En Pep Guardiola, la Greta Thunberg i Eva Duarte de Perón: oratòries i fal·làcies

Pep Guardiola (Sant Pedor, 1971) considerat un dels grans migcampistes del Futbol Club Barcelona, i el cervell del Dream Team Blaugrana dels 90, aviat va esdevenir un líder nat del Club. Ràpidament l’entrenador va demostrar en les rodes de premsa com posar-se els periodistes a la butxaca i per tant les estratègies pel domini de l’audiència amb una excel·lent oratòria, sobretot en enfrontar-se al seu homòleg Xosé Mourinho, qui no s’aturava en desqualificacions al tècnic blaugrana. Quan Mourinho i Guardiola eren entrenadors dels dos equips més rivals de l’estat espanyol, les declaracions de Mourinho omplien la premsa esportiva: «Em faria vergonya guanyar les champions com Guardiola» «No entenc perquè els àrbitres afavoreixen sempre al Barça»

En una roda de premsa extremadament irònica, en Pep Guardiola respongué : «Com que ell m’ha tutejat, jo també ho faré, m’ha dit Pep, jo li diré Xosé, no sé quina és la càmera del sr. Xosé… Deuen ser totes aquestes (…) Demà ens enfrontem al camp a les 20.45, fora del camp ja m’ha guanyat, m’ha guanyat durant tot l’any, li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que en gaudeixi i se l’emporti a casa»

En Pep Guardiola en una roda de premsa va usar la Ironia, la reciprocitat, el domini de l’escena i les concessions… en Pep, fins i tot va usar l’estratègia del registre vulgar, de l’argot i la proximitat emotiva estratègica:

«En aquesta sala és el «puto amo» i no hi vull competir ni un sol instant. Ell és el que en sap més del món, no hi vull pas competir. Només li recordo que hem estat de costat quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Perez, i la Central lletera, però jo he treballat quatre anys amb ell»

La referència a la central lletera era per torpedejar els mitjans de comunicació afins a Florentino Pérez de l’època.

Al llibre «L’Oratòria a l’abast de tothom» de Josep M Castellà, Montserrat Vila i Mariona Casas, llegeixo que la retòrica proporciona eines per transformar l’oratòria en l’art de dir bé, l’art de transmetre conceptes correctament, tot depenent del que vulguem comunicar. Pot ser commoure, o persuadir, però també podem transmetre sentit de la justícia i de la pau o bé de l’odi a col·lectius com els LGTBI, l’antisemitisme, la fòbia a les persones catalanes, gitanes o negres, etc. El 6 de Juliol va saltar a les portades de tots els diaris la pallissa mortal que li van clavar a Samuel, un noi gallec que va ser víctima de tres joves d’ entre 20 i 25 anys a crits de «maricón de mierda» i en Javier Nart va comentar al programa d’en Risto Mejide que podia ser un assassinat i prou perque això de «Maricón» és diu a tothom. Entesos Nart, i si fos «negro de mierda» o si fos «catalán de mierda», sería un assassinat amb agreujant d’odi? En podrien parlar molt de discursos enfocats a odiar-nos entre nosaltres, però tots són pur feixisme, i la gran majoria són discursos d’aporofòbia, no s’odia a l’estranger o al LGTBI si està folrat de diners, es detesta a l’estranger quan és un pelacanyes. Paradoxalment la base de la ultra-dreta no està formada per persones amb gran capacitat adquisitiva però són molts els que se sumen a l’aporofòbia sense tenir un euro als comptes corrents. Cosa que ben pensada és per riure. Són ultres, admiren als folrats ultres però no arriben a final de més. Quants cervellets de mosquit repartits per arreu! Quina tristesa!

A principis de Juliol la guàrdia costanera de Líbia va disparar contra una pastera de migrants, però tothora es reben turistes de països estrangers en els hotels de superluxe de totes les costes mediterrànies. Són les paradoxes del capital. La ONG Sea-Watch international va gravar les imatges dels trets disparats, trets amb els quals no van obrir els mitjans habituals. De fet, la ONG va denunciar la complicitat de la Unió Europea amb les operacions antiimmigració del Mediterrani. Més paradoxes.

Continuant amb els discursos contra la globalització del capital i la destrucció del planeta, en el seu dia va ser especialment encoratjadora la Greta Thunberg, encara que ara sembla haver-se esfumat dels digitals, dels mitjans, fins de la ONU. Mentre era una nena va arribar a parlar als més poderosos de les Nacions Unides, la Greta Thunberg va viatjar en un veler de zero emissions des d’Europa per assistir a la cimera. Una cimera on la Greta va denunciar la hipocresia dels assistents, així com que en la trobada no es presentessin solucions. La Greta digué a la conferència celebrada a Nova York sobre la cimera l’acció climàtica,

«La gent està patint, la gent s’està morint, ecosistemes sencers s’estan col·lapsant, som a l’inici d’una extinció massiva i vostès només pensen en els diners, de conte de fades i de creixement econòmic «. «I avui no hi haurà cap solució perquè els números són massa incòmodes i vostès encara no són prou madurs per dir les coses com son» ,

«Vostès ens estan fallant, però els joves estem començant a entendre la seva traïció» «No deixarem que se surtin amb la seva, el canvi arribarà els agradi o no els agradi»

La Greta va transmetre desassossec amb la seva mirada amenaçadora, tota ella era una advertència als líders mundials. Òbviament, la Greta ens crida a tots a l’acció, ens diu irresponsables al conjunt de la humanitat, però a la gent adinerada molt més, ens fa responsables per bé del nostre hàbitat. Ho feia amb la ràbia a la mirada, amb l’expressió dels ulls era contundent. El cos no va adoptar una actitud dòcil en cap moment, la posició del cos era junt amb la mirada amenaçadora i contundent, junt amb els ulls i les mans, una acció bel·ligerant, des de Nacions Unides arribava una noia que muntava vagues mundials cada divendres, i que era un problema pels adinerats i ara s’havia d’aturar. La BBC Mundo va titular «Las ferotges crítiques a Greta Thunberg, «La jove i admirada activista ambiental». Aquí el que va després de la coma importa poc, perquè diu: «És jove, blanca i va néixer en un dels països més desenvolupats del món, Suècia»» ¿que passaria si el diari digués «Es jove, negra i va néixer al tercer món»?, continua el diari… «El desafiant discurs de Greta Tumberg ¿Com us atreviu?, davant dels líders mundials de la cimera de la ONU…» El primer en enfotre-se’n d’ella fou el President Trump, i ella va contestar-li: «No entenc perquè els adults elegeixen passar el seu temps escarnint i amenaçant als adolescents i nens per destacar els seus arguments de la ciència. Podrien fer alguna cosa bona al seu lloc. Suposo que simplement deuen sentir-se molt amenaçats per nosaltres.» Michael Knowles digué des de la Fox que Greta era una nena malalta mental explotada pels seus pares.

Tot i això hi ha bons oradors entre la dissidència i entre el poder. Durant el Franquisme no es podia fer una oratòria demanant la República, ni molt menys la catalana, ni la llibertat del nostre poble en públic, perquè “Las fuerzas del estado” ens haguessin afusellat sense judicis ni explicacions, per l’article 29, un article encara vigent que prové de l’edat Mitjana i que l’han constitucionalitzat, però que és molt interessant…

Vull fer esment de la importància de l’arribada d’un missatge mediàtic, des que la radiova néixer. Els missatges s’han de col·locar en l’espai de 20 s. han de sers clars i concisos, ah! I els hem de construir amb frases breus i molts claus. Els Reality Shows i alguns informatius espanyols com Todo es Mentira, utilitzen aquest sistema fins a l’empatxament i l’efecte que es produeix és el de la metxa d’un petard de revetlla, arriba a totes les llars d’un país en poques hores. Recordeu: «¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?» Potser no recordem qui era, ni on ho va dir, però la frase s’ha immortalitzat a Google exactament igual que la d’Einstein. E=mc2

Evita Duarte de Perón, Buenos Aires (1919-1952) va ser una de les oradores que més utilitzava els mitjans, va canviar la situació de les dones del seu país tot i ser l’esposa del President Perón i malgrat el seu estil ostentós de dona rica, Evita captivava amb la seva oratòria dirigida als més pobres. El General Perón va arribar a President i de la mà d’Evita va lluitar pel proletariat, els anomenats «Los descamisados» va aconseguir el vot femení, va obrir hospitals i el 17 d’Octubre del 1951 a la «Plaza de Mayo» María Eva Duarte va pronunciar un discurs que per a molts fou la seva despedida. Un càncer d’úter se la va endur als 33 anys, Eva mantenia oberts els canals amb visites al feixisme de Salazar, de Franco, y en el 1947 fou fotografiada amb el braç dret alçat en alt en el seu viatge a Espanya. Era intel·ligent, hàbil i negociadora. Aixecava passions entre els «Descamisados» però vestint sempre el model més elegant de Christian Dior. Argentina en el s.XX va patir sis cops d’estat. 1930/1943/1955/1962/1966/1976/1976 eren dictadures basades en un estat burocràtic autoritari però que va imposar l’any 1976 el terrorisme d’estat provocant la Fundació de las Madres de la Plaza de Mayo, degut a la desaparició de més de 30.000 persones violant massivament els drets humans. El President Juan Domingo Perón va ser derrocat per una «Revolución Libertadora» i ell va acabar a l’exili. Lícit és doncs pensar que davant un panorama com aquest Evita fos vista com la salvadora dels obrers i de la gent econòmicament maltractada, els pobres de solemnitat. L’oratòria va ser:

«Estimats descamisats: Jo no valc pel que vaig fer, jo no valc pel que sóc ni pel què tinc, jo tinc una sola cosa que val, la tinc al cor, em crema a l’ànima, em fa mal a la carn i em crema els nervis, és l’amor per aquest poble» (Eva Perón va usar la veu afectada).

«Si aquest poble em demanés la vida li donava cantant, perquè la felicitat d’un sol descamisat val més que la meva vida. Eva parlava lentament, amb dicció tensa. Estava esgotada per una llarga malaltia, Eva es va valdre de la veu emocionada- Un dels darrers discursos d’Eva Perón

«Descamisats meus, jo us agraeixo totes les pregàries que heu fet per la meva salut, espero que Déu escolti els humils de la meva pàtria, Jo sé que Déu és amb nosaltres perquè és amb els humils i menysté la supèrbia de l’oligarquia, i per això la victòria serà nostra»

Fal·làcies o fake news

Les fal·làcies lògiques són l’aplicació incorrecte d’un principi lògic vàlid o també l’aplicació d’un raonament inexistent. Però des que els oradors van anar baixant de categoria i es van anar convertint en aixafaguitarres van esdevenir creadors de fake news, de noticies enganyoses, segons l’elegància de l’oratòria de cadascú. El cas és que les fal·làcies van perdre el seu encant, ara no es miren les premisses (si son certes o falses) ara tan sols es va a la recerca de la resposta emocional de l’audiència. Les fal·làcies aprofiten les relacions socials entre la gent per fer apel·lacions a l’ autoritat i per argumentar de forma fal·laç és freqüent emprar patrons retòrics que ofusquin l’argument lògic, així les ara dites «Fake News» són més difícils de diagnosticar perquè no estan ni argumentades. Són explicades com veritats absolutes. L’última fal·làcia feta per en Carrizosa al parlament fou demanar la paraula al·legant «qüestions d’ordre» la Presidenta, na Laura Borrás li va dir; «Sr. Carrizosa sap que no existeixen les qüestions d’ordre sinó només els articles del reglament» «digui’m per quin article em demana la paraula» «pel 39» «El 39 no regula les questions d’ordre» «escolti, no ens faci aprendre de memòria el reglament» respongué Carrizosa i la Laura Borràs «Per parlar en aquest hemicicle m’ha de dir per quin article em demana la paraula»

Arrimades usava sovint l’atac personal, encara recordo el día que va entrar fent ostentació d’una bandera espanyola al Parlament,va provocar tots i cadascun dels independentistes, en Rivera en canvi usava la tàctica ELEVATOR PICH, es tracta d’aprofitar el trajecte en ascensor (metafòricament) per explicar un projecte o despertar interés sobre una proposta, si recordeu en Rivera va arribar a dir que en els ascensors deixaríem de saludar-nos perquè Catalunya estava dividida. Per sort el que s’ha demostrat es que Ciutadans no tenia raó. Ciutadans va intentar una tàctica per ofendre i dividir a l’adversari (sempre a persones d’ esquerres però bàsicament als catalans independentistes, això deixava a banda l’argumentació. S’atacava persones. L’arrimades i en Rivera, animats amb la seva campanya, “Arrenquem tots els llaços grocs” van ofendre no solament l’independentisme, sinó als unionistes que reclamaven la llibertat dels presos polítics, que n’hi havia bastants, ja que eren catalans que preferien viure a un país amb justícia de la UE que a un país com Turquia on s’estaven vulnerant tots els drets humans, sobretot sobre els periodistes. Es van equivocar d’estratègia i les files d’afiliats se’ls hi van buidar com les platges al desembre.

Fal·làcies de l’Aznar; “En esa guerra no se tirarán bombas por parte de España, porqué España no participó, sólo envió a sus soldados”.

En el text original repeteix Espanya tres vegades i llavors diu mitges veritats. 2.600 soldats espanyols van ser enviats a rebre bombes. Tant és qui les llancés, recoi, van estar en perill de mort inútil, una mort a la que no enviaria mai al seu propi fill. Ens havia dut a la guerra i aquests soldats podien morir, pel terrorisme jihadista, perquè Aznar volia ser “l’animal de companyia” d’en Bush, Blair i així poder-se fer força fotos semblant important. Fent creure als “Peperos” que Espanya havia arribat al grup econòmic dels països amb més PIB, com sempre utilitzant la fal·làcia «Causa justa» justificant una guerra amb mentides «no hi havia armes de destrucció massiva» i usant l’amenaça de la por.

Fou «el Trio de las Azores», on hi havia l’Aznar qui va aconseguir ensarronar part del espanyol racista que bombardejar Iraq era necessari per «ajudar als amics, Bush i Blair» dient als espanyols que hi havien armes de destrucció massiva.

l’ oratòria es defineix com la materialització de la persuasió; en un sermó, en un discurs, en conferències. La dialèctica és l’art de convèncer mitjançant el diàleg, però així mateix, entre els grecs es tractava de l’art de discutir i oposar-se a la retòrica o l’art de parlar bé. Sòcrates practicava la dialèctica amb els seus deixebles.

En Pau Casals va negar-se a tocar el violoncel mentre durés el Franquisme. Les Nacions Unides li van fer un calorós homenatge i ell va fer un discurs amb una oratòria impecable. En Pau Casals era home de poques paraules, silenciós, però reconegut internacionalment com el millor director d’orquestra i intèrpret del s. XX.

El 24-10-1975, en Pau Casals, del Vendrell, va rebre una distinció de la ONU i va poder parlar del nostre petit país amb tota llibertat, amb el famós; I’m a catalan

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s