadament irònica, en Pep Guardiola respongué : «Com que ell m’ha tutejat, jo també ho faré, m’ha dit Pep, jo li diré Xosé, no sé quina és la càmera del sr. Xosé… Deuen ser totes aquestes (…) Demà ens enfrontem al camp a les 20.45, fora del camp ja m’ha guanyat, m’ha guanyat durant tot l’any, li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que en gaudeixi i se l’emporti a casa»

En Pep Guardiola en una roda de premsa va usar la Ironia, la reciprocitat, el domini de l’escena i les concessions… en Pep, fins i tot va usar l’estratègia del registre vulgar, de l’argot i la proximitat emotiva estratègica:

«En aquesta sala és el «puto amo» i no hi vull competir ni un sol instant. Ell és el que en sap més del món, no hi vull pas competir. Només li recordo que hem estat de costat quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Perez, i la Central lletera, però jo he treballat quatre anys amb ell»

La referència a la central lletera era per torpedejar els mitjans de comunicació afins a Florentino Pérez de l’època.

Al llibre «L’Oratòria a l’abast de tothom» de Josep M Castellà, Montserrat Vila i Mariona Casas, llegeixo que la retòrica proporciona eines per transformar l’oratòria en l’art de dir bé, l’art de transmetre conceptes correctament, tot depenent del que vulguem comunicar. Pot ser commoure, o persuadir, però també podem transmetre sentit de la justícia i de la pau o bé de l’odi a col·lectius com els LGTBI, l’antisemitisme, la fòbia a les persones catalanes, gitanes o negres, etc. El 6 de Juliol va saltar a les portades de tots els diaris la pallissa mortal que li van clavar a Samuel, un noi gallec que va ser víctima de tres joves d’ entre 20 i 25 anys a crits de «maricón de mierda» i en Javier Nart va comentar al programa d’en Risto Mejide que podia ser un assassinat i prou perque això de «Maricón» és diu a tothom. Entesos Nart, i si fos «negro de mierda» o si fos «catalán de mierda», sería un assassinat amb agreujant d’odi? En podrien parlar molt de discursos enfocats a odiar-nos entre nosaltres, però tots són pur feixisme, i la gran majoria són discursos d’aporofòbia, no s’odia a l’estranger o al LGTBI si està folrat de diners, es detesta a l’estranger quan és un pelacanyes. Paradoxalment la base de la ultra-dreta no està formada per persones amb gran capacitat adquisitiva però són molts els que se sumen a l’aporofòbia sense tenir un euro als comptes corrents. Cosa que ben pensada és per riure. Són ultres, admiren als folrats ultres però no arriben a final de més. Quants cervellets de mosquit repartits per arreu! Quina tristesa!

A principis de Juliol la guàrdia costanera de Líbia va disparar contra una pastera de migrants, però tothora es reben turistes de països estrangers en els hotels de superluxe de totes les costes mediterrànies. Són les paradoxes del capital. La ONG Sea-Watch international va gravar les imatges dels trets disparats, trets amb els quals no van obrir els mitjans habituals. De fet, la ONG va denunciar la complicitat de la Unió Europea amb les operacions antiimmigració del Mediterrani. Més paradoxes.

Continuant amb els discursos contra la globalització del capital i la destrucció del planeta, en el seu dia va ser especialment encoratjadora la Greta Thunberg, encara que ara sembla haver-se esfumat dels digitals, dels mitjans, fins de la ONU. Mentre era una nena va arribar a parlar als més poderosos de les Nacions Unides, la Greta Thunberg va viatjar en un veler de zero emissions des d’Europa per assistir a la cimera. Una cimera on la Greta va denunciar la hipocresia dels assistents, així com que en la trobada no es presentessin solucions. La Greta digué a la conferència celebrada a Nova York sobre la cimera l’acció climàtica,

«La gent està patint, la gent s’està morint, ecosistemes sencers s’estan col·lapsant, som a l’inici d’una extinció massiva i vostès només pensen en els diners, de conte de fades i de creixement econòmic «. «I avui no hi haurà cap solució perquè els números són massa incòmodes i vostès encara no són prou madurs per dir les coses com son» ,

«Vostès ens estan fallant, però els joves estem començant a entendre la seva traïció» «No deixarem que se surtin amb la seva, el canvi arribarà els agradi o no els agradi»

La Greta va transmetre desassossec amb la seva mirada amenaçadora, tota ella era una advertència als líders mundials. Òbviament, la Greta ens crida a tots a l’acció, ens diu irresponsables al conjunt de la humanitat, però a la gent adinerada molt més, ens fa responsables per bé del nostre hàbitat. Ho feia amb la ràbia a la mirada, amb l’expressió dels ulls era contundent. El cos no va adoptar una actitud dòcil en cap moment, la posició del cos era junt amb la mirada amenaçadora i contundent, junt amb els ulls i les mans, una acció bel·ligerant, des de Nacions Unides arribava una noia que muntava vagues mundials cada divendres, i que era un problema pels adinerats i ara s’havia d’aturar. La BBC Mundo va titular «Las ferotges crítiques a Greta Thunberg, «La jove i admirada activista ambiental». Aquí el que va després de la coma importa poc, perquè diu: «És jove, blanca i va néixer en un dels països més desenvolupats del món, Suècia»» ¿que passaria si el diari digués «Es jove, negra i va néixer al tercer món»?, continua el diari… «El desafiant discurs de Greta Tumberg ¿Com us atreviu?, davant dels líders mundials de la cimera de la ONU…» El primer en enfotre-se’n d’ella fou el President Trump, i ella va contestar-li: «No entenc perquè els adults elegeixen passar el seu temps escarnint i amenaçant als adolescents i nens per destacar els seus arguments de la ciència. Podrien fer alguna cosa bona al seu lloc. Suposo que simplement deuen sentir-se molt amenaçats per nosaltres.» Michael Knowles digué des de la Fox que Greta era una nena malalta mental explotada pels seus pares.

Tot i això hi ha bons oradors entre la dissidència i entre el poder. Durant el Franquisme no es podia fer una oratòria demanant la República, ni molt menys la catalana, ni la llibertat del nostre poble en públic, perquè “Las fuerzas del estado” ens haguessin afusellat sense judicis ni explicacions, per l’article 29, un article encara vigent que prové de l’edat Mitjana i que l’han constitucionalitzat, però que és molt interessant…

Vull fer esment de la importància de l’arribada d’un missatge mediàtic, des que la radiova néixer. Els missatges s’han de col·locar en l’espai de 20 s. han de sers clars i concisos, ah! I els hem de construir amb frases breus i molts claus. Els Reality Shows i alguns informatius espanyols com Todo es Mentira, utilitzen aquest sistema fins a l’empatxament i l’efecte que es produeix és el de la metxa d’un petard de revetlla, arriba a totes les llars d’un país en poques hores. Recordeu: «¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?» Potser no recordem qui era, ni on ho va dir, però la frase s’ha immortalitzat a Google exactament igual que la d’Einstein. E=mc2

Evita Duarte de Perón, Buenos Aires (1919-1952) va ser una de les oradores que més utilitzava els mitjans, va canviar la situació de les dones del seu país tot i ser l’esposa del President Perón i malgrat el seu estil ostentós de dona rica, Evita captivava amb la seva oratòria dirigida als més pobres. El General Perón va arribar a President i de la mà d’Evita va lluitar pel proletariat, els anomenats «Los descamisados» va aconseguir el vot femení, va obrir hospitals i el 17 d’Octubre del 1951 a la «Plaza de Mayo» María Eva Duarte va pronunciar un discurs que per a molts fou la seva despedida. Un càncer d’úter se la va endur als 33 anys, Eva mantenia oberts els canals amb visites al feixisme de Salazar, de Franco, y en el 1947 fou fotografiada amb el braç dret alçat en alt en el seu viatge a Espanya. Era intel·ligent, hàbil i negociadora. Aixecava passions entre els «Descamisados» però vestint sempre el model més elegant de Christian Dior. Argentina en el s.XX va patir sis cops d’estat. 1930/1943/1955/1962/1966/1976/1976 eren dictadures basades en un estat burocràtic autoritari però que va imposar l’any 1976 el terrorisme d’estat provocant la Fundació de las Madres de la Plaza de Mayo, degut a la desaparició de més de 30.000 persones violant massivament els drets humans. El President Juan Domingo Perón va ser derrocat per una «Revolución Libertadora» i ell va acabar a l’exili. Lícit és doncs pensar que davant un panorama com aquest Evita fos vista com la salvadora dels obrers i de la gent econòmicament maltractada, els pobres de solemnitat. L’oratòria va ser:

«Estimats descamisats: Jo no valc pel que vaig fer, jo no valc pel que sóc ni pel què tinc, jo tinc una sola cosa que val, la tinc al cor, em crema a l’ànima, em fa mal a la carn i em crema els nervis, és l’amor per aquest poble» (Eva Perón va usar la veu afectada).

«Si aquest poble em demanés la vida li donava cantant, perquè la felicitat d’un sol descamisat val més que la meva vida. Eva parlava lentament, amb dicció tensa. Estava esgotada per una llarga malaltia, Eva es va valdre de la veu emocionada- Un dels darrers discursos d’Eva Perón

«Descamisats meus, jo us agraeixo totes les pregàries que heu fet per la meva salut, espero que Déu escolti els humils de la meva pàtria, Jo sé que Déu és amb nosaltres perquè és amb els humils i menysté la supèrbia de l’oligarquia, i per això la victòria serà nostra»

Fal·làcies o fake news

Les fal·làcies lògiques són l’aplicació incorrecte d’un principi lògic vàlid o també l’aplicació d’un raonament inexistent. Però des que els oradors van anar baixant de categoria i es van anar convertint en aixafaguitarres van esdevenir creadors de fake news, de noticies enganyoses, segons l’elegància de l’oratòria de cadascú. El cas és que les fal·làcies van perdre el seu encant, ara no es miren les premisses (si son certes o falses) ara tan sols es va a la recerca de la resposta emocional de l’audiència. Les fal·làcies aprofiten les relacions socials entre la gent per fer apel·lacions a l’ autoritat i per argumentar de forma fal·laç és freqüent emprar patrons retòrics que ofusquin l’argument lògic, així les ara dites «Fake News» són més difícils de diagnosticar perquè no estan ni argumentades. Són explicades com veritats absolutes. L’última fal·làcia feta per en Carrizosa al parlament fou demanar la paraula al·legant «qüestions d’ordre» la Presidenta, na Laura Borrás li va dir; «Sr. Carrizosa sap que no existeixen les qüestions d’ordre sinó només els articles del reglament» «digui’m per quin article em demana la paraula» «pel 39» «El 39 no regula les questions d’ordre» «escolti, no ens faci aprendre de memòria el reglament» respongué Carrizosa i la Laura Borràs «Per parlar en aquest hemicicle m’ha de dir per quin article em demana la paraula»

Arrimades usava sovint l’atac personal, encara recordo el día que va entrar fent ostentació d’una bandera espanyola al Parlament,va provocar tots i cadascun dels independentistes, en Rivera en canvi usava la tàctica ELEVATOR PICH, es tracta d’aprofitar el trajecte en ascensor (metafòricament) per explicar un projecte o despertar interés sobre una proposta, si recordeu en Rivera va arribar a dir que en els ascensors deixaríem de saludar-nos perquè Catalunya estava dividida. Per sort el que s’ha demostrat es que Ciutadans no tenia raó. Ciutadans va intentar una tàctica per ofendre i dividir a l’adversari (sempre a persones d’ esquerres però bàsicament als catalans independentistes, això deixava a banda l’argumentació. S’atacava persones. L’arrimades i en Rivera, animats amb la seva campanya, “Arrenquem tots els llaços grocs” van ofendre no solament l’independentisme, sinó als unionistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, que n’hi havia bastants, ja que eren catalans que preferien viure a un país amb justícia de la UE que a un país com Turquia on s’estaven vulnerant tots els drets humans, sobretot sobre els periodistes. Es van equivocar d’estratègia i les files d’afiliats se’ls hi van buidar com les platges al desembre.

Fal·làcies de l’Aznar; “En esa guerra no se tirarán bombas por parte de España, porqué España no participó, sólo envió a sus soldados”.

En el text original repeteix Espanya tres vegades i llavors diu mitges veritats. 2.600 soldats espanyols van ser enviats a rebre bombes. Tant és qui les llancés, recoi, van estar en perill de mort inútil, una mort a la que no enviaria mai al seu propi fill. Ens havia dut a la guerra i aquests soldats podien morir, pel terrorisme jihadista, perquè Aznar volia ser “l’animal de companyia” d’en Bush, Blair i així poder-se fer força fotos semblant important. Fent creure als “Peperos” que Espanya havia arribat al grup econòmic dels països amb més PIB, com sempre utilitzant la fal·làcia «Causa justa» justificant una guerra amb mentides «no hi havia armes de destrucció massiva» i usant l’amenaça de la por.

Fou «el Trio de las Azores», on hi havia l’Aznar qui va aconseguir ensarronar part del espanyol racista que bombardejar Iraq era necessari per «ajudar als amics, Bush i Blair» dient als espanyols que hi havien armes de destrucció massiva.

l’ oratòria es defineix com la materialització de la persuasió; en un sermó, en un discurs, en conferències. La dialèctica és l’art de convèncer mitjançant el diàleg, però així mateix, entre els grecs es tractava de l’art de discutir i oposar-se a la retòrica o l’art de parlar bé. Sòcrates practicava la dialèctica amb els seus deixebles.

En Pau Casals va negar-se a tocar el violoncel mentre durés el Franquisme. Les Nacions Unides li van fer un calorós homenatge i ell va fer un discurs amb una oratòria impecable. En Pau Casals era home de poques paraules, silenciós, però reconegut internacionalment com el millor director d’orquestra i intèrpret del s. XX.

El 24-10-1975, en Pau Casals, del Vendrell, va rebre una distinció de l’ ONU i va poder parlar del nostre petit país amb tota llibertat, amb el famós; I’m a catalan