Tanta tendència unionista al Regne d’Espanya prové d’una teranyina de relacions teixida per polítics, militars, homes de negocis, periodistes i banquers. Tots han estat cosint una teranyina protectora primer pel dictador Franco, després per l’emperador «campechano», i fins tal punt l’Emèrit tenia poder que estava convençut que ell ajudava a tot el món i que les comissions per cada vaixell de petroli eren «normals». En Juan Carlos posseïa bons assessors i es creia en pertinença de la veritat absoluta
Estic molt agraïda a la informació obtinguda de «l’Armadura del Rei» de l’Ana Pardo de Vera, l’Eider Hurtado i l’Albert Calatrava, també agraeixo les dades del llibre «Arquitectes del Terror» de Paul Preston. He construït una ficció amb successos de veritat per esbrinar el perquè vivim en un país de costums tan feixistes. I tot amb les genials ilustracions de @ByJunkye
Hi havia una vegada, en un país que semblava la pell d’un brau assecada al sol, un rei molt pobre que va decidir ser un rei molt ric. Aquest rei, quan tan sols era un infant de 5 anys, s’estava a un hotel de Lausana i s’hi estava sense un cèntim a la butxaca, així que, va decidir vendre’s la seva ploma d’or, ja que tan sols era el regal d’un amic a son pare i la va vendre a un porter d’hotel per cinc francs. Ja se li veia fusta de negociador-comissionista a en Joan Carles, i a ben curta edat. Anys més tard, en Joan Carles I manifestava a llibres que s’escrivien sobre el Rei com a traumatitzat per un exili que no mereixia donats els seus drets dinàstics, encara que, és sabut que Franco va retornar a la família reial tots els bens confiscats per la monarquia. Aquest rei molt pobre ha acumulat fins a l’actualitat segons la premsa internacional (Forbes, The New Yor Times, Eurobusiness) una xifra propera als 2.000 Milions d’euros. Encara que l’ascens del rei no va ser tan meteòric com ens podem pensar.
El «Gobierno de España» o el país que ell representava, s’estava esqueixant per les manifestacions que demanaven amnisties per arreu i a Catalunya, l’estatut d’autonomia. Es van constituir els nous partits polítics, amb molts individus feixistes i molts falangistes que van transformar la seva ideologia en un partit demòcrata Aliança Popular, i tots vam conviure amb l’horror del terrorisme. És a dir, mentre el rei es rodejava d’amants de tot tipus, empresaris interessats, i viatges amb la Reina Sofia sempre retransmesos pel canal oficial, la realitat era que s’anava teixint com una teranyina el vestit invisible de l’emperador «campechano». La imatge d’en Joan Carles I començava a pujar com l’escuma als mitjans com una imatge de rei afable i compatriota de tots.
La descripció dels mitjans com a Rei embaixador del poble era necessària per la continuïtat del règim del 1978. I va ser quan els mitjans signaren un acord silenciós per crear una imatge de rei afable, un rei defensat fins a les últimes conseqüències per un paradoxal socialista republicà com Felipe González. Òbviament, és lícit pensar que hi hagué algunes contrapartides, però no estan publicades. Com tants «Quid pro Quo» reials que mai coneixerem. Pensem que aquest rei diuen que va néixer molt pobre.
L’any 1973 Espanya es desagnava per la crisi del petroli, i es desagnava políticament per l’absència de llibertat, però això era pecata minuta pels mitjans de l’època. Franco agonitzava i el govern era d’en Luis Carrero Blanco, aquest va pertànyer a les Forces Armades d’Espanya, i fou un militar amb rang d’almirall que va acabar sent la mà dreta del general Franco. En Carrero, que era un catòlic acèrrim, antimaçò i anticomunista, i que fins i tot atacava aquests grups sota el pseudònim de Juan de la Cosa. ( he buscat aquests atacs però internet no me’ls ha proporcionat)…
En Carrero Blanco va ser nomenat President del Gobierno espanyol durant la dictadura franquista i fou assassinat el 20 de desembre de 1973 víctima d’un atemptat d’ETA en l’anomenada «Operación Ogro». Carrero Blanco sortia de missa i mentre el seu cotxe circulava pel carrer Claudio Coello, els membres d’ETA van activar les càrregues de l’explosiu C4 en el mateix moment en que passava al costat d’una pintada vermella a la paret. La violenta explosió va deixar un cràter a l’asfalt i el cotxe que pesava 1.800 quilos va volar per l’aire caient al terrat de la casa Profesa. Va ser cosa de ETA? Obviament va ser un horrible atemptat però llegeixo de José Manuel Martín Medem (conseller de RTVE) que la CIA va utilitzar la ETA per assassinar l’any 1973 en Carrero Blanco. Ell hagués estat el primer president dictador nomenat pel ja dictador Francisco Franco, i com que els informes secrets espanyols parlen que es va utilitzar C4, un explosiu fabricat als EUA per l’ús exclusiu de les seves forces armades, no hi ha massa que pensar, a més, també la Periodista Pilar Urbano exposa en el seu llibre «El Precio del Trono» que Henry Kissinger i la CIA eren darrera l’assassinat d’en Carrero Blanco, la hipòtesi més plausible i que avalaria Pilar és que el material explosiu que es va emprar era el C4, i que s’usava només pels serveis secrets americans. Els atemptats de la banda terrorista ETA utilitzaven normalment goma 2.
Fos com fos, l’atemptat va conduir el govern espanyol cap una transició apadrinada pels EUA, que també acostuma a teixir com les aranyes, vestits amb fil invisible, fou una transició que va enlairar sa majestat, el rei Juan Carlos, perquè Espanya estigués a bones amb els interessos americans. L’emèrit, abans «en Juanito», anava fent de les seves, es va enfrontar a tots els militars quan va acceptar de bon grat a Santigo Carrillo, amb el PCE i als socialistes del PSOE, aquesta fou tan sols la manera d’aconseguir una votació favorable com a rei d’Espanya, com a cap d’estat. I tant, fou un moviment hàbil alhora de semblar un rei honest i honrat. La veritat però és que necessitava ser rei per ser el més alt comissionista de tots els temps. I per posar les banyes a Sofia, que tot s’ha de dir.
Mentre, en Nixon deia d’en Carrero Blanco que va ser un gran home, i que Espanya s’havia «portat molt bé» a l’Orient Mitjà, el que quedava claríssim era que Amèrica sempre ens ha volgut per les bases americanes i per poca cosa més.., i pensi el Sánchez, el què pensi… Quin avantatge en treia els EUA de l’assassinat de’n Carrero Blanco? Senzill, l’Administració Nixon eliminava l’oposició de l’almirall Carrero Blanco sobre la renegociació de les bases militars i així obtenien l’entrada d’Espanya a l’OTAN… (Encara recordo en González cridant OTAN NO) i recordo com ens hi va ficar de cap amb un Referèndum que només parlava de bondats americanes.
Suárez i González es van conèixer formalment al 1977, i la seva política recolzant sempre a Juan Carlos I seria sempre a les ordres del gegant americà i de Franco. (De fet Juan Carles I fou designat pel dictador i tenia ordes de conservar la unitat d’Espanya del mateix Generalíssim Franco) En definitiva, tot feia factible que l’atemptat fos un acte de la CIA utilitzant la ETA de braç executor. Anys més tard, sobre el 1984, un informe de la CIA va afirmar que en Felipe González va organitzar els GAL. ¿La relació gobierno-CIA i més tard GAL podria ser el perquè de tot plegat?. El que està clar és que l’atac a Carrero Blanco fou considerat un atac frontal al règim franquista. Tanmateix el dictador genocida Franco encara va tenir corda per perpetrar les últimes execucions feixistes. Foren els assassinats ratificats el 26 de Setembre al consell de ministres per unanimitat i van esdevenir l’última acció criminal del agonitzant dictador. Les execucions van ser el 27 de Setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos on es van ajusticiar a militants del FRAP al costat de militants d’ETA, amb els seus corresponents i diversos consells de guerra sumaríssims.
A la plaça de Madrid, el Tinent Coronel José Ignacio San Martín (qui va ser condemnat a 10 anys de presó pel cop d’en Tejero) li va preparar l’última aparició al dictador, en aquest parlament ja fet amb el monarca Juan Carlos al costat, digué : «Tot el que a Espanya i Europa s’ha muntat obeeix a una conspiració maçónica-esquerrana, en contuberni amb la subversió comunista, terrorista en el social que…» Però el seu discurs no va servir de res, els últims assassinats feixistes van aixecar una onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya, dins i fora del país. Ja havien sol·licitat clemència el Papa Pau VI, l’Olof Palme, o el President de Mèxic. Tot va ser inútil, en Franco estava per sobre del bé i del mal. El generalíssim, segons l’escriptora Gabrielle Ashford, tenia doble personalitat i es creia l’enviat de Déu a la terra. Per tancar-lo i llançar la clau.
«En Franco» doncs, era un sonat amb el poder dels Déus, i el seu motor provenia directament de l’oligarquia de l’època inclosa la monarquia.
Mentre que a Espanya avançava cap a la transició pactada, la gent es començava a reunir per formar partits polítics, associacions de veïns, o associacions en defensa dels drets i de la llengua dels catalans, ÒMNIUM cultural va ser fundada al 1961.
Entretant el règim decrèpit de Franco s’esgotava, no sense consells de guerra sumaríssims ni sense assassinats, però sí lentament, el dictador i la dictadura agonitzaven. Aleshores el rei començava a guanyar cèntims pel sol fet de ser rei, i li va agradar. Just després de casar-se, ja va rebre vint milions de pessetes d’un grup d’empresaris i aristòcrates encapçalats per Luis Valls-taberner (Membre numerari de l’Opus Dei) i per l’Emilio Botín, (a qui el Suprem li ha anat arxivant causes des del 2.008, també ha estat un excel·lent teixidor de vestit invisible el suprem, sempre en favor de la monarquia) «Don Juan Carlos i Doña Sofia» comencen a remenar cireres l’any 1962, quan la maquinaria d’amics fent favors econòmics es va posar a caminar. I fou així que la parella de reis flamants feren un viatge de noces viatjant per tot el món; EUA, Tailàndia, Japó…etc.
Mentrestant a Espanya:
Tot i la realitat de la dictadura, dels camps de concentració, de les tortures o dels assassinats sumaríssims hi ha un partit polític que encara ara no reconeix en Francisco Franco com a dictador. Es tracta del PP. Un exemple de com el franquisme va anar blanquejant la dictadura va ser la vida d’en Manuel Fraga Iribarne qui al 1957 ja era procurador en les corts franquistes, i qui des del 1961 al 1962 va ser director de l’Institut d’estudis polítics, cosa que el va catapultar al juny del 1962 a ministre d’Informació i Turisme franquista. Del 1979 al 1987 va ser president Aliança Popular, pel gener del 1990 es va convertir en el tercer President de la Xunta de Galicia.
Paral·lelament, Aliança popular ja s’havia refundat en el Partit Popular… En Manuel Fraga Iribarne, Laureano Lopez Rodó, ministre franquista que formava part de l’OPUS DEI, Licinio de la Fuente que va ser ministre de treball, i primer de la Falange Española de las Jons per passar després a grups satèl·lits d’ Aliança Popular…. Sense oblidar que fa no gaire, en Licinio de la Fuente estava en recerca i captura de la jutgessa Servini, juntament amb divuit franquistes, entre ells Antonio Carro, acusat dels últims afusellaments del règim franquista, Rodolfo Martín Villa, José Utrera Molina, segons informacions de «El Mundo».
En Licino estava culpat de «haber convalidado con su firma la sentencia de muerte de Salvador Puig Antich». Molts d’ells van «regenerar-se» a Aliança Popular, així doncs, després de transformar AP en el PP, l’únic cert és que AP es tractava d’un partit farcit de bons trapelles, per no dir criminals de lesa humanitat, i que aquests criminals mai serien jutjats ja que el consell de ministres del «Gobierno de España» no va autoritzar les extradicions de la jutgessa Servini. Les al·legacions espanyoles foren «En aquel momento la pena de muerte no era delito según el código penal» «los delitos están prescritos» «España tenía plenas competencias para juzgarlos». Us imagineu que crims contra la humanitat comesos pels subordinats de Hitler haguessin estat jutjats així? Impensable.
Mentrestant l’emèrit:
A partir del 1962 la maquinària de fer regals al Rei Joan Carles per obtenir favors a canvi estava plenament activa. Javier de la Rosa regala un Porsche 959 al rei Joan Carles. Un regal de 20 milions de pessetes del 1988 i llavors Javier va aconseguir casualment la representació kuwaitiana del grup Kio. Relació? Cap, Casualitat. Com fou casualitat que l’any 1990 el rei estavellés sobre una placa de gel el fabulós Porsche, o potser fou justicia divina. Ves a saber… Encara que això poc importava, un tou d’amics i una pila de fabricants de cotxes d’alta gamma li regalaven vehicles d’última generació al Rei Joan Carles. I és sabut que no rebien contrapartides, només era el rei inviolable d’Espanya, no podia tenir poder… però sí amics, pensem que des del 1976 per celebrar la seva coronació, el rei Fahd de l’Arabia Saudita, li va regalar un iot: el fortuna (nom premonitori) com el Bribón…
Amb això que a Espanya:
L’exministre d’obres públiques de treball, Gonzalo Fernandez de la Mora va concloure que la intel·ligència era producte del codi genètic i que calia que s’imposés, mentre que l’enveja generaria revolucions i aquestes havien de ser reprimides. Això era tractar als revolucionaris de deficients psíquics, tal com feia en Hitler, per poder legalitzar la seva anihilació. També va acabar a Aliança Popular el De la Mora… Enrique Thomas de Carranza era governador civil de Toledo, El cap de la censura franquista dels anys 60 y 70, també es va unir a Aliança Popular i juntament amb els feixistes va acabar al PP. Es per aixó que el PP no vol condemnar el feixisme del dictador Franco Bahamonde, Tot és perquè negar la dictadura seria negar l’èxit més gran del feixisme, seria negar el Generalíssim i negar la falange, negar Aliança Popular i per tant la negació del PP. Aleshores és senzill entendre la simbiosi existent entre VOX i el PP, ambdós eviten condemnar el feixisme. Amb raó és l’únic partit que encara té els nassos d’enviar al seu President, en Pablo Casado, a missa de Francisco Franco. Cosa que sota el meu punt de vista va ser una pifia estratosfèrica, com l’aliança del PP amb VOX a Castella i Lleó, tifes pudents juntament amb centenars de diputats implicats en corrupteles passades i presents. Aquestes coses els faran perdre les eleccions, segons el meu parer. No parlem ja de posar Feijóo al davant, en minuts twitter es va omplir d’una antiga fotografia de Feijóo sobre una barca de narcos. Sort que tenen els mitjans força controlats, com la sala segona, segons van dir ells mateixos, però en aquests moments, el seu pilar monàrquic principal, alies «El Campechano» ha sortit a tots els diaris estrangers i ha estat protagonista d’articles, tuits i llibres com: L’armadura del rei, un llibre d’Albert Calatrava, d’Eider Hurtado i Anna Pardo de Vera que us recomano amb vehemència. I d’on he tret algunes dades.
Us he relatat com el mateix «Juanito» es va vendre la pluma d’or per cinc francs. I es que de petit sempre havia sentit a parlar de problemes econòmics a casa. De gran, en Juanito va decidir vendre’s el Palau Donostiarra, i el Palau de Sta. Magdalena de Santander a preu de saldo per poder ingressar efectiu. Obviament, als pobres mortals que no estem tocats per la gràcia divina de ser Borbons no tenim aquests privilegis.
La situació quan es va instal·lar a Madrid sota la tutela de Francisco Franco no va millorar. Ni quan es va casar amb la Reina Sofia de Grècia. Però en aquell mateix moment del casament quan li van arribar 20 milions de pessetes ja va tenir sempre més a un home de la banca a prop. Mentre Juan Carles I les passava magres de cènims, l’any 1937, els militars rebels comandats per Franco publiquen un llibre de Fake News. L’escriptor Paul Preston escriu a «Arquitectes del Terror» les fake: «Guerra en España contra el judaismo bolchevique» Tenint en compte que Espanya tenia 25 millions d’habitants i uns 6.000 jueus, i tenint en compte que el partit comunista estava gairebé dissolt… tot era Fake. Però tot s’hi valia per inventar una personalitat agressiva als republicans de la segona República i una tàctica propagandística semblant a la de Hitler va ser usada pels franquistes a partir de l’any 1937 per Francisco Franco Bahamonde. El règim feixista aprengué de Goebbles la supervisió dels mitjans de comunicació, de les arts i de la comunicació. I va aprendre com fer el control de la radio, de la «tele» , i del cinema, fins a tal punt que després de guanyar la guerra van venir 40 anys de NO-DO documentals glorificadors del dictador més uns quants minuts obligats per cantar el cara al sol a les sessions de cinema retallat per la censura, i cantar el cara al sol a les escoles, alhora que s’obligava als nens i nenes a fer desfilades uniformats mentre sonaven marxes militars. I encara hem de suportar a la sra. Diaz Ayuso, descendent d’aquesta escola, com s’atreveix a proclamar «comunismo o libertad» mentre el seu consistori està ple de folrats corruptes que la fiscalia ja veurem si els ho soluciona o els hi afina. Continuen demanant que «el comunismo» no apareixi i tot és per despistar a la població de les continues estafes entre nepotistes i falsos servidors del poble.
El 1947 es va afirmar una llei que permetia a Espanya tenir la condició de monarquia, i es va aprovar una llei que permetia a Franco triar el successor. Així Juan Carlos I va ser proclamat cap d’estat el 22 de Novembre de 1975, i va introduir algunes reformes per desmantellar el règim franquista. Però era l’emperador que havia anat nu, i ara duia un flamant títol de rei d’Espanya, protegit per una teranyina de relacions que a banda de la seva inviolabilitat li van omplir les butxaques com a qualsevol comissionista espavilat, així fou com es convertí en la persona més desitjada entre amics, lleials, servents, cràpules i caçafortunes, va passar de vendre’s la pluma a estar a la punta de llança dels estaments socials d’Espanya. Molt aviat se li acostaren per continuar teixint la teranyina de relacions reials: Mario Conde, José María Ruiz Mateos, Manuel Prado i Colón de Carvajal, Javier de la Rosa, «Los Albertos» Alberto Cortina i Alberto Alcocer…Cap d’ellls no estava interessat en la figura personal del Juan Carlos, sinó en la seva figura règia. Al Rei, tothom li despenjava el telèfon, cosa molt important en el món dels negocis. Estem parlant dels vuitanta i principis dels noranta, del capitalisme salvatge, de l’època sense escrúpuls, del «Pelotazo». Molts «amics, lleials i cràpules» van acabar a la presó però d’altres se’n lliuraren gràcies a bons contactes «reials». Si fem memòria, la segona República (14 d’abril del 1931-Novembre del 1933) havia desafiat l’esglesia catòlica, els terratinents, els militars, els banquers i els industrials amb un programa ambiciós de reformes socials i educatives, les fake news de Franco havien de justificar que la lluita contra la coalició republicana-socialista era necessària, atès que la segona república donava ales als comunistes. Calia lluitar contra «El judaismo Bolchevique». Les forces de dretes estaven indignades, calia dirigir l’odi, la culpa i la por contra la segona república, va neixer el «contuberni judeomaçònic bolchevic»
Durant la guerra civil, no es lluitava contra els jueus ni els maçons, però tota la propaganda estava encarada a un sol objectiu, unificar i intensificar el bàndol de dretes per anihilar la República. Les dretes defensaven el cristianisme i aquest fet en una societat sense massa coneixements teològics era unificador. Les dretes defensaven Hitler, qui tenia una força militar envejable, juntament amb Mussolini. Aquests dignataris van ser claus a l’hora de bombardejar les ciutats més importants espanyoles durant la guerra civil. Barcelona i Gernika devastades. Doncs aquest sàtrapa de Franco ens va encolomar un Borbó mentider, amb sòcies-amants com la Corina que va resultar una comissionista com ell, i que va ser crucial en les concessions amb Rússia i els països Àrabs, però parlant de fake news:
Quant va ser que l’emperador nu es va començar a vestir amb robes de teixit i fil invisible? Quins sastres li van cosir vestits que el rei pensava que eren meravellosos però que en realitat era una gran teranyina d’enganys i trampes? Va arribar el dia, el 23 de Febrer del 1981. La versió oficial engrandeix any rere any la figura d’un rei que va aturar un cop militar, un rei que es desvivia per la democràcia, però la veritat és més dubtosa. L’estudi de les converses abans i després del Cop d’Estat més aviat sembla que tot va ser un cop… d’efecte. Arnada va ser indultat per González, Tejero va passar 15 anys a presó, els altres uns quants mesos i segons els documents desclassificats d’Alemanya se sostenia que el monarca espanyol volia la instauració de la disciplina, l’ordre i la seguretat. I que en Joan Carles I, miraria d’influir en el govern i els tribunals per evitar un càstig sever. Els sastres que teixien la cuirassa invisible ara reforçaven a tot drap una teranyina per evitar que la monarquia semblés absolutista. (Cosa que ens va deixar clara en Felip el dia 3 d’octubre)
Els mitjans de comunicació de llavors no reflectien la realitat d’un rei rodejat d’amants i comissions, els mitjans feien amb la vida del rei un programa d’entreteniment d’un rei «campechano». Hauran de ser els jutges estrangers els que dirimeixin si Corina té raó o no, però el Tribunal Suprem no hi troba indicis de delicte ni en l’amassament de la fortuna, ni en haver tingut 2 fills il·legítims. L’únic que se m’acut que pot haver passat perquè la Servini hagi enretirat les ordres d’extradició dels feixistes, i del què ha passat perquè l’emèrit no sigui investigat, són l’animalada de favors que ha repartit arreu del món durant tota la seva vida. I ja sabeu alló del Quid pro quo. Rep i rebrà favors que li permetran viure com un rei. Ara bé, les possessions, els vestits i els ornaments que li havien teixit els amics, aquestes galindaines no han impedit que nosaltres veiem un rei que està ensenyant les vergonyes a tot el món. Ara vindrà a Galícia, però ningú del poble li deixaria la casa per dormir, és obvi, encara té amics, però l’assassí d’elefants s’ha transformat en un vell arruïnat en la seva dignitat a qui ningú li vol aguantar la mirada, i ja ningú li despenja el telèfon tret dels íntims. M’imagino que ara se n’adona, des del ressort d’ Abu Dhabi, de quina és la veritable soledat dels dòlars, ara li toca caminar ben despullat cara el poble, i la teranyina s’ha esfilagarsat, tots els sastres que teixien amb desesperació dissimulen, ningú vol haver estat col·laborador de la teranyina del rei nu.
Either Mark 