L’art de la guerra de Sun Tzu aplicat al conflicte Catalunya-Espanya

En negreta he ressaltat els extractes del llibre «L’art de la Guerra» de Sun Tzu.
Sun Tzu va néixer l’any 544 a.C a l’estat de Wu a la Xina. Va desenvolupar la seva carrera militar com a general i a més va ser un excel·lent filòsof. Com a estratega militar Sun Tzu va escriure un tractat pensant en la millor manera de fer mal a l’enemic sense tenir massa pèrdues en les pròpies tropes. En l’actualitat, aquest llibre s’està aplicant en política, en estratègia empresarial o econòmica i en tot tipus de resolució de conflictes. Aplicaré «L’art de la Guerra» al conflicte Catalunya-Espanya. Sempre s’han de tenir en compte les condicions que es trobaran en el camp de batalla.

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill. Òbviament, aquest axioma es podia aplicar quan els comandants no eren corruptes; prevaricadors, artistes de nepotisme, etc. Bona cosa seria recordar que el PP va ser declarat el partit més corrupte d’Europa, amb tants casos com inicials té l’alfabet; Púnica, Gurtel, etc … i hem d’afegir al PSOE amb els seus ERES … o a Catalunya amb el cas Palau … els lladres no han fet més que envernissar d’euros a polítics que en general estan més àvids de guanys personals que del bé comú. En quant al compliment de la llei moral ambdós capitans, generals, tinents, tant els del PP com els del PSOE han estat gairebé tots polítics comissionistes, d’habitual pillatge, o de prevaricació i nepotisme.
* El Comandant representa les virtuts de la saviesa, la sinceritat, la benevolència, el valor i la conducta estricta: Pensem en el primer gran comandant, el rei Joan Carles I. Aquest va perdre tots els anteriors mèrits en una sèrie d’estranyes donacions com a comissionista polític, sent aquestes comissions de 100 M de dòlars del rei s’Aràbia Saüdita a un compte de Ginebra. El rei va utilitzar 65 M d’euros com a regal per la seva amant, na Corinna zu Sayn Wittgenstein, i els escorcolls realitzats als testaferros del rei espanyol emèrit van servir per descobrir la documentació que demostren que aquesta donació fou per construir un tren AVE a la Meca. Donacions multimilionaris que provenien de l’adjudicació a una empresa espanyola. L’emèrit va rebre el títol de rei de les mans del dictador Francisco Franco i va actuar com els antics emperadors xinesos, és a dir va passar com a drets hereditaris tots els privilegis que tenia al seu fill Felip VI, qui va adquirir tots els privilegis per dret sanguini diví. «Por la gracia de Dios» El seu fill Felip VI continua cedint els privilegis a la seva jove filla Elionor pel mateix sistema medieval.

La funció del monarca a Espanya és simbòlica, de fet, si no prens decisions mai faràs equivocacions, però segons el Forbes o el New York Times la

fortuna del Rei Joan Carles I, l’ emèrit està estimada en 2.000 Milions de dòlars. I en la actualitat està visquen a un ressort d’Abu Dhabi mentre va donant quantitats irrisòries a Hisenda tenint en compte els seus diners. Els jutges, que no han tingut sort en l’extradició d’en Carles Puigdemont, podrien perseguir-lo, però la seva figura és inviolable, i vist que en la actualitat la fiscalia d’en Sánchez pretén arxivar el cas contra l’emèrit. Així que sembla que sí que hi ha inviolabilitat.
* El mètode i la disciplina inclouen la disposició de les tropes en les seves

subdivisions corresponents, les graduacions de rang entre els oficials, el manteniment de les rutes a través de les quals l’exèrcit rep subministraments i el control de la despesa militar: Òbviament en una monarquia parlamentària les graduacions de rang se situen entre el poder judicial, el congrés dels diputats i el poder executiu. La despesa militar de l’any 2020 ha estat de 20.000 Milions d’euros. La fidelitat medieval a sa majestat el rei Felip VI és la que fa que tinents, generals, polítics, jutges, siguin augmentats de rang o destituïts i col·locats segons la quantitat de mèrits que facin pel bé del comandant que és «La Unitat d’Espanya». Així es pot assistir a la decapitació figurada de ministres per una petita estupidesa contraposada a l’elevació als altars d’altres ministres. D’aquí que el sr. Iceta ha esdevingut ministre o l’entrada d’en Josep Borrell a la diplomàcia de la Unió Europea. El sr. Borrell va optar a la diplomàcia de la UE gràcies a la seva militància al PSOE, però en Borrell va aconseguir el seu càrrec en base a ofendre i negar la realitat independentista, alhora que lloava com els conqueridors espanyols van ocupar Amèrica declarant en to irònic, però amb una nova ofensa, que només hi van morir 4 indis. Va destrossar amb paraules denigrants «Desinfectar Catalunya» recordem que en Borrell està atacant la nació que li va donar la vida, el poble que el va veure néixer, però tot fou per aconseguir les prebendes d’un General ben entrenat de sa majestat el Rei, un general, en Sánchez, que com Zapatero, Rajoy, Aznar i González estava entrenat pel que fa a empescar-se enganyifes.

En Sánchez va servir correctament al comandant. Tots aquells que ho fan són recompensats amb honors i premis i si la pifien són castigats amb descensos de categoria, amb acomiadaments o allunyaments de les feines econòmicament més sucoses. De fet, són tractats com a gossets que fan una moneria, utilitzant el conductisme de Paulov. Ara bé, les recompenses són sempre uns sous d’escàndol, és clar. Els ha importat poc que el poble es mori de gana mentre sigui fidel al comandant. I sabut és que uns generals feliços asseguraven la felicitat de les panxes de bastantes famílies.
* Igualment, a l’hora d’intentar determinar les condicions militars, resulta essencial efectuar les següents comparacions
1) Quin dels dos governants enfrontats compta amb el suport de la llei Moral ?:

* La llei moral: el poble segueix al seu governant encara a risc de sacrificar la seva vida, ignorant qualsevol perill.

En el conflicte Espanya-Catalunya, el comandant espanyol, sa majestat Felip VI té a tots els seus seguidors blindats, fruit del comportament del General Rajoy el dia 1 d’octubre. El seu comandant no els va fallar, quan Catalunya va llançar el seu desafiament, amb més de dos milions tres-centes mil persones que van anar a votar en públic referèndum per l’establiment d’una República Catalana, hi acudir veloç la policia nacional i la guàrdia civil, a més de milers de soldats de les tropes de l’exèrcit que estaven apostats i preparats en els famosos vaixells anomenats «Piolins» tots amb la porra a la mà, justament per impedir aquest referèndum. L’actuació del General Rajoy i de totes les seves tropes va ser aplaudida per gairebé tots els mass media espanyols amb un discurs del ‘comandant lloant l’actuació de les forces de seguretat del «Estado Español» lloant les garrotades a les catalanes i als catalans que indefensos van acudir amb una papereta als llocs electorals. Els dies següents van ser de vaga i de detencions injustes. Dies de Presos i Exiliats, i no em volia referir a un tema que fàcilment podem trobar a les enciclopèdies digitals sinó a l’assumpte principal. La llei Moral. Sa majestat Felip VI va actuar de manera correcta pels espanyols de determinada ideologia, és a dir, els ancorats en el passat franquista, i els fidels al sa majestat segons la dita llei moral. La constitució espanyola permetria una lectura més diferenciadora dels territoris però les lleis són interpretables i els jutges fidels es mostren fidels al comandant, un Felipe VI sembla que s’estima més «Una, grande y libre» com volia en Joaan Carles I, el campechano, que una Espanya Federal. Fa una interpretació afavorint clarament els que gasten fòbia cap al poble de Catalunya i cap al poblle basc des de fa centúries i afavorint els que tenen fal·lera per l’exèrcit. Fou dirigint-se a aquesta parròquia que la llei moral que va aplicar va ser la correcta. Continuant amb «L’art de la Guerra» el segon comandant, el legítim electe President Puigdemont es va instal·lar fora d’Espanya gaudint de llicència absoluta per viatjar entre territoris europeus, però posseint una llibertat amarga i desterrada, per no poder entrar a Catalunya, casa seva. Aquí veiem una llei moral aplaudida per tots els que busquen la separació administrativa d’Espanya i moralment, si tenim en compte els drets humans, el President Puigdemont guanya la contesa entre ambdós comandants per golejada. Per posar un exemple sagnant; gairebé mil persones foren fortament colpejades, a més, entre les persones que van anar a votar i hagué les manifestacions post-sentència, moltes van ser mutilades buidant els seus ulls amb bales de FOAM. En el meu paral·lelisme, el president Puigdemont està guanyant de llarg la llei moral.

2) Quin dels dos generals és més hàbil?

Vencerà el general que sigui més hàbil. En el conflicte actual amb Catalunya sembla més hàbil seure a dialogar com diu el capità, en Pedro Sánchez, que anul·lar la Generalitat amb l’article 155 com va fer el tacticista d’en Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaría, però dic que «sembla» ja que conec a un parell de joves que van estar tota una vida dialogant amb una taula d’escacs enmig, «ara et mato l’alfil i després em menjo una torre», obtenint unes taules sempiternes. I no oblidem que si els catalans no demanem el territori de Madrid, tampoc Madrid pot demanar el territori català, que això és de primer de lògica. En Sánchez és més hàbil que en Rajoy però utilitza una màxima del llibre de Sun Tzu : «L’art de la guerra es basa en l’engany» En Sánchez mai considerarà un

Referèndum d’autodeterminació ni una amnistia. Com a molt la fal·làcia d’un nou estatut que mai es complirà. En tenim experiència.

3) ¿En quin costat es reforça la disciplina amb el major rigor? Alguns generals espanyols han rebut premis en forma de màsters i postgraus sense haver assistit a classe, han obtingut vacances en propietats del regne d’Espanya, o viatges oficials en família, així com treballs molt ben remunerats a les anomenades: «Portes giratòries» i fins i tot, després d’haver servit a Catalunya, com va ser el cas del President Montilla. Els esmentats «premis» han reforçat la disciplina de partit. Que és com dir la disciplina i fidelitat medieval al comandant sa majestat Felip VI.

A Catalunya la disciplina s’ha premiat en la mateixa forma que s’ha fet a Espanya, ja que encara no és més que una regió autònoma. Els premis que condueixen a la lleialtat amb els generals i al seu comandant, no varien gaire a tot Espanya. S’ofereixen ministeris com s’ha fet amb el sr. Iceta, o bé opcions per esdevenir President de la Generalitat com al sr. Illa…

Diferent és la disciplina del 52% del poble català, ells i elles, amb tota la legitimitat internacional a favor, reclamen el seu estatus de República independent d’Espanya. El poble és summament organitzat, cada 11 de setembre celebra la seva Diada, cada any centenars de milers de simpatitzants surten al carrer a reclamar una república per Catalunya. Quan hi va haver presos per part d’Espanya, el poble va desplaçar les manifestacions a les presons, se’ls hi va escriure cartes, se’ls va donar suport des dels carrers i ajuntaments de tot Catalunya, la gent va penjar cartells demanant la llibertat i també ho va fer President Quim Torra que va ser inhabilitat amb l’acusació de penjar cartells contra la repressió espanyola. Alhora, el poble català també es va desplaçar a Europa nombroses vegades a donar suport al President Puigdemont, l’Anna Gabriel, en Josep Valtonyc, i a tots els exiliats per culpa d’un codi de lleis noucentistes. Un codi que encara actualment tanca a persones per injúries al monarca, és a dir, al anomenat «comandant». Podríem concloure que Espanya premia i reforça millor la disciplina i castiga més bé als indisciplinats, és doncs guanyadora d’aquest paral·lelisme. Ja que el codi europeu, molt més avançat, no ha arribat als tribunals constitucionals espanyols. Ni al Suprem.

4) Quin exèrcit és més fort? Permetreu que sigui una mica lliure en la resposta. Si parlem d’Exèrcit entès com a senyors amb fusells, bombes, i submarins que suren poc, guanya Espanya per golejada. Si entenem exèrcit pacífic amb enginyers de ponts i camins, advocats o noves empreses, com les Starups. Si mirem universitats reconegudes internacionalment, especialistes en medicina, viròlegs i fins i tot la darrera creació de la nostra pròpia vacuna «Hipra Covid» llavors guanya Catalunya. Un lloc on sempre s’ha premiat la pau, l’estudi, i la solidaritat el donar asil a persones en situacions de guerra… Catalunya fou des de la Renaixença capdavantera en l’art com amb Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i ors, Narcís Oller, més tardans arribaren Pau Casals, i els pintors, Dalí, Mir, Miró. Una llarga llista d’escriptors, pintors i científics. Si considerem que l’exèrcit ha de ser farcit de persones pacifistes, guanya Catalunya.

5) A «L’art de la guerra» es valora millor el bàndol amb oficials i tropes millor entrenats. He d’admetre que en l’actualitat i sense exèrcit, Catalunya té les de perdre, però en la meva analogia vull demostrar com els oficials es basen en l’engany. L’estratègia militar actualment s’utilitza en la política, l’econòmica, etc. Cal posar esquers per atraure l’enemic, fingir desordre, atacar progressivament, i aixafar-lo. Un exemple seria l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Era un esquer de 1.700 milions d’euros que va dividir internament les opinions de la ciutadania. En ser una zona ecològicament necessitada de protecció, «La Ricarda» no es podien acceptar els milions. Objectiu aconseguit per Espanya. No hi va haver inversió espanyola i es van dividir les forces enemigues. Sánchez ha resultat un excel·lent general en els seus atacs. Utilitza l’engany gairebé tan bé com M. Rajoy. D’aquí la seva bona amistat amb el comandant, sa Majestat Felip VI.

«Quan un general, incapaç d’avaluar la força de l’enemic, permet que una força inferior s’enfronti a una superior, o envia un destacament dèbil a atacar un de poderós i no es preocupa per colocar els soldats experts enfront de les tropes, el resultat serà la derrota» El General Rajoy i el comandant van enviar un total de sis mil homes a lluitar contra dos milions tres-cents mils demòcrates que van votar per l’autodeterminació de Catalunya. L’independentisme, tot i que aixafat, colpejat i mutilat, sempre havia de guanyar la batalla. Ells tenien cops de porra, però nosaltres teníem la legislació internacional vigent. La van pifiar, perquè trigarà més o trigarà menys però en Gonzalo Boye i els seus juristes demostraran que el «Gobierno español» va utilitzar la força contra persones no armades, contra avis, famílies, contra gent que exercien un dret fonamental.

«El General que avança sense buscar la gloria i es retira sense tenir el deshonor, aquell qui té com a únic pensament protegir el país i servir correctament al seu sobirà, ofereix un valuós servei a la nació. És el tresor del seu regne»

I són generals defensors del nostre President legítim en Carles Puigdemont; la Presidenta del Parlament, na Laura Borràs, els seus advocats com en Gonzalo Boye, el President de la Generalitat en Pere Aragonés, en Jaume Alonso Cuevillas, els eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín, els exiliats Anna Gabriel Sabaté, Josep Valtonic i tants i tants que demanem una República Catalana i democràtica de debó.

«La informació sobre les estratègies enemigues només pot provenir d’altres homes: els espies»

existeixen cinc classes d’espies:

1) Espies locals. Contractar espies locals significa tenir els serveis d’alguns habitants de la regió. L’espia local d’Espanya a Catalunya podria estar ubicat a qualsevol persona del PSOE, de VOX, o del PP, tres partits unionistes i contraris a l’exercici de l’autodeterminació. Per exemple, en José Zaragoza que va abandonar l’executiva del PSOE per la seva implicació en l’espionatge de Método 3 al Restaurant «La Camarga»

2) Espies interns. Els militants camaleònics com Toni Cantó poden ser considerats espies interns, de UPyD se’n va anar a Ciudadanos i d’aquí va anar-se’n al PP, amb les estratègies de cada partit podia passar informació de l’un a l’altre. Els espies interns fan ús dels coneixements dels oficials de l’enemic. I acaben sent recompensats.

3) Els dobles agents consisteixen en agafar els espies enemics i utilitzar-los per a propòsits propis.

4) Treballar amb espies esquers significa executar certes maniobres amb la finalitat d’enganyar i que els propis espies estiguin al cas d’elles, tot per informar a l’enemic de moviments erronis. Aquí recordo la pancarta en pro d’un Referèndum d’autodeterminació, fa molts anys, que va ensenyar l’Iceta a tot Catalunya. El PSOE, el va utilitzar d’esquer, ja que el seu objectiu era ser ministre, cosa que ha aconseguit anys després, tanmateix va mentir als seus militants per aconseguir avantatges dins el seu partit polític. Com ja he dit l’Art de la Guerra és l’Art d’enganyar.

5) Espies irreemplaçables són els que porten informació del bàndol contrari. Molts mitjans de comunicació se’n cuiden de ser irreemplaçables, El Pais, el Mundo, l’ABC, la Cope, el Periódico… són clarament mitjans que treballen informant a favor d’una tendència política. A Catalunya passa el mateix amb el Nacional, el Vilaweb, l’Avui, etc…

Les xarxes socials s’han tornat indispensables si necessitem tenir informació de primera mà i de tendències variades, i és cosa molt necessària si volem ser objectius.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s