Els malsons d’en Sánchez entorn a la taula de diàleg

En Scrooge Sánchez es bellugava dins del llit i parlava en somnis:

-No, no, no, – Remugava en Sánchez, no volia però estava escoltant les noticies en somnis: els diaris, les televisions, totes parlaven dels problemes dels ciutadans; que si la inflació estava al 7,6%,, que si el preu del petroli, la llum i el gas, s’havien desbocat, i s’havien redoblat, que les factures eren impagables… També anunciaven de les vagues, ja s’havia aturat tot el transport, els taxis, els autobusos i els Uber, tots eren al carrer i a més s´hi estaven afegint els agricultors… Tots estaven en vaga de braços caiguts. En Sánchez va començar a suar, i a tenir malsons cada 45 minutrs, quedava amb el pijama xop i tenia molta febre, després d’un futimé de suors, va pensar que havia tingut sort que no es tractés de COVID 19. Aquella sotragada ja l’havia passat…. Els somnis d’en Sánchez van portar-lo al Falcon, allà es va sentir flotar, i amb una copa de Moët, se sentia ple de tranquil·litat i felicitat.. Però estava somiant i…

De cop i volta (aquestes coses que passen als somnis) una constitució catalana li va aure sobre el nas. Ell va dir adormit: una constitució catalana no pot ser, el rei em farà un consell de guerra, i em prendrà el Falcón… i ara… amb la invasió russa sobre Ucraina, amb el nostre recolzament a Mohamed VI, Ai! , però el 26 de gener del 1939 els marroquins van estar al costat de Franco, bé, al costat d’Espanya. En Sánchez estava fet un embolic i tan sols pensava que perdria les eleccions!!

Llavors es va adormir…

L’Scrooge Sánchez aviat feia zetes amb els llavis i soroll de roncs. Dormia com un tronc!, però de sobte, era un obrer del 1936, anava brut i picava pedra dins d’un tunel, es va olorar l’aixella, feia una pudor de suor fastigosa, i a més, cada cop que enretirava la pedra i l’ arena de la paret se li omplien els peus s’aigua, ell intentava pensar en una copa de cava assegut dins del seu Falcon. Ja no hi aplegava res, que era aquell túnel? somiava? Volia despertar-se!!, de cop i volta, va escoltar la veu del contramestre:

«S’ha de connectar la fàbrica d’armament número 7 -en la que hi ha dones fabricant cartutxos- amb la sortida del tunel abans d’una setmana», «però com que aneu xops com ànecs més val que dormiu amb doble manta». «Ah! I qui es posi malalt que no vingui. Aquest tunel és de competència del Ministerio de Defensa. Qui estossegui, no servirà pel feixisme i es morirà de pulmonia, però si l’empresonen per no complir les seves tasques, llavors també es morirà de pulmonia». «Quedeu-vos a casa. I no digueu res a ningú. Els feixistes s’acosten… I molts Republicans es canviaran de camisa. No us refieu de ningú».

L’any1937 Indalecio Prieto, ministre de Defensa Nacional Socialista, va fer crear la comissió de les industries de guerra de Catalunya. Va treure el nom de Generalitat per acabar amb el lideratge. Segons la revista Sapiens ha pogut esbrinar, el tunel del carrer de Pelai va ser de la subsecretaria d’Armament, un organisme que depenia del Ministeri de Defensa. Ara en Scrooge Sánchez si que somreia feliç, per fi s’impulsava el socialisme centralista que li agradava a ell. Ah! Aquest Indalecio Prieto, quin gran home! Va pensar en Sánchez amb un somriure als llavis d’orella a orella.

El 26 de gener del 1939 les tropes nacionals encapçalades pel cos de l’exèrcit de Navarra i el cos marroquí arribaven al Tibidabo. El dia 22 s’havien evacuat tots els organismes de la República i de la Generalitat, les restes de l’exèrcit republicà intentaven defensar sense èxit la línia del riu Llobregat. Tanquetes italianes i regulars marroquins baixaven per Sarrià i arribaven al passeig de Gràcia. Els generals Solchaga i Yagüe van baixar cap a la plaça Catalunya sense resistència. Algunes dones van rebre amb entusiasme l’exèrcit feixista. Gairebé mig milió de persones van travessar la frontera francesa. La burgesia catalanista conservadora va celebrar l’entrada feixista per la por que els franquistes havien alimentat d’una dictadura del proletariat. (La lluita franquista era contra una conspiració jueu-massònica de boltxevics). Franco va nomenar Eladio Álvarez Arenas cap suprem dels serveis d’ocupació amb 22 articles de poder absolut; prohibició de partits polítics exceptuant la Falange, prohibides les reunions, les manifestacions, judicis sumaríssims per la depuració de funcionaris i mesures econòmiques que deixaven la ciutat sense un cèntim. Discursos de menystenint contra Catalunya «Mienten los que fingen un problema catalán, Cataluña es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España»

En Sánchez somiava feliç amb aquell article de la Vanguardia que parlava dels temps de la guerra civil, però -va pensar Sánchez- tot hi valia en guerra, en canvi això de la democràcia era un mal de cap… Es preguntava el perquè s’havia compromès a dialogar amb els catalans, li rondava pel cap que no estava bé el feixisme, però aquests catalans no en tenien mai prou, i el que buscaven era deixar de contribuir amb la quantitat solidària que necessitava Espanya per ser un gran país. Ai!! però quin mal de cap els catalans!!

Es va posar dempeus bo i caminant somnàmbul, amb el braç dret que se li va tensar en una salutació feixista- Quan se’n va adonar va tapar-se la cara avergonyit. No podia ser el que li estava passant!!. Va posar-se al llit intentant abaixar el braç dret. Què li passava? S’estava convertint al feixisme lentament?. Va escoltar la veu del ex-ministre, el Sr. Margallo a TV3 dient que: «Nunca España dejarà ir sin violencia a Catalunya»- I es va tornar a posar dempeus amb el braç dret enlairat. Doncs ell havia de dialogar amb els catalans!!! Quin mal de cap! i quin braç més feixista se li havia quedat!!

Pobre Scrooge Sánchez! els malsons l’estaven destrossant, tenia la boca seca, bosses als ulls, mal de cap, el braç dret enlairat, de manera que va decidir aixecar-se i anar de cap a la tassa del vàter. L’estómac estava ben regirat i les basques li venien constants Quan es va incorporar, ben a prop de la tassa, va caure a terra tremolant, amb un atac de pànic. Ara li va venir una visió, estava al castell de Montjuïc, presenciava l’afusellament de Lluís Companys, el qui fou ministre del govern espanyol al segon semestre del 1933 i President de la Generalitat Republicana de Catalunya al 1934, durant la segona república espanyola. Al cap de deu minuts d’excoltar el xivarri de la guerra es va poder incorporar de la tassa i es va posar taps a les orelles. Fusells, bombes, gent cridant… On eren ara els de Ciudadanos? On eren els advocats de VOX? Es preguntava i sobretot es demanava, on coi era en Felip VI per salvar-lo? I l’exèrcit? I els Piolins?

Una invasió russa a Ucraïna, una guerra amb els catalans!! Ell només volia viatjar en Falcon, tot això el superava. Es va tornar a ficar sota els llençols, encara escoltava els xiulets del foc obert en l’afusellament del President Companys.

Rajava vermella la sang banyant els cossos republicans i catalans assassinats, Scrooge Sánchez va intentar no veure el martiri, però quan tens un malson, no pots evitar-ho. Aquelles execucions havien estat pel sol fet de defensar la seva cultura, la seva llengua, l’administració dels seus diners i el seu estat català, i encara xiulaven les bales dels fusells abatent-los un rere l’altre a les orelles d’en Sánchez, els catalans queien a terra com sacs de patates, afusellats en diversos llocs, en bucle, la tortura d’en Sánchez era digna de la Divina Comèdia de Dante. Ell no volia veure més patiment. No hi tenia res a veure amb els morts del franquisme, estava clar que el PSOE havia estat el govern més progressista de la història, malgrat les portes giratòries, malgrat el GAL… si fins i tot havia indultat presos polítics catalans, i només havia deixat a 3.000 perquè la dreta no rondinés, El PSOE tenia quatre cadàvers a l’armari, com la relació del CNI amb l’Imam de Ripoll, perquè calia dir que en Villarejo no tenia credibilitat, Era simplement un comissari que xerrava més del necessari.

Entesos, els catalans volien ser independents però en Sánchez estava acovardat pel Rei, pels de l’IBEX, per les forces de l’ordre, així que els malsons el van obligar a posar-er sota el llit, a sobre la catifa, allà va adormir-se de bell nou. De sobte se li aparegué la MHP Laura Borràs en somnis, acompanyada de l’advocat més persistent en el dret de l’autodeterminació per a Catalunya, en Gonzalo Boye. En Sánchez sabia que era l’advocat del President Puigdemont, actualment a l’exili, però en el somni, en Boye estava rodejat de lletrats i professionals europeus com Ben Emmerson.

Na Laura Borràs li digué: «No només cal activar la DUI sinó prèviament fer tota la feina, aprenent dels errors, perquè ens permeti estar en posició d’activar-la i defensar-la»

Després de na Laura, en Boye li va llegir un article del Tractat de la UE: Pedro Sánchez, segons

l’article 2 del Tractat de la Unió Europea s’estableix que: La unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat. Estat de Dret i respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme. La no-discriminació, la tolerància, la justicia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

-Calla! Calla! – Va escridassar Sánchez a en Gonzalo Boye. Llavors va començar a tremolar. Ell sabia de lleis, i l’inconscient l’estava traint, sabia perfectament els drets dels catalans i catalanes. Llavors va tornar a parlar la MHP del Parlament Laura Borràs: «Si tenim competències plenes en ensenyament no pot ser que diguem que no podem fer res». L’escola a Catalunya serà en català.

«Ésto es España» deia en Sánchez amb la boqueta petita i llavors li vingué al cervell una manifestació d’unes 100.00 persones cridant: «L’escola en Català»

Quan aquestes imatges es van esvair es va obrir pas un concert de Lluis Llach, ara en Sánchez sentia la música:

«La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza»

El Gobierno d’en Sánchez havia decidit obligar a ensenyar el 25% més de castellà del que ja era habitual a totes les escoles catalanes, és a dir molt més que d’anglès. I es que segons els partits ultres, PP, C’s i VOX, el castellà s’havia d’introduir més i més fins que ni s´hi pensés, ni s’hi parlés, ni s’hi cantès en català. Sense català als mitjans, ni al congreso ni al senado ni a cap plataforma de cinema, hi hauria uniformitat castellana. Que ningú oferís continguts en català… Calia erradicar la llengua, per poder erradicar els parlants independentistes. Aquesta era la idea. En Sánchez com a federalista de fireta, no ho veia massa clar, però el dilema era simple, o actuava com les dretes o perdria les properes eleccions. Aquí estava la mare del tortell. Tot radicava en fer l’adoctrinament a les escoles en castellà com feia Franco, això no era gaire democràtic, però era efectiu. En Sanchez va tornar a aixecar el braç dret. En un gest automàtic. Potser en Casado no anava mal encaminat per esdevenir com l’Aznar, però li faltava el bigoti i la mala llet. Fos com fos, ser amic d’en Casado, Abascal i Arrimadas, era cosa necessària per acabar amb l’independentisme a Catalunya, mentre els feia creure que s’asseurien a una taula de diàleg, tot ajudava. Perquè calia acabar amb els catalans, però subtilment, perquè era necessari que paguessin el 25% del PIB, que no tornés a passar com el 10 de febrer de 1909, aquell dia, de la vaga de contribuents, en que va haver-hi una rebel·lió de comerciants conxorxats a no pagar impostos, i llavors es va acabar amb les oligarquies del moment. Això no podia tornar a passar. Les oligarquies ni tocar-les. Si en sortien ferides, les oligarquies el fotrien fora del «Gobierno de España» d’una puntada de peu a les seves formoses natges. I en Sánchez deixaria de gaudir passejant-se amb el Falcon per passar a conduir un sis-cents regalat. Ara podia fer com els multimilionaris pagant el poble. La seva felicitat actual era incomparable. Però aquells malsons… Tots els malsons significaven alguna cosa, i ell tenia que enfrontar-se a la taula de diàleg. El President espanyol estava acollonit, perquè els seus amics d’ERC eren agraïts, però si el poble català s’empipava, col·locava dos milions de persones al carrer i li fumia el negoci enlaire. I es que els catalans organitzarien una manifestació contra Espanya que seria portada a tota la Unió Europea. Calia jugar a ser repressor i perdonavides alhora.

De sobte, la bandera de la UE el va embolicar de dalt baix. Si no feia cas del Dret Europeu representat per en Gonzalo Boye, en Ben Emmerson, etc. No rebria finançament ni ajuts d’Europa, va començar a caminar per l’habitació vestit com un botifarró europeu. En Sánchez convertit en una mòmia de la política anacrònica del 1978, però passant pel forat de l’agulla de la Unió Europea. Volia ballar amb Europa per aconseguir els cèntims però sense ballar amb l’Europa pels drets fonamentals de les persones. Per fi es va adormir, l’endemà tenia la famosa taula de diàleg. Malgrat Carmen Calvo va dir que no calia relator, el PSOE no ho va poder evitar. Arribaren ordres d’Europa, i del conseller de Drets Humans de l’ONU. No van poder evitar l’amnistia del President Puigdemont i dels altres exiliats polítics catalans. Per fi, el MH President Carles Puigdemont va arribar a Barcelona acompanyat per més d’un milió de catalans i catalanes exultants d’alegria. Fi.

L’Scrooge Sánchez es va aixecar, va passar per la dutxa per oblidar els malsons i va sortir ben vestit i encorbatat. A la Moncloa ja l’esperaven el President Puigdemont, els representants dels partits independentistes i el conseller de Drets Humans de l’ONU, qui va nombrar un expert independent (que va fer de relator internacional a la taula). Tots es van anar coneixent mentre esperaven l’arribada del monarca, en Felip VI, descendent del sanguinari Felip V, però amb renovada actitud cap a Catalunya.

I es va celebrar la taula de diàleg:

Van ser llargues discussions pel referent als assumptes econòmics, però l’amnistia dels eurodiputats i el dret d’autodeterminació eren Drets Fonamentals que l’Scrooge Sánchez va haver de signar i el monarca va haver d’acceptar. En Sánchez, just quan deixava caure el bolígraf, va caure fulminat sobre el terra. Va començar a tenir visions, ja no responia a la veu ni als sorolls de ningú, vingué una ambulància. Ell només pensava que la pèrdua de Catalunya li faria perdre les eleccions, i des de la finestra de l’hospital escoltava cantar tots els ultres que es manifestaven junts cridant «Gibraltar y Cataluña españoles son» «Sánchez y PSOE al paredón». Però alguns somnis es converteixen en realitat, així que,

La Generalitat es preparava per la votació definitiva:

«Vols que Catalunya sigui un estat independent del «Gobierno de España» en forma de República dins la Unió Europea?»

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s